Conferència: “Perquè no interessa la política?”

En el marc de les activitats culturals programades pel 40è aniversari de l’IES Manuel de Cabanyes que es compleixen aquest 2010, es van programar dues conferències a càrrec de dos exalumnes brillants i actualment grans patums dels mitjans de comunicació.



Francesc-Marc Álvaro a l'IES MdCabanyes

La primera conferència, amb el títol “Perquè no interessa la política” estava programada pel dijous 18 de febrer a les 19h, a la sala de projeccions del centre i era a càrrec de Francesc-Marc Álvaro, periodista, professor universitari i escriptor.

Enllaços de referència 1* | 2* | 3* | 4* | 5*

La segona conferència, amb el títol Televisió pública o televisió privada” està programa pel dia 18 de març a la mateixa hora i al mateix lloc que l’anterior, i anirà a càrrec de Francesc Escribano, periodista i exdirector de TV3.

Enllaços de referència 1* | 2* | 3*

Vaig assistir amb molt interès a la conferència de Francesc-Marc Álvaro, a qui segueixo esporàdicament a La Vanguardia i per qui sento un alt grau de simpatia i respecte.

Tot i que vaig arribar amb la missa començada, amb una assistència massiva d’alumnes, professors i pares d’alumnes, vaig poder seguir el fil perfectament i em vaig permetre el luxe de gravar-la i gairebé al final, fer alguna foto del conferenciant.

El fet d’incloure aquí enllaç a la conferència enregistrada em permet de fer aquí unes anotacions que corresponen a la meva manera d’entendre-ho, i que per tant, tot i que segueixen el fil argumental del Francesc-Marc, no pretenen ser una transcripció literal.

Valgui dons aquesta precisió com a descàrrec en cas que algú, sigui qui sigui, estigui en desacord amb el que apunto tot seguit.

En FMA va introduir el tema indicant que es disposava a explicar “Perquè no interessa la política” en deu punts o raons principals.

  1. Primera raó: La política no interessa perquè costa d’entendre…Utilitza un idiolecte o metallenguatge particular que no eś fàcil ni està a l’abast de tothom.Com funciona la política? Quines regles de joc té? Es una tècnica i una mecànica.Què fan els polítics al parlament?
    No ho sabem i per això no ens agrada.Les lleis que són el que ens modifica la vida

    Segona raó: No sabem que té a veure la política amb la nostra vida.Broma sobre la relació “clara i entenedora” entre el Barça i la natalitat i el consum.
    Hi ha institucions i organitzacions que sí que entenem quina relació tenen amb la nosrta vida.
    Ens sembla que és inútil i diem que els polítics no serveixen per a res.

    Cita a Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”

    Si no decidim nosaltres, d’altres decidiran per noslatres, potser contra nosaltres.Si no entenem que la política és decidir sobre la nostra vida no entenem res. Decidir sobre detalls concrets però també sobre temes més importants. La política decideix sobre els “tots”.

    Els pressupostos decideixen sobre tot el que passarà en la nostra vida.

    Anècdota: darrera etapa d’en Pujol. Morts a les cues d’espera. Es va modificar el pressupost per evitar les crítiques dels ciutadans que es queixaven que la gent es moria “a les llistes d’espera”

    3. Perquè no sabem quin objectiu té.

    L’objectiu real de la política no es la felicitat de la gent sinó evitar que ens matem els uns als altres. Alternatives: tirania o guerra o anarquia.

    Objectiu real: crear les condicions en les quals la vida sigui una mica més lliure i més digna

    El que ha de fer el polític és detectar el peix: els temes o problemes més importants i els més urgents

    Els dos partits polítics actualment en conflicte a nivell estatal, govern i oposició no saben endreçar la casa i en comptes de resoldre problemes en creen:

    Els polítics apareixien en les enquestes com el tercer problema d’Espanya: la crisi econòmica, l’atur i els polítics, per aquest ordre!

    4. Perquè es demana a la política coses que no pot fer i no es demana allò que cal demanar-li.

    Alguns pretenen que la política resolgui els problemes més detallistes, específics i minusculs, que equival a exigir una política intervencionista i invasiva en tots els camps de la vida. Microdemandes i microdrets. La funció de la política no ha de ser la d’una mainadera que s’ocupi dels petits detalls de la vida de cada ciutadà.
    Cal entendre que el que cal demanar a la política és la presa de decisions sobre les grans magnituds socials: arbitrar els grans temes macroeconòmics, etc…

    “La política no és el Servicaixa“: el món o la societat a la carta, segmentada al màxim de detall.

