Sense ficció: històries kafkianes amb el cens de població de l’INE

Va arribar a casa de la mare un sobre gros amb un paquet de fulls corresponents al cens de població:  INE, Instituto Nacional de Estadística. Censos de población y Viviendas 2011.

Com que era una mica llarg i complex, vam quedar que me n’encarregaria jo d’omplir-lo juntament amb la mare. Així que me’l vaig endur, però me’n vaig oblidar durant unes setmanes!  Ara fa dos o tres dies, la mare va rebre un altre full recordant-li que omplir les dades del qüestionari  és d’obligat compliment, tot i que ara  li enviaven un nom d’usuari i una contrasenya per poder omplir-ho i trametre-ho via Internet.

M’hi he posat avui, a omplir el qüestionari en línia, després de comprovar que tenia totes les seves dades, sobre tot les del seu DNI.

Omplo el qüestionari i tot plegat s’acaba amb una mena de confirmació.  Se’m diu que el qüestionari ja està completat i entenc que tot ha anat bé.
Però hi ha un petit detall… fatal.

El número del Qüestionari que em dóna al final  del procés és el mateix que el número personal, associat al nom de la mare, de 10 xifres, però  sense la darrear xifra, la de les unitats.
Com que volia enviar aquest número als meus germans per dir-los  “veieu, ja està resolt”,  Me n’he adonat quan he volgut enviar-ne còpia als meus germans.
Això m’ha fet sospitar que hi podia haver algun problema i per tant, he decidit trucar al número d’atenció telefònica, gratuita, de l’INE:  900 820 082.

Comença el “via crucis”…

Si vol ser atès en català, premi 2. Premo 2.
El robot demana teclejar les 10 xifres del número associat al nom de la mare. Teclejo les 10 xifres.
Després proposa fins a  6 opcions diferents: L’opció per conèixer l’estat de la tramesa del qüestionari és la 4. Premo 4.
El robot  manifesta que la tramesa “no s’ha realitzat”,  i que caldrà que ho torni a omplir-ho en format paper.
Que sol·liciti  (no recordo si calia prèmer  1 o bé  2 ) un nou sobre amb el qüestionari censal. Premo l’opció demanant rebre un nou sobre.

Com que tot és robòtic total me l’he d’envainar. No et pots ni queixar de res, ni pots matizar res, ni preguntar res, ni…

Decideixo tornar a trucar. Trio l’opció 1 , ser atès en castellà, amb la idea d’assegurar-me  poder parlar amb algú.

I llavonses trio l’opció 3:  Consulta de problemes en la resposta o tramesa del qüestionari.
El robot diu que totes le línies estan ocupades… però que em dona l’opció de demanar que siguin ells qui em truquin quan algun operador quedi lliure…!

Oh sorpresa, pensen en tot, quanta empatia!  Sí, molt amables.  Això està bé.
El robot em demana el meu número de telèfon. Teclejo les 9 xifres.
Em segueix preguntant:  quan vull que em truquin? Matí,  1.  o tarda, 2.
He de donar per suposat que en tot el dia d’avui els operadors, tots els operadors i operadores estaran ocupats?
Que no em retrucaran al cap d’uns pocs minuts?  Pregunta retòrica. No me la conmtestarà ningú.

Ara mateix estarem a l’espera de rebre, a casa de la mare,  un nou sobre amb el qüestionari en format paper, i també a l’espera que, avui demà,  o un dia d’aquests, suposo que pel matí,
em truquin de l’INE per poder parlar amb algú i preguntar-los  SI  HAN REBUT  el formulari electrònic, degudament completat , o SI NO L’HAN REBUT.
I si com em temo, em confirmen que NO, poder-los preguntar  com és que la tramesa de les dades per Internet no funciona, i si compten que un dia d’aquests ho repararan.

Així és comencen a  *enneurosiar  (provocar neurosis agudes) als ciutadans de bona fe… que s’enfronten cada vegada més sovint, i per a tota mena d’assumptes,
amb robots  telefònics, malèfics i/o malèvols, que viuen una vida extrajudicial, amb  impunitat total...

Els aturats, neurotitzant-se per la manca de feina i els robots neurotitzant la gent que truca i es topa amb ells, veus buides, parets de formigó irracional.

Algú haurà,  —entre tots haurem—,  de reclamar seriosament el dret  humà a ser atesos per persones i no per robots  ni automatitzacions que acaben provocant resultats kafkians.

 

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

2 thoughts on “Sense ficció: històries kafkianes amb el cens de població de l’INE

  1. Em sembla que la versió en paper l’envien per defecte si durant un temps no reben la resposta per internet.
    Jo vaig rebre la petició fa uns mesos i de seguida m’hi vaig posar (per a treure-m’ho de sobre el més aviat posible). En veure que podia triar l’idioma vaig voler posar català, però em vaig trobar que podia triar entre les opcions “català”, “valencià” i “català de les Balears” (en canvi només podies triar “castellà” o “anglès” sense tenir la deferència de posar les opcions de “mexicà”, “andalús”, “argentí”,.etc o “anglès britànic” “estatunidenc” etc…). Tot cabrejat ho vaig deixar estar. I de fet me’n vaig oblidar del tot fins que em va venir la versió en paper (en català i castellà) sense haver-la demanat.
    L’únic dubte que vaig tenir va ser per a contestar la pregunta de si els membres de la família parlaven i escrivien català. Vaig trucar per a preguntar quina opció corresponia a la meva filla de cinc anys. No escriu però no perquè no vulgui aprendre sinó perquè està aprenent i si posava que “no” aniria a engrossar les estadístiques de “gent que no sap escriure el català”. No van saber que dir-me. Al final em van dir que poses que si en sabia a tot.

  2. Sí, noi, això que expliques de les variants del català posades com a llengües és d’una mala fe esperpèntica i de tan patètic fa gràcia i tot.

    Bé ja et diré com acaba… Em sap greu per la pèrdua de temps que suposa. I és que avui m’he assabentat que la meva germana ho va provar en llegir la primera les dades de usuari i contrasenya de la mare i em diu que tampoc se n’havia sortit!!! Així doncs sí que tot plegat comença a ser kafkià de veritat i no metafòricament !!!…

Els comentaris estan tancats.