Escriure: ens convertim en el que diem

“In personal writing, words are not simply an expression of the self; they help to create the self. In struggling to say what we are, we become what we say”.
Thomas S. Kane. The New Oxford Guide to Writing . OUP 1994. pg. 17.

Fruita del temps. Natura viva

Ja s’acosta el Nadal 2007, gairebé és aquí. Arreu s’ha imposat la bombeta petita per fer com més festa millor i no malgastar electricitat massa inútilment. Les palmeres de Sitges són ara blaves, un blau lilós que alegra la vista dels qui passegem vora la platja, sota l’església metàfora. 

Foto SGR

He volgut immortalitzar aquesta panera de fruita dolça que ja tinc ben mossegada.
És fruita del temps, dolça com la mel , que assaboreixo amb delit i d’on sé que en trauré profit: mots, emoció i poesia …   

Foto SGR

Transformacions: Baudelairiana

Dins del programa de transformacions que hem endegat, avui n’hem enviat dues més als moderadors del blog Transformacions: una Evangelical i una altra Baudelairiana.

 

En aquest Blog deu estar perdonat -i ser fins i tót lícit- filtrar la versió “baudelairiana” que apareixerà allà al blog quan li toqui el torn, quan li arribi l’hora. Perquè doncs tant de desfici? Per l’emoció del poema. 

Hem escollit el poema L’invitation au voyage  que aquí apareix juntament amb la traducció al català d’en Xavier Benguerel.

Per evitar influències, vam decidir fer la nostra transformació sense llegir-nos cap traducció en cap llengua, i fer-ho en tot cas només a posteriori,  amb la versió ja enllestida, per veure si llavors en podíem aprofitar alguna cosa per millorar la nostra idea.

Així, la confluència entre el text base de Mercè Rodoreda  i el poema triat dóna aquest resultat:

La invitació al viatge  

Amiga meva, estimada,
-Diu ell, alt, prim, molt sec
Vestit amb trajo de gala-
Imagina viatjar ben enllà
Per viure plegats

Estimant-nos tothora

Estimar fins morir
En aquell país que tant se t’assembla

Prou be sé que no hi ha

Temps per a tot, per riure i plorar

Tots els sols fitar  I els cels contemplar
En uns ulls traidors on hi  brillen llàgrimes

.

Allà  tot és ordre i olor
perfum embriagador

Voluptuosa bellesa

Luxe, erotisme i passió

.

Mobles antics, ben lluents

Polits  per anys d’espera

Ens decorarien l’estança
Hi hauria les mes rares flors
Mesclant ses olors amb sentors d’ambre
Per fer-te feliç, satisfer els teus desigs
Vindrien vailxells de molt lluny
De tot arreu del món
Omplint  molls i canals

Tot per fer-te oblidar que la mort
T’espera, ineluctable, al final
D’un massa curt trajecte

.

Els petits, ja en nèixer

Senten la flaire mortal.
I és per això que fan crèixer
Mil  plors  feréstecs

Udols  plens de dol

Que pugen pels aires
I se’n queixen al sol

Que somriu, paternal,
Estén els seus raigs
Talment jacints d’or

Sobre els camps, els canals
I la ciutat tota sencera

.
Allà tot és ordre i olor

Perfum embriagador

Voluptuosa bellesa
Luxe, erotisme i passió

.

És llavors que el petit s’hi avesa
I s’adorm bressolat per  l’amor
Acaronat per l’escalfor de la son
Inconscient del futur que li espera

.
Sani Girona .  8 de desembre de 2007
___________________________

Contra síndrome SANI, medicina Quignard

JPQuiñonero va entrevistar recentment Pascal Quignard i va reproduir l’essencial de l’entrevista al seu blog, Una temporada en el Infierno, en un post titolat  Quignard y las músicas endemoniadas.