    Això sí, els polítics , a nivell electoral, s’adrecen als diferents segments… de la població per seduir-los.
    La podem canviar i fer-la ràpida?
    Hi ha els optimistes que creune que sí , que les Tic ho poden resoldre. Les votacions seran immediates…

    5. No ens agrada la política perquè no és immediata

    Just el contrari del “Ho vols? … ho tens!”. Cal entendre que en política cal “negociar i prendre decisions” i això és lent, els acords demanen el seu temps. ..
    FMA alerta del perill que això suposa: la immediatesa, el vot “en calent” podria portar a votar amb una tendència contra tota ètica o moral, La democràcia cibernètica podria ser molt perillosa.
    La política sempre és decepcionant… perquè mai assolirem tot el que volem i demanem.
    Obama ja ha començat a decepcionar els seus votant americans que s’oposen a la cobertura de la seguretat social / reforma sanitària. La seva postura suposa enfrontar-se a les poderoses companyies d’ assegurances privades que tenen enormes interessos econòmics.
    Per a FMA, el vertader Obama és l’Obama que decepciona perquè no aconseguix al fer al 100% el que ha promès electoralment.

    Isaiah Berlin diu que la política és la tria tràgica entre dos mals .

    D’aquí ve la importància de triar bé els politics, que són els que han de decidir
    I tenir present que triar alguna cosa significa al mateix temps renunciar a alguna altra.

    6. Perquè pensem que som millors que els nostres polítics:
    Els polítics no són més que persones normals. Pensem que nosaltres ho faríem millor que ells.

    7. Perquè en la nostra valoració dels polítics, prenem la part pel tot : la corrupció
    Els polítics corruptes i els inútils són els que són, però per nosaltres el fet que n’hi hagi uns quants ens porta a generalitzar i diem que ho són tots, que tots són iguals…

    Només són notícia els polítics corruptes, no la generalitat que treballa honradament.

    “Que no hi ha empresaris, professors, metges, mecànics, taxistes bandarres? “, es pregunta F.-M. Álvaro?
    La política no està blindada contra els mals…

    Però els polítics tenen el deure de ser exemplars. Cal millorar els sistema perquè el bandarra ho tingui més difícil…

    Hi ha el lladre (el que posa la mà a la caixa i roba i també hi ha l’inútil o incompetent, que és igual de nefast o potser més greu que el primer.

    8. Perquè la política té “un deficient servei postvenda”.

    No ofereixen garanties de res. No hi ha memòria del que s’ha promès.
    Els polítics no admeten els seus errors ni els incompliments de les promeses, i tanmateix no passa res. No hi ha conseqüències per a ells, ni dimissions, res.

    9. No ens agrada perquè pensem que és només allò que apareix en els mitjans d’informació.
    Més enllà dels diaris, de les declaracions , de les notes a la televisió .. i de les xarxes socials. La política és molt més que tot això i caldria que ens hi acostéssim des d’una altre perspectiva per comprendre-ho bé i millor.

    10. Perquè ha de millorar en molts aspectes. Ha de millorar objectivament tot el que no funciona i són un munt de coses: Llei electoral, relació amb els ciutadans. Més oberta, més transparent, més curosa.
    __________________________

    Al meu entendre, aquest darrer punt va ser l’únic nyap de la xerrada, un nyap fonamental perquè tancava l’anàlisi en fals. Un crescendo que acabà en orgasme estroncat. En un gairebé no res una mica llufat. Per culpa de l’hora, potser?
    S’acabava la intervenció nombrant de passada tot el que compta de veritat perquè realment la gent s’interessi i participi en la política.

    Si ho hagués desenvolupat jo no hauria pogut fer la intervenció que vaig fer.

    La meva intervenció anava en el sentit de suggerir amb vehemència que per una propera ocasió, la conferència canviés el títol i el plantejament.

    En comptes de titular-la Perquè no interessa la política jo proposava titular-la Què cal /què es pot fer perquè la política interessi i els ciutadans i participin activament, i que cada un dels deu punts, anés acompanyat del corresponent apartat de propostes creatives per aconseguir-ho.

    De fet, també es podia fer al final, però fer-ho! No només nomenar-ho molt de passada.

    ¿Quin gran filòsof va dir que el lloc on es posa l’accent canvia el sentit de les coses ?

    El fet és que en F.-M. Álvaro va arrufar força el nas davant de la meva proposta i es va “defensar” amb uns acudits fàcils, però fora de lloc.

    Tot per dir-me i dir-nos que ell es conformava amb l’anàlisi plantejada i que a ell no li pertocava fer cap proposta. És una posició ben lícita, però a mi no em sembla la millor, i el toc de “posició a la defensiva” té un punt de patetisme que no s’adiu -al meu parer- al seu discurs sempre clar i català, net i valent.

    Tots en sabem de jugar amb les paraules i fer gracietes retòriques. Els acudits sempre han sigut més fàcils que donar arguments seriosos.

    Pregunta per pregunta, jo li faig aquesta: Parlar de Perquè no interessa la política sense proposar alguna mena de solucions no s’assembla una mica al fet de contemplar una grossa tifa del dret, del revés, per sobre i, després de remenar-la, per sota, I finalment, constatant que és merda i put… mantenir-nos resignats en un estat de permanent contemplació?

