Avui (o potser ahir) vaig sentir que Twitter servia ja també per a fer microrrelats o micronovel·les per capítols.
Avui, tard al vespre he rebut una invitació per afegir-me a la llista de
Docentes, Profesores/as y Educadores/as en Twitter Español
Una vegada fet, m’ha convidat encara a afegir-me a una llista twittera mundial
Educators on Twitter
Mentre twittejava he llegit que Raül Gordillo informava que
saulgordillo
Un militant de CDC @ciu @rnovoa celebra la detenció d’Ariadna Jové i demana a Israel que se la quedi a netejar el Golan http://bit.ly/caaJ7X
He anat a veure el twit (refilet?) del Rubèn Novoa i he llegit que ell signava això:
@IDFSpokesperson Good work detaining this dude Ariadna Jove Marti, please don’t send us back, take her to clean the sands of Golan hehehe
about 8 hours ago from TweetDeck
Reply Retweet
rnovoa
Rubèn Novoa
En un nou twit, (refilet?) Raül afegia això altre:
saulgordillo
Gran Albert Elfa i nefast Rubèn Novoa amb el cas de l’activista detinguda Ariadna Jové http://bit.ly/aHr74S
un enllaç al post del seu blog Saül Gordillo. Blog sense fulls.
que conté un enllaç al nou blog seu saul.cat
Barrejo aquí una mica impúdicament -i no és el meu estil- coses serioses i humor sulfúric o potàsic. De manera que necessito precisar que pel que fa al tema de fons d’aquest seguit de refilets d’en Saül i d’en Rubèn en parlaré en un altre post amb la cura i seriositat que demana el tema, o si no, ho comentaré als seus blogs respectius
Tancat el parèntesi, torno allà on era i afegeixo que tot això m’ha reafirmat en la meva idea que un tweet / twit / refiló no és un post.
És clar que 140 caràcters encara poden ser “massa feina” per determinades persones, que fan prou bé amb menys de la meitat i tot, però penso que per poc que calgui matisar una idea, no n’hi ha prou amb dos twits, ni amb tres.
Jo el que tinc proposat ja fa temps és que hi hagi una opció que “desbloquegi” la limitació als 140 caràcters…Podria ser durant 5 minuts, o fins a un màxim de 6 refilets… i això transformaria twitter, llavors sí, en una eina genial.
D’aquí ve que jo hagi decidit ampliar la base de dites catalanes amb dues noves dites que fan així:
“Voler fer passar tweet per post és com voler fer passar bou per bèstia grossa”
“No val voler fer passar tweet per post ni bou per bèstia grossa”
Només em calia afegir, sempre amb el mateix nivell d’humor això: © Sani Girona 7.2.2010.
que és com dir que la idea és meva.
Sí, sí, ja veig que rius i que exclames una cosa així com “sí, una idea com una…merda” , oi?
Doncs bé, ja m’ho esperava i és això el que em permet afegir una nova dita més, aquesta un pèl escatologica, en la millor tradició catalana, que és de fet una comparació on s’hi inclou la paraula “twitter”. Poseu-la a la categoria de “registre familiar o popular”:
“Això no val ni un twitter”
© Sani Girona 7.2.2010.
La veritat sigui dita, Twitter, com tants d’altres programes web 2.0 més, és una eina potent que serveix pel que serveix: suposo que exigeix i ajuda a desenvolupar la capacitat de síntesi, i que permet una immediatesa que supera la dels blogs i la de la missatgeria electrònica. Personalment no li tinc massa devoció, però reconec que pot ser útil per a determinats usuaris d’Internet.
Atèsa aquesta petita fita: nogensmenys que tres (tres !!!) noves dites al cove, ja me’n puc anar feliç a prendre una tassa de cafè descafeïnat (Josep Pla parlava de prendre una sopa o una truita per sopar tot celebrant la troballa d’un adjectiu precís i exacte!) i respirar a fons, content com un gínjol.
