Els rics també ploren… i paguen? 2/3

Sándor Márai. La dona justa. (1941).
Trad. D’Eloi Castelló i Anna Soler.
Edicions 62. Ediciones Salamandra. Col·leció La butxaca.  ISBN 978-84-96863-54-5

Un dels temes complexos que formen part essencial de la novel•la de Márai, un leitmotiv que recorre tota l’obra, és el que inclou la reflexió sobre els conceptes de riquesa i pobresa en relació amb la vida dels personatges i sobre la significació del paper que cadascú representa en el sí de la classe social a la qual pertany…

Aquesta obra de Márai, que he llegit en català després de L’Última trobada, L’Herència d’Eszther i abans de Divorcio en Buda (en castellà), m’ha impactat fort. Em sembla una obra immensa, grandiosa i clàssica. Una obra mestra i tot un referent. Em permeto de recomanar a tohom la lectura d’aquesta obra, amb garantia assegurada que la seva lectura no us deixarà indiferents.

El fet que el meu descobriment de l’obra coïncideixi en el temps amb aquesta època de crisi, m’ha portat a fer-ne una relectura i a anotar, aquesta vegada, tot allò essencial que fa referència a la idea de riquesa i la de pobresa que, al cap i a la fi, juntament amb els temes col•laterals que pressuposen i que condicionen, són els elements determinants de les vides creuades dels tres protagonistes principals de l’obra: Marika, Péter i Juditka.

Crec que paga la pena reflexionar sobre aquesta mena de “tractat sobre la riquesa i la pobresa” que plantejava Sándor Márai dins de La dona justa, allà per l’any 1941, per veure quina validesa poden tenir avui encara algunes de les seves idees, expressades per boca dels seus personatges. Què en queda i com ho podréim formular en l’actualitat, a la vista dels canvis socioeconòmics que he viscut i estem patint.

Aquest és el petit repte que em proposo de dur a terme, valgui el que valgui, en el proper capítol d’aquest post temàtic en tres parts.

Primera part

[Marika, primera dona de Péter, explica la seva vida a una amiga d’adolescència, que viu ara als Estats Units. Estan assegudes en una pastisseria de Budapest.]

“Recordo que entre nosaltres dues hi havia aquell estúpid i malsà de noies adolescents, del qual, al capdevall, no tinc gaire bone opinió.A més a més vosaltres éreu rics, en canvi nosaltres teníem només un pis de tres habitacions, amb una cuina de classe mitjana i l’entrada al passadís. T’admirava…
Jo també tenia una senyoreta de companyia, però a casa nostra, per exemple, la senyoreta de companyia s’havia de banyar amb aigua usada, després de mi. Aquests detalls són molt importants. Entre la pobresa i la riquesa hí ha una llarga filera de gradacions . I de la pobresa en avall, a tu què et sembla?, quantes gradacions creus que hi ha?… Tu ets rica i no pots saber quina enorme diferència que hi ha entre que n’entrin quatre-cents al mes o que n’entrin sis-cents. Entre dos mil i deu mil al mes no hi ha tanta diferència. Ara en sé un munt de tot això.
(…)
A casa meva els meus pares n’entraven vuit-cents. A cal meu marit en disposaven de sis mil cinc-cents al mes. I una s’acostuma a aquestes quantitats. (…) pg. 13

A casa seva, del meu marit, tot era una mica diferent de cals meus pares. Nosaltres vivíem en un pis de lloguer. Ells en una vil•la.Nosaltres teníem balcó amb gereanis, ells un petit jardí amb dos parterres i un vell noguer.
(…)
A casa nostra hi havia una ràdio de tres bombetes, i l’aparell, que el meu pare havia pagat a terminis, “captava” el que li donava el gust i la gana; ells tenien una mena d’armari on hi havia la ràdio i un gramòfon que girava amb electricitat i canviava els discos; fins i tot vaig sentir ressonar el japonès en aquell saló. A mi en van ensenyar que calia sobreviure. A ell li van ensenyar que sobretot calia viure amb formalitat i refinament, segons unes normes fixes i regulars, i que viure era el més important. Són diferències enormes. Aleshores encara no n’era conscient. (…) pg. 14

