L’apartat Sujets dels Cahiers recopila idees i propostes d’assaigs, contes, obres de teatre i projectes diversos que va imaginar Paul Valéry entre 1901 i 1945. Valéry posa sobre la taula un munt d’idees per qui les vulgui agafar i desenvolupar.
Dubto que ho escrivís per fer-ho ell mateix quan “pogués ser”, sinó més aviat, devia ser que no deixava passar cap idea de les que li venien al cap i les anotava totes. Massa idees com per poder-ne dur-ne a terme ni una centèsima part. La recopil·lació de Sujets comença així:
“Histoire de l’escroc imparfait.
Un malin tombe sur une âme charmante et rieche et voit des mondes
à exploiter. L’afffaire se dispose admirablement. (…)
Par malheur , en chemn, la victime devient si sympathique à l’opérateur qu’il
ne peut plus supporter l’idée de la truffer.
Calcul de l’embarras.
L’escroc finit par persister -depouille la dupe, reste son meilleur ami. Moralité.
(1901. Sans titre II, 307) . Pg. 1309
Per caràcter jo hi hauria afegit d’on vaig treure la idea, què la va provocar… I probablement hi afegiria també una frase sobre aquesta moralina que suggereix d’incorporar al final.
Hi hauria tot un llarg treball a fer consistent a estudiar i avaluar la viabilitat dels projectes que va apuntar Valéry durant 45 de maduresa i plenitud. Aviam qui s’hi apunta:
“Traité de la vie intellectuelle -Mystique intellectuelle à former de bien des remarques prises dans ces cahiers.
Les malheurs de l’esprit
Ses joies
Sa place – sa nullité, ses eciences, ses défenses (1917. F VI, 647). Pg. 1321
Un altre d’interessant :
“Quel livre il y aurait à faire sous ce titre : Journal de mon Corps.” (1922)
pg. 1325
I què dir d’aquest? :
Conte.
Un homme ayant eu des aventures, tristes finalement avec une femme,
ayant beaucoup ressenti et le détail etc.-
s’eprend d’une 2e femme et l’histoire qu’il croyait singulière se répète.
(C’est la règle dans les amours — Il y a des lettres admirables, mais tout le monde les a écrites. 1926.) pg.1326
I encara un exemple més :
“Conte de l’homme trop intelligent – que son intelligence isole. Les choses,
il les épuise trop vite. Plus vite, les gens. Le surmonté, le dépasé, le prévu. Le possible. ” (1927) . Pg. 1327
Queda doncs més que provat que el que falta no són els temes d’escriptura ni gèneres com l’assaig, el conte, la columna d’opinió o el seu equivalent electrònic, el post …
El que és realment difícil d’aconseguir -i detemina la síndrome de l’enfermetat designada per Vila-Matas- és la dificultat de crear una estructura novel·lística, un principi, una trama complexa que es desenvolupa i evoluciona cap a un final.
Vila-Matas escriu:
“Hace tiempo ya que rastreo el amplio espectro del síndrome de Bartleby en la literatura, hace tiempo que estudio la enfermedad , el mal endémico de las letras contemporáneas, la pulsión negativa o la atracción por la nada que hace que ciertos autores, aun teniendo una conciencia literaria exigente (o quizás precisamente por eso) no lleguen a escribir nunca; o bien escriban uno o dos libros y luego renuncien a la escritura (…)”
Enrique Vila-Matas. Bartleby y compañía.
Anagrama. Barcelona. 2000, pg. 12
Aquesta definició és gairebé perfecta, però pel meu gust li manca un petit afegitó, que aniria així:
“… és també l’enfermetat que fa que alguns autors no es decideixin mai a començar a escriure la novel·la que barra el pas a la implementació d’una “opera prima” que podria ser el primer esglaó de tota una Obra completa; és l’enfermetat que impedeix l’aparició d’un nou autor …”
(Sani Girona. Desembre de 2007)
No us ve al cap l’acudit fàcil?
Una cosa així com : “Sisplau que no els curin ! Deixeu-los ben malalts. D’escriptors ja n’hi ha massa. Només ens faltaria això, que es curessin.” Aviat no hi cabríem pas !”
Sí, l’anàlisi en profunditat dels avantatges i inconvenients de la síndrome SANI són matèria per a un capítol nou.
