Escriure: ens convertim en el que diem

“In personal writing, words are not simply an expression of the self; they help to create the self. In struggling to say what we are, we become what we say”.
Thomas S. Kane. The New Oxford Guide to Writing . OUP 1994. pg. 17.

Contra síndrome SANI, medicina Quignard

JPQuiñonero va entrevistar recentment Pascal Quignard i va reproduir l’essencial de l’entrevista al seu blog, Una temporada en el Infierno, en un post titolat  Quignard y las músicas endemoniadas.

JPQ. Acaba de publicarse la traducción castellana del libro con el que ganó el premio Goncourt, el acontecimiento que le dio la independencia económica y confirmó su decisión de alejarse de la industria editorial.
[ ... ]

LAS “VERDADES” QUE CONDUJERON AL FASCISMO, EL NAZISMO, EL COMUNISMO…

[JPQ.  a Pascal Quignard]
La crítica no sabe como clasificar su obra. Las sombras errantes (Ed. Elipsis), el primer volumen de una trilogía muy ambiciosa, ¿es una novela, un poema en prosa a la manera de Baudelaire, o un cuaderno bizantino a la manera de los Cahiers de Valery?

 P. Quignard.  Bellos antecedentes… Pero, en verdad, quizá se trate de otra cosa. Es algo así como un libro de un género omnívoro, en el que me permito introducir mentiras, cuentos, ficción, vidas falsas, citas reales y apócrifas, todo muy alejado de ese mundo de “verdad literaria”, que me parece profundamente falso. Esa “verdad” me parece ilusoria y e imposible de alcanzar. En bastante medida, soñamos, alucinamos, con todo aquello que nos falta o creemos que nos falta. Las palabras incluso tienden a reemplazar a los seres ausentes, multiplicando la ilusión, los fantasmas, las alucinaciones. Por mi parte, intento buscar un género literario que no pretenda engañar al lector y pueda enriquecerse con todos los recursos retóricos posibles e imaginables.“

Enmig doncs de les meves elocubracions sobre causes, efectes i conseqüències de la síndrome SANI, apareix en Quignard per mostrar que hi ha alternatives possibles a la mitificada novel·lació  tradicional.  Una manera de dir que qui està sindròmic és perquè vol!  Horrible però terapèutica constatació!
El mètode i la medicina fóren doncs, gairebé ho diu explícitament, tot i que no ho fa amb aquestes paraules: “Fes el que et sembli: escriu el que et sembli  sobre el que tinguis ganes d’escriure, escriu  com et sembli. No li busquis etiquetes ni raons ni explicacions, i tampoc no en donis cap ni una.”  (SGR)

Llavors, què és un dietari sinó això exactament? Un poti-poti llibertari, no forçosament anàrquic, una mena de novel·la en vers lliure … que se’n riu dels cànons literaris i de les cotilles vàries que convergeixen en la tirania de la tradició, per estripar-les i crear-ne de noves.

Ara més que mai, la blogofera fomenta l’irrupció de nous escriptors que ja no guarden les pàgines al fons d’un calaix, o ben amagats dins de carpetes rònegues, acumulant pas del temps. Ara surten a la llum a competir en la difícil tasca de trobar el lector que el llegeixi, i que, tocat pel que ha llegit, torni un proper dia a visitar el mateix blog, hi deixi un comentari…
Una revolució que en certa manera pal·lia els efectes de la síndrome sanial. 
Potser és un error patir pena per l’anovel·lització indefinida, una obsessió comprensible però estèril. Perquè tot el que cal és escriptura ben trenada bé sigui en prosa, en prosa poètica o en poesia.  Entenent per ben trenada que és capaç de seduir i emocionar el lector en el grau que sigui. Això és l’únic i principal, i  l’única regla que no ha canviat ni canviarà en literatura.