_______________
Passejant per Artelista.com, vaig seleccionar una sèries d’obres que m’agradaven, prescindint de qui en fos l’autor o autora. De fet, com dèiem en el post anterior, també la pintura es deixa mirar de dues maneres: mirant els quadres sabent prèviament qui els ha pintats, que és tant com dir patint del condicionament exterior que suposa la valoració prèvia que s’atorga a la pintura, o bé, a l’altre banda del pèndul, contemplar la pintura sense a prioris, deixant entrar pels nostres sentits les formes i els colors, les perspectives i les textures…
Així és com m’agrada a mi disfrutar de la pintura i de l’esculptura. Així és com vaig disfrutar terriblement de la pintura exposada al Museu del Poble de Budapest, don m’hagués endur i penjat a casa tots el quadres.
M’he promès de tornar-hi quan pugui ser per reviure l’experiència, i constatar, com proposava Georges Perec en un escrit antològic, quins són els efectes del pas del temps, no pas en les obres, sinó en la meva manera de disfrutar de l’art pictòric.
El fet és que a Artelista.com, una de les sèries que vaig seleccionar va ser la de Paulina Beyer
Aquesta elecció ha provocat tota una història de la qual se’n podria treure tant un petit relat com una llarga novel·la.
Buscant el rastre del paisatge real que reflecteixen els quadres de Paulina, vaig descobrir que corresponien a un espai geogràfic totalment desconegut per a mi, llocs que mai no havia visitat, ni poc ni molt. Són quadres que reflecteixen paisatges xilens a Valparaiso i a l’illa de Chiloé, a la Patagònia xilena.
Pinto lo que su paisaje me entrega, todo lo que integré en mi retina, en mi subconsciente, alimentándome de su maravilla y dejando atrás lo que ya no necesito, lo viejo, como se retira el mar al pasar las horas dejando desnudo su fondo, lo íntimo, haciendo nuevamente espacio para la creación. Plasmo lo que me nace, lo que ese lugar me entregó en su corta o larga estadía, no importa; sólo está aquí en esta muestra que me llena de emociones. Y ser parte de un pilar más, que anónimamente espera las horas para cobijar nuevamente al mar como una madre a su recién nacido. Así es Chiloé y sus Palafitos, una historia que debe ser pintada, su generosidad me impacta y me entusiasma.
(Paulina Beyer)
Vaig buscar-ho a Internet i ens va donar un munt de webs amb fotografies i informació per somiar.
Aquestes i aquesta literatura geogràfica es van trenar com per atzar amb una pel·lícula que es va projectar al Cafè-Teatre Llantiol de Barcelona el dissabte 6 de febrer a les 6 de la tarda. Entrada 6 euros! Veieu com s’amunteguen els “sisos”. Ja anem pel 6-6-6! Podeu somriure, si voleu, és clar.
Es tractava de em>La Patagonia petrolera de Marc Gavaldà.
Teníem previst d’anar-hi però va sortir un inconvenient que ens ho va impedir, però el fet és que des de feia dues o tres setmanes, havia decidit assistir-hi per una doble raó: una, poder contactar amb una persona relacionada amb els curtmetratges 5metrajes que es projecten al del Llantiol des del 2005, i l’altra, per conèixer aquella regió septentrional que associo a un exotisme prometedor d’aventures i experiències.
Encara tinc pendent de buscar, trobar i mirar, quan pugui ser una pel·lícula argentina titulada La Patagonia rebelde (1974) que tenia igualment a la llista de curiositats a satisfer un dia o altre.
Poc després de fixar l’agenda pel dissabte 6 de febrer, vaig anar a parar a la galeria virtual de Paulina Beyer, i a través d’ella i de la cerca a Google de la illa de Chiloé, a diferents webs sobre la Patagònia xilena i argentina. I d’allà… oh sorpresa!, -com si passés en una novel·la d’espionatge-, vaig descobrir que hi havia qui parlava del Plan Andinia, que equivaldria a
la preparació d’un hipotètic nou assentament d’Israel, en el cas que fos necessari, a la zona de la Patagònia argentina i xilena.
Entre els enllaços que dona Google a la cerca “Proyecto Andinia” hi ha aquesta web:
Debate sobre la (in)existencia del Plan Andinia (I). Por Pablo Edronkin
La creencia en la existencia del Plan Andinia, una supuesta conspiración sionista para apoderarse de la Patagonia, ha existido desde inicios del siglo XIX.