    Sabent que en Francesc-Marc Álvaro és persona grata, tolerant i intel·ligent, i que per això mateix sap entomar les crítiques constructives, per més que a l’hora dels comentaris que van seguir la seva conferència ell no m’ho acceptés, estic convençut que quan llegeixi això i hi torni a pensar s’ho mirarà amb uns altres ulls i em donarà la raó i que millorarà molt el seu discurs si hi integra sistemàticament aquesta perspectiva creativa.
    Cas que vulgui persistir i signar el seu rebuig a fer propostes en clau positiva, ja m’ho farà saber.

    I és que la meva teoria és consistent i del tot necessària. Ara més que mai en temps de crisi, on es demana a tothom que cadascú aporti el seu gra de sorra a la causa de millorar la situació actual, de no conformar-nos ni resignar-nos.

    Per dir-ho tot, la majoria de causes de la desafecció per la política assenyalats per en FMA en la seva conferència porten implícites la necessitat d’un canvi: l’únic que cal fer (no és que sigui fàcil fer-ho) és donar uns passos valents en la bona direcció i precisar quines persones han de fer quines coses i de quina manera es poden implementar per aconseguir transformar la desafecció en participació.

    Francesc-Marc, deixa’m suggerir-te que al QUÈ i el PERQUÈ hi afegeixis el QUI, el COM i el QUAN.

    El desconeixement de la mecànica política a tots els nivells, des del municipal fins a l’europeu és una qüestió de voluntat d’aprenentatge individual, però també una tasca pedagògica que estaria bé que fessin els media de manera sistemàtica entre períodes electorals, no només en campanya electoral, i que han de fer necessàriament l’escola, l’institut i la universitat.

    El mateix es pot dir i aplicar als altres sis primers punts o causes esmentades.

    Quant als punts setè i vuitè, parlar del “deficient servei postvenda” pot sonar graciós però no deixa de ser un eufemisme per una concepte molt greu que cal dir pel seu nom i que és la impunitat de la que es beneficia una part de la classe política quan incorre en ineptituds, errors, malversacions o prevaricacions.

    I aquí sí que està clar que és la ciutadania la que ha d’impulsar un moviment que aconsegueixi fixar per llei un enduriment de les penes als culpables, i que el fet de ser comesos per polítics representants dels ciutadans sigui un agreujant que incrementi o dupliqui les penes aplicables.

    A la corrupció i les males gestions, cal oposar la màxima bel·ligerància per denunciar-la i castigar-la.

    Aconseguir això fora un bon argument perquè la tria dels polítics per part dels ciutadans fos un tema d’interès de primer ordre.

    El punt novè té molt difícil solució, però tenir-ne, en té. I és que fa referència a un altre del punts quasiteològics de la societat contemporània: l’estafa del concepte vigent del que és informació i la necessitat de tansformar-lo i millorar-lo.

    No és que ens pensem que la política només és el poc iceberg que sura ens les mitjans de comunicació, és que la manera com els polítics i els mitjans d’informació la transmeten a la ciutadania, escairada i falsejada, és una estafa de magnituds orwellianes, tot i que les vulguin fer passar per democràtiques.

    S’imposa un canvi substancial de model informatiu. Menys opiacis i més realitats positives.

    Què hi posem en el punt deu? Què és tota la resta d’aspectes de la política que es poden millorar ?

    Quina és la llista detallada i prioritzada dels grans aspectes polítics que han de canviar?

    Cada barri, cada ciutat, cada vegueria o província pot fer la seva llista, però hi ha un d’aspecte que ens és molt proper i que caldria dur a terme urgentment: una bona reforma de la llei electoral que suposi un avenç en la representativitat directa dels polítics en relació amb els ciutadans que els voten, i que no es segueixi mantenint la mascarada de les llistes tancades dels partits polítics.

    Per aprofundir en la democràcia de veritat, caldria que la funció de donar comptes de la gestió política fos una pràctica molt més habitual i sistemàtica. I això hauria de quedar reflectit en l’ideari dels partits i els compromisos dels programes electorals. Veurem qui ho planteja i qui s’hi apunta.

    Potser allò que més desafecció política crea – i no era un punt de la llista d’en FMA- és el fet que els ciutadans poden tenir la impressió que siguin quins siguin els polítics votats, res no canvia massa: perquè els pactes i els acords polítics acaben desvirtuant o anul·lant els matisos.

    Com convèncer al ciutadà perquè voti i ho faci pensant que no és el mateix votar pels uns que votar pels altres?

    Al meu entendre, si ha alguna solució (?) aquesta ha de passar forçosament per més transparència, més informació, més control en la gestió política a tots els nivells: aquestes són les condicions d’una més gran participació en (i compromís amb) la política per part d’una majoria de ciutadans.

    Naturalment, caldrà seguir-ne parlant i, com més seriosament, millor.

    Sani Girona

    ______________________________________