Joaquim Nadal i les seves preguntes retòriques

Joaquim Nadal, figura cabdal del PSC, signava ahir dijous, 15 de setembre, a , un magnífic article titolat  “La fi de l’estiu”  (El Punt & Avui+  pàg. 24. Allà s’esplaiava en els records i les impressions poètics d’un estiu seu ple de moments emotius, de viatges de descoberta -el Trieste de Magris, acompanyat per Jaume ramoneda i Jaume Badia-, i de lectures enriquidores

-Refugi de la memòria, de Tony Judt, Diario de la memoria, de José Ángel Valente, El Viatjar infinit de Claudio Magris, La Terra promesa , de Jordi Pujol

llibres que em criden l’atenció i que m’apunto per veure si algun em sedueix prou com per llegir el llibre jo també quan acabi les lectures que tinc en curs ara mateix.

L’article acaba amb un recordatori dels obituaris recents de persones qui li eren properes i estimades: Jaume Curbet, Carles Sentís, Miquel Pairolí, Maria Teresa Boada Villallonga i Josep Termes.

Pel mig, hi apareix un estira i afluixa polític amb en Jordi Pujol, entre amistat i confrontació, parlant de la política d’infraestructures de l’antic Tripartit.

És tot d’un gran interès i d’un rodó total excepte un un punt que és com una pedra de tartera, completament cantelluda.

Estorat per l’afirmació d’en Jordi Pujol, que li diu

 “Ara i en els temps que estem no calia desdoblar l’Eix transversal”,

Nadal fa la reflexió següent :

“Quedo parat, [per les paraules de Pujol] ja que cada anys hi ha massa accidents i massa morts, i bé calia dotar de més seguretat una via que ha esdevingut imprescindible i carregada de camions. Testimoni evident que vivim en els temes d’economia un desconcert creixent”

I aquí és on apareix la pedra cantelluda, l’element que grinxola més del compte:

 “Vet aquí un tema recurrent tot l’estiu. On ens porta la crisi? Qui dirigeix i mou els destins del món en aquest matèria? Com creixerà l’economia i com es crearà ocupació si s’ofega del tot la inversió pública?
(…)
Perquè es recapitalitza el sistema financer si aquest a la vegada no recapitalitza l’economia? Massa interrogants i massa macroenomia.
Quan es baixa a l’escena de la realitat quotidiana, la mirada humana de la crisi esgarrifa i espanta”

Amb aquest cúmul de preguntes és on Joaquim Nadal cau en el greu error de pensar que ell hi té dret a fer preguntes retòriques, com si es tractés d’un tertulià més en una tertúlia de cafè on es parla de tot i de res de manera desenfadada, superficial i intrascendent.

I NO, Joaquim Nadal, vostè no hi té dret a fer preguntes d’aquest tipus sense intentar contestar-les ! A vostè li toca contestar-les totes o algunes, des de la perspectiva d’un polític de màxima responsabilitat, de proposar solucions concretes ni que siguin parcials o de petit abast…

Aquesta és la meva obsessió permanent: denunciar la covardia i/o la ineptitud de polítics i periodistes que demostren constantment llur incapacitat d’afrontar aquestes qüestions de manera valenta.

No dic ja incapacitat de resoldre els problemes, sinó ni tan sols demostrar llur capacitat de debatre’ls al màxim nivell de concreció, amb la voluntat d’aportar idees que permetin avançar cap a algun tipus de solució.

Efectivament, Joaquim Nadal, massa macroeconomia. Massa! I massa poca concreció. Amb el que vostè diu, sembla com si l’única solució fos l’hiperendeutament amb obra pública, que és el que han fet irresponsablement i impune tots els Ajuntaments i totes les Administracions a Catalunya i a la resta de l’Estat..

Què hi ha doncs de la microeconomia? Com és que ningú no en parla excepte els cínics del PP que prometen ara milions de llocs de treball sense dir quins ni com s’ho faran, perquè això és només enganyosa propaganda electoral per aconseguir els vots dels incauts a qui aconseguixin engatussar?

Què fan els partits polítics, els sindicats, els economistes, els enginyers, els periodistes, els catedràtics universitaris en relació amb un percentatge d’atur que frega el 20%?

Com és que seguim parlant més de futbol que d’economia, d’ètica, de política i d’educació, de frau i de solucions?

Com és que la majoria de debats -els pocs que hi ha- persisteixen en anàlisis i retòriques estèrils i defugen la màxima concreció?

La diferència entre vostè i jo, Joaquim Nadal, és que jo sí que tinc dret a fer preguntes retòriques. Vostè no hi té dret. Vostè el que té és l’obligació d’intentar contestar-les.

Li proposo i demano que en un article titolat -per exemple- “L’inici de la tardor” s’atreveixi a continuar aquest “La fi de l’estiu” al que ens refereim aquí i enfrontar-se amb aquests “deures” postestivals que des de la modèstia i l’admiració per la seva figura política jo m’atreveixo a imposar-li.

Ja ens dirà alguna cosa.

__________________

ENLLAÇOS