Un cop, a les beceroles de la nostra vida conjugal, durant l’esmorzar, em va dir:
-Aquella funda de color malva del mejador am cansa una mica. (…)
Volia dir el que mai no s’arriba a expressar emb paraules franques i directes: que entre nosaltres hi havia una certa diferència de gust; que jo venia d’un altre món i que si bé ho sabia i ho havia après tot, que si bé jo també era de classe mitjana, al meu voltant hi havia un matís que diferia tènuament d’allò que li agradava i a què estava acostumat. Els burgesos són molt més sensibles a aquestes diferències de matís que no pas els aristòcrates. El burgès s’ha de justificar fins a la mort. L’aristòcrata ja s’ha justificat per naixement. El burgès no pot parar de comprar coses i conservar-les. El meu marit ja no perteneixia a la generació dels “compradors”, en realitat tampoc no era de la segona generació, dels que ho havien de conservar tot. (…) pg. 15

[Lázár, escriptor i amic íntim de Péter, a Marika la dona d’aquest ]

Senyora meva, vostè no es pot imaginar com en sóc de conservador, de pastat a l’antiga, d’escrupulós amb les normes. Avui dia els escriptors som els únics que respectem les lleis. El burgès és una persona més audaç, sí, més revolucionària d’allò que se sol pensar. No és casualitats que els abanderats de tots els moviments revolucionaris siguin burgesos esgarriats. Però nosaltres els escriptors no ens podem permetre el luxe de ser rebels. Nosaltres som els conservadors. (…) pg. 145

-Per això no va deixar que Péter es casés amb Judit Áldozó?
-No, no tan sols per això., és clar. En Péter és un burgès. Un burgès de bona soca…com n’hi ha pocs. Custodia una cultura que per a mi és molt important. Un cop va dir de broma que jo era el seu testimoni ocular… li vaig contestar que em calia vigilar-lo per motius professionals, perquè havia de salvaguardar-lo a ell com a lector. Ara com ara, és clar no penso tant en el volum i en la tirada dels meus llibres , sinó en aquells quatre esperits mal comptats que se senten encara identificats amb la meva concepció responsable del món. És per a aquests que escric… altrament la meva feina no tindria cap sentit. (…) pg. 146

Si un home [Péter] d’aquesta mena, que conserva i expressa tot el sentit d’una cultura, s’esfondra, no només es mor ell, sinó que desapareix també una part d’un món on paga la pena de viure…
Jo vaig observar aquella dona [la criada Judit] amb molta atenció. El problema no era la diferència de classe. Potser és bo per al món que els fills de classes diferents es barregin en el remolins d’una gran passió… No, en el caràcter d’aquella dona hi havia alguna cosa, una cosa que vaig sentir amb molta intensitat, que no em deixava estar tranquil, que no podia deixar en mans d’en Péter: una mena de voluntat salvatge, d’energia bàrbara.
(…)
Hi ha una mena de persones, semblants a les lianes, que no són malicioses, simplement s’arrapen al món que les envolta amb una set morat i insaciable i en xuclen tota l’energia vital. Una persona així pateix una fatalitat primitiva i bàrbara. La força que irradien és capaç de neutralitzar les ànimes més resistents, com és ara la d’en Péter (…) pg. 148-149

Segona part

[Péter explica la seva vida a un amic seu, resident al Perú, que ha tornat per un temps a Budapest]

