El volum II dels Cahiers (Édition établie, présentée et annotée par Judith Robinson. Paris. Gallimard. 1974), són exactament 1701 pàgines d’edició crítica, amb notes i variants, índex de noms propis, índex analític… La Pléiade és un luxe que paga la pena pagar. Pot passar que t’ho pensis abans de comprar, però quan ho tens mia no te’n penedeixes.
Espanta una mica pensar en aquest tipus d’obres i ara ja parlo del contingut… De seguida ve al cap la idea que això s’ha acabat. Ara tot el que passa de 200 pàgines està condemnat a no ser publicat. Però si es publica, es molt probable que no sigui llegit, descomptades les quatre excepcions habituals.
Deia que els Cahiers semblen un blog i és exactament així. És per deixar-lo sobre la taula, a prop de la mà, i anar llegint cops d’escriptura de tres, quatre o deu línies. Passar d’una temàtica a una altra: Rêve, Conscience, Attention, Éros, Thêta -això ho hauré de buscar- Art etesthétique, Poïetique (sic!) , Poésie, Littérature, Poèmes et PPA (Petits Poèmes Abstraits), Sujets, Histoire, Politique, Enseignement …
Au, Sani, tria i remena… per on començaràs?
Vaig triar Sujets. Temes ideats, no realitzats, projectes pendents … I és a quí on retrobo la síndrome SANI. també a can Pau Valéry, com ja l’havia trobada en part, d’una manera sui géneris a can Walter Lewino.
De sobte, se’m va acudir que podria escriure la meva pròpia versió del Bartleby y compañía de Vila-Matas.
De fet he estat a punt de nomenar aquest post Sani o Bartleby revisitat, o Sani o Bartleby, segona part.
Cap resposta fins ara
Encara no hi ha comentaris... Engega la discussió tot emplenant el formulari.