JPQ. Acaba de publicarse la traducción castellana del libro con el que ganó el premio Goncourt, el acontecimiento que le dio la independencia económica y confirmó su decisión de alejarse de la industria editorial.
[ ... ]

LAS “VERDADES” QUE CONDUJERON AL FASCISMO, EL NAZISMO, EL COMUNISMO…

[JPQ.  a Pascal Quignard]
La crítica no sabe como clasificar su obra. Las sombras errantes (Ed. Elipsis), el primer volumen de una trilogía muy ambiciosa, ¿es una novela, un poema en prosa a la manera de Baudelaire, o un cuaderno bizantino a la manera de los Cahiers de Valery?

 P. Quignard.  Bellos antecedentes… Pero, en verdad, quizá se trate de otra cosa. Es algo así como un libro de un género omnívoro, en el que me permito introducir mentiras, cuentos, ficción, vidas falsas, citas reales y apócrifas, todo muy alejado de ese mundo de “verdad literaria”, que me parece profundamente falso. Esa “verdad” me parece ilusoria y e imposible de alcanzar. En bastante medida, soñamos, alucinamos, con todo aquello que nos falta o creemos que nos falta. Las palabras incluso tienden a reemplazar a los seres ausentes, multiplicando la ilusión, los fantasmas, las alucinaciones. Por mi parte, intento buscar un género literario que no pretenda engañar al lector y pueda enriquecerse con todos los recursos retóricos posibles e imaginables.“

Enmig doncs de les meves elocubracions sobre causes, efectes i conseqüències de la síndrome SANI, apareix en Quignard per mostrar que hi ha alternatives possibles a la mitificada novel·lació  tradicional.  Una manera de dir que qui està sindròmic és perquè vol!  Horrible però terapèutica constatació!
El mètode i la medicina fóren doncs, gairebé ho diu explícitament, tot i que no ho fa amb aquestes paraules: “Fes el que et sembli: escriu el que et sembli  sobre el que tinguis ganes d’escriure, escriu  com et sembli. No li busquis etiquetes ni raons ni explicacions, i tampoc no en donis cap ni una.”  (SGR)

Llavors, què és un dietari sinó això exactament? Un poti-poti llibertari, no forçosament anàrquic, una mena de novel·la en vers lliure … que se’n riu dels cànons literaris i de les cotilles vàries que convergeixen en la tirania de la tradició, per estripar-les i crear-ne de noves.

Ara més que mai, la blogofera fomenta l’irrupció de nous escriptors que ja no guarden les pàgines al fons d’un calaix, o ben amagats dins de carpetes rònegues, acumulant pas del temps. Ara surten a la llum a competir en la difícil tasca de trobar el lector que el llegeixi, i que, tocat pel que ha llegit, torni un proper dia a visitar el mateix blog, hi deixi un comentari…
Una revolució que en certa manera pal·lia els efectes de la síndrome sanial. 
Potser és un error patir pena per l’anovel·lització indefinida, una obsessió comprensible però estèril. Perquè tot el que cal és escriptura ben trenada bé sigui en prosa, en prosa poètica o en poesia.  Entenent per ben trenada que és capaç de seduir i emocionar el lector en el grau que sigui. Això és l’únic i principal, i  l’única regla que no ha canviat ni canviarà en literatura.

La síndrome SANI o Bartleby revisitat 4/X

L’apartat  Sujets dels   Cahiers  recopila idees i propostes d’assaigs, contes, obres de teatre i projectes diversos que va imaginar Paul Valéry  entre 1901 i 1945. Valéry posa sobre la taula un munt d’idees per qui les vulgui agafar i desenvolupar. 
Dubto que ho escrivís per fer-ho ell mateix quan “pogués ser”, sinó més aviat, devia ser que no deixava passar cap idea de les que li venien al cap i les anotava totes. Massa idees com per poder-ne dur-ne a terme ni una centèsima part. La recopil·lació de  Sujets comença així:

