Quatripartit

He preparat aquest escrit  avui diumenge desprésque fa pocs dies rebés còpia d’un article publicat a La Vanguardia i que cito més avall.
Penjo aquest post a deu minuts del començament del debat per televisió entre els candidats dels diferents partits polítics amb representació parlamentària.  Veurem si després del debat  se m’acut proposar alguna cosa o no. Si alguna cosa em fa canviar d’opció o no…

Les properes eleccions del dia 28 potser deixaran més clar què diuen els catalans amb els seus vots.
No crec que quedi molt clar què volen realment, perquè en unes eleccions es vota també contra allò que no es vol, i el sentit de molts vots queda així diluit.
La llei electoral tampoc no ajudarà massa a aclarir les coses, però pot tornar a donar alguna sorpresa. Jo intento imaginar el govern que sortirà dels pactes allà pels voltants de Nadal… però no m’en surto gaire bé. De seguida se’m fa un núvol espès fet d’imatges contradictòries.

El passat 3 d’agost, el periodista David  García publicava a La Vanguardia un article amb el títol  “Un mal negocio”

Un mal negocio

David García |  03/08/2010 – 10:32 horas
El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.

Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.

Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.”
(L’article sencer +++)

El que sí va quedant clar des de fa uns anys és que efectivament a Catalunya s’ha perdut la por a parlar d’Independència, idea que, cada vegada més sovint, s’associa a la idea de Justícia  i a  la possibilitat d’aconseguir més justícia distributiva que compensi el manifest expoli fiscal amb el que s’ha castigat Catalunya to i ser un dels grans motors d’Espanya.

Alguns mal nascuts tenen la indecència de parlar de fascisme!
És l’exemple clar de la profunda baixesa moral de gentussa de mala fe, envejosa i menyspreable que no té arguments vàlids.
Sempre hi ha hagut gent que borda i sempre n’hi haurà, però només amb lladrucs no aconseguiran gran cosa. Per convèncer es necessita alguna cosa més que insults.
També queda clar que ningú no insulta de manera tan fastigosa ni al poble de Navarra ni al poble del País Basc, a qui se’ls reconeixen drets forals que es tradueixen en més autonomia i més riquesa.
Aquesta és la gran prova que Catalunya té tota la raó i tot el dret a demanar una justa compensació econòmica, equivalent a la que es respecta a les altres comunitats forals, que li permeti seguir desenvolupant-se plenament en tots els àmbits.

Jo voto per un Quatripartit utòpic. Per una  Convergència Social  o una Sociovergència,  Republicana i Ecològica que aplegui el bo i millor dels quatre partits del meu Quatripartit:  PSC, CIU, ERC i ICV.

Cal que tothom prengui consciència que cal anar a votar i després que tots els indecisos evitin de dispersar els seus vots i els concentrin en aquest quatripartit que és el que millor podria contribuir a superar la crisi  i avançar cap a una Catalunya més forta i més justa.
_______________________________

3 thoughts on “Quatripartit

  1. Em sembla interessant i responsable la teva postura, però molt em temo que el que proposes vingui a ser una mena de tripartit ampliat amb algú que es presumeix que serà més seriós i podrà aportar rigor. Una mena de tres nebots amb l’oncle Donald incorporat vist que els tres ànecs adolescents no es posen d’acord.
    I pel que fa al sentiment creixent d’independència, em pregunto si no serà més una reacció visceral a la contra per l’expol·li (innegable) que ens fan des de Madrid, que una reflexió seriosa sobre el funcionament d’un país i la seva capacitat d’incidència en el món. Perquè fa temps que em pregunto. I l’endemà de la declaració d’independència, que? I, ho sento, però no trobo resposta.

  2. Mira, dues coses:
    1. No, no penso en un Tripartit allargat. Escric això després d’haver vist sencer el debat dels 5 candidats i un espantaocells patètic. Aquest noi algú l’ha mal aconsellat que faci de “noi rebel amb causa” per guanyar els vots dels adolescents mal educats com ell. Penós i irritant. Era com per fe-lo fora per acumulació de targetes grogues i vermelles.
    No, penso que caldria que els quatre partits haurien de tenir representació en el nou govern.
    Ja sé que demano impossibles, però “contranatura” és un terme normal i perfectament vigent en política…

    2. Sí, crec que no estaria malament utilitzar independència i justícia distributiva com a termes sinònims. Al cap i a la fi, crec que si ho comparéssim amb Txèquia i amb Eslovàquia no faríem cap pecat. Tu has vist que passés res, allà? I encara veuràs com Flandes i Wallònia se separen també. I què vols que passi? Res. Canvi de gestors amb millora d’alguns temes i empitjorament d’alguns altres… Globalment positiu.
    En J. Puigcercós ho explica força rebé. Un referèndum sobre la independència fóra perdre la votació de manera clara, com el Québec al Canadà. Però s’acabaria ja per sempre la manca de respecte del govern de Madrid, fos del signe que fos. Potser !

    ________________________

  3. Anem per parts, com la llevadora.
    Dius que els partits haurien de tenir representació en el nou govern. Però si el govern son ells!!! O suggereixes un govern de persones qualificades amb la supervisió dels polítics, és a dir, un govern de salvació nacional? Perquè, si és això, m’hi apunto. Ja veurem qui decideix qui son els millors.
    Equiparar independència i justícia distributiva em sembla una falàcia. El Sahara occidental, per agafar el més actual, està reconegut com independent (en el futur però la ONU ho reconeix) i de justicia distributiva res de res. O vols que repassem el món ex-colonial? Que la cosa hagi funcional amb algunes descolonitzacions com la de Txecoslovàquia (o el desmembrament del món comunista no va ser una descol·lonització?), però caldria posar-hi al costat el cas de l’antiga Iugoslàvia i les repúbliques caucàsiques, i el balanç…
    El cas de Bèlgica jo el veig diferent. El veig com el primer pas, si vols com un experiment, cap a un gran estat europeu en el que les nacions clàssiques s’hauran de redefinir com a subunitats internes. I aquí si que hi veig Catalunya.
    Però no és un concepte d’independència. Per això no he escrit “Catalunya independent”. Perquè és com aquella cèl·lula (em surt el biòleg) que es transforma en fetge mentre la seva veïna, fins aleshores idèntica a ella, es transforma en pàncrees. El fet que es diferenciin un fetge i un pàncrees del primitiu hepatopàncrees vol dir que el fetge ja pot viure sol i pel seu compte? Oi que no? Per això reivindico que bandejem el terme “independència” que tenia molt de sentit al segle XIX i en un món no globalitzat, i n’inventem un altre que defineixi el concepte que he intentat explicar-te.
    I el senyor Puigcercós, que no faci trampa. El referèndum perdut al Quebec -això si que ho va dir- va servir perquè el Quebec fos mirat amb altres ulls i rebés més recursos, però, si haguessin guanyat, democràticament, haurien hagut d’acceptar la possibilitat de consultar el reingrès al Canadà, igualment en referèndum vinculant. La gent de ERC i adlàteres també accepta això?

Els comentaris estan tancats.