Visita del Temple de Vinçon

Avui per la tarda hem anat a Barcelona. Després de fer tres encàrrecs, estàvem a punt d’agafar un bus per anar fins dalt de tot de Gràcia… quan ens ho hem repensat i hem decidit anar a fer una visita al Temple de Vinçon, dedicat als déus del consum i que, com gairebé tothom sap, s’aixeca, tot ufà,  al Passeig de Gràcia, pujant à mà dreta, entre Provença i Rosselló, i amb   sortida a  -o entrada alternativa per-  Pau Claris.

Tal com vam fer per Santa Llúcia al claustre de la Catedral, aquest cop també hem fet la visita amb silenci i respecte, però amb el somriure als llavis. Hem fet el tomb pels diferents passadissos i capelles i hem pujat al primer pis. Allà on hi havia, segons mostrava una antiga foto, el menjador de  la família del pintor Ramon Casas.

Allà hi havia un tron, que m’ha agradat. Silló i resposapeus que mirava cap la llar de foc, que també he pres en fotografia.  He pensat que m’estaria bé tenir-ne un joc com aquell a casa.  Però m’ha passat pel cap que tanta comoditat no em portés més sedentarisme perniciós. No hi ha impotència que per bé no vingui!

No hi havia ningú a qui preguntar el preu , segurament perquè s’acostava l’hora de tancar i els empleats ja començaven a anar desfilant per canviar-se i marxar: Dos quarts de nou del vespre!
Però del preu me n’assabentaré., segur.  Per internet o per telèfon… Me n’assabentaré. Preguntaré si fan rebaixes en objectes com aquell.  Però  és força probable que no m’hi arribi el pressupost ni molt rebaixat,  si , com em temo, el preu del conjunt de silló i reposapeus és proporcional als preu d’uns sillons de direcció altament ergonòmics que hi havia ben a prop i que costaven  1795 €  i 2350€  o un preu semblant.  La propera vegada que vagi al Temple provaré de donar un gustet al meu cul i la meva esquena… Hi ha plaers que surten per cap preu.

El toc d’humor  és tant a les capelles de la dreta com a les de la dreta, com a l’aparador de Via Laietana.

A la capella de la dreta hi ha penjats  “els pernils de la crisi”, uns globus de plàstic ibèric en forma de pernil, que s’assemblen força als originals “de jabugo” i a més de decorar, fan riure…

A l’esquerra, a la zona dels estris de cuina, uns devantals posen el toc filosòfic amb la boutade  ” la vida és allò que passa entre els àpats”.  Paga la pena reflexionar-hi… i  implementar amb consequència allò de “Carpe diem”.

En veure sifons d’acer inoxidable, no m’he pogut estar de preguntar a una dependenta si també tenien els  sifons ISI  de N2O per a crear espumes, mousses i salses que recomana en Ferran Adrià i l’equip del Bulli en el seu best seller  La comida de la familia“, de l’editorial RBA. 

—”Ho sento, avui he venut l´últim. N’hem venut molts. Molts. Però en tornarem a tenir aviat, eh!”

He pensat que em faria gràcia fer anar el gadget… per intentar fer escumes i mousses d’espinacs i de bledes,  de sigrons i de llenties, de poma i de mango, de pinya i de meló… Però que també podríem passar sense durant tant de temps com calgui… No crec que l’amortitzés pas… Hauré de trobar algú que me’l deixi potinejar una vegada, per fer-me passar el delit.  Mentrestant ho provarem de fer-ho bufant fort amb una palla…

A l’hora de fer unes tapes, ens hem decidit per anar a  La Flauta, de Balmes/Còrsega, que ja coneixíem, i he estat temptat de demanar una ampolla de vi en comptes de dues copes, amb la idea d’endur-nos la resta d’ampolla que no ens acabéssim:  a la seva carta, el blanc més barat no és un Penedès del país,  sinó un Verdejo Rueda.  La copa 2,40€,  l’ampolla  10,40€.  Havent de conduir, hem acabat decidint que més valia demanar dues copes i una ampolla d’aigua.

Durant l’estona que hem estat sopant, han entrat quatre venedors de roses. Un d’ells amb roses grogues i roses blaves.

A la taula del fons, rodona, sis persones celebraven alguna cosa… Han començat amb canyes de cervesa i han continuat amb dues ampolles de vi negre, l’orígen del qual  no he sabut identificar.
A la taula del costat, una parella que m’ha semblat “recomposada” parlava de tota mena de temes heteròclits i miscel·lànics… dels quals no em podia estar de copçar cues de frases…

* Un gos que calia anar a buscar a uns criadors de Banyoles,  que costava 590 euros… però que l’avi ja el pagaria.
* Quatre nens… crec que ha dit quatre fills…
* Ha parlat de Nova York… o m’ho ha semblat ?
Des que m’he adonat que sentia parts de conversa, automàticament he jugat a convertir-me en el protagonista cec de  la pel·licula  “A 23 passes de Baker Street”  que vaig reveure recentment a la tele després de no haver-la vist durant uns 40  anys…
A l’esquerra, un senyor de tercera edat, amb crossa provisional -o això m’ha semblat-  ha demanat un copa de rosat i s’ha passat bona part de l’estona llegint La Vanguardia.