Hace un tiempo, y como conocedor de la Patagonia, escribí un corto artículo sobre el tema refutando, sobre la base del sentido común, las afirmaciones que pretenden sustentar la existencia de dicho plan.
En razón de que he recibido diversos mensajes de correo electrónico sobre el tema, sobre todo de personas que creen en la existencia de dicho – supuesto – plan, he decidido ampliar mis puntos de vista sobre la cuestión, creando una sección en el sitio que dirijo en la cual voy publicando paulatinamente unos y otros argumentos.
Reconec que tot plegat m’ha intrigat força i que continuaré informant-me’n, ja que no puc pas dir, com no sigui amb un toc d’humor, que seguiré “investigant”.
_______________
Blog d’en *Pere: Saragatona
Post: Escriptor 6.2.2010.
Comentaris al post
El meu *postcomentari:
Força interessant aquest fil de comentaris, pel meu gust, *Pere!
Llegint el teu post i els comentaris que t’hi han anat deixant fins ara, he anat construint el meu argument… que escric aquí on m´és més fàcil editar-lo.
* Quant al tema del bon home de Vandellós que contesta a l’article del diari, em sembla que, efectivament, qui tenia i té encara un problema és ell i no en Pla. Que el decebés entra dins d’unes expectatives desmesurades que Pla no crec que prometés mai: Ni que hagués de parlar a cor què vols, ni de quedar-se embadalit a la central de Vandellós, ni que hagués de cantar excel·lències d’àpats ni de vins.
No sé quan va ser aquella visita, però recordo bé les paraules que expressa al video de la seva entrevista amb Soler Serrano l’any 1976:
“Si has trobat l’adjectiu [precís que calia trobar] ja t’en pots anar a casa a prendre una sopa o una truita!”
Com be intueixes, *Pere, les fartaneres i delicadeses de les que segur va gaudir a l’Hotel de l’Empordà de Figueres eren una cosa, i la dieta diària als 70 o als 80 anys n’eren una altra.
Així doncs, problemes dels fans en relació amb els seus ídols. Passem a una altra cosa.
* Jo crec que totes les obres tenen (com a mínim, és clar) dues possibles lectures: una és la lectura de l’obra prescindint gairebé de l’autor i les seves circumstàncies. I que és la que millor ens serveix per gaudir de l’obra a través de la perspectiva que ens interessa, el filtre que hi apliquem -que forçosament hi apliquem-, les emocions que hi projectem… i tot allò personal que hi afegim, que fan que una obra, en prosa o en vers, ens agradi, ens ensenyi i emocioni o, al revés, ens avorreixi, decepcioni o disgusti.
Aquesta és la lectura que fem sovint amb els autors més contemporanis de qui encara no tenim “perspectiva històrica” ni probablement prou dades vitals, i que com a tal, ens permet d’apropar-nos-hi quasi “virginalement”. En podríem dir lectura de manera “quasi objectiva” dins de la subjectivitat?
* L’altre tipus de lectura, considerada per alguns com a més intel·lectual o académica, i més subjectiva, té en compte les circumstàncies vitals i socioculturals -i ara també mediàtiques- en que l’obra ha estat creada pel seu autor.
El video Metrònom Ferrater inclou una cita del Gabriel que si volem tenir en compte ens assegura que:
“La verdadera comprensió d’una obra d’art només es pot obtenir, de manera paradòjica, partint de la seva absència, i refent un a un cada un dels gestos de la seva creació”.
Potser sí que aquests segon tipus de lectura ens apropa a la “verdadera comprensió”, però no cal mitificar-la, perquè com diuen la Júlia i en Francesc més amunt, correm el risc de patir greus decepcions.
En voleu un exemple emblemàtic que tinc ben a mà?
Aneu a visionar o revisionar el video sobre Ferrater. Mireu amb la màxima atenció l’aura mística que hi ha a l’assemblea poètica on Gabriel Ferrater puja a dir de la manera més brillant i efectiva possible el seu poema “Cançó del gosar poder” : escolteu la seva veu i empapeu-vos dels molts missatges imperatius que conté:
“Gosa poder ser fort i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt
(…)
Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre/
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi te’n ve d’Escòcia i de Roma)(…)
No gosis no poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres de Sud.
