Amélie Nothomb a l’Institut Francès de Barcelona. Primera part. 1/3

Dijous 22 de maç de 2012. Institut Français de Barcelona.

Presentació del llibre   Une forme de vie   del 201o, en ocasió de la publicació de la traducció del llibre en castellà per l’editorial Anagrama.

Hi ha coses que si no es fan en el moment que toca, després es fa una muntanya tornar  a posar-hi el fervor original.  A mi em pasa que m’ho poso difícil i acostumo a estirar més el braç que la màniga en temes de feina, pensant que puc prometre que faré i després no puc complir la promesa.  No prometis mai més res, Sani.
Això ho tinc com la divisa vital que cal aplicar sempre, però no sóc capaç d’aplicar-ho.

Faré doncs un esforç per explicar una mica com va anar aquella tarda-vespre, una vetllada memorable amb la presència d’Amélie Nothom a l’Institut francès.

Això no pretén ser una crònica  acurada del què va passar, sinó una crònica aproximada. Fins i tot podria ser una mica inventada i tot. De manera que si algú que hi va ser té res a dir sobre la meva descripció dels fets, que ho deixi dit als comentaris. “C’est à prendre ou à laisser”.

Me n’havia assabentat una setmana abans, que hi havia programat aquell acte pel dijous 22 de març,  i vaig decidir que faria els possibles per assitir-hi. Vaig convidar-hi l’amic Pep. I vam quedar ens trobaríem allà una mica abans de l’hora anunciada per assegurar-nos que trobaríem un seient. Probablement hi hauria força gent i calia ser previsors.

No havíem previst però ni ell ni jo que la cua per assistir la sessió, que era d’unes 20 persones quan vaig arribar jo, es convertiria en poca estona en una d’un centenar llarg, ni que , com després va explicar el director de l’Institut a l’hora de la presentació, tota aquella gentada havia desbordat totes les seves expectatives.
A l’entrada hi havia una parada de Jaimes amb obres d’Amélie en francès i en castellà. Jo vaig decidir comprar-me   Une forme de vie en format poche a 6,30€.   Le livre de poche  32416.  ISBN 9 782253 164326. Aixecant l’etiqueta del codi de barres s’apreciava que el preu original,  era de  5 euros rodons. Us deixo calcular el percentatge d’inflació  o de guany afegit per part de la llibreria. Així no anem bé.

Quan vam començar a accedir a la sala d’actes vam veure que la primera meitat de les files estaven reservades per als alumnes de l’IFB i els seus professors. Potser n’hi havia també alguner per a personalitats i convidats d’honor. El fet és que seient gairebé al final, tot era ple a vessar , passadís del darrera inclòs i passadís central també, amb cadires d’apoint posades allà per la ocasió.
Vam anar esperant i esperant. La sessió va començar amb més retard del compte. Més de mitja hora tard. Algú que semblava entendre-hi em va dir que era pel fet que li feien una entrevista. O per algun diari o per alguna àdio o per alguna televisió. Amélie, això no ens ho tornis a fer o ens haurem d’enfadar. Oi que mai no ho hauries fet ni al Japó ni als Estats-Units? Mira que no torni a passar, si pot ser!

Mentre el Pep em guardava el seient, jo vaig anar a fer unes fotos de l’escenari i dels fotògrafs oficials, així com del gravador per a la meva col·lecció.  Quan per fi van arribar vaig tenir el temps just per fer una foto vàlida abans no pugés  a l’escenari.  L’Amélie portava un barret  “haut de forme”  de tipus “amélien”  i  una copa de…cava ? champagne ?  a la mà. Unes mans cobertes per una mena de guants vermells i negres sense dits que també formen part del seu vestuari.

El director de l’institut francès, M. Yannick Rascouet, va fer una llarga presentació de la sessió insistint sobre tot en el fet que l’Amélie ja era una coneguda del Centre. Va ser fa uns dies que em vaig assabentar , per mitjà dels videos de YouTube que, efectivament, feia poc temps que havia estat allà mateix on seia ara, presentant  el seu llibre X, acompanyat  per l’escriptor i periodista Sergi Pàmies.  El video és d’aquells que són per no perdre-se’ls.
El director va precisar que es tractava d’una sessió que coïncidia amb la publicació de la traducció al castellà,  feta per  Sergi Pàmies–   de l’obra Une forme de vie  (2010) per part de l’editorial  Anagrama  i va agrair als seus responsables, prsents a la sala, la seva col·laboració per fer possible aquella trobada.
Va afegir que li havien fet tastar el cava català sabent que ella és una consumidora confesa de champagne francès. Semblava encantada i a mitja sessió en va demanar més “poer poder continuar”!  Una coqueteria que va permetre al director de l’IFB demostrar les seves extraordinàries bones maneres anfitriòniques i diplomàtiques.

