Inger Enkvist: “D’un bon professor no te n’oblides mai”.

La contraportada de La Vanguardia del passat divendres 23 de desembre conté una entrevista memorable, d’aquelles que són per emmarcar i posar en lloc visible, per a consulta freqüent.  Entrevista amb Inger Enkvist, hispanista, assagista i pedagoga sueca. 64 anys, resident a Lund i assessora del Miniteri d’Educació suec.

Gairebé tot el que diu sobta per la gran dosi de seny i lògica que conté, però al mateix temps, per la dificultat d’aplicar-ho, ja que, altrament no s’entén que idees tan senzilles i elementals no s’apliquin arreu per reformar un sistema educatiu que al nostre país ha demostrat que no funciona bé.

Quatre extractes fonamentals, citacions gairebé textual,  i una conclusió igualment definitiva:

[La desgràcia rau en ] El bonisme escolar, on la paraula clau és inclusió, però no pel coneixement i l’esforç, sinó perquè sí.
(…) Si anteposem la convivència a l’aprenentatge s’enfonsa tot. Posant l’accent en l’aprenentatge es millora la convivència, està comprovat.

Els que aconsegueixen millors resultat són els finlandesos amb un estil d’escola tradicional, la que hi havia fa mig segle. [I ho fan] Preparant molt bé els nens a Primària, establint bons costums de treball amb suport immediat a l’alumne  que ho necessita perquè no acumuli retard.
(…)
Cal deixar-los clar que no passaran de curs si no se saben les matèries, i cal tornar als controls. Reforç real a l’escola, i organitzar una escola d’estiu obligatòria per als que van endarrerits. Sembla dur, però el pitjor es sentir-se exclòs intel·lectualment, no entendre el que diuen els altres.

[La llengua és fonamental]. Sense un llenguatge ben estructurat no pots avançar. Les paraules són el teu instrument de treball, si no llegeixes no l’aconsegeuixes  dominar i entens menys del que veus i del que sents. El gust per la lectura és un dels índex més clars d’èxit acadèmic, molt per sobre del nivell sociocultural.

Cal atreure bons professors, pagar-los bé i recuperar-ne l’autoritat. A Singapur o a Finlàndia, als professors de preescolar se’l exigeix una nota de tall molt alta, i tots tenen un màster. Els pares saben que els professors dels seus fills estan molt preparats i els alumnes que ser professor és molt difícil, i que els seus són entre els millors que hi ha al món. Cal entrar doncs en aquest cercle beneficiós com sigui. En la docència, el més important és la persona. D’un bon professor no te n’oblides mai.

© La Vanguardia 23 desembre 2011. Contraportada pg. 80.
Entrevistadora: Imma Sanchís

Bé, sobre la meva selecció personal del contingut de l’entrevista m’he permès encara posar en negreta, algunes frases que em semblen essencials sobre la ja sucosa llista d’idees fonamentals.

De fet, el que cal reconèixer és que no és pas que inventi la lluna, l’Inger, sinó que repeteix, en una enèsima versió, allò que molta gent sap i ha exposat moltes vegades.

No fa gaire, a mitjan novembre, ho deia ben fort en Gregorio Luri en un acte d’homenatge als professors que es jubilaven el 2011:  Després de passar revista als diferents corrents educatius que hi ha hagut des dels anys 60 fins l’actualitat, concloïa dient una cosa [no textual però gairebé] així:
Després de moltes anàlisis i estudis sobre els diferents mètodes i corrents educatius, arreu del món, l’únic que sabem del cert és que el més important en l’educació és el factor “bon professor”.

I això exactament era el que ens va explicar en detall un estimat professor universitari a un grup d’alumnes seus, la majoria dels quals havien esdevingut després professors universitaris o de secundària,  en un acte d’homenatge que li vàrem fer el passat 19 de març.

Va dir que el professor que més el va ajudar i el marcar, va ser el seu professor d’espanyol a l’institut, a França. Un professor que va descriure com una persona íntegra, competent i responsable, un d’aquells professors que sempre portava la classe preparada -i que tot ho notaven- i no buscava fer temps morts, ni buscava ser “amic dels alumnes”  ni ser “simpàtic” amb ells i molt menys encara “fer-los la pilota”.  Un professor que no els explicava si allò que els deia era “útil” o no, però que sempre intentava motivar-los… fins al punt que les seves classes eren per a ells una mica com els contes de “Les mil i una nits” que feien venir ganes que ja fos l’endemà per veure com continuava l’explicació…

Ho tinc molt present, perquè aquella intervenció, que recordo ab emoció i admiració,  va ser gravada en video i, després, l’hem vista i sentida diverses vegades.