Quan ja hagueu començar a vibrar, agafeu i obriu el llibre Les dones i els dies . Les millors obres de la literatura catalana. Nº 21. Edicions 62. 1979. i aneu a la pàgina 13. Hi podreu llegir la Nota de Gabriel Ferrater.
“L’autor vol fer notar que, encara que les peces aquí recollides són poemes des del moment que són escrites en vers, les coses que diuen no eren pas fatídicament destinades a la poetització. Així per exemple (…) la Cançó del gosar poder (pàgina 149) és un exercici sobre els verbs modals catalans , però l’autor no ha arribat encara a escriure una prosa que no tingui forma d’esponja.
[La negreta és meva, i en el llibre, l'exercici- poema és en realitat a la pàgina 147].
Bé no sé vosaltres. Jo us diré que ja no puc tornar a escoltar la Cançó del gosar poder sense desidentificar-me’n, sense desmitificar-ne el missatge, sense que em provoqui un somriure sorneguer: Exercici sobre els verbs modals catalans!
Ja no hi puc veure una crítica contra la guerra del Vietnam, ni un crit contra el napalm que matava desenes de milers de vietamites, sinó que hi visiono més aviat el got de güiski de malta escocès amb gels (“la droga dels rics” de l’exercici gramatical) que es devia estar prenent mentre trobava els exemples necessaris per fer els apunts de classe, escrits “en forma d’esponja”. Coses que té saber més del compte! No només ocupa lloc, sinó que de vegades enceta la carn!
Dit això, només afegiré, per dir-ho tot que, tanmateix, prefereixo conèixer aquesta veritat feta de petiteses humanes, de les petites misèries de la vida quotidiana (Balzac), d’amors, i desamors, decepcions i desenganys, brutícies i foteses dels autors que expliquen o justifiquen l’obra, perquè tot allò és el que foma part de la creació , fa cert i valida allò que assegura Ferrater sobre “verdadera la comprensió de l’obra”.
És prou evident doncs que cadascú pot triar llegir l’obra com vulgui, jo, triaria sempre acompanyar l’autor amb els gestos de la seva creació, per poder comprendre d’on surt o que provoca la producció.
Sovint doncs em conformo amb el primer tipus de lectura. No per voluntat pròpia, sinó per imposició de la contemproraneïtat.
Però si fos a triar, triaria sempre acompanyar l’autor en el seu camí cratiu.
I no em faria res dir el mateix pel que fa al cinema. A mi no m’importa conèixer el final ni veure el “com es va fer” abans de veure el film.
Això sí. Cal seguir una norma essencial: portar sempre una cuirassa feta d’humor protector, de desmitificació i de malfiança…
Això ens ajudarà sovint a evitar grans decepcions i gairebé sempre a patir menys.
I quan us calgui viure emocions, deixeu-vos fer, traieu-vos la cuirassa 
En un del seus recents posts, l’amiga Júlia ens proposava visionar, gràcies a TV3 a la carta, el video d’un programa sobre Gabriel Ferrater que ella havia vist en directe.
Tal com li vaig deixar escrit en un comentari, m’agradava saber d’aquell video perquè m’ajudaria a apropar-me a la figura d’en Ferrater, que mai no he abordat encara globalment.
Mirant el video Metrònom Ferrater vaig centrar l’atenció en un aspecte concret que vaig relacionar de seguida amb el video que reproduia l’entrevista que Soler Serrano va fer a Josep Pla en el seu programa “A fondo” el 1976, que es pot trobar a la Viquipèdia dividit en 6 trossos, i que jo havia visionat poc dies abans.
Soler Serrano:
Vostè ha sigut sempre partidari de la intel·ligibilitat elemental, o sigui de parlar d’una manra senzilla, planera, directa, amb una mena de realisme poètic que estigui a l’abast de qualsevol persona…
JP: Exacte, si senyor, la primera cosa que ha de fer l’escriptor és fer-se intel·ligible, però intel·ligible per a la gent més senzilla, i que en definitiva tots som iguals… la limitació de la intel·ligència humana és immensa, això ja ho sap vostè millor que jo, perquè vostè és jove…
SS: Vostè, senyor Josep ha estat sempre contra els moviments diguem-ne “estetitzants”, contra les proses vagament riques, retòriques i poc intel·ligibles…
JP: Poc intel·ligible, això és una altra paraula, ara bé, jo no sé si he aconseguit res. he fet el que he pogut i res més, i he passat la vida d’aquesta manera, que és una manera com una altra de passar la vida,
fent el menor mal possible…
SS: Potser el que més sorprèn en vostè, senyor josep, és que hagi dedicat tota la seva vida a escriure. Vostè ha viscut per a escriure. El que és sorprenent és que encara li ha quedat temps per viure!
