Wikileaks o la tormenta mediàtica perfecta 1/X

Ara mateix encara no m’he fet l’esquema global del que penjaré aquí en els propers dies.  Però tinc més o menys decidit de fer una petita sèrie Wikileaks… El tema s’ho val.

Sé això sí, que començaré per una introducció al tema i seguiré amb una miscel·lània de notícies (dubto que se’n pugui dir un florilegi, en aquest cas)  sobre l’assumpte  “Wikileaks”  que farà de primer corpus informatiu a partir del qual donarem  el nostre punt de vista.

El que sí puc dir ja ara mateix és que la web de Wikileaks, -espero que segueixi activa-  em sembla una feina informativa exemplar i modèlica:  ben estructurada i de fàcil accés a la informació.

En els temps que corren, ni responsables de cadenes de televisió ni “periodistes d’investigació” si en queden, com que són prou astuts,  no es volen jugar el silló donant més informació sobre Wikileaks que la que ja circula pel món sencer i és de domini públic, o  la que pengen a les seves pàgines els grans diaris que van rebre una part de les informacions:  The Guardian,  Le Monde, El País, Der Spiegel. I el The New York Times que ho va rebre a través del Guardian…

I és que, a la vista de la punta del l’iceberg que anem llegint o escoltant, tot el panorama internacional es fa més fosc i fa més pudor de podrit. Tota la política i la geopolítica es presenta com el que és de veritat: la lluita acarnissada pel poder i la dominació, i per vèncer sempre algun enemic per tots els mitjans a l’abast possibles: l’engany, el cinisme, la força, la corrupció, l’amenaça, el xantatge, i la mort de qui sigui, i tants com calguin, quan calgui…

Qui s’atreveix a dir  (i com dir-ho!)  dir al tiet Sam que ja veiem prou bé, amb proves als media que és encara més fill de puta del que ja pensàvem,  però que tanmateix és el nostre tiet, i de tiet Sam només n’hi ha un. I  que, com diu l’inefable el secretari de Defensa nordamericà, és un tiet “indispensable”.

Podem fer altra cosa que enfotre’ns de la magnitud de les mentides,  els cinismes,  els enganys  i les corrupcions que s’han posat a la llum pública?  Podem fer altra cosa que aplaudir la quantitat d’ hipocresia i traïdoria demostrats per persones i governs d’arreu del món “civilitzat”?
Poden seguir fent discursos amb paraules buides i cares de bona fe els grans responsables de l’escena política internacionals com si res no hagués passat? No s’ha d’anar buscant relleu ràpid a la “senyora” Clinton i a tots els pallassos que han quedat retratats com el que són?

El més interessant serà treure’n lliçons i conclusions de cara al futur proper… Poc importa ja d’ara en endavant equivocar-nos… Tot els errors  acumulats durant anys, durant tota una vida, no arriben a la sola de la sabata de la gran muntanya de merda que ha fet emegir  Wikileaks sobre l’escena mediàtica i política com ho faria una explosió volcànica enmig del mar, una muntanya gegant feta del dolent i pitjor de la política del món sencer.

Wikileaks remou peces fonamentals de la cultura occidental:  fa trontollar totes les escales de valors vigents fins ar:  lingüístiques i retòriques,  l’escala de valors ètics,  la visió de la política i dels polítics als nivells de governs i d’estats.
És una catàstrofe terrible de proporcions gegantines  perquè probablement les conseqüències suposaran més censura i més control  sobre la democràcia global que suposa Internet.

El dubte que tinc és si  és veritat que la CIA i el Mossad van muntar o controlar  Wikileaks i decidir fins on i quan ho deixarien arribar, perquè fos un daltabaix mediàtic i diplomàtic mundial plenament creïble, preu a pagar  per aconseguir un objectiu realment important:  el futur control d’Internet  que  com a democràcia planetària acabava sent el gran poder que cal dominar, l’enemic a vèncer.

Hi ha una lectura possible, que no per poc versemblant pot ser del tot vàlida: podria ser Wikileaks una bala disparada contra el President Barack Obama per fer-lo fora de la Casa Blanca amb l’arma de l’escàndol?  Una conspiració com la que el 1972 va acabar amb la vida del president Kennedy però ara amb mètodes del 2010. Una història on el soldat Bradley Manning i Julian Assange farien el paper de Lee Oswald i encara ens faltaria veure qui farà el paper de Jack Ruby

Graham Green a la glòria i John Le Carré a casa seva deuen caure de cul assabentant-se d’aquest afer de Wikileaks. Ni a ells se’ls hauria pogut acudir remotament un cas d’espionatge a aquesta escala planetària. Ja tenen matèria però per escriure més novel·les de ficció, que mai no superaran la desgràcia de la realitat.

Tant si és veritat com no la teoria conspirativa sobre Wikileaks, molt em temo que el món, després d’aquest  nou  11S  mèdiatic i polític, serà encara més orwellià del que ja era, en el pitjor sentit de la paraula.

_________________________

 

Enllaços

 

 

*************************************

2 thoughts on “Wikileaks o la tormenta mediàtica perfecta 1/X

  1. Sani,

    Planteas con claridad y precisión la cuestión esencial: a partir de ahora… en efecto, Gran Hermano nos amenaza desde muchos otros frentes, no siempre visibles, aunque siempre más amenazantes…

    Q.-

  2. Retroenllaç: WikiLeaks, Big Brother, ética y estética de la instantánea | Una temporada en el infierno

Els comentaris estan tancats.