Sabem dir-ho en català? Barbarismes, préstecs, manlleus i altres plagues…

Enmig d’un grapat de powerpoints de tota mena que m’arriven sovint per dos o tres canals diferents, ahir em va arribar un mel que contenia una “classe sencera” de català que no em sé estar de penjar aquí per si queda algú altre que no ho hagi rebut i no ho conegui.  En realitat el títol del post hauria de ser “Eviteu els barbarismes I ” o “Polim una mica el nostre català”.

Sobre barbarismes, vaig escriure una entrada al meu Dipofilopersiflex B   barbarismes | singular barbarisme  on mig hi prometia —era una época on encara m’atrevia a prometre coses— un llistat d’alguns barbarismes més freqüents, una llisteta que no vaig redactar mai.

Ara,  algú,  s’ha encarregat de posar-hi  solfa i l’ha feta.  Cal  doncs felicitar  l’autora, autor o autors que hagin tingut la feliç idea de redactar-ho.

No ens farà cap mal mirar d’adoptar alguns d’aquests termes per parlar un català  un pèl
menys xaró,  un xic menys “light”  i una mica més correcte.  Al cap i a la fi, quant érem petits, tots vam fer col·leció de “sellus” durant un munys d’anys fins que, mica en mica, ens vam posar enganxar  “segells” i a fer-ne  col·lecció. I vam oblidar els “sellus”  per sempre més.
Ara, gairebé desapareguts cartes, segells i sobres (o envelops), escrivim i enviem missatges electrònics.
Tot és triar: dir-ho com caldria dir-ho o dir-ho *barbarismitzadament (© sgr).

Això és el que he rebut i aquí ho deixo com a referència. M’ho han enviat sense signatura, de manera que, ara mateix, és d’autor anònim.

“La paraula retortijón, que es diu retortilló o torçó. Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta, hortera xaró, mequetrefe maneflai, tirachinas tirador. Tots coneixem la paraula habladurías i en canvi enraonies o parlaries ens sonen estranyes. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i s’hauria de dir immiscir-se o maneflejar, i tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui. I res d’entre pitus i flautes sinó entre naps i cols, i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa. Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que tenen és la veu ennassada. Un casamentero és un matrimonieri una alcahueta és una alcavota. El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors es diu gebre o gebrada. Armar la marimorena és armar un sagramental.
O bé armar un sarau, que en català, encara que sembli estrany, també existeix. Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una lata és una frase del tot correcta. I sacarfer una sacada  —en futbol, per exemple, també.
Ara, si vols dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant.

Txungu, eh! Veus, aquesta és una altra, el fet de catalanitzar-nos les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta.
Els hi posem una “u” al final i ens quedem tan amples:
Txungu, guarru, cuentus txinus (sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu (martingala o tripijoc),
txulu, txivatu (delator, espieta o portanoves), sovint només portem bitllets i  no portem sueltu (per dir que no portem canvi o xavalla), i les nostres preferides : el buenu i  el vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si quedés malament dir d’acord, desori, poca-soltadao desentendre’s.
I els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets.
Com es diu pujar en una subhasta? Licitar en una subhasta.
I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o maneguins.
No és que vulgui fer-me el setciències, jo les sé perquè les busco, i precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que ens sona millor la versió castellana. Diem més borde que no pas malcarat, papanatas que bajoc o toca-sons, cantamañanas que baliga-balaga o taral·lirot, mandanga que històries, parafernalia que faramalla, caradura que penques, santiguarse que senyar-se o persignar-se, o finiquito que quitança o finiment.
També n’hi ha moltes d’aquelles que, en fred, ens costen de treure, i després, quan ens les diuen, deixem anar allò de ‘ara que ho dius, sí que la sabia’: Estribillo/tornada, atiborrarse/ataconar-se, de carrerilla/de cor o de memòria, estar en un aprieto/trobar-se en un destret, i tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s’ho a la fresca.
No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se’ns fica per tot el cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles: la yema del dit és el palpís o el tou del dit, els nudillos són els artells o els nusos dels dits, a la espinilla se li diu canyella o canella, a la rabadilla rabada o carpó, a la pantorrilla panxell o tou de la cama, i al empeine empenya.
En fi, que en català també pot dir-se tot i més. És un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els qui l’empobrim. De consol, sempre ens quedarà el ‘Déu n’hi do‘, que no només és intraduïble sinó que és molt difícil de definir. Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim contaminar tant pel castellà, a Catalunya, ens lluiria més el pèl (otro gallo cantaria).”
(Anònim català)

Consoleu-vos una mica més pensant que algunes paraules catalanes ara ja comencen a fer forat a Espanya: Barça, Guardiola, independència,  Messi, Sagrada Família i … fins i tot  les pronuncien força bé.

Proposo que algú altre es dediqui a fer una altra classe sencera d’antibarbarismes:  una llista Eviteu els barbarismes II, aquest cop destinada a proposar termes catalans que substitueixin la interminable llista de termes anglesos que ens envaheix i ens seguirà envahint fins que comencin a atacar amb més força encara els termes xinesos, que ja són a la cantonada, i no a la vuelta de l’esquina !

De fet, per dir-ho ben dit,  la invasió-i-conquesta xinesa  ja fa anys que va començar.  Allà on abans dèiem “vaig a la papereria” o “vaig a la ferreteria” ara,  arreu de Catalunya  diem “Vaig als xinos” o vaig a *xinejar, (© sgr), oi?
I  tot sembla indicar que aquesta expressió  será aviat tan polisèmica que gairebé ningú no ens entendrà quan la diguem si no precisem al màxim:  on anem a xinejar exactament? Al bar, al restaurant, a la barberia o la perruqueria, a la floristería, a la sabateria, al supermercat, a la botiga de roba, a la fruiteria, …?  Ho estan comprant tot!

Proposta de “missatge lingüísticomediàtic”  per a estampar-lo en samarretes catalanistes
d’alta gamma i/o exclusives :-9

Perquè el pel ens llueixi força i  amb traça
I el gall pugui cantar millor, i faci el pes
No ens deixem contaminar [massa]
Ni pel castellà ni per l’anglès ni pel xinès.

(©  del Sani SGR)

__________________________

ENLLAÇOS

********************************