“Histoire de l’escroc imparfait.
Un malin tombe sur une âme charmante et rieche et voit des mondes
à exploiter. L’afffaire se dispose admirablement.  (…)
Par malheur , en chemn, la victime devient si sympathique à l’opérateur qu’il
ne peut plus supporter l’idée de la truffer.
Calcul de l’embarras.
L’escroc finit par persister -depouille la dupe, reste son meilleur ami. Moralité.
(1901. Sans titre II, 307) .   Pg. 1309

Per caràcter jo hi hauria afegit d’on vaig treure la idea, què la va provocar… I probablement hi afegiria també una frase sobre aquesta moralina que suggereix d’incorporar al final.
Hi hauria tot un llarg treball a fer consistent a estudiar i avaluar la viabilitat dels projectes que va apuntar Valéry durant  45 de maduresa i plenitud. Aviam qui s’hi apunta:

“Traité de la vie intellectuelle  -Mystique intellectuelle à former de bien des remarques prises dans ces cahiers.
Les malheurs de l’esprit
Ses joies
Sa place  – sa nullité, ses eciences, ses défenses (1917. F VI, 647).  Pg. 1321

Un altre d’interessant :

“Quel livre il y aurait à faire sous ce titre : Journal de mon Corps.” (1922)
pg. 1325

I què dir d’aquest? :

Conte.
Un homme ayant eu des aventures, tristes finalement avec une femme,
ayant beaucoup ressenti et le détail etc.- 
s’eprend d’une 2e femme et l’histoire qu’il croyait singulière se répète.
(C’est la règle dans les amours  — Il y a des lettres admirables, mais tout le monde les a écrites. 1926.)       pg.1326

I encara un exemple més :

“Conte de l’homme trop intelligent  – que son intelligence isole. Les choses,
il les épuise trop vite. Plus vite, les gens. Le surmonté, le dépasé, le prévu. Le  possible.  ” (1927) . Pg. 1327

Queda doncs més que provat que el que falta no són els temes d’escriptura ni gèneres com l’assaig, el conte, la columna d’opinió o el seu equivalent electrònic, el post …
El que és realment difícil d’aconseguir -i detemina la síndrome de l’enfermetat designada per Vila-Matas- és la dificultat  de  crear una  estructura novel·lística, un principi, una trama complexa que es desenvolupa i evoluciona cap a un final.

Vila-Matas  escriu: 

“Hace tiempo ya que rastreo el amplio espectro del síndrome de Bartleby en la literatura, hace tiempo que estudio la enfermedad , el mal endémico de las letras contemporáneas, la pulsión negativa o la atracción por la nada que hace que ciertos autores, aun teniendo una conciencia literaria exigente (o quizás precisamente por eso) no lleguen a escribir nunca; o bien escriban uno o dos libros y luego renuncien a la escritura (…)”
Enrique Vila-Matas. Bartleby y compañía.
Anagrama. Barcelona. 2000, pg. 12

Aquesta definició és gairebé perfecta, però pel meu gust li manca un petit afegitó, que aniria així:

“… és també l’enfermetat que fa que alguns autors no es decideixin mai a començar a escriure la novel·la que barra el pas a la implementació d’una “opera prima” que podria ser el primer esglaó de tota una Obra completa;  és l’enfermetat que impedeix l’aparició d’un nou autor …”
(Sani Girona. Desembre de 2007)

No us ve al cap l’acudit fàcil?
Una cosa així com : “Sisplau que no els curin !  Deixeu-los ben malalts. D’escriptors ja n’hi ha massa. Només ens faltaria  això, que es curessin.”  Aviat no hi cabríem pas !”

Sí,  l’anàlisi en profunditat dels avantatges i inconvenients de la síndrome SANI són matèria per a un capítol nou.  

