Indignats. De la indignació a la resignació? 3/3

Tot va bé si acaba bé.  Però tot va fatal quan acaba malament. I el moviment dels Indignats del 15M no podia haver acabat pitjor.  S’ha desfet com un núvol… En queda alguna ànima? Es perpetuarà el seu esperit?

Crec que la falsa empatia mostrada pels polítics envers el moviment, les falses paraules mostrant “respecte”,  -teatre, pur teatre: comèdia, pura comèdia-  ha acabat arrabassant l’anima i l’esperit que n’hagués pogut quedar.  És com si el destí de totes les revoltes fos acabar sent  recuperades, engollides i anhihilades pel sistema que elles voldrien canviar.

Potser hagués calgut preveure com es podia acabar per evitar que la imatge fos massa traumàtica, però sobre tot que servís de model negatiu per impedir que es repetís en revoltes futures.

Potser és massa demanar un mínim de previsió enmig d’un brot de rauxa anomenada indignació.

El diumenge al vespre em va fer molta llàstima veure com els serveis municipals de neteja desmuntaven les restes d’un campament ja gairebé desert que anava veient com la indignació, resignada, tornava a casa…  a llepar-se les ferides i a plorar la impotència…

M’hauria agradat veure que el gruix de la força de tanta gent s’apuntava a un moviment ja organitzat, partit polític o sindicat o en creava algun de nou… Allò hauria pogut ser l’esperança d’una continuïtat en la protesta i la reivindicació, però també això és demanar massa…

Plou sobre mullat. Frustració sobre indignació, però cal admetre que la realitat és així de dura.

Només queda l’eterna esperança dels optimistes: que l’efímera experiència revolucionària que s’ha creat en els cors dels indignats participants en el moviment, serveixi de larva per a noves papallones de maig…

______________________________

ENLLAÇOS

Arcadi Oliveres: “Si els ‘indignats’ es convertissin en partit polític seria la seva fi”

2 thoughts on “Indignats. De la indignació a la resignació? 3/3

  1. Sani, sóc força pessimista o realista amb aquests temes i tot això ja es veia venir, el que em sobta és la innocència il·lusa de qui creu que de tot plegat en sortirà alguna cosa. Les eleccions són el que compten i hi ha moltes opcions per votar que podrien defensar les coses que es defensaven en les ‘indignacions’. Si realment hi hagués un interès seriós no serien aquestes opcions tan poc votades o residuals, em sembla.

    Tot va anar malament quan ‘una minoria’ no va seguir l’opció majoritària de desfer l’acampada .-parlo per la de Barcelona- en un moment determinat. En el fons, si no hagués estat la miopia dels poders repartint llenya de forma prematura tot s’hagués esvaït abans.

    Sobre el senyor Oliveres i d’altres, m’han decebut força amb les seves reflexions bonistes i oportunistes.

  2. Sí, no deixa de ser un brot de rauxa que, sense estratègia seriosa i mitjans sofisticats no pot anar massa lluny.

    Tens raó, i per això jo demanava que el moviment es reconverteixi en opció política per poder avançar mínimament
    en alguna direcció.
    Pots girar el cul a la política, però te la faran per tu.
    Aquesta veritat és que no entenen els anarcoindignats. Però la realitat s’imposa sempre per sobre de la ignorància
    i la pura rauxa inútil.

    Quant al que dius sobre Arcadi Oliveres, penso que l’excepcionalitat de la situació descol·loca tothom. Tots diuen i fan el
    que poden de bona fe. El que passa és que amb només bona fe no n’hi ha prou…

    Quant al que dius sobre l’Oliveres. Bé m?hauria agrada que hagués fet una altra reflexió al costat de la que fa.
    I que hagués analitzat què passaria si tota la força de tot el moviment creat es canalitzés cap a institucions
    ja en funcionament com jo proposo.

    Oliveres diu “Si els ‘indignats’ es convertissin en partit polític seria la seva fi” . Jo dic. “Si els indignats s’afiliessin als
    partits polítics que millor puguin defensar algunes de les seves propostes, fóra un triomf revolucionari”…
    Oi ue veus la diferència de discurs?
    Imagines 100.000 joves demanant militar als partits polítics -a tot sense excepció- per crear des de dins la renovació que demanaven a
    les places?
    Si ´si, ja sé que “los sueños sueños son”… Prou que ho sé
    Una abraçada

Els comentaris estan tancats.