JP: No! Jo he viscut molt poc! No tinc idea de res! Per exemple, no sé què és l’amor. No sé. Jo m’he enamorat d’un paisatge, d’una ciutat, d’un arbre, d’una herba, però tractant-se d’éssers humans… Jo tinc una idea bastant contrària als éssers humans. No hi crec massa i espero que ells tampoc no creguin en mi (…)
Jo he tractat de posar adjectius darrera dels substantius i és l’única cosa que he fet a la meva vida…
(…)
i per això fumo, per cercar adjectius. Tinc, poso una porta, ara cal buscar el color d’aquest porta, buscar l’adjectiu exacte, i si el trobo, li poso… Molt poques vegades es troba l’adjectiu, però quan es troba, hom ja se’n pot anar a casa a menjar una sopa o una truita, i no envejar mai res a ningú..
(…)
Jo he sigut sempre un realista, crec que la realitat és infinitament superior a la intel·ligència humana, a la imaginació i a tot…
Contra la literatura d’imaginació jo he fet sempre una literatura d’observació.
(…)
Jo no he fet res més que periodisme, ara bé, el periodisme es pot fer de moltes maneres, cal buscar sempre l’adjectiu, i llavors serveix per al llibre, llavors, el que s’escriu en un article, si l’adjectiu és exacte, llavors serveix per fer el llibre. (…)
De tot el que es diu de Ferrater i del que ens mostren en el video Metrònom Ferraterque Ferrater deixa escrit, faig un zoom sobre unes quantes frases portadores d’una informació que considero essencial:
“La verdadera comprensió d’una obra d’art només es pot obtenir, de manera paradòjica, partint de la seva absència, i refent un a un cada un dels gestos de la seva creació” GF.
“Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment,
de la vida moral d’un home ordinari, com ho sóc jo” GFFrancisco Rico (amic i col•lega, ambdós entren junts a l’Autònoma susbtituint Guillermo Díaz Plaja el gener del curs 68-69) cita Ferrater i diu que per a ell (i també per a Jaime Gil de Biedma):
“un poema havia de tenir el mateix sentit que una carta comercial, una poesia sensata, inteligible, en un llenguatge no coloquial però real
Sense passar-se per sobre ni per sota…”
Núria Perpinyà insisteix en la idea que la de GF és una poesia realista
“Es realista però intenta explicar-te un moment especial”
Inspirant-se en la visió romàntica de l’instant sublim
És capaç d’ explicar per exemple una noia que passa pel carrer…”
Anna Ma Moix
“Era d’un sensat tremendo, era d’una lògica aplastant (…)
Era el que el buscava, racionalitat i fora sentimentalisme, aquella cosa nyonya de la poesia del segle XIX que s’anava arrastrant a tota la poesia del segle XX.”
Jordi Cornudella apunta també que els dos llibres de poesia
De nuces pueris i Menja’t una cama apareguts amb dos anys de diferència, són una poesia de consum per al cercle d’amics en que es movia Ferrater i , segons ell, una poesia perfectament intel·ligible per als qui estaven al corrent de les referències vitals d’aquella època.
Així doncs, malgrat la profunda diferència global entre aquestes dues grans personalitats literàries catalanes, jo crec trobar en tot el que diuen o van deixar escrit un punt en comú important: la reivindicació expressa de la necessitat del realisme i la intel·ligibilitat de les seves respectives obres, en prosa la de Pla, i poètica la de Ferrater.
I aquest punt comú no només és significatiu sinó que ens pot servir de model i referent permanent mentre no en trobem d’altre que demostri ser més adequat i valuós.
