Un dels mil i un temes de L’elegància de l’eriçó: El te.

No em dona temps d’acabar-lo per demà, que és el dia de la reunió del club de lectura, i em temo que hauré de demanar pròrroga perquè em ve de gust acabar de llegir-lo. Parlo de L’élégance du hérisson, de Muriel Barbery.


Buscant una foto de Muriel  vaig anar a parar al blog  El rincón de Alejandría i allà vaig trobar també l’opinió que els mereixia el llibre. M’hagués agradat més no llegir la crítica per poder formar la meva pròpia de manera més virginal, però no hi fa res. No em deixaré influenciar gaire.

El que he decidit de fer aquí és la traducció  d’una curt passatge on s’hi troba una petita apologia del te i el seu ritual. M’ha fet pensat en com en són de diferents els te i el cafè i la mística que els envolta. L’un, associat al matí, l’energia , l’excitació, la individualitat…i l’altre associat a la tarda, a la calma, la parsimònia, el ritual, la conversa social…

A la novel·la, el te hi apareix així:

Capítol 11.  Desolació de les revoltes mongols

[Renée, la protagonista]

Serveixo el te i el degustem en silenci. Mai no l’hem pres les dues juntes pel matí i aquest trencamet del protocol del nostre ritual té un sabor estrany.

– És agradable, diu Manuela en veu baixa.

(…)

Fora, el món s’excita o s’adorm, s’hi encenen guerres, els homes viuen i moren, hi ha nacions que desapareixen. N’hi ha d’altres que apareixen però només per ser també devorades ben aviat i,  enmig d’aquest soroll i aquest furor, d’aquestes erupcions i aquestes calmes, mentre el món s’encén, s’estripa i reneix, allà s’hi agita la vida humana.

Prenguem una tassa de te!

Tal com pensava Kakuzo Okakura, l’autor del Llibre del te, que lamentava la revolta de les tribus mongols al segle XIII no només perquè havia suposat mort i desolació, sinó perquè havia destruit entre els fruits de la cultura Song, el més preciós de tots ells, l’art del te, jo igual ell, sóc conscient que es tracta d’un beuratge molt especial.

Quan el te es converteix en ritual, constitueix el factor gràcies al qual ens és permès d’apreciar la grandesa en les coses petites. On és la bellesa? En les grans coses que com totes les altres estan condemnades a morir o bé en les petites, que sense cap pretensió aconsegueixen incrustar en un instant una gemma d’infinit?

El ritual del te, aquesta reproducció precisa dels mateixos gestos i de la mateixa degustació, l’accés a sensacions senzilles, autèntiques i refinades, aquesta potestat que se’ns dona a cadascú de nosaltres de poder esdevenir un aristòcrata del gust perquè el te és tant una beguda de rics com de pobres, el ritual del te, doncs, té la virtut extraordinària de poder introduir en l’absurd de les nostres vides un punt de serena armonia.
Sí, l’univers conspira per atènyer el buit, les ànimes perdudes ploren la bellesa i ens veiem encerclats per la insignificància.

Llavors, beguem una tassa de te. Es fa un silenci absolut, se sent com el vent bufa a fora, se sent com les fulles mortes de la tardor s’envolen al vent i es veu un gat que dorm sota una càlida llum. Llavors, a cada glopet, el temps se sublima.

Muriel Barbery. L’élégance du hérisson. Gallimard. Paris. 2006.  Pg. 93-94

***************************

Enllaços

Versió catalana:    L’elegància de l’eriçó

Versió castellana: La elegancia del erizo