Nosaltres mateixos som també, en part, fruit del seu bon fer de gran professor, la impromta del qual ens acompanya tota una vida sencera.

Dit això, la pregunta del milió sembla ser: Com és que els models i les estratègies que funcionen són coneguts i en canvi no es veu de cap manera que ni a l’estat ni al país se’ls vulgui imitar?

Ara parlen d’allargar el Batxillerat a tres anys en comptes dels dos actuals. Molt bé.  Però què hi ha de crear una carrera de magisteri que seleccioni només els millors méstres?  Algú n’ha sentit a parlar mai en aquest país?
Què hi ha de modificar els currícula i els continguts i les estratègies de control perquè s’ensenyi  coses fonamentals?
Què hi ha també d’aquesta ajuda immediata a Primària i a Secundària perquè els alumnes que  no segueixen el ritme no caiguin en un pou sense possibilitat de tornar a la superfície?  Hi anem anant per aquest camí?

En vaig parlar en la meva petita intervenció durant aquell acte al qual em referia abans:
Em pregunto i no entenc com és que l’Educació amb majúscules i en totes les seves branques, tot i ser tan important en la vida de les persones no forma part de la informació i el debat quotidià als mitjans de comunicació i, en canvi,  es transforma en notícia exageradament transcendent qualsevol estupidesa referent a l’esport i tot el que l’envolta? Opi del poble? Sens dubte.

Es una fal·làcia repetir una i mil vegades que l’educació és una de les coses més important a la vida, i allò que ens ha de permetre superar la crisi i crear una societat més justa… i  seguir ignorant-la com a realitat i com a tema de debat permanent, relegant-la al silenci, mentre es magnifica i manipula la importància del trànsit, el temps, l’esport o les petites curiositats i absurditats de la vida quotidiana.

Tot està per fer o per refer.  Hi ha molt a canviar per millorar-ho. Cal fer caure moltes estàtues aixecades al culte adoratiu a la  deesa Estupidesa.  I ara, és urgent destruir-les!

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

3 thoughts on “Inger Enkvist: “D’un bon professor no te n’oblides mai”.

  1. Cal retornar a la meritocràcia, amb tota la igualtat d’oportunitats que calgui, però la manca d’esforç, de voluntat de superació i de fer les coses bé, de determinats alumnes (i famílies) ha d’estar penalitzada. I el contra, ha de ser premiat. I als 14 anys (no als 15; a Alemanya ho fan als 12), decidir qui farà 4 cursos de Batxillerat per una carrera i que no vol o no pot fer-ho i li convé més fer uns estudis més professionals que, en pocs anys els situïn en el món labora, amb una preparació de qualificació mitjana, que fins i tot, si vol, li permeti progressar més enllà en els estudis. Però, el sistema únic ESO fins als 16 anys, s’ha demostrat que és un fracàs, un nyap, un bunyol, ja que obliga a fer el mateix a alumnes que tenen necessitats educatives diferenciades. O no fan el mateix, però el títol i les portes que obre són les mateixes. Prepara-se per a fer una carrera requereix un esforç que no és tan gran per a fer un ofici tècnic. Tothom ho sap i es pot mesurar en infinitats de matèries (llengua, mates, química, història, anglès…). A cadascú, el que pot fer i està disposat a fer. Mantenir l’actual heterogeneïtat d’alumnes a Secundària fins al 16 anys perjudica els nostres futurs universitaris, perquè els obliga a baixar el nivell, perquè els que no ho seran aprovin. I per una altra banda, retarda la inclusió a l’FP d’aquests alumnes que no aniran a la Universitat (com a mínim, a través del Batxillerat). L’ESO va ser un invent d’una esquerra que va confondre igualtat d’oportunitats amb igualitarisme, i que no volia invertir diners en l’FP, quan ha estat i segueix abandonada a Catalunya. A Alemanya, el 50% d’estudiants fa FP; a Escandinàvia, un 65%; ací, amb prou feines arriba al 30%. Tothom vol fer una carrera. I amb 23 anys d’experiència a Seciundària i segons m’expliquen professors universitaris, el nivell de els facultats és cada cop més baix. Sobren universitaris i falten estudiants d’FP. I per això cal fer una separació als 14, amb les notes obtingudes o un examen de grau.

  2. Que les coses es poden veure de diverses maneres ho prova el fet que hagi rebut dos mels referits a aquest post…

    Els dos em porten lluny… A la reflexió i a les ganes de saber-ne més…
    No em puc estar de reproduir-ho aquí tot i que hauria de posar-ho en lloc molt més visible, fer-ne un post. Ja hi pensaré.