___________________________________
Enllaços
Josep Pla
Josep Pla. Obra (AELC)
Gabriel Ferrater
Gabriel Ferrater . Obra (AELC)
Avui “toca” parlar de la Llei del Cinema de Catalunya: la situació actual, les posicions enfrontades de dues parts de la societat catalana, i del futur del setè art a la Catalunya del futur.
Un dels meus posts nonats, però llargament cavilats, era justament la queixa i la lamentació que el cinema a Catalunya, després de tants anys d’haver sortit de la negra nit de franquisme, seguís sent gairebé exclusivament en castellà. Perquè?
En la nostra vasta ignorància, desconeixiem el perquè de tot plegat, més que res perquè ningú no ens ho explicava clarament. I és que el cinema no és un apartat qualsevol del bagatge global d’una llengua.
Com els contes que hom escolta durant la infantesa, el cinema té a veure amb la configuració de l’imaginari d’una persona. D’aquí la seva importància.
He llegit que justament avui, dia 1 de febrer, en què se celebra la Gala dels Premis Gaudí que atorga l’Acadèmia catalana de cinema, un dels lemes escollits era “el català una llengua de somni”.
Efectivament, calia i caldrà reinvindicar durant molt de temps encara el dret a poder viure i somiar les ficcions que proposen les pel•lícules també en la nostra llengua, que és la llengua amb la qual somiem i vivim.
Premsa escrita i electrònica, ràdio i televisió han fet córrer en poques setmanes muntanyes de d’arguments sobre aquest tema, que torna a ser un motiu de confrontació política.
Bàsicament hi ha dos fronts per ara inconciliables:
Els detractors i contraris a la llei, que s’emparen en una retòrica economiscista i anticatalanista. Esgrimeixen el fantasma de la por a la perdua de llocs de treball degut al tancament de sales. El català com a font de desgràcia, vaja.
Com en tot el que fa referència al català, la llei no ataca el castellà sinó que defensa i promou la llengua pròpia de la nostra nació.
Al costat oposat els que defensen, mitjançant una llei que s’està tramitant al Parlament de Catalunya, el dret d’una llengua com el català a ser plenament normal com totes les llengües normals.
A banda de tenir a favor la llei, esgrimeixen una retòrica que es basa en estudis i enquestes que apunten –sobre el paper, com a mínim- que els fantasmes dels
detractors són això, mentides o fantasmes, atès que segons ells, el cinema en català, una vegada s’apliqui la llei, podria sortir-hi guanyant i donant beneficis a l’empresariat de l’espectacle i de la indústria cinematogràfica.
A mi m’agradaria que es complissin les espectatives favorables i que d’aquí a uns anys, quan es pugui fer una mica de balanç, torni a quedar demostrat que aquesta llei ha estat un encert en tot i per a tot, i que ha vingut a cobrir una discriminació injusta envers un país com Catalunya.
Si cal rectificar algun aspecte, que es faci. Rectificar és de savis, però primer cal fer un pols amb les grans distribuidores cinematogràfiques-multinacionals amb finalitats exclusivament econòmiques- i demostrar que l’anima d’un poble està per molt per sobre dels diners, i té la legitimitat i l’ètica al seu costat.
El còctel malèvol d’odi, enveja, injúries i mala fe, per la seva pròpia natura, està condemnat a enverinar només els seus autors, a patir el ridícul i el fracàs.
________________________
Enllaços
1 de Febrer de 2010. Plataforma per la Llengua
LOU JIMENEZ
Lou Jiménez nace en Asturias y crece en París, mostrando inquietudes artísticas desde muy pequeña, rodeada de intelectuales y personalidades del arte y el teatro entre los que figura su abuela materna. Como pasatiempo infantil comienza a experimentar con la pintura y la escritura; su curiosidad infinita por el mundo que la rodea es recompensada en sus continuos viajes por todo el mundo adquiriendo un particular punto de vista de la realidad que se refleja también en sus pinturas donde expresa impulsos indefinidos y aspiraciones a veces incomprensibles que poco a poco van a definirse y concretarse a través de cualquier objeto o recurso que caiga en sus manos. (…)
M’assabento avui, a finals de gener, de l’existència del Blog institucional del Departament d’Educació de la Gencat, creat, sembla ser, el dia 1 de desembre de 2009.