“He observat la vida dels anomenats “pobres” –comptat i debatut aquests formen la comunitat més àmplia- per esbrinar si la consciència de pertànyer a la mateixa comunitat, com és ara al sindicat de metal•lúrgics o a la caixa de pensions de les empreses privades , si el fet de tenir diputats propis al parlament que lleven intelpel•lacions i parlen en el seu nom, si tot això els fa sentir vius. És de debò encoratjador saber que al món hi ha un munt de metal•lúrgics o d’empleats que aspiren a una vida millor, més humana, i que la seva condició terrenal, a còpia de baralles amargues i negociacions enceses, acaba millorant de veres. Avui dia ja no guanyen només cent vuitanta pengó, sinó dos cents deu… S’aferren a aquestes misèries. (…)
Qui viu en la pobresa és capaç d’alegrar-se de tot allò que alleugi la severitat cruel de la vida. (…) pg. 172

Llavors t’hauré d’explicar com era la meva primera dona i per què no va funcionar la nostra relació. Ella era perfecta. No gosaria dir que no me l’hagués estimada. Tan sols tenia un petit defecte, però no era per culpa seva. No es tractava de desequilibris psicològics. El problema era simplement que era una burgesa pobra, una dona burgesa. No m’entenguis malament, jo també sóc un burgès.
(…)
¿Quin era el problema? (…)
Jo era ric, mentre que la família de la meva dona era pobra. Però el fet de ser un burgès no és una qüestió de diners. Sí, he observat que són justament els burgesos pobres, sense patrimoni, els qui conserven apassionadament, amb totes les seves forces, els costums de la classe.
(…)
El ric és sempre més propens a certes menes d’aventures refinades, a posar-se una barba postissa i fugir per una escala de corda –durant l’estona que convingui- de la presó elegant però ensopida de la propietat. En el fons del dons estic convençut que els rics s’avorreixen des del matí fins l’hora d’anar a dormir. Però un burgès, que té el rang però no té els diners, defensa l’ordre a què pertany i els principis que li han inculcat amb l’heroïsme escrupulós d’un cavaller croat. Només el petitburgès és cerimoniós.
(…)
Pel petit burgès, amic meu, la cultura no és experiència, sinó un conjunt de conceptes. Després hi ha l’esfera superior de la burgesia: els artistes, els creadors. Jo formava part d’aquest grup. No ho dic amb petulància, sinó amb tristesa. Perquè jo, al capdevall, no he creat res. (…) pag. 178-180

La vida matrimonial de Péter amb Marika dura vuit anys. En aquest període, al tercer any de matrimoni, tenen un fill que, malhauradament, mor a l’edat de dos anys. La vida de parella entra en una fase crítica durant dos anys més fins que es produeix un fet decisiu: la majordoma de la mare d’en Péter, Juditka Áldozó, de qui Péter està secretament enamorat des que ella, amb quinze anys va entrar a casa seva com a minyona, torna d’Anglaterra després d’haver-hi residit durant dos anys. La seva tornada precipita, al cap de sis mesos, el divorci de Péter i la seva dona Marika. L’endemà de la sentència de divorci, Péter es casa amb Juditka. Malhauradament aquest matrimoni també fracassa: al cap d’un any de casats, Péter descobreix que la seva dona li roba els diners…

“Amic meu, durant un any vaig viure en aquest estat físic i anímic més aviat inversemblant. Durant un any vaig viure com si fos en una selva tropical, envoltat de feres. De lianes perilloses i bardisses sembrades de serps. Postser va pagar la pena de viure aquell any.
(…) pg. 315

Vaig trigar un any a descobrir que la Judit Áldonzó em robava. No ho dic en sentit figurat. No depredava els meus sentiments, sinó la meva cartera. De manera sistemàtica. Com se sol escriure en els informes de la policia
(…) pg 316

Pero la Judit no es limitava a embutxacar-se petites quantitats de diners. La Judit m’afaitava ben afaitat, em rampinyava sistemàticament, en silenci, amb un somriure als llavis, ensenyant-me factures falses i amagant-me els diners. (…) pg. 321

