Amélie Nothomb a l’Institut Francès de Barcelona. Segona part. 2/3

Quan em vaig plantejar que escriuria alguna cosa sobre la trobada del dia 22 amb l’Amélie Nothomb, vaig imaginar fer-ho en tres parts. Per a la segona vaig pensar que hi inclouria tot això:  Aveux : Écriture et création. Correspondance sacrée et  sacrées correspondances. Données biographiques & Japon mythique. Amélie et les électroménagers dangereux.

Em calia establir “l’estructura” que em servís de guia per anar desenvolupant el que havia de dir.
Ara, quan ja fa gairebé un mes que ho vaig pensar així i ja m’he llegit el llibre, em sembla que cal canviar una mica aquest esquema. N’hi haurà prou amb fer una permuta: traslladar el darrer punt al tercer bloc  i  portar aquí al segon bloc l’apartat de “preguntes i respostes”.  Ho donem per bo així.

Comencaré per repetir, – perquè s’escau que ho faci-  el que vaig apuntar en el primer bloc.  Per a mi, la novel·la Une forme de vie conté dues parts, una de les quals es podria considerar no novel·lesca, sino assagística, i el seu contingut fóra una mena de teoria de l’art de la correspondència des del punt de vista de l’autora.

Des que va publicar aquesta obra el 201o fins avui, l’Amélie ha anat fent diverses intervencions de promoció del llibre i hi ha coses que les ha repetides no una o dues vegades sinó potser 30 vegades o més. Jo em vaig pensar que allò que deia a la sala d’actes de  l’IFB aquella tarda era una confidència en primícia que ens feia als admiradors que l’havíem anat a escoltar! Però després de llegir el llibre i de visionar alguns dels videos que hi ha a Internet, m’adono que confidències, “aveux”, sí que ho eren, però no eren cap primícia. Tanmateix no em produeix cap decepció. Al contrari. Hi veig conseqüència i veritat.

Potser ella ja ho havia dit abans en algun altre lloc, però va deixar escrit al llibre, concretament a les pàgines 66 i 67  del Livre de Poche (32416), que el seu món literari va començar quan ella tenia sis anys… per mitjà de les cartes…

“Je suis épistolière depuis bien plus longtemps que je ne suis écrivain et je ne serais probablement pas devenue écrivain — en tout cas, pas cet écrivain — si je n’avais pas été d’abord, et si assidûment, épistolière. Dès l’âge de six ans, sous la contrainte parentale, j’ai écrit une lettre par semaine à mon grand-père maternel, un inconnu qui vivait en Belgique.
(…)

“Commente ce qu’il t’écrit”, conseilla un jour ma mère qui me voyait sécher. Commenter signifiait décrire le propos de l’autre. À la réflexion, c’ était ce que le grand-père faisait : ses lettres commentaient les miennes. Pas bête. Je l’imitai. Mes missives commentèrent son commentaire.  Et ainsi de suite.
(…)
La nature du genre épistolaire m’apparût : c’était un écrit voué à l’autre.
(…)
La lettre, elle,  n’existait pas sans l’autre et avait pour sens et pour mission l’épiphanie du destinataire.”

(Amélie Nothomb. Une forme de vie. 201o. Le livre de poche. 32416. Pages 66-67)

Sentir això el dijous 22 de març  en directe, i llegir-ho després a casa uns dies després em va emocionar força. Sobre tot pel fet que em va fer pensar en la meva pròpia història amb la correspondència. Jo vaig començar una mica més tard, potser ja devia tenir més de 10 anys,  y va ser amb una noia peruana, de Cuzco, amb qui vaig començar una corespondència per intercanviar segells. Els segells van ser per mi i per alguns dels meus amics una gran porta que ens obrí al món mundial. La geografia era real,  allà en aquells països hi havia gent que enviava cartes i en les cartes, al sobre, hi havia un segell, de vegades dos o tres. I en el meu cas, a dins dels sobre, dins dels fulls escrits plegats, n’hi havia dotzenes. Trocets de paper matasegellats que eren cada un d’ells un petit tresor. Calia posar-ho amb cura en uns àlbums caríssims llavors per l’economia familiar… fet que feia la col·lecció un bé encara més preuat.

