Les 20 cançons “polítiques” més votades

D’entrada ja aviso que el títol del post té una mica de trampa. La fi justifica els mitjans diu en Niccolò. Posem que sí. I jo pretenc que el títol atregui com més blogaires millor.

Si ja heu entrat al post, ara ja us puc dir que la llista  Top 20 political songs apareix publicada a l’apartat de cultura del New Statesman i que, de fet,  va ser votada per gent tan llunyana a nosaltres com són els lectors del setmanari britànic -de tendència declaradament progressista- i per membres de la  Political Studies Association. El resultat és aquest:

1. Woody Guthrie – “This Land is your Land”
2. The Special AKA – “Free Nelson Mandela”
3. Bob Dylan – “The Times they are a-Changin'”
4. Billie Holiday – “Strange Fruit”
5. Claude de Lisle – “La Marseillaise
6. U2 – “Sunday Bloody Sunday”
7. Eugène Pottier – “The Internationale”
8. Robert Wyatt/Elvis Costello – “Shipbuilding”
9. Sex Pistols – “God Save the Queen”
10. William Blake – “Jerusalem”
11. The Who – “Won’t Get Fooled Again”
12. Rage Against the Machine – “Killing in the Name”
13. Tracy Chapman – “Talkin’ ’bout a Revolution”
14. Nina Simone – “Mississippi Goddam”
15. Marvin Gaye – “What’s Going On?”
16. Gil Scott-Heron – “The Revolution Will Not Be Televised”
17. Bob Marley – “Redemption Song”
18. John Lennon – “Imagine”
19. Pete Seeger – “Where Have All the Flowers Gone”
20. Tom Robinson – “Glad to be gay”

Trobo molt interessant que gràcies al podcast del New Statesman, poguem escoltar les cançons i conèixer la historia que “s’amaga” al darrera de cada una d’elles per mitjà del comentaris dels experts Jonathan Derbyshire i  John Street.

Ara bé, vist des de casa nostra, sobta una mica veure que la llista  inclogui només La Marseillaise en idioma no anglès. Res en català, res en castellà, res en italià, res en alemany, res en portuguès, res en rus ni en xinès… Qui en té la culpa? “Fuenteovejuna!”  La barreja de lectors del NS i membres de la Political Studies Association no permet de trobar els “culpables” (:o) d’una massa flagrant mostra de xauvinisme anglosaxó.

El perdó els el podríem acordar quan llegim ens conviden a comentar la llista i d’enviar-los exemples d’altres cançons que haurien pogut figurar a la llista.

Please feel free to comment on our inclusions, and to point to anything or any songs that we might have missed.

Això diuen…, però creu-t’ho! No pas !

Jo, que me’ls aprecio, vaig pensar enviar-los un comentari de bona fe per dir-los dues cosetes:
Una, que no em semblava que 20 fos el nombre ideal per a confegir una llista sobre un tema com aquell, que potser haurien pogut anar fàcilment fins a 50 o 100 títols i això potser els hauria permès d’encabir a la llista d’altres mostres de cançons d’altres nacionalitats i sensibilitats.
L’altra, enviar-los unes quantes cançons que em semblava que haurien de figurar, com a mínim, en un hipotètic top 50.

Vaig redactar el comentari  i, amb la impagable ajuda de l’amic Salvador, gràcies!-  que em va ajudar a posar-ho en perfecte anglès, vaig voler penjar-lo. Oh sorpresa! No hi ha hagut manera!

Please, note that not all comments submitted will be published on the web site

És clar, d’accord, no els publicaran pas tots, però el meu sí, oi? Però si només n’hi ha un altre!
O és que hi ha algun problema?
Els ho vaig preguntar directament:  Hi  ha cap  problema? Que no publiquen el comentari?  Cap resposta. Vaig tornar a enviar el comentari una segona vegada, i tampoc res.

Ahir els vaig tornar a escriure, a la mateixa secció de comentaris per dir-los una cosa així com:

Senyors meus,

Bé ja he entès que la seva resposta, atès el seu silenci absolut,  és  “NO li publiquem el comentari”. Sàpiguen doncs que el comentari, velis nolis, el publicaré: el penjaré al meu blog. Vaig fer la captura de pantalla i el penjaré com a imatge.  Queda dit.
Salut!
“Read you soon”

Dit i fet: els deia i els dic això:

Després hi he seguit donant voltes i  m’ha semblat que potser hi hauria d’haver afegit, amb prioritat la cançó  El pueblo unido jamás será vencido l’himne xilè de Quilapayún i Sergio Ortega.  I vaig recordar també que fa uns anys, l’amic Jordi, a l’època en què  ens gravàvem i intercanviàvem k7s dels vinils que no deixàvem a ningú, em va regalar una curiosa cassette plena de cançons revolucionàries italianes… que crec conservar encara però no sabria dir exactament on la tinc guardada.

Poder penjar el comentari aquí, em fa passar la mica de disgust que m’han donat els de l’Statesman censurant-me el comentari sense explicacions i crec que sense justificació vàlida. D’ells, això no m’ho esperava pas. Targeta groga, però hauria de ser vermella directament. A la propera marranada que em feu: expulsió!

A vosaltres, amics lectors, jo també us convido a enviar títols de cançons “polítiques”, o “revolucionàries”, o de “protesta” que ajudin a completar la llista. Potser entre tots plegats farem el top 50,  o el top 100 que haurien pogut fer ells.
En principi jo no us penso censurar els comentaris que envieu!  Però no us refieu de ningú, ni del Sani!  ;0)

_________________________

4 thoughts on “Les 20 cançons “polítiques” més votades

  1. Trobo sorprenent aquesta censura d’un missatge que, al cap i a la fi, tampoc no era tan crític amb el diari. I més si diuen que ho publicaran tot!! Una llàstima.

  2. Ep, no, Salvador, les coses com siguin: ja avisen que no ho publicaran pas tot. És del tot lògic que es reservin el dret de no publicar comentaris indesitjables, insultants, agressius, de mala fe… Però no és el cas del meu comentari, oi?
    Entenc que no els hagi fet gaire gràcia que els hagi fet retret de la limitació que es van autoimposar, però de fet sí que es contradiuen quan demanen aportacions de cançons que podrien figurar a la llista.
    Nobody is perfect. Què hi farem.
    “Tu quoque New Statesman?” (Sani)

  3. Et tocarà escriure als del New Statesman i que ho llegeixin allà, si t’ho publiquen, clar.
    Fes allò que Machado feia dir a Juan de Mairena: “Vosaltres pregunteu, pregunteu sempre…”

Els comentaris estan tancats.