La síndrome SANI o Bartleby revisitat 4/X

L’apartat  Sujets dels   Cahiers  recopila idees i propostes d’assaigs, contes, obres de teatre i projectes diversos que va imaginar Paul Valéry  entre 1901 i 1945. Valéry posa sobre la taula un munt d’idees per qui les vulgui agafar i desenvolupar. 
Dubto que ho escrivís per fer-ho ell mateix quan “pogués ser”, sinó més aviat, devia ser que no deixava passar cap idea de les que li venien al cap i les anotava totes. Massa idees com per poder-ne dur-ne a terme ni una centèsima part. La recopil·lació de  Sujets comença així:

“Histoire de l’escroc imparfait.
Un malin tombe sur une âme charmante et rieche et voit des mondes
à exploiter. L’afffaire se dispose admirablement.  (…)
Par malheur , en chemn, la victime devient si sympathique à l’opérateur qu’il
ne peut plus supporter l’idée de la truffer.
Calcul de l’embarras.
L’escroc finit par persister -depouille la dupe, reste son meilleur ami. Moralité.
(1901. Sans titre II, 307) .   Pg. 1309

Per caràcter jo hi hauria afegit d’on vaig treure la idea, què la va provocar… I probablement hi afegiria també una frase sobre aquesta moralina que suggereix d’incorporar al final.
Hi hauria tot un llarg treball a fer consistent a estudiar i avaluar la viabilitat dels projectes que va apuntar Valéry durant  45 de maduresa i plenitud. Aviam qui s’hi apunta:

“Traité de la vie intellectuelle  -Mystique intellectuelle à former de bien des remarques prises dans ces cahiers.
Les malheurs de l’esprit
Ses joies
Sa place  – sa nullité, ses eciences, ses défenses (1917. F VI, 647).  Pg. 1321

Un altre d’interessant :

“Quel livre il y aurait à faire sous ce titre : Journal de mon Corps.” (1922)
pg. 1325

I què dir d’aquest? :

Conte.
Un homme ayant eu des aventures, tristes finalement avec une femme,
ayant beaucoup ressenti et le détail etc.- 
s’eprend d’une 2e femme et l’histoire qu’il croyait singulière se répète.
(C’est la règle dans les amours  — Il y a des lettres admirables, mais tout le monde les a écrites. 1926.)       pg.1326

I encara un exemple més :

“Conte de l’homme trop intelligent  – que son intelligence isole. Les choses,
il les épuise trop vite. Plus vite, les gens. Le surmonté, le dépasé, le prévu. Le  possible.  ” (1927) . Pg. 1327

Queda doncs més que provat que el que falta no són els temes d’escriptura ni gèneres com l’assaig, el conte, la columna d’opinió o el seu equivalent electrònic, el post …
El que és realment difícil d’aconseguir -i detemina la síndrome de l’enfermetat designada per Vila-Matas- és la dificultat  de  crear una  estructura novel·lística, un principi, una trama complexa que es desenvolupa i evoluciona cap a un final.

Vila-Matas  escriu: 

“Hace tiempo ya que rastreo el amplio espectro del síndrome de Bartleby en la literatura, hace tiempo que estudio la enfermedad , el mal endémico de las letras contemporáneas, la pulsión negativa o la atracción por la nada que hace que ciertos autores, aun teniendo una conciencia literaria exigente (o quizás precisamente por eso) no lleguen a escribir nunca; o bien escriban uno o dos libros y luego renuncien a la escritura (…)”
Enrique Vila-Matas. Bartleby y compañía.
Anagrama. Barcelona. 2000, pg. 12

Aquesta definició és gairebé perfecta, però pel meu gust li manca un petit afegitó, que aniria així:

“… és també l’enfermetat que fa que alguns autors no es decideixin mai a començar a escriure la novel·la que barra el pas a la implementació d’una “opera prima” que podria ser el primer esglaó de tota una Obra completa;  és l’enfermetat que impedeix l’aparició d’un nou autor …”
(Sani Girona. Desembre de 2007)

No us ve al cap l’acudit fàcil?
Una cosa així com : “Sisplau que no els curin !  Deixeu-los ben malalts. D’escriptors ja n’hi ha massa. Només ens faltaria  això, que es curessin.”  Aviat no hi cabríem pas !”

Sí,  l’anàlisi en profunditat dels avantatges i inconvenients de la síndrome SANI són matèria per a un capítol nou.  