La síndrome SANI o Bartleby revisitat 3/X

L’obra de Vila-Matas  és una obra important en l’esquema de la Literatura global perquè omple un dels infinits  buits  que hi ha permanenment a nivell temàtic, però a més, té un aspecte complementari que la fa transcendental: servirà per a futures generacions perquè, coneixent-ne exemples, origen del mal i  coseqüències,  aconsegueixin superar lal síndrome Bartleby, un dels càncers més perniciosos de la Literatura amb majúscula.
Ho aseguro jo, que me’n sento víctima i malalt, i que el sol fet de descobrir el llibre i llegir-lo equival a fer un pas decisiu cap a la pròpia salvació.Vila-Matas proposa un total de 86 exemples de la síndrome Bartleby. Per sort no hi va dedicar més temps per exhaurir  -missió impossible- tots els malalts. Es va limitar, forçosament i antibartlebytica, a donar un nombre limitat de casos típics, flagrants.  Va parar al capítol 86 com hauria pogut parar al  68 o anar fins el 123.Per a mi va ser un xoc descobrir-me víctima de la síndrome dins de la infinitud d’anònims lletraferits que pateixen una de les nombroses varietats de l’enfermetat. En el meu cas, vaig pensar que la meva afecció bé es podria dir, amb propietat,  síndrome SANI, una variant especial .En l meu cas NO ÉS el fet  no escriure, no. Escriure ja escric. Escric des que era jove i mai no he parat d’escriure i reescriure. El meu cas és la anovel·lització indefinida o incapacitat per acabar estructurant una novel·la. Una novel·la que ha de ser LA meva novel·la, immnsa i trascendent com La Recerca del temps perdut  de M. Proust , que roman mort-nata al calaix com a projecte, com a idea, com  a somni,  només com a aspiració, però que no avança cap a cap editor.    Al meu jo escriptòric, primer li falta l’estructura, després li falla la voluntat, quan li sembla que té l’una i l’altra, llavors perd la fe en tot plegat. Ho arxiva, intenta inútilment oblidar-ho però aconsegueix retardar-ho prou efectivament com perquè, quan hi torna, cregui que ha de tornar a començar des del principi. Personatges, to, estructura, voluntat, temps per escriure, fe en el relat … 
No para d’imaginar possibilitats, dibuixar esquemes i trames,  pero no acaba d’implementar res. En això consisteix exactament la síndrome SANI .Aquesta  malaltia que crec patir des de jove, i durant tota la vida adulta, em comença a passar factura: m’obsedeix d’una manera progressivament obsessiva.
És patètic això de voler escriure i a sobre, quan ja escrius i per fi ja et pots considerar escriptor de ple dret, voler ser poeta i novel·lista.
Voler i no poder, no saber-ne prou, sempre ha sigut una frase despectiva referida als altres o autoaplicada a un mateix.
De sobreviure tot patint la SANI, me’n surto com puc, escrivint els meus dietaris intermitents, tal com en Vicent Partal descriu els seu blog, conscient que ho anem fent “au fur et à mesure”,  quan tenim temps a més de tenir-ne ganes. Perquè no hi ha temps per a tot. Llegir, escriure, treballar,  premsa, televisió, Internet  a més de les misèries de la vida quotidiana…Però i la novel·la? En quin punt exacte estem doncs del desenvolupament de la nostra novel·la? El més calent és a l’aigüera !
El més terrible de la síndrome és  haver de patir l’efecte tornaveu que freqüentment ens envien tot un seguit d’articles, d’imatges, d’objectes i de persones que ens recorden constantment la vigència de la malaltia i els seus efectes.   Puntualment, cada any dues o tres vegades hi ha fires i més fires de llibres, i a l’abril la traca de Sant Jordi.  Amb la rentrée i la tardor els premis literaris de tota mena arreu de Catalunya, Espanya i Europa ‘ …I finalment, hi ha esdeveniments especials  que s’afegeixen a l’efecte agressiu ambient general que provoca  crisis puntuals  que fan patir més del compte,  perquè equivalen a burxar la ferida en carn viva.Això és el que em va passar lel passat dimarts 22 de novembre. Vaig assistir a una xerrada de Màrius Serra sobre l’ofici d’escriure a la Biblioteca Armand Cardona Torrandell, prop de casa. 