En repassar el compte, he vist que la racció de flauteta de pa amb tomàquet està a 2,45€ i els cafès estan castigats amb  2 x 1,65€.  Sempre t’afeiten per aquí o per allà… No te n’escapes.
I quant deu costar un cafè a Paris?  I a Oslo?  I a  Tòquio?  Cada vegada és més veritat que sabem que no sabem res… o poca cosa…

L’import del pàrking de Rosselló passava de 9€!  Una disbauxa en temps de crisi.   I en arribar a Castelldefels caldria encara triar entre anar per les costes o pagar l’impost revolucionari dels túnels del Garraf, 5,80… peu de robatori. Constitucional?
Però a aquella hora i sense lluna plena, túnels. Paga i calla o mata’t per les costes.

Entre Plaça d’Espanya i la sortida de l’autopista hem sentit tres vegades les notícies!  Mentre un dels “millors” d’Artur Mas, el Tresorer Andreu Mas-Colell, prometia que els funcionaris cobrarien tot el que els pertocava abans d’acabar l’any, feia  “mea culpa” i deia que havia posat el càrrec a disposició del President de la Generalitat… els representants dels sindicats el posaven a parir, afirmant que la gestió del govern és un  immens desgavell, que demostra que els  “millors”  dit en to sarcàstic, no saben gestionar els calers que queden en temps de crisi.
A nivell de l’Estat, un comntarista polític que o he reconegut recomanava a Pepiño Blanco, polític destinat -deien-  a encapçalar el PSOE algun dia, que dimitexi com més aviat millor.
I pronostiquen que l’afer de les benzineres o el que sigui l’han cremat ja per a la vida política.
Ha tornat a sortir  una vegada més  -ara surt cada dia o dia per altre-  la patètica frase de la “presumpció d’innocència”…   El sastre del panamà valencià,  José  Tomás , acusa directament Camps, -presumpte innocent-  però també – probable corrupte-, de suborn.
Qui el  desenvoluparà  convenientment i eficaç el concepte de la  “presumpció de corrupció”?

Arribem a casa.  No em puc estar d’obrir el correu.  I cal que decideixi si postejo o no  5 minuts abans de les 12 , perquè el post entri encara dins del dia 28: Santa Innocència!

— Sí, sí, posteja, afanya’t … -m’aconsella el dimoni- , escriu el títol i penja-ho… Hauràs postejat el dia dels innocents. Però si t’ho penses gaire,  ja s’hauran fet les dotze i no hi seràs a temps.

— No siguis ase, Sani, em diu l’angelet de la guarda, ves a dormir i llevat ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora… Ningú no t’obliga  a penjar res… I  ningú no t’ho agrairà. Ja escriuràs quan et llevis… No t’estressis!

Ni l’un ni l’altre… M’hi he posat quan ja era tard, tardíssim. I encara he hagut de fer unes fotos i retallar-les… Serà pel 29.

Ara, ja apunt d’acabar… és hora de fer balanç …Penso en el disc de Hits del Phil Collins.  La primera de l’àlbum és  “Another Day In Paradise“. Això mateix… Un dia més al paradís.

I també em ve al cap la troballa marquetingosa del Nespresso. Aquell  “What else?” xulesc i modest alhora… que de tant escoltar-lo se’t posa al cap. Maleïts publicitaris manipuladors de cervells!
Només falta el tercer toc, … Ja ho tinc… és una de les frases ben conegudes d’ “Allò que el vent s’endugué” :  “Ben mirat… Demà serà un altre dia”.

Així doncs, bona nit o bon dia!  I bona sort.

Això deu ser allò que en diuen un post de “dietari”:  Plus journal intime… tu meurs !
Jo de tu, hi deixaria un comentari, quatre ratlles o  un “drop de colom”…  però digues alguna cosa!

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

2 thoughts on “Visita del Temple de Vinçon

  1. JA ET TINC LOCALITZATm a la tarda m’ho llegiré que es llarg, ja poso la referenCia al meu blog i aixÍ sabré quan publiquis.

    BON ANY

  2. Hola Francesc,
    El fet que em diguessis que no em trobaves i que m’haguessis contactat via el post “Taurins Antitaurins…” del Dicofilopersiflex m’ha fet pensar que potser caldria que allà hi posés un enllaç al blog actual.
    Això faré.
    Quant al post d’ahir, -avui de matinada- veuràs que, efectivament, es pot deixar per la tarda o per demà passat. Em vaig deixar portar pel record balanç d’una tarda que ja havia estat plena, però que va acabar sent rodona pel fet d’haver entrat mitja hora a al Temple del Comsum primer i a un restaurantet després.
    El poti-poti és considerable. Quasi surrealista… Si fos capaç d’escriure més ràpid a l’ordi crec que fóra capaç d’escriure una novel·la llarga com la d’en Bolaño…

    Ens llegim. Ah! Des de fa no gaire ets a la llista dels meus Quintessencials. No pas perquè abans no mereixessis ser-hi, sinó perquè mai no t’hi havia posat. Voilà tant pel descàrrec com per la bona notícia.

Els comentaris estan tancats.