JPQuiñonero va entrevistar recentment Pascal Quignard i va reproduir l’essencial de l’entrevista al seu blog, Una temporada en el Infierno, en un post titolat Quignard y las músicas endemoniadas.
JPQ. Acaba de publicarse la traducción castellana del libro con el que ganó el premio Goncourt, el acontecimiento que le dio la independencia económica y confirmó su decisión de alejarse de la industria editorial.
[ ... ]LAS “VERDADES” QUE CONDUJERON AL FASCISMO, EL NAZISMO, EL COMUNISMO…
[JPQ. a Pascal Quignard]
La crítica no sabe como clasificar su obra. Las sombras errantes (Ed. Elipsis), el primer volumen de una trilogía muy ambiciosa, ¿es una novela, un poema en prosa a la manera de Baudelaire, o un cuaderno bizantino a la manera de los Cahiers de Valery?P. Quignard. Bellos antecedentes… Pero, en verdad, quizá se trate de otra cosa. Es algo así como un libro de un género omnívoro, en el que me permito introducir mentiras, cuentos, ficción, vidas falsas, citas reales y apócrifas, todo muy alejado de ese mundo de “verdad literaria”, que me parece profundamente falso. Esa “verdad” me parece ilusoria y e imposible de alcanzar. En bastante medida, soñamos, alucinamos, con todo aquello que nos falta o creemos que nos falta. Las palabras incluso tienden a reemplazar a los seres ausentes, multiplicando la ilusión, los fantasmas, las alucinaciones. Por mi parte, intento buscar un género literario que no pretenda engañar al lector y pueda enriquecerse con todos los recursos retóricos posibles e imaginables.“
Enmig doncs de les meves elocubracions sobre causes, efectes i conseqüències de la síndrome SANI, apareix en Quignard per mostrar que hi ha alternatives possibles a la mitificada novel·lació tradicional. Una manera de dir que qui està sindròmic és perquè vol! Horrible però terapèutica constatació!
El mètode i la medicina fóren doncs, gairebé ho diu explícitament, tot i que no ho fa amb aquestes paraules: “Fes el que et sembli: escriu el que et sembli sobre el que tinguis ganes d’escriure, escriu com et sembli. No li busquis etiquetes ni raons ni explicacions, i tampoc no en donis cap ni una.” (SGR)
Llavors, què és un dietari sinó això exactament? Un poti-poti llibertari, no forçosament anàrquic, una mena de novel·la en vers lliure … que se’n riu dels cànons literaris i de les cotilles vàries que convergeixen en la tirania de la tradició, per estripar-les i crear-ne de noves.
Ara més que mai, la blogofera fomenta l’irrupció de nous escriptors que ja no guarden les pàgines al fons d’un calaix, o ben amagats dins de carpetes rònegues, acumulant pas del temps. Ara surten a la llum a competir en la difícil tasca de trobar el lector que el llegeixi, i que, tocat pel que ha llegit, torni un proper dia a visitar el mateix blog, hi deixi un comentari…
Una revolució que en certa manera pal·lia els efectes de la síndrome sanial.
Potser és un error patir pena per l’anovel·lització indefinida, una obsessió comprensible però estèril. Perquè tot el que cal és escriptura ben trenada bé sigui en prosa, en prosa poètica o en poesia. Entenent per ben trenada que és capaç de seduir i emocionar el lector en el grau que sigui. Això és l’únic i principal, i l’única regla que no ha canviat ni canviarà en literatura.