    Un amic expert (sic) en temes d’educació i ensenyament, car porta més de 35 anys com a docent, organitzador, director i evaluador de tasques educatives al més alt nivell… m’ha enviat una reflexió al que deia en el meu post. Diu això:

    “Hola Sani,

    L’altre dia vaig veure tard el teu intent de xat.

    Vaig llegir la Contra i em va fer un efecte més aviat deplorable.
    La veritat, fa temps que sabem que la detecció i la intervenció
    immediates són fonamentals. Que no siguem capaços d’actuar
    en conseqüència, no millora la qualitat del missatge.

    També potser ja seria hora de dir prou al tòpic que d’un bon
    professor no te n’oblides mai. O al menys, afegim-hi que
    d’un de dolent, tampoc.

    Però, i dels altres? (que són la majoria). Això és un cortna
    de fum sobre el tema de com estan organitzades les coses:
    tot sembla dependre dels profes, en exclusiva. Crec que aquest
    és un excel·lent exemple de que no sabem fer les preguntes
    bones/pertinents.

    I la intervenció d’aquesta senyora sobre la immersió és
    demolidora; no deu saber que significa una llengua perseguida.”

    I continua la resposta dient això altre :

    “És clar que la formació inicial del professorat i la millora
    de l’educació tenen relació, però en una escala de temps
    totalment diferent a la millora via innovació-organització-formació
    contínua, etc.

    La formació inicial va malament, però dedicar-se a arreglar-la
    (si és que algú pot) és un tema de rendiment a molt llarg termini.
    A més a més, si idealment els mestres de la formació inicial
    fossin perfectes, entrarien en uns centres “plens de vicis” (ja m’entens)
    i l’efecte de la seva bona formació duraria dos dies. A banda que
    la universitat va a la seva i poc farà per millorar el seu funcionament
    i la formaicó inicial (m’equivoco?)

    Per cert, la dada és andalusa però segurament ens servirà,
    el 45% dels alumnes actuals de magisteri a Andalusia van triar
    magisteri com a QUARTA opció !!!!!!!!
    Com carai algú pot parlar de triar els millors o de pagar més
    amb els temps que corren i correran?

    Els mals professors existeixen, en petita proporció. L’única solució
    a això és que la inspecció i els directors (l’administració, vaja)
    facin la seva feina i despedeixin els dolents. Però com que no
    ho poden/saben/volen fer, aleshores es parla de seleccionar
    els millors, de pagar el mèrit, etc., coses que han estat i seran
    impossibles de definir, de gestionar i d’implementar.
    Si no hem volgut ni pagar tres rals extres als coordinadors
    d’informàtica que aguantaven els centres, com ens atrevim
    a parlar de pagar per rendiment/resultats? (que d’altra banda
    són quasi impossibles de definir amb equitat).
    Em conformaria que treiessin els dolents, els penques que
    no penquen, i això ja seria una gran millora. !!! ”

    Bé, he quedat bocabadat i garrativat amb tot això que posa sobre la taula. Li he de dir… Amic, tens tota la raó.
    Allò que és bo –de vegades, enemic del “millor”– ja fóra molt bo i ja ens apanyaria molt…
    Així que som-hi. Comencem per allò que tu proposes… Qui posa fil a l’agulla?

    F*, t’agraeixo tot el que em dius, perquè em fa més sensat i em permet de veure la realitat d’una manera més matisada i completa.
    Gràcies per la confiança un com més. Una abraçada. I sí , pàssaré a veure’t a mitjan gener gairebé segur.
    Cuida’t !
    _____________

  3. El segon missatge el relació al post ve un amic excompany, ja jubilat des de fa un any i em diu això:

    Hola Sani de l’ànima:

    Sí. Sí. Sí.

    Tot és com ha de ser. La vida és una efímera il.lusió (per això diuen que s’ha de tenir una il.lusió en aquesta vida) i el temps i la realitat no existeixen. Cadascú dibuixa la seva pròpia realitat i es velluga en el seu propi temps.

    D’un bon professor no t’oblides mai, … ara em pregunto a quants hem manipulat sense tenir conciéncia que ho estavem fent.

    El que mai canvia és el cor que hem emprat en fer una feina oblidada pel materialisme.

    I afegeix aquest video tan interessant:

    Bruce Lipton: El poder de la conciencia 1/4 Los pensamientos afectan a los genes

    He pensat que estaria bé afegir aquí enllaçós a la segona i a la tercera part d’aquesta sèrie de Bruce Lipton: “El poder de la consciència”

    El poder de la conciencia 2/4

    El poder de la conciencia 3/4

    El poder de la conciencia 4/4

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

    Provem-ho. “El sí busques, que el no ja el tens” 😉

Els comentaris estan tancats.