Barcelona, la Diagonal i veleïtats urbanístiques de ciència ficció

En aquest moments hi deu haver rius de tinta i rius de bits  a que analitzen i intenten explicar l’entrellat del  “Cas Diagonal 2010”.  Sóc dels que creuen que és sempre fonamental disposar d’un corpus d’informació –com més plural i de qualitat, millor – a partir del qual poguem nosaltres conformar la nostra opinió. Però això no sempre és posssible perquè requereix temps i dedicació, i sovint s’imposa la rauxa de procedir a opinar “de pressa” una mica improvitzadament, prescindint d’aquesta informació prèvia que acostuma a fer més sensates i vàlides les anàlisis  i les propostes associades que cal aportar necessàriament.

Aquest és el cas d’avui amb la meva opinió sobre “l’affaire Diagonal”, però m’hi llenço…

D’entrada manifesto la meva satisfacció pel resultat: el triomf, -quasi  el 80% del vots- de l’opció C que indica clarament a l’alcade Hereu que s’abstingui de tocar la Diagonal en els termes en que pretenia modificar aquella via.

Segonament, m’agrada constatar que una petita participació pot aconseguir un resultat fabulós. Menys del 13%  aconsegueix el que hauria aconseguit el 60, el 70 o 8el 0% de participació ciutadana. Són bones notícies per a la gent compomesa amb la tasca democràtica d’anar a votar.

Tot i això, tan escassa participació s’explica, en part,  perquè la gent, entesa com a massa ciutadana amorfa i abstracta, no és capaç d’implicar-se seriosament en temes de caràcter macrourbanísc que inclouen, a més, un component de ciencia ficció considerable. Però en aquest cas, cada opció A i B  amagava al darrera un munt de implicacions molt importants que no s’havien explicitat en la seva extensió i profunditat. de diversa índole. Mentre que l’opció C, com ha estat manifestat repetidament -jo no puc dir-hi res perquè no era als cens alectoral i no ho vaig veure-  era l’opció amagada, i per tant s’havia fet trampa des de l’organització de la consulta electoral. Així de greu.

Aquí és on es pot començar a parlar del pecat de manipulació i demagògia comès per part dels responsables municipals, que volent començar a dibuixar el nou sistema urbanístic del futur de la ciutat de Barcelona, a la “Blade Runner”, van decidir que l’element clau per on calia començar era provocar un caos circulatori a l’artèria interior de la ciutat: la Diagonal, per aconseguir així  poder modificar un darrera l’altre, en una cadena imparable de necessitats, tots els aspectes del trànsit rodat a Barcelona.  La semiparalització del trànsist de vehicles per la Diagonal, fos quina fos l’opció urbanística que es triés, imposaria una reducció dràstica de l’ús del transport privat afavorint una crescuda exponencial de la demanda de transport públic i permetria la redefinició de vies amb el famós sistema ortogonal,  i un increment considerable de l’ús de motocicletes i bicicletes… En Jordi Hereu i el seu “Pla Hereu” serien recordats en el segle XXII com un nou Cerdà, un nou Haussmann,  un nou català universal… Fum. Fum. Fum!

La cerca de la benedicció citadana  a aquest projecte utòpic i visionari de transformació quintessencial de la ciutat de cara al futur  devia anar acompanyada de valoracions polítocoeconòmiques prou importants com per  transformar la idea en obsessió i la bona idea de donar la veu a la ciutadania plebiscit ciutadà en una mala praxis de mangarrufa  informativa i estafa mediàtica, per acabar sent un immens fracàs tecnològic i ètic.

Ser alcalde de Barcelona requereix tenir una pell de cara i espatlles d’un gruix especial, també una provada capacitat de defecació sobre tota mena de crítica  i sobre tota mena d’opositors. Forma part del perfil i de les exigències del guió… De manera que, com ja està demostrant, el senyor Hereu sortirà “enfortit” del fiasco. Tot plegat li sortirà barat: només li costarà unes setmanes de malhumor i un record permanent agrellefiscós que, -el temps ho apaivaga tot-, anirá esborrant mica en mica amb els anys.

L’aparell mediàtic que li va dissenyar les estratègies del projecte Diagonal li trobarà  fàcilement la manera de justificar els desastres, afilant la retòrica política per treure profit electoral d’aquest desgavell que ha provocat per haver perdut la perspectiva real de la gravetat de la crisi en què estem immersos els ciutadans de Barcelona i de tota Catalunya.

Val a dir que els arguments esgrimits pels dos representants de l’oposició, el senyor Trias i el senyor  Fernández Díaz  m’han semblant nuls. No aporten res vàlid i demostren només la seva voluntat d’aprofitar la situació per fer llenya de l’arbre caigut. Són d’un ridícul patètic i demostren una vegada més que cap dels dos no mereix ser votat com susbtitut de l’alcalde actual.

Ara és quan el nou Jordi Hereu, mereescudament bufetejat per la ciutadania, degudament alliçonat per persones de totes les tendències, reconeixent l’error immens que ha comès i  purgant la seva actitud xulesca i prepotent, pot començar a fer alguna cosa bé.
Potser podria començar per fer una mica de cas als responsables dels altres partits que conformen el seu propi govern.

No sé si això ja comença a ser el càstig just que mereix aquest alcalde ni em toca a mi decidir-ho. Cada alcalde té el seu Sant Martí que són les properes eleccions municipals.  Que ho decideixon llavors els barcelonins. I tant de bo que els electors superin el 12,5%.

__________________________________________

Enllaços

***********************************