Me’n vaig assabentar al llit (…) pg. 322

Fou només una llambregada, en uns instants d’intimitat i tendresa. A la penombra vaig veure un rostre conegut i fatal, que somreia amb una expressió de malícia, sornegueria i sarcasme.
(…)
Vaig descobrir que la Judit no m’estimava, ni dins ni fora del llit, sinó que em servia. Com quan feia de cambrera a casa nostra i m’enllustrava les sabates i em respallava els vestits. Com quana servia a taula a casa de la meva mare.
(…)
No va creure mai que podia representar a la meva vida un altre paper que el de cambrera, de minyona. I com que ella ho sabia, no tan sols amb el cap sinó també amb el cos, els somnis, els nervis, com que era sempre conscient del seu passat i del seus orígens, no es va rebel•lar mai contra la situació que la vida li havia reservat. (…) pg. 324

De bon començament vaig pensar que necessitava els diners per a la seva família (…) Potser la seva família amuntegava deutes (…)
Em preguntes com és que no me’n va parlar mai.
(…)
No me n’havia mai fet esment perquè s’avergonyia de la pobresa, perquè la pobresa és també una mena de conxorxa. D’aliança secreta, un pacte etern i tàcit. Els pobres no anhelen tan sols una vida millor. No, el pobres volen també dignitat, perqu`pe són conscients que pateixen una greu injustícia i per això el món els respecta com a herois. I ho són de debò; ara que em faig vell m’adono que ells són els únics herois. Qualsevol altra forma d’heroïsme és casual o imposada per les circumstàncies o, encara pitjor, simplement ostentació. En canvi, el fet de ser pobre durant seixanta anys , complir en silenci tots els deures imposats per la família i la societat , i al mateix temps no deixar de ser humans, honestos i potser també alegres i altruistes, aixó és el veritable heroïsme. (…) pg. 322-323

Tercera part

[Judit Áldonzó explica la seva vida al seu amant a l’habitació d’una pensió de la ciutat de Roma]

“Vaig arribar a Viena l’any 1948 amb dues maletes, perquè ja n’estava tipa de democràcia popular [a Budapest, Hongria]. Dues maletes, tot el que em quedava d’una vida de luxe, a més de les joies. (…) Pg, 332

Els rics són molt estranys. Durant un temps jo també vaig ser rica. Al matí una minyona em fregava l’esquena, i tenia un cotxe, un coupé amb xofer
(…)
Però ara sé que rica de veritat no en vaig ser mai. L’únic que tenia eren joies i diners i un compte al banc. I tot m’ho havien donat ells, els rics. O, més ben dit, els ho havia pres tan aviat com n’havia tingut l’ocasió, perquè era una noia llesta i havia après al clot que s’ha de ser diligent i que s’ha d’arreplegar, d’ensumar, de clavar mossegada i d’amagar tot el que els altres llencen, tant un ansat esmaltat com un anell de brillants. Qua mai no s’és prou diligent ja ho havia après de petita.(…) pg. 343

Que si era boja? És clar, tots érem bojos. (…)
Tampoc nosaltres no érem normals els qui els servíem, els alimentàvem, i els rentàvem, el criat la cuinera el xofer i jo. Els del servei vam ser els primers de trastocar-nos. Imitàvem els senyors, burlant-nos–en però alhora amb respecte. Procuràvem viure , vestir-nos i comportar-nos com ells. Quan menjàvem a la cuina ens passàvem els plat amb les mateixes paraules i els mateixos gestos delicats que havíem vist fer servir al menjador. També nosaltres dèiem quan trencàvem un plat : “Estic nerviosa. Tinc migranya”. La meva pobra mare, que havia donat a llum sis criatures no va queixar-se mai de migranya. Segurament perquè no tenia ni la més remota idea del què era. (…) pg. 347-348

No puc estendre’m parlant-te dels rics, perquè es faria de dia, no tans sols una vegada, sinó mil i una, com al conte. (…) No et tornaré a parlar doncs del que hi tenien als armaris i als calaixos, dels munts de vistits que, com al teatre, es posaven per representar cada paper, per a cada moment de la vida. No acabaria mai. M’estimo més explicar-te què hi tenien a l’ànima. (…) pg. 359

