La síndrome SANI o Bartleby revisitat 2/X

El volum II  dels Cahiers  (Édition établie, présentée et annotée par Judith Robinson. Paris. Gallimard. 1974), són exactament 1701 pàgines d’edició crítica, amb notes i variants, índex de noms propis, índex analític… La Pléiade és un luxe que paga la pena pagar. Pot passar que t’ho pensis abans de comprar, però quan ho tens mia no te’n penedeixes.
Espanta una mica pensar en aquest tipus d’obres i ara ja parlo del contingut… De seguida ve al cap la idea que això s’ha acabat. Ara tot el que passa de 200 pàgines està condemnat a no ser publicat. Però si es publica, es molt probable que no sigui llegit, descomptades les quatre excepcions habituals.

Deia que els Cahiers semblen un blog i és exactament així. És per deixar-lo sobre la taula, a prop de la mà, i anar llegint cops d’escriptura de tres, quatre o deu línies.  Passar d’una temàtica a una altra:  Rêve, Conscience, Attention, Éros, Thêta -això ho hauré de buscar-  Art etesthétique, Poïetique (sic!) , Poésie, Littérature,  Poèmes et PPA (Petits Poèmes Abstraits), Sujets, Histoire, Politique, Enseignement …

Au, Sani, tria i remena… per on començaràs?

Vaig triar Sujets. Temes ideats, no realitzats, projectes pendents … I és a quí on retrobo la síndrome SANI.  també a can Pau Valéry, com ja l’havia trobada en part, d’una manera sui géneris  a can Walter Lewino.
De sobte,  se’m va acudir que podria escriure la meva pròpia versió  del Bartleby y compañía  de Vila-Matas. 
De fet he estat a punt de nomenar aquest post  Sani o Bartleby  revisitat, o Sani o Bartleby, segona part.

la síndrome SANI o Bartleby revisitat 1/X

He despenjat el volum II de la Pléiade dels Cahiers de Valéry. I he constatat que és el que més s’assembla a un blog.  Un blog d’aquells amb una infinitat de posts curtets i densos, arrodonits, ben acabats.

M’he posat a mirar l’índex i m’ha interessat particularment la secció de ”temes”: Sujets.
Allà té apuntades un munt d’idees de temes a desenvolupar. Per força m’he preguntat com s’ho va fer per escriure i conservar tanta obra.  Com en Josep Pla, Paul Valéry tenia una fal·lera immensa per escriure i anotar-ho tot.
Com que la llista de llibres per llegir és ja inacabable, només em faltava aquest totxo per acabar-ho d’adobar.
El fet és que ningú no ens mana, ni molt menys exigeix,  respectar l’ordre d’arribada sobre la taula, sinó que podem triar allò que més ens agrada i decidir l’ordre de lectura.

Sobre la taula, a mà i a punt de lectura hi ha El llibre dels plaers immensos, de Melcior Comes, El primer cas d’en Moltalbano, d’Andres Camilleri, regal de Sant Sadurní, i per fer honor a  la recent lectura de ( i admiració per) la novel·la La muerte lenta de Luciana B., també un llibre o dos  d’Henry James que he d’anar a buscar a la biblioteca.

M’interessa però sobretot rellegir el Bartleby y compañía de Vila-Matas, perquè em temo molt que de la síndrome Bartlevy jo n’he de treure el detalls i les precisions d’una una altra síndrome: igual d’estranya o potser més, i segurament encara més nefasta.
La síndrome  S.A.N.I. :  Síndrome d’ANovel·lització Indefinida, consistent bàsicament en la no escriptura de la novel·la autopromesa, promesa o simplement imaginada sobre paper. Aquesta síndrome, detectada ja al segle XVIII, té uns efectes lleus fins la trentena, edat a partir de la qual es converteix en malatia crònica greu.

Ho hem de desenvolupar i ho farem aquí, en aquest blog que acabem de convertir, per l’art de presa de decisions transcendents, … en blog literari. 

Els comentaris els hi podreu posar vosaldres, si voleu.