Blog Educació_cat
Bloc institucional del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, en el qual hi podeu trobar informació i recursos sobre la política del Departament.
Sembla que fins i tot contesten! No se sap ben bé qui ho fa, però els comentaris al post
Desenvolupar la LEC amb el màxim consens de la professió sembla que els contesta el propi autor de l’article, en Camil Fortuny Director General de Recursos del Sistema Educatiu.
És de gent ben nascuda felicitar les bones inciatives malgrat que arribin tard i sembli que més que per fer democràcia de veritat aquest blog l’hagin creat per esmorteir el ressò dels insults que plouen des de fa temps sobre els màxims responsables d’un Departament amb merescuda fama d’autàrtic i poc democràtic.
Com que més val tard que mai, un blog que permet a tots els implicats en educació dir la seva és una bona notícia, i així ho volem manifestar.
Tres cosetes que penjaré ara mateix al blog esmentat :
1. Felicitar al webmestre del blog perquè ha tingut el detall molt important (i que diu molt al seu favor) d’incloure la paraula blog al núvol d’etiquetes.
Aneu per bon camí. Endavant!
2. A hores d’ara (18h20 del 27.01.2010) , crec que caldria activar l’opció de visualitzar l’arxiu dels posts, de manera que es pugui accedir fàcilment als posts ja publicats fins ara, ni que només siguin tres!
Ara només es veuen fent anar l’ascensor. Petit detall que es deu poder millorar molt fàcilment, oi?
3. Per anar bé, caldria que especifiquessiu qui contesta els comentaris dels diferents posts: Noms i cognoms, i llum i taquígrafs, ara i sempre. Amén.
M’han fet arribar aquest informació i em sembla que paga la pena reflexionar sobre aquest punt vista del sindicat USTEC.
Ja en diré alguna cosa. Ara em limito a fer com els d’Euronews: sense comentari.
Manipulació subliminal per forçar-nos a comprar, o el màrqueting i la publicitat a punt d’esdevenir una ciència temible.
Això és els que ens expliquen en un article al magazine Pour la Science.fr
OPPRESSER LE CLIENT POUR LE FAIRE ACHETER
Réduire la taille des allées dans les supermarchés, abaisser les plafonds, boucher les perspectives dans une boutique : ces stratégies pousseraient les clients à diversifier leurs achats.
Sébastien Bohler
Le sentiment d’oppression, analyse une étude de l’Université Columbia, donne l’impression au client que sa liberté est entravée. Ce dernier compenserait cette perte de liberté en augmentant la variété de ses achats, ce qui donne l’impression de maîtriser une composante de son environnement. En un mot, la perte de liberté de mouvement entraîne un besoin de liberté dans les achats.
Jonathan Levav et Rui Zhu ont mené des expériences concrètes en faisant varier la largeur des allées d’un magasin, et en constatant que les clients diversifiaient davantage leurs achats lorsque les allées étaient étroites, ou que lemagasin était surpeuplé (ce qui crée aussi un sentiment d’oppression et limite les mouvements).
Les conséquences pour les chaînes de magasins et les fabricants de produits sont les suivantes : un magasin très fréquenté a intérêt à proposer une grande variété de produits à ses clients ; un magasin plus spacieux ou privilégiant une clientèle plus rare, mais plus aisée, a intérêt à mettre en avant quelques produits particulièrement appréciés et connus. L’effet de confinement profitera aux marques peu connues, que les clients choisissent dans une démarche anticonformiste (on limite mes mouvements, alors j’affirme ma liberté en achetant un produit atypique).
Si le commerce n’est pas une science exacte, il s’en rapproche…
Magazine Pour la Science.fr
Horrreur !!!!!!!!!!
Sí, començo a creure que la publicitat cada cop s’acosta més a un perill greu per a la llibertat en majúscula, i que en alguns casos equival a estafa, engany, manipulació, i més desastres que no compensen l’aportació positiva en imaginació, creativitat i art de la imatge.
Justament perquè tots aquest aspectes positius es posen al servei de la manipulació de la conducta mitjançant el retat de cervell i l’engany més o menys disfressat, es per això que cal inventar la manera d’enfrontar-nos-hi decididament i activa.
I probablement, la millor manera de fer-hosigui el boicot actiu i proclamat via internet.
