Error en el títol, a la portada del llibre

Em fan un regal preciós. Em regalen un llibre del què no en sabia res. Grégoire Polet. Leurs vies éclatantes.
L’autor W* W** és un jove escriptor belga de 35 anys el 2011,  i de només 30 anys el 2007, quan va publicar el llibre. Én tinc l’edició de la col·lecció Folio de Gallimard.

Anant a buscar una mica d’informació sobre el llibre  a la xarxa, em trobo amb què el primer clic em duu a una pàgina de la FNAC on hi apareix una portada del llibre amb un error en el títol !  :   “Leurs vie éclatantes”  en  comptes del que hauria de dir  “Leurs vies éclatantes”.

Grégoire Polet . Leurs vies éclatantes

“Paris, une semaine de mai caniculaire. Du lundi au samedi, dans les alentours de l’église Saint-Sulpice, à l’occasion d’un mariage et d’un enterrement une vingtaine de personnages principaux vont se croiser, se heurter, s’aimer, se quitter ; certains verront des projets essentiels se réaliser, d’autres s’effondrer tout espoir… Le roman explore, dans un enchaînement de plans successifs, ces vies tressées avec une exceptionnelle virtuosité, formant la trame d’une réflexion à la fois jubilante et profonde sur l’amour et sur l’art.”

Això aviat em va fer pensar en dues coses.

La primera, en la possibilitat de mirar de fer el mateix :  incloure una bona errada en el títol de la portada del meu llibre.
Una estratègia comercial més, tan bona com qualsevol altra  –que en parlin, ni que sigui malament, però que en parlin– per fer parlar del llibre i excitar la curiositat del lector consumidor.  No sé què en pot pensar un editor d’una cosa així, si fa una tirada llarga.  I com se n’enfotran tots els seus col·legues del gremi!   Però potser es podria justificar si ell  li encoloma la culpa a l’autor i  l’autor ho justifica dient que és per una exigència del guió.  La justificació de l’errada a la portada del llibre ha d’aparèixer en algun moment de la novel·la, no més enllà del cinquè o sisè capítol, per exemple.  Caldrà que hi vagi pensant  ;-9

La segona i més important: quin fóra l’argument d’aquest llibre amb títol estratègicament  llufat?

Se m’ha acudit que, lligant-ho amb  l’argument de Leurs vies  éclatantes, ben bé podria ser la  visió panoràmica de les vides d’uns personatges força heteròclits que per diverses raons han assistit a un dinar d’homenatge a un gran professor que tots van tenir en èpoques diferents i en situacions diferents.

La majoria són professors, però hi ha també alguns  exprofessors.  Hi hauria també una bibliotecària, una analista de sistemes, una metgesa, un psicòleg, un bomber, un relacions públiques, un veterinari. També una regidora de l’Ajuntament de Barcelona, queda per decidir el color polític…
També s’hi podria o hauria d’afegir  un advocat  o un assessor financer  relacionat amb la família, algú que hagués fet classe als seus fills… que ara són un al Japó, l’altre a Austràlia, una a Finlàndia, potser…
Tots ells i elles amb els seus companys o cònjugues,  que no van assistir a la celebració, però que  foren coprotagonistes de les històries personals que s’hi explicarien, conformarien  una xarxa que s’aniria trenant  “mica en mica”,  mostrant  la relació que uneix els uns amb els altres. Els punts d’unió ja existents, antics o recents, i les expectatives vitals de cadascun d’ells. Fóra  -mutatis mutandi i preses totes les distàncies-  una mena de  Vie mode d’emploi perecquià  o de Leurs vies  éclatantes poletià… desplaçades a la Barcelona del el 2011 o el 2012… sí, en un present o futur proper que ens serveixi per imaginar què  esdevindran les vides dels personatges presents al dinar.

L’història es desgranaria enmig del dinar, entre l’aperitiu i  el cafè:  hi hauria doncs alguns tocs culinaris — penso que també hi podem afegir un personatge, home o dona amb bona mà pels plats sofisticats i deliciosos, que permeti d’encabir-hi referències ferranadrianesques i temes  relacionats amb les dietes i la salut–,  l´emoció de les fotos i  els discursos… els “a reveure “, i els  “fins aviat”  del  comiat final,  que ha de ser com un seguit  de plans a càmara lenta ,  “fade outs” suaus… per acabar del tot amb una darrera mirada als núvols que passen… (Baudelairianismes !)

