He despenjat el volum II de la Pléiade dels Cahiers de Valéry. I he constatat que és el que més s’assembla a un blog. Un blog d’aquells amb una infinitat de posts curtets i densos, arrodonits, ben acabats.
M’he posat a mirar l’índex i m’ha interessat particularment la secció de ”temes”: Sujets.
Allà té apuntades un munt d’idees de temes a desenvolupar. Per força m’he preguntat com s’ho va fer per escriure i conservar tanta obra. Com en Josep Pla, Paul Valéry tenia una fal·lera immensa per escriure i anotar-ho tot.
Com que la llista de llibres per llegir és ja inacabable, només em faltava aquest totxo per acabar-ho d’adobar.
El fet és que ningú no ens mana, ni molt menys exigeix, respectar l’ordre d’arribada sobre la taula, sinó que podem triar allò que més ens agrada i decidir l’ordre de lectura.
Sobre la taula, a mà i a punt de lectura hi ha El llibre dels plaers immensos, de Melcior Comes, El primer cas d’en Moltalbano, d’Andres Camilleri, regal de Sant Sadurní, i per fer honor a la recent lectura de ( i admiració per) la novel·la La muerte lenta de Luciana B., també un llibre o dos d’Henry James que he d’anar a buscar a la biblioteca.
M’interessa però sobretot rellegir el Bartleby y compañía de Vila-Matas, perquè em temo molt que de la síndrome Bartlevy jo n’he de treure el detalls i les precisions d’una una altra síndrome: igual d’estranya o potser més, i segurament encara més nefasta.
La síndrome S.A.N.I. : Síndrome d’ANovel·lització Indefinida, consistent bàsicament en la no escriptura de la novel·la autopromesa, promesa o simplement imaginada sobre paper. Aquesta síndrome, detectada ja al segle XVIII, té uns efectes lleus fins la trentena, edat a partir de la qual es converteix en malatia crònica greu.
Ho hem de desenvolupar i ho farem aquí, en aquest blog que acabem de convertir, per l’art de presa de decisions transcendents, … en blog literari.
Els comentaris els hi podreu posar vosaldres, si voleu.