Els rics són molts estranys. És possible que a l’ànima hi tinguin també un caixó per guardar-hi confidències. M’hauria agradat molt robar la clau d’aquesta caixa de cabals i donar-hi un cop d’ull. Els ric continuen sent rics encara que els ho hagin pres tot. Després del setge [de Budapest] els vaig veure sortir sans i estalvis dels soterranis, tant els cristians com els jueus, la guerra i el que va venir després els havien deixat pelats, els havien bombardejat les cases i arruïnat els negocis. Doncs bé, al cap d’uns uns quants mesos, aquests rics vinguts a menys tornaven a viure en vil•les, i les dones, guarnides amb pells de guineu polar i flors a la pitrera, tornaven de nou al Gerbeaud.
(…)
Es veu que la riquesa és un estat com la salut o la malatia. O s’és ric, i llavors se n’és per sempre, o no se n’és, i en aquest cas, encara que s’estigui folrat de bitllets no s’és un autèntic ric. Es veu que s’hi ha de creure en el fet de ser ric de debò (…) I s’ha de ser ric sense remordiments; si no, no funciona. El fals ric, el qui gira els ulls i pensa en els pobres quan es menja un bistec i beu xampnay, ho té malament, perquè no n’està convençut i és covard i hipòcrita. S’ha de ser implacablement ric . Es pot tenir la virtud de la caritat , però és només una tapadora. (…)
Com que era una noia llesta, de seguida em vaig saber punt per punt la lliçó de la riquesa. Els vaig servir molts anys i en vaig descobrir el secret. (…) pg. 370-371

El meu marit era ric de veritat i potser per això estava sempre neguitós. (…)
El meu home estava permanetment enutjat. Mai no ho vaig entendre, perquè jo havia estat pobra. I entre els pobres de debò i els senyors de debò s’hi estableix una mena de complicitat, ja que ni els uns ni els altres no s’ofenen mai. Ni el meu pare, el llaurador descalç, ni Francesc Rákókzi II. El meu home, per contra, s’avergonyia de tenir tants diners, mai no n’hauria fet gala. Si hagués pogut s’hauria posat una disfressa que camuflés la riquesa. (…) pg. 382

Quan un ric de debò, que havia posseït cinquanta mil parellades de terra o una fàbrica amb dos mil treballadors, quan un ric d’aquests ho perd tot, continua sent més ric que un pobre a qui totes li ponen. Com ho fan? No ho sé. (…) pg. 386

I per això vull confessar-te que odiava els rics perquè només els podia prendre els diners. Allò altre, els que els donava sentit i n’alimentava el secret, l’encant íntim que els feia diferents, d’allò no se’n desprenien. Ho tenien tan amagat que cap revolucionari no ho hauria pugut ni ensumar. Més ben amagat que les coses de gran valor que guardaven a les caixes fortes de bancs estrangers. (…) pg. 387

És així com jo veia els rics. No era cap proletària rebel, cap treballadora amb consciència de classe, ni pensar-hi. Venia de tan avall que sabia més coses que les que expliquen els oradors que s’enfilen damunt d’una bóta per adreçar-se al poble. Sabia que no hi ha justícia i mai no n’hi haurà. Quan en una banda s’aboleix una injustícia, el seu lloc l’ocupa una altra. (…) pg, 387

************************************************

S’imposa aquí manifestar el nostre agraïment a Edicions 62 que, amb generositat i bon criteri, ens permet d’incloure aquí tot aquest seguit de citacions de l’obra, entenent que l’únic objectiu nostre és -a manera d’il·lustració analítica- mostrar una part de les múltiples cares d’aquesta obra polièdrica.

Cas que per algun motiu justificat es prodruís algun problema amb els detentors dels drets de l’obra , agrairem que ens ho comuniquin per procedir a resoldre el conflicte de manera immediata i amistosa.

______________________________