Els belgues i nosaltres

Tenia guardat als esborranys aquesta citació de sota i ara, en adonar-me que no ho havia penjat,  se m’ha acudit reprendre-ho per acabar-ho. Suposo que el mateix dia que ho vaig desar a esborranys, a mitjan octubre, potser vaig imaginar quin comentari personal hi afegiria.  Però ara, la veritat és que no recordo res. De manera que em toca tornar a pensar-hi de bell nou. No em serà gaire difícil. La notícia porta implícita una possible extrapolació, imaginant els Wallons com a  Espanyols i els Flamencs com a Catalans… o viceversa!

Franstalige politieke journalist Martin Buxant vervoegt De Morgen.” (“Le journaliste politique francophone Martin Buxant à De Morgen).
Le quotidien flamand était fier d’annoncer le 10 septembre, par la voix de son rédacteur en chef, l’arrivée d’un journaliste venu de l’autre côté de la frontière linguistique :
Chers lecteurs, à période exceptionnelle, mesure exceptionnelle. Nous sommes le premier journal flamand a engager un journaliste politique wallon.

Le quotidien belge de langue flamande De Morgen vient d’embaucher un journaliste francophone, venu de La Libre Belgique.
Sa mission est une première : raconter aux Flamands ce qui se passe chez les Wallons. soit de l’autre côté de la frontière linguistique,
mais aussi culturelle, économique et sociétale.

(Extrait du site  Arrêt sur images  29 septembre 2011) 

 

Tot fa pensar que aquests belgues tenen ganes d’entyendre’s. Tret que es tractés d’una estratègia mediàtica, aquella mesura  mostra un grau d’empatia i de ganes d’informar bé realment admirables.
S’imposava, és clar, una petita reflexió i alguna pregunta. Es tracta d’imaginar quina fóra, trasposada a Espanya i a Catalunya o el País Basc, la situació que explica la notícia. Quins periodistes polítics catalans o bascos contractarien diaris com  ABC, o La Razón o El Mundo, per tal que expliquessin als seus lectors la realitat política catalana o basca de la manera més sensata i acurada possible.

La meva cultura mediàtica no dóna com per poder respondre aquesta pregunta. La deixo aquí perquè algú que hi entengui la contesti com vulgui.
Això no treu que sí que m’atreveixi a proposar-los periodistes com Enric Juliana, Valentí Puig, Vicent Partal, Jaume Barbeta, Antoni Puigverd, Salvador Cardús i Pilar Rahola entre una llarga sèrie de periodistes i comentaristes polítics de qualitat contrastada.


No m’atreveixo en canvi a proposar cap nom de periodista espanyol i espanyolista que poguessin contractar  El Periódico en català, l’Ara, El Punt &  Avui+, La Vanguardia en català per conèixer de primera mà i des d’una perspectiva centralista el que es cou a les més altes esferes del poder central.  Suposo que un intercanvi de cromos fóra molt útil, però em temo que això només sigui un somni impossible.  Tothom dóna per mort et temps de la pedagogia i les bones intencions. Som a l’era de la confrontació. Guerra freda en fase d’escalfament?

Dit això, valgui el post, com a mínim, com a hipòtesi de treball per a una novel·la de política-ficció per qui la vulgui endegar.