En arribar vaig fer una foto als dos : al Francesc-Marc Àlvaro i al Màrius… Després vaig seure a primera fila i els vaig gravar ens dos moments putuals de la xerrada, amb la idea de guardar-ho però també de penjar-ho a YouTube. La primera experiència de penjar un video havia de ser d’alguna cosa vàlida. Què millor que una conferència sobre l’escriptura i la literatura?Després que en FM Àlvaro expressés la seva joia de ser un personatge de la novel·la de Màrius Serra, fent-ne broma i dient que ara ja es podia morir, perquè ja estava immortalitzat,   li va tocar el torn al Màrius, que  va fer perfectament el seu paper.  Seriós i ben preparat, ens va  parlar de Georges Perec i els jocs estilístics de l’Oulipo i del pas dels jocs de paraules -obrador de l’escriptor- a la novel·la, obra més extensa i estructurada, que segons ell era -ara que ja començava a tenir una edat-, el que de veritat li interessava…
Allà vaig sentir el molt temps feia que ell havia començat a escriure i com havia fet el salt des dels jocs  “perec-oulipians”  a l’escriptura de novel·la.  És a dir l’aparició d’una estructura que embolcalla els capítols, les parts.  Això enllaça amb el que deia en Sampedro de l’estructura trenada de la novel·la.  I tot plegat enllaça el fet que realment l’estructura sigui el que permet que una novel·la tingui entitat de tal.Jo em vaig equivocar de lloc, hora i dia, i al torn obert d’intervencions vaig voler que en Màrius em donés una píndola balsàmica contra la síndrome. Se’m va acudir preguntar com es feia aquest salt del joc de paraules, paràgrafs i  exercicis d’estil , als ue nosaltres ja estavem avesats,  … a la novel·la, estructura i obra que nosaltres érem incapaços de bastir, d’implementar.No era dia ni hora no lloc de parlar-ne… era tard i ja tocava anar acabant. No hi havia temps per a començar una xerrada que hauria demanat hores i hores  o unes tardes amb les seves nits corresponents.El fet és que en sortir vaig anar a la taula de l’entrada per comprar el seu llibre De com s’escriu una novel·la. Me la va signar i dedicar amablement. No vam quedar en veure’ns tot i que em va pasar pel cap demanar-li dia i hora, com si fos un dels molts metges que poden si no curar, com a mínim pa·liar l’enfermetat amb consells, amb bones paraules, amb una mena d’empatia que només un escriptor consagrat i en actiu pot sentir envers al pobre animaló víctima de la síndrome SANI… Potser algun dia em rebrà.Ara estic llegit amb fruició la biografia de la seva novel·la.  És morish i no la pots deixar fins acabar-la d’una tirada. Una idea brillant i perfectament escrita que té sobre el meu cervell efectes secundaris.   Mentre que per una banda és una font d’idees, per l’altra incrementa els efectes de la síndrome:  em va venir al cap un nou tema per a una hipotètica novel·la:  fóra la biografia d’una novel·la que un sindròmic imagina  però s’adona que probablement no acabarà d’escriure mai, víctima de la síndrome. 
La idea també és com a mínim original, i dubto que hagi estat implementada como a novel·la … Cap escriptor de veritat s’atreveiria a baixar tan avall en l’escala temàtica… Només m’acontenta la sensació de formigueix que sento per dins: una mena de llum i esperança que entre la relectura de Bartleby, la de l’obra de  De com s’escriu una novel·la , i la dels Cahires de Valéry … em serveixin de desllorigadors per a començar a curar-me de la malaltia i posant-me  a novel·lar ben aviat…

