L’obra de Vila-Matas és una obra important en l’esquema de la Literatura global perquè omple un dels infinits buits que hi ha permanenment a nivell temàtic, però a més, té un aspecte complementari que la fa transcendental: servirà per a futures generacions perquè, coneixent-ne exemples, origen del mal i coseqüències, aconsegueixin superar lal síndrome Bartleby, un dels càncers més perniciosos de la Literatura amb majúscula.
Ho aseguro jo, que me’n sento víctima i malalt, i que el sol fet de descobrir el llibre i llegir-lo equival a fer un pas decisiu cap a la pròpia salvació.Vila-Matas proposa un total de 86 exemples de la síndrome Bartleby. Per sort no hi va dedicar més temps per exhaurir -missió impossible- tots els malalts. Es va limitar, forçosament i antibartlebytica, a donar un nombre limitat de casos típics, flagrants. Va parar al capítol 86 com hauria pogut parar al 68 o anar fins el 123.Per a mi va ser un xoc descobrir-me víctima de la síndrome dins de la infinitud d’anònims lletraferits que pateixen una de les nombroses varietats de l’enfermetat. En el meu cas, vaig pensar que la meva afecció bé es podria dir, amb propietat, síndrome SANI, una variant especial .En l meu cas NO ÉS el fet no escriure, no. Escriure ja escric. Escric des que era jove i mai no he parat d’escriure i reescriure. El meu cas és la anovel·lització indefinida o incapacitat per acabar estructurant una novel·la. Una novel·la que ha de ser LA meva novel·la, immnsa i trascendent com La Recerca del temps perdut de M. Proust , que roman mort-nata al calaix com a projecte, com a idea, com a somni, només com a aspiració, però que no avança cap a cap editor. Al meu jo escriptòric, primer li falta l’estructura, després li falla la voluntat, quan li sembla que té l’una i l’altra, llavors perd la fe en tot plegat. Ho arxiva, intenta inútilment oblidar-ho però aconsegueix retardar-ho prou efectivament com perquè, quan hi torna, cregui que ha de tornar a començar des del principi. Personatges, to, estructura, voluntat, temps per escriure, fe en el relat …
No para d’imaginar possibilitats, dibuixar esquemes i trames, pero no acaba d’implementar res. En això consisteix exactament la síndrome SANI .Aquesta malaltia que crec patir des de jove, i durant tota la vida adulta, em comença a passar factura: m’obsedeix d’una manera progressivament obsessiva.
És patètic això de voler escriure i a sobre, quan ja escrius i per fi ja et pots considerar escriptor de ple dret, voler ser poeta i novel·lista.
Voler i no poder, no saber-ne prou, sempre ha sigut una frase despectiva referida als altres o autoaplicada a un mateix.
De sobreviure tot patint la SANI, me’n surto com puc, escrivint els meus dietaris intermitents, tal com en Vicent Partal descriu els seu blog, conscient que ho anem fent “au fur et à mesure”, quan tenim temps a més de tenir-ne ganes. Perquè no hi ha temps per a tot. Llegir, escriure, treballar, premsa, televisió, Internet a més de les misèries de la vida quotidiana…Però i la novel·la? En quin punt exacte estem doncs del desenvolupament de la nostra novel·la? El més calent és a l’aigüera !
El més terrible de la síndrome és haver de patir l’efecte tornaveu que freqüentment ens envien tot un seguit d’articles, d’imatges, d’objectes i de persones que ens recorden constantment la vigència de la malaltia i els seus efectes. Puntualment, cada any dues o tres vegades hi ha fires i més fires de llibres, i a l’abril la traca de Sant Jordi. Amb la rentrée i la tardor els premis literaris de tota mena arreu de Catalunya, Espanya i Europa ‘ …I finalment, hi ha esdeveniments especials que s’afegeixen a l’efecte agressiu ambient general que provoca crisis puntuals que fan patir més del compte, perquè equivalen a burxar la ferida en carn viva.Això és el que em va passar lel passat dimarts 22 de novembre. Vaig assistir a una xerrada de Màrius Serra sobre l’ofici d’escriure a la Biblioteca Armand Cardona Torrandell, prop de casa.
En arribar vaig fer una foto als dos : al Francesc-Marc Àlvaro i al Màrius… Després vaig seure a primera fila i els vaig gravar ens dos moments putuals de la xerrada, amb la idea de guardar-ho però també de penjar-ho a YouTube. La primera experiència de penjar un video havia de ser d’alguna cosa vàlida. Què millor que una conferència sobre l’escriptura i la literatura?Després que en FM Àlvaro expressés la seva joia de ser un personatge de la novel·la de Màrius Serra, fent-ne broma i dient que ara ja es podia morir, perquè ja estava immortalitzat, li va tocar el torn al Màrius, que va fer perfectament el seu paper. Seriós i ben preparat, ens va parlar de Georges Perec i els jocs estilístics de l’Oulipo i del pas dels jocs de paraules -obrador de l’escriptor- a la novel·la, obra més extensa i estructurada, que segons ell era -ara que ja començava a tenir una edat-, el que de veritat li interessava…
Allà vaig sentir el molt temps feia que ell havia començat a escriure i com havia fet el salt des dels jocs “perec-oulipians” a l’escriptura de novel·la. És a dir l’aparició d’una estructura que embolcalla els capítols, les parts. Això enllaça amb el que deia en Sampedro de l’estructura trenada de la novel·la. I tot plegat enllaça el fet que realment l’estructura sigui el que permet que una novel·la tingui entitat de tal.Jo em vaig equivocar de lloc, hora i dia, i al torn obert d’intervencions vaig voler que en Màrius em donés una píndola balsàmica contra la síndrome. Se’m va acudir preguntar com es feia aquest salt del joc de paraules, paràgrafs i exercicis d’estil , als ue nosaltres ja estavem avesats, … a la novel·la, estructura i obra que nosaltres érem incapaços de bastir, d’implementar.No era dia ni hora no lloc de parlar-ne… era tard i ja tocava anar acabant. No hi havia temps per a començar una xerrada que hauria demanat hores i hores o unes tardes amb les seves nits corresponents.El fet és que en sortir vaig anar a la taula de l’entrada per comprar el seu llibre De com s’escriu una novel·la. Me la va signar i dedicar amablement. No vam quedar en veure’ns tot i que em va pasar pel cap demanar-li dia i hora, com si fos un dels molts metges que poden si no curar, com a mínim pa·liar l’enfermetat amb consells, amb bones paraules, amb una mena d’empatia que només un escriptor consagrat i en actiu pot sentir envers al pobre animaló víctima de la síndrome SANI… Potser algun dia em rebrà.Ara estic llegit amb fruició la biografia de la seva novel·la. És morish i no la pots deixar fins acabar-la d’una tirada. Una idea brillant i perfectament escrita que té sobre el meu cervell efectes secundaris. Mentre que per una banda és una font d’idees, per l’altra incrementa els efectes de la síndrome: em va venir al cap un nou tema per a una hipotètica novel·la: fóra la biografia d’una novel·la que un sindròmic imagina però s’adona que probablement no acabarà d’escriure mai, víctima de la síndrome.
La idea també és com a mínim original, i dubto que hagi estat implementada como a novel·la … Cap escriptor de veritat s’atreveiria a baixar tan avall en l’escala temàtica… Només m’acontenta la sensació de formigueix que sento per dins: una mena de llum i esperança que entre la relectura de Bartleby, la de l’obra de De com s’escriu una novel·la , i la dels Cahires de Valéry … em serveixin de desllorigadors per a començar a curar-me de la malaltia i posant-me a novel·lar ben aviat…
