Pintura que m’agrada 2/X

Passejant per Artelista.com,  vaig seleccionar una sèries d’obres que m’agradaven, prescindint de qui en fos l’autor o autora.  De fet, com dèiem en el post anterior, també la pintura es deixa  mirar de dues maneres: mirant  els quadres  sabent prèviament qui els ha pintats, que és tant com dir patint del condicionament exterior que suposa la valoració prèvia que s’atorga a la pintura, o bé, a l’altre banda del pèndul, contemplar la pintura sense  a prioris, deixant  entrar pels nostres sentits les formes i els colors, les perspectives i les textures…
Així és com m’agrada a mi disfrutar de la pintura i de l’esculptura. Així és com vaig disfrutar terriblement de la pintura exposada al Museu del Poble de Budapest, don m’hagués endur i penjat a casa tots el quadres.
M’he promès de tornar-hi quan pugui ser per reviure l’experiència, i constatar, com proposava  Georges Perec en un escrit antològic, quins són els efectes del pas del temps, no pas en les obres, sinó en la meva manera de disfrutar de l’art pictòric.

El fet és que a Artelista.com, una de les sèries que vaig seleccionar va ser la de Paulina Beyer

"Galeria Virtuald de Paulina Beyer  http://galerias.artelista.com/montecatinicl/artistas/paulina-beyer-2/galeria-virtual"

Aquesta elecció ha provocat tota una història de la qual se’n podria treure tant un petit relat com una llarga novel·la.

Buscant el rastre del paisatge real que reflecteixen els quadres de Paulina, vaig descobrir que corresponien a un espai geogràfic totalment desconegut per a mi, llocs que mai no havia visitat, ni poc ni molt.  Són quadres que reflecteixen paisatges xilens a Valparaiso  i a l’illa de Chiloé, a la Patagònia xilena.

Pinto lo que su paisaje me entrega, todo lo que integré en mi retina, en mi subconsciente, alimentándome de su maravilla y dejando atrás lo que ya no necesito, lo viejo, como se retira el mar al pasar las horas dejando desnudo su fondo, lo íntimo, haciendo nuevamente espacio para la creación. Plasmo lo que me nace, lo que ese lugar me entregó en su corta o larga estadía, no importa; sólo está aquí en esta muestra que me llena de emociones. Y ser parte de un pilar más, que anónimamente espera las horas para cobijar nuevamente al mar como una madre a su recién nacido. Así es Chiloé y sus Palafitos, una historia que debe ser pintada, su generosidad me impacta y me entusiasma.

(Paulina Beyer)

Vaig buscar-ho a Internet i ens va donar un munt de webs amb fotografies i informació per somiar.

Chiloé    *1 |   *2|     *3| *4 |     *5|

Aquestes i aquesta literatura geogràfica es van trenar com per atzar amb una pel·lícula que es va projectar al Cafè-Teatre Llantiol de Barcelona el dissabte 6 de febrer a les 6 de la tarda. Entrada 6 euros! Veieu com s’amunteguen els “sisos”. Ja anem pel 6-6-6! Podeu somriure, si voleu, és clar.
Es tractava de em>La Patagonia petrolera de Marc Gavaldà.
Teníem previst d’anar-hi però va sortir un inconvenient que ens ho va impedir, però el fet és que des de feia dues o tres setmanes, havia decidit assistir-hi per una doble raó: una, poder contactar amb una persona relacionada amb els curtmetratges 5metrajes que es projecten al del Llantiol des del 2005, i l’altra, per conèixer aquella regió septentrional que associo a un exotisme prometedor d’aventures i experiències.
Encara tinc pendent de buscar, trobar i mirar, quan pugui ser una pel·lícula argentina titulada La Patagonia rebelde (1974) que tenia igualment a la llista de curiositats a satisfer un dia o altre.

Poc després de fixar l’agenda pel dissabte 6 de febrer, vaig anar a parar a la galeria virtual de Paulina Beyer, i a través d’ella i de la cerca a Google de la illa de Chiloé, a diferents webs sobre la Patagònia xilena i argentina. I d’allà… oh sorpresa!, -com si passés en una novel·la d’espionatge-, vaig descobrir que hi havia qui parlava del Plan Andinia, que equivaldria a
la preparació d’un hipotètic nou assentament d’Israel, en el cas que fos necessari, a la zona de la Patagònia argentina i xilena.

Entre els enllaços que dona Google a la cerca “Proyecto Andinia” hi ha aquesta web:
Debate sobre la (in)existencia del Plan Andinia (I). Por Pablo Edronkin

La creencia en la existencia del Plan Andinia, una supuesta conspiración sionista para apoderarse de la Patagonia, ha existido desde inicios del siglo XIX.

Hace un tiempo, y como conocedor de la Patagonia, escribí un corto artículo sobre el tema refutando, sobre la base del sentido común, las afirmaciones que pretenden sustentar la existencia de dicho plan.

En razón de que he recibido diversos mensajes de correo electrónico sobre el tema, sobre todo de personas que creen en la existencia de dicho – supuesto – plan, he decidido ampliar mis puntos de vista sobre la cuestión, creando una sección en el sitio que dirijo en la cual voy publicando paulatinamente unos y otros argumentos.

Reconec que tot plegat m’ha intrigat força i que continuaré informant-me’n, ja que no puc pas dir, com no sigui amb un toc d’humor, que seguiré “investigant”.

_______________