Caldria distorsionar-ho tot al màxim, és clar, ja se sap.  Sense això no hi ha novel·la possible: Filosofia en comptes d’Història.  Alguns casats fóren solters, i alguns  solters foren casats,  hi hauria algun vidu  i algú amb família recomposada.  Tots els noms dels models reals, canviats i ben triats.

Distorsió màxima i més encara perquè no s’emprenyés ningú !  Els persnatges foren frankensteins totals.  Bé, sí, potser fins i tot  ens podríem permetre alguna petita venjança innocent.
Això sí, hi deixaríem Barcelona capital com a escenari de fons. Però els personatges els faríem venir d’arreu: algú de Lleida, algú de Tarragona i algú de Girona.
Potser hi podríem posar algú de Sitges o de Vilanova per allò que també cal que hi hagi  “as  much marro as possible”; algú del Maresme  més chic  i algú  resident a la Cerdanya.  Algú de Cadaqués o del Port de la Selva, i algú de Reus o de Terrassa, teatre i jazz, que no faltin…
I no cal dir, mobilitat total dels personatges: Paris, Londres, Nova York, Montpellier, València, Lyon, Santiago i Bordeaux.  Ecos del Carib: Riviera Maia  i Cuba. I flashos de Tailàndia i Nepal.
Sí, ja sé que me direu que el que compta són els caràcters, i el trenat dels seus perfils i moviments, però sentint-ho molt he de pensar també en un pla B  consistent en imaginar la història en format cinematogràfic: cas que a nivell literari fos un fracàs, –força probable–
que se’n pogués fer una gran pel·lícula.. que encara no s’ha fet mai.   ;-6.
“Pas bête”, oi? Una mica surrealista però així va. O així aniria…

Ja tinc la idea. Només falta l’escriptor i la dosi de voluntat per escriure-ho. No dic  ja el talent, perquè això es dóna per suposat que no hi ha massa, perquè si n’hi hagués hagut, ja s’hauria demostrat.  Per tant, mínim nivell de probabilitat.

No fa gaire m’hauria promès que m’hi posaria aviat. O potser que miraria de posar-m’hi. Ara que ja he començat a conèixer-me una mica bastant –i que  el temps ha posat coses al seu lloc —  dubto que aconsegueixi escriure-ho, però el fet és que ja no prometo res.

Aquesta idea passarà probablement  a formar part de la llista d’escriptura non-nata que tinc “al calaix”.

Però tot ha de començar amb una idea i aquesta no és dolenta del tot. Per això, i perquè res no es perdi del tot, la deixo aquí apuntada, per si algun Grégoire o alguna Arlette, algun Miquel o alguna Joana vol agafar-la i posar-la en solfa… endavant !  Guanya qui ho publiqui primer.

Jo ja estic pensant en una altra cosa : escriure, com va fer el meu admirat Walter Lewino , una mena de “Longtemps je me suis couché de travers” … 1000 començaments possibles de novel·les…  que potser nosaltres titularíem  Tot allò que hagués pogut ser , amb errada al títol o no…

Molt més probable això que no pas  la novel·la que ara mateix imaginava. I és que, amb la proliferació d’escriptors i escriptorets que l’ordinador ha permès que apareguin, encara bo que hi hagi miríades de gent com jo que s’assemblen força a Grand,  aquell personatge de Camus a La peste, que atura l’escriptura al final d’una frase : “Par une belle matinée de mai, une svelte amazone, montée sur une superbe jument alezane, parcourait les allées fleuries du Bois de Boulogne.”, metàfora d’impotència escriptòrica i malson de tots els que són incapaços d’anar més enllà.

______________________

One thought on “Error en el títol, a la portada del llibre

  1. El problema de Grans és: de fet, no té res a dir, nomès li fà gràcia fingir que és escriptor, i exigent!
    O, més probable, que està cercant una improbable perfecció (però no en coneixem el referent, o més aviat sí, és VALÉRY, però no ho ha entès) i és incapaç de permetre’s tirar endavant, és a dir ser , perfecte en tot moment, rebutjant l’idea que allò, de moment, és un esborrany i que ja hi tornarem. Deia en Carles Pujol, que n’ha escrit unes quantes, que el secret de la novel.la és estirar la primera frase que t’ha passat pel cap. Com qui diu:”Longtemps je me suis couché de bonne heure”…i què imagino que es preguntà. I ja hi som, 3000 pàgines de l’ala! No miris en redera, de moment, i tira endavant, ja ho poliràs al final.

Els comentaris estan tancats.