La síndrome SANI o Bartleby revisitat 2/X

El volum II  dels Cahiers  (Édition établie, présentée et annotée par Judith Robinson. Paris. Gallimard. 1974), són exactament 1701 pàgines d’edició crítica, amb notes i variants, índex de noms propis, índex analític… La Pléiade és un luxe que paga la pena pagar. Pot passar que t’ho pensis abans de comprar, però quan ho tens mia no te’n penedeixes.
Espanta una mica pensar en aquest tipus d’obres i ara ja parlo del contingut… De seguida ve al cap la idea que això s’ha acabat. Ara tot el que passa de 200 pàgines està condemnat a no ser publicat. Però si es publica, es molt probable que no sigui llegit, descomptades les quatre excepcions habituals.

Deia que els Cahiers semblen un blog i és exactament així. És per deixar-lo sobre la taula, a prop de la mà, i anar llegint cops d’escriptura de tres, quatre o deu línies.  Passar d’una temàtica a una altra:  Rêve, Conscience, Attention, Éros, Thêta -això ho hauré de buscar-  Art etesthétique, Poïetique (sic!) , Poésie, Littérature,  Poèmes et PPA (Petits Poèmes Abstraits), Sujets, Histoire, Politique, Enseignement …

Au, Sani, tria i remena… per on començaràs?

Vaig triar Sujets. Temes ideats, no realitzats, projectes pendents … I és a quí on retrobo la síndrome SANI.  també a can Pau Valéry, com ja l’havia trobada en part, d’una manera sui géneris  a can Walter Lewino.
De sobte,  se’m va acudir que podria escriure la meva pròpia versió  del Bartleby y compañía  de Vila-Matas. 
De fet he estat a punt de nomenar aquest post  Sani o Bartleby  revisitat, o Sani o Bartleby, segona part.

la síndrome SANI o Bartleby revisitat 1/X

He despenjat el volum II de la Pléiade dels Cahiers de Valéry. I he constatat que és el que més s’assembla a un blog.  Un blog d’aquells amb una infinitat de posts curtets i densos, arrodonits, ben acabats.

M’he posat a mirar l’índex i m’ha interessat particularment la secció de ”temes”: Sujets.
Allà té apuntades un munt d’idees de temes a desenvolupar. Per força m’he preguntat com s’ho va fer per escriure i conservar tanta obra.  Com en Josep Pla, Paul Valéry tenia una fal·lera immensa per escriure i anotar-ho tot.
Com que la llista de llibres per llegir és ja inacabable, només em faltava aquest totxo per acabar-ho d’adobar.
El fet és que ningú no ens mana, ni molt menys exigeix,  respectar l’ordre d’arribada sobre la taula, sinó que podem triar allò que més ens agrada i decidir l’ordre de lectura.

Sobre la taula, a mà i a punt de lectura hi ha El llibre dels plaers immensos, de Melcior Comes, El primer cas d’en Moltalbano, d’Andres Camilleri, regal de Sant Sadurní, i per fer honor a  la recent lectura de ( i admiració per) la novel·la La muerte lenta de Luciana B., també un llibre o dos  d’Henry James que he d’anar a buscar a la biblioteca.

M’interessa però sobretot rellegir el Bartleby y compañía de Vila-Matas, perquè em temo molt que de la síndrome Bartlevy jo n’he de treure el detalls i les precisions d’una una altra síndrome: igual d’estranya o potser més, i segurament encara més nefasta.
La síndrome  S.A.N.I. :  Síndrome d’ANovel·lització Indefinida, consistent bàsicament en la no escriptura de la novel·la autopromesa, promesa o simplement imaginada sobre paper. Aquesta síndrome, detectada ja al segle XVIII, té uns efectes lleus fins la trentena, edat a partir de la qual es converteix en malatia crònica greu.

Ho hem de desenvolupar i ho farem aquí, en aquest blog que acabem de convertir, per l’art de presa de decisions transcendents, … en blog literari. 

Els comentaris els hi podreu posar vosaldres, si voleu.