Els rics també ploren… i paguen 1/3

Els rics també ploraran una micaEs començaven a sentir proclames revolucionàries que exigien fraternitat, solidaritat  i proporcionalitat impositiva davant la crisi.  Arribar a tocar els (s)ous a tots els funcionaris i a tots els pensionistes  per apagar una mica el volcà encès i roent de lava de la crisi implicava també a, necessàriament, anar a  tocar els (b)ous, vaques i porcs dels qui més riquesa tenen.

Feia temps que no se’n parlava dels rics.  No pas perquè no n’hi hagués, és clar, sinó que no se’n parlava perquè hi havia una falsa riquesa ambient que com un perfum enivrador ho embolcallava tot i tothom se’n sentia una mica, de ric. Que 100 passaven a ser 166?  Bé, i què?  Que els terrenys, els pisos i les cases triplicaven el seu preu (que no el seu valor real ) en pocs anys? Bé, i què?  Que calia fer hipoteques a cinquanta anys en comptes de fer-ho a 12 a 15 o a 20 anys  com a màxim? Bé, i què? I què si els bancs et deixaven el 120% del que necessitaves i només calia signar un paper?  I què si seguia fent sol i seguien venient turistes d’arreu del món a una Vicky CristinaBarcelona transformada com per art de màgia en una de les meques laiques de l’Occident?  La crisi? Bé, i què, si en realitat no era tal, si només eren símptomes, advertències, rumors? I què,  si sabíem que no podien devaluar l’euro espanyol ni l’euro portuguès ni l’euro grec, ni l’euro iralndès… Haurien d’inventar alguna solució… Qui? Ells!
Que inventin la solució ells!  Que continuin inventant ells, sigui qui sigui, Europa, Brusel·les, la Trilateral… perquè queda clar que la famosa tríada surenya, formada per Portugal, Espanya i Grècia, acompanyada ara per el duet nòrdic d’estornells format per Irlanda i Islàndia érem, som, seguim  i seguirem sent proporcionalment els cutres de la llopada europea, passi el que passi. La proporcionalitat de la desgràcia es mantingué, es mantén  i es mantindrà: amb pessetes o amb euros; a l’era analògica com a l’era digital.  Es por lluitar contra la competitivitat alemanya?    Es poden plantar tomaqueres a Irlanda? Es poden contruir Volkswagens a Almeria?  Es pot lluitar contra la natura? Es pot canviar el destí? Calen nous filòsofs que ens expliquin les noves realitats.

UKASE
Sóc  l’Obama, sí. Urgent.

Prengui nota: Que el Zarkozy, la Merkel i en Jiang Zemin truquin al Rodríguez Zapatero i li deixin clar que no té temps ni per pensar-s’ho. Té quatre hores per fer el discurs a la tele.
Digueu-li que si no sap com fer-ho li ho escriurem nosaltres.

1. Que escanyi  al màxim tots els funcionaris. Que pringuin i acotin el cap.
2. Que apreti els c……* dels rics fins que comencin a xisclar.  De pressa, abans no fugin tots als paradisos fiscals.
3. Que passi el rascle per les immenses bosses de corrupció, que hi ha molt de suc per exprémer.
4. Que mantinguin la mateixa dosi setmanal de futbol opiaci per evitar massa aldarulls. I si cal que pasin a dosi diària.
5. Que proposin el suicidi d’ algun membre del Tribunal Constitucional o facin que es posin tots malalts amb cagarrines, o el que s’inventin, que per això paguem FBIs, CIAs, CESIDs i un munt de cervells arreu del món,  però evitin a qualsevol preu provocar desafeccions irreversibles. No escanyin la gallina catalana dels ous d’or, qu prendríem mal!
6. Que reduiexin el dèficit en 100.000 milions d’euros ipso facto, i que si no s’en surten, que es venguin alguna cosa al Marroc o alguna illa a Alemanya.
I que o fan els deures  ràpidament  o els farem tornar a la  pesseta…
Yes, you can!

Signat Barak

Això era o hauria pogut ser un tros text de ficció política extret d’un diari satíric europeu  d’aquests darrers dies. És més que versemblant.

Així fou o de manra semblant com el molt honorable President del govern espanyol,  per via d’ ukase , es va veure obligat a començar a estudiar les mesures que li van dictar.  I des de la tribuna del Congrés va començar a recitar  el  “Fandango de la crisis i mesures a implementar”:  … “Sería insensato negar …”

Punt u: els funcionaris pringuen tots.  Ho sento.
Punt dos:  cal que els rics també pringuin: que  plorin i paguin…

Els rics, i qui són aquests? I aquí tot es va aturar: calia definir o redefinir el concepte de ric i de riquesa.  No n’hi havia prou amb intuïcions i aproximacions vagues, calia filar prim.

Vaig pensar que el millor retrat del ric, la riquesa i la probresa, la infelicitat,  la solitud i la incomunicació ja estava escrit: tot era a les pàgines de la novel·la  Az igazi (La dona justa) de Sándor Márai.

(Continuarà)