La síndrome SANI o Bartleby revisitat 2/X

El volum II  dels Cahiers  (Édition établie, présentée et annotée par Judith Robinson. Paris. Gallimard. 1974), són exactament 1701 pàgines d’edició crítica, amb notes i variants, índex de noms propis, índex analític… La Pléiade és un luxe que paga la pena pagar. Pot passar que t’ho pensis abans de comprar, però quan ho tens mia no te’n penedeixes.
Espanta una mica pensar en aquest tipus d’obres i ara ja parlo del contingut… De seguida ve al cap la idea que això s’ha acabat. Ara tot el que passa de 200 pàgines està condemnat a no ser publicat. Però si es publica, es molt probable que no sigui llegit, descomptades les quatre excepcions habituals.

Deia que els Cahiers semblen un blog i és exactament així. És per deixar-lo sobre la taula, a prop de la mà, i anar llegint cops d’escriptura de tres, quatre o deu línies.  Passar d’una temàtica a una altra:  Rêve, Conscience, Attention, Éros, Thêta -això ho hauré de buscar-  Art etesthétique, Poïetique (sic!) , Poésie, Littérature,  Poèmes et PPA (Petits Poèmes Abstraits), Sujets, Histoire, Politique, Enseignement …

Au, Sani, tria i remena… per on començaràs?

Vaig triar Sujets. Temes ideats, no realitzats, projectes pendents … I és a quí on retrobo la síndrome SANI.  també a can Pau Valéry, com ja l’havia trobada en part, d’una manera sui géneris  a can Walter Lewino.
De sobte,  se’m va acudir que podria escriure la meva pròpia versió  del Bartleby y compañía  de Vila-Matas. 
De fet he estat a punt de nomenar aquest post  Sani o Bartleby  revisitat, o Sani o Bartleby, segona part.

la síndrome SANI o Bartleby revisitat 1/X

He despenjat el volum II de la Pléiade dels Cahiers de Valéry. I he constatat que és el que més s’assembla a un blog.  Un blog d’aquells amb una infinitat de posts curtets i densos, arrodonits, ben acabats.

M’he posat a mirar l’índex i m’ha interessat particularment la secció de ”temes”: Sujets.
Allà té apuntades un munt d’idees de temes a desenvolupar. Per força m’he preguntat com s’ho va fer per escriure i conservar tanta obra.  Com en Josep Pla, Paul Valéry tenia una fal·lera immensa per escriure i anotar-ho tot.
Com que la llista de llibres per llegir és ja inacabable, només em faltava aquest totxo per acabar-ho d’adobar.
El fet és que ningú no ens mana, ni molt menys exigeix,  respectar l’ordre d’arribada sobre la taula, sinó que podem triar allò que més ens agrada i decidir l’ordre de lectura.

Sobre la taula, a mà i a punt de lectura hi ha El llibre dels plaers immensos, de Melcior Comes, El primer cas d’en Moltalbano, d’Andres Camilleri, regal de Sant Sadurní, i per fer honor a  la recent lectura de ( i admiració per) la novel·la La muerte lenta de Luciana B., també un llibre o dos  d’Henry James que he d’anar a buscar a la biblioteca.

M’interessa però sobretot rellegir el Bartleby y compañía de Vila-Matas, perquè em temo molt que de la síndrome Bartlevy jo n’he de treure el detalls i les precisions d’una una altra síndrome: igual d’estranya o potser més, i segurament encara més nefasta.
La síndrome  S.A.N.I. :  Síndrome d’ANovel·lització Indefinida, consistent bàsicament en la no escriptura de la novel·la autopromesa, promesa o simplement imaginada sobre paper. Aquesta síndrome, detectada ja al segle XVIII, té uns efectes lleus fins la trentena, edat a partir de la qual es converteix en malatia crònica greu.

Ho hem de desenvolupar i ho farem aquí, en aquest blog que acabem de convertir, per l’art de presa de decisions transcendents, … en blog literari. 

Els comentaris els hi podreu posar vosaldres, si voleu.

Així comença …

“Now” blog.
Aquest l’hem engegat com a prova, per veure si ens en sortim. Està bé que hi hagi una opció d’accés restringit. Ara per ara no la necessitem. Potser, més endavant, estarà bé protegir unes idees tan sucoses i exquisides … que millor que no estiguin a l’abast de tothom.