Ens va presentar també la persona  que acompanyava l’Amélie.  El format  cosistia en l’escenificació d’una entrevista-conversa que  Fabrice Bentot, professor de literatura al Lycée français de Barcelonali feia a l’Amélie.
Va acabar  precisant que la sessió es feia de manera bilingüe i que eles persones que no entien francès, provistes d’un aparell de traducció  simultània, podrien seguir la conversa en castellà. Tot i que va precisar el nom de la traductora, nosaltres no el vam  copçar, de manera que no el podem incloure aquí.
Aquest temple cultural que és l’Institut Francès té en el l’actual director un excel·lent mestre de cerimònies.

Comença la conversa i ens assabentem de l’argument de l’obra. L’autora presenta en forma de relat real la relació epistolar que estableix amb un soldat americà destinat a l’Irak que un bon dia li envia un carta.
De fet, no recordo amb tota precisió com va anar, però crec que ben aviat, en Fabrice  li va passar  a l’Amélie un exemplar del llibre perquè fos ella mateixa qui en llegís uns extractes.  Va començar per la primera pàgina,  que acaba sent un bon resum argumental:

Ce matin-là je reçus une lettre d’un genre nouveau :

Chère Amélie Nothomb,
Je suis soldat de 2e classe dans l’armée américaine, mon nom est Melvin Mapple, vous pouvez m’appeler  Mel.
(…)
Je vous écri parce que je souffre comme un chien. J’ai besoin d’un peu de compréhension et vous, vous me comprendrez, je le sais.
Répondez-moi. J’espère vous lire bientôt.
Melvin Mapple
Bagdad, le 18/12/2008

Je crus d’abord à un canular (…)

Em sembla recordar que  l’Amélie va fer llavors un saltiró de pàgines i es devia plantar per allà la pàgina 18. Allà  el soldat  li escriu una altra carta:

A l’armée, on mage. la nourriture est bonne, abondante et gratuite. le jour de mon enrôlement, j’ai été pesé: 55 kilos pour 1,80mètre. Je crois qu’ils n’étaient pas dupes quant au motif réel de ma concription. je suis que je suis loin d’être le seul à devenir soldat pour cette raison.

Sincerely
Melvin mapple
Bagdad, le 21/ 02/2009

Llavors, o bé va llegir-ho en una altra pàgina o va ser en la conversa amb en Fabrice. Aquest soldat es torna obès. Segons ell ara ja pesa 180 quilos. I l’engreix continua.

La conversa va permetre d’esbrinar que aquest soldat decideix que el seu greix es dirà Schéhérazade  (que en francès funciona com a joc de paraules : chair-asade)  i que serà una mena de personatge femení que portarà sempre enganxat i serà la seva “nòvia”.  Que en això el llibre vol ser  també una faula contra les guerres i les seves conseqüències de la guerra, els seus danys col·laterals.  “Faites pas la guerre, ça fait grossir”  va dir l’Amélie molt seriosa, però la gent no es va poder estar de riure’n.

Tot i que aviat es va parlar d’altres coses relacionades amb el llibre, el fet és que en cap moment no es va fer cap referència al desenllaç. O, com a mínim, jo no ho recordo. No és que m’esperés cap “spoiler”, però sóc dels qui  no s’estripen cap vestidura si algú m’explica el final d’un llibre o el final d’una ple·lícula. La lectura del llibre o el visionament d’una ple·lícula no em depèn de conèixer-ne el seu final.  Més aviat m’agrada més saber-ho que no pas no saber-ho.

Recordo bé, això sí, que l’Amélie va dir-nos -ho feia en públic- tot un seguit de coses que a mi em semblaven gairebé “confessions íntimes”, però que en realitat no era més que la repetició, fil per randa,  d’una part del contingut del llibre, que ara que l’he llegit, jo anomeno la teoria sobre l’art de la correspondència, imbricada en el sí de l’evolució de les relacions entre Amélie autora i soldat Mapple.  Barreja genial que fa de la novel·la una obra mestra.

Em va semblar que faria bé de dividir la pseudocrònica en tres parts.  Una d’elles la dedicaria a donar compte d’aquelles “confessions” d’Amélie sobre l’escriptura i la correspondència.

Així doncs, aquí acabo la primera part…  i me’n vaig directe a encetar la segona.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *