1 d’octubre de 2010. Començo una nova etapa

Alguns ja ho saben. D’altres no. Ara quedarà aquí anotat per a hipotètiques consultes.

He tingut tres setmanes per anar-me acostumant a la idea i per començar a fer les gestions que cal fer en aquest casos.  En pocs dies, rebré un munt de papers que fixaran aquesta nova situació administrativa i vital.

He passat força estones fent propòsits d’esmena, com si es tractés del dia 1 de gener,  esborranys de projectes d’escriptura, de projectes d’exercici físic moderat i assenyat,  de projectes de visites a un munt d’amics, de visites de llocs que mai no he pogut visitar encara, d’autoimposició de rutines necessàries perquè tot quadri més o menys…

De la mateixa manera que arriba el dia 2 de gener, el dia 1 d’octubre la vida continua… res no cavia completament, però sí que unes quantes coses canvien una mica, prou mica o prou molt perquè senti que realment avui ha estat un dia diferent.

De bon matí, m’ha vingut al cap el títol d’un llibre de Jacques Attali,  Le premier jour après moi, en què Julien Cñavier s’imaginava vivint la nova vida després de la seva mort.  En el meu cas em veig començant a veure com a espectador la nova vida d’un jubilat relativament jove.

Aviat he tingut una sorpresa agradable. M’he assabentat que Plaza & Janés està a punt de publicar la traducció del darrer llibre de John Le Carré . Cada llibre és un regal, i estic convençut que aquest també ho serà.

He anat a comprar-me el suplement El Cultural del Mundo, un diari que no entra en la meva vida quotidiana, però avui havia de fer una excepció per poder llegir i conservar en paper  l’entrevista que promet el magazine: “El escritor nos presenta Un traidor como los nuestros”. “Lucho por desmitificar a los espías“… No m’ho podia perdre. Tot un regal  per aquest dia especial i una promesa de plaer literari al’horitzó proper. Hauré de decidir aviat si espero la traducció catalana o bé em faig enviar l’original anglès… que em fa molta il·lusió.

Uns metres més avall hi ha el  barber i he decidit arreglar-me una mica el cabell… Un altre rampell de memòria que em retrona a la darrera infantesa o primera adolescència. La mare em recorda que el més important és anar amb els cabells ben tallats, la cara neta i les sabates ben enllustrades.

He continuat passant per la peixateria. La moto permet fer un munt de coses en poca estona, però el metge em té prescrit caminar cada dia  i aprimar-me una mica bastant… Bé avui serà el darrer dia de moto. Faré Vilanova a peu, però avui em calia fer to un munt de coses.

Musclos i lluçet fresc. Avui res més. He dit a la peixatera que ara ens veurem més sovint.
A mi se m’escapa fer “promeses” … ma germana m’ho té dit. I em diu que no ho he de fer, que després no compleixo ls promeses i faig enfadar els que s’ho han cregut. Bé, retito la promesa.  I aprofito per prometre que no prometré res més a ningú. Queda dit.  Cal que tothom entengui que allà on “prometo”  tothom entengui que només faig una declaració d’intencions.

Sí, crec que aniré més sovint a la peixateria. Triaré el peix més fresc i més bé de preu possible. I de tant en tant ens permetrem algun luxe peixeter… millor la peixateria que la farmàcia diu tothom.

Em creuo amb una veïna del barri que feia dies que no veia. Està embarassada i va amb la seva petita i la seva neboda. Dues rossetes precioses.  Felicitats, li dic !  Sí, això no s’acaba. La regeneració generacional està asseguradíssima. Que duri!

Aparco la moto prop del Teatre Principal. Faig uns metres de Rambla avall per anar primer a la Biblioteca J. Oliva, per tornar un llibre i parlar amb l’Esther Bruna. Fet. Sí, ens mirarem junts allò de l’Itunes i els podcasts una tarda d’aquestes…

Sortint de la biblioteca, l’Ajuntament. A la plaça de la vila avui hi ha un casament amb aire burgès, burgesia mitja mitja o mitja alta. Tots elegants, tots somrients, tots contents… Com m’ha passat poca estona abans penso que la vida segueix amb més força que mai.

Demano un certificat del rebut de la brossa perquè tinc la intenció d’obtenir una rebaixa del 40% de l’impost via el carnet de “punts” de la deixalleria.

Encara em dóna emps per anar a dir “hola” a l’E.G. a qui ja li vaig comunicar que enguany no participaria en l’intercanvi amb Mérignac.  Ens ha fet  molta  il·lusió recíproca veure’ns després de més d’un any e no fer-ho. Ens veurem, li asseguro.  Vindré a treure tot el que pugui de l’Ajuntment. I no descarto crear un partit política Vilanova o apuntar-me com a militant.  Sé que no duraria gaire en cap formació, però la idea em tempta.

I ja puc tonar a casa a preparar el dinar.

Em poso a l’ordi una estona. Endreço mels, n’envio uns quants de ràpids a uns quants amics i em poso a redactar això que queda escrit ara.

M’havia de retrobar amb el meu blog  -que ja fa dies que se’m queixava i grinyolava amb raó- i ho fet.
Ja he donat menjar a la “tènia escriptòrica” que em rosegava per dins” i noto el plaer que dóna la consciència del deure acomplert.  Avui sí. Demà,  ja ho veurem.

No ploris no, Dicofilopersiflexet del Sani… ja estic tornant… Ja torno a ser aquí.

________________