Guardo totes les meves cartes en dues grans capses de cartró. Ho he guardat tota una vida, amb la vaga idea que calia protegir-ho i evitar que es perdés una part de la vida que allà hi havia reflectida. Però em fa una mica de por obrir aquella caixa de Pandora, on hi ha moltes altres correspondències, algunes que arriben fins l’edat dels meus 35 anys… I no em sento temptat d’obrir-les, almenys no ara mateix… Però ho guardo com un petit tresor. Allà hi ha una mica la persona que vaig ser fa molts anys.
Estic segur que d’allà en sortiria molt de relat biogràfic. Però m’interessa més provar d’escriure la meva ficció. I per això no em cal recórrer -em sembla- a aquell munt de cartes guardades.

L’escriptor que jo sóc, -bé deixem-ho amb pseudoescriptor – em ve menys de l’escriptura de cartes que del manteniment d’un dietari que vaig aconseguir fer viure durant gairebé dos anys,  quan jo en devia tenir 12 o 13, o potser 13 o 14.  Allà em barallava amb mi mateix per explicar-me el que  pensava, més que no pas la meva vida diària, i el meu corresponsal no era lluny, sinó que era jo mateix, un dia o dos més tard. Llegint-me el que havia escrit, començava una nova pàgina matisant-ho i dient que allà calia afegir allò i allò altre. Era com escriure’m una carta a mi mateix, i comentar allò que havia escrit. Un cas especial doncs de correspondència, en què la manifestació del destinatari era gairebé immediata. D’un dia per l’altre o pocs dies més tard.

Molta palla i molta tinta per molt poc suc. Però ¡quin suc tan extraordinari que en sortia! Això sí, la bèstia era voraç i  no en tenia mai prou. Calia anar-la alimentant i no parar mai. Podia haver-hi pauses, però el flux… el flux estava condemnat a ser etern, perpetu…

Tornem allà on érem.

Havent rebut una carta del soldat Mapple, l’Amélie comença la pàgina 37 dient això:

“D’habitude je ne raffole pas  des longues missives. Ce sont généralement les moins intéressantes. Depuis plus de seize ans, j’ai reçu un si grand nombre de lettres que, sans le vouloir, j’ai développé une sorte instintive et expérimentale de l’art épistolaire. Ainsi j’ai observé que les meilleures lettres ne dépassent jamais deux feuilles A4 recto verso (j’insiste sur le recto verso : l’amour des forêts contraint à l’opistographie. (…)

(Amélie Nothomb. Une forme de vie. 201o. Le livre de poche. 32416. Page 37)

Aquesta idea la segueix desenvolupant unes pàgines més enllà. Després d’haver confessat que durant la seva adolescència va patir un sentiment de manca de correu, de relació, assegura que aquesta manca anava acompanyada del sentiment de marginació (“de rejet, le sentiment terrible d’être pestiférée”, per ser precisos).  I que després, des de fa temps, l’excés de correspondència ha començat a passar-li factura.  Tots sabem que tots els “massa” fan mal. I ella assegura no haver conegut mai el  terme mig. Aquest excés de correu és el seu enemic.

“Pour afronter l’ennemi j’ai une méthode : je commence par trier. Je différencie les expéditeurs inconnus des connus et, parmi ceux-ci, je dipose à gauche ceux que je me rejouis de lire et à droite ceux qui s’annoncent fastidieux. Comme toujours, ces derniers envoient des courriers énormes. C’est une loi de la nature, dussé-je me répéter : la lettre désirée est courte, la missive indésirable est volumineuse. (…)

Je garde pour la fin les courriers qui méritent ce nom, c’est-à-dire les missives brèves. C’est la politique du dessert.

(Amélie Nothomb. Une forme de vie. 201o. Le livre de poche. 32416. Pages 56-57)

L’obra acaba a la pàgina 123, però la meva lectura en diagonal d’aquest “assaig”  sobre la correspondència i l’escriptura,  -que és la meva segona manera de llegir el llibre- ,  salta de la pàgina 57 a la pàgina 123 i d’allà, per afegir una frase molt significativa que a mi m’agrada de reproduir com a frase final d’aquest seguit de citacions textuals, torna a la pàgina 119.

Pour toi, écrire, que’est-ce que c’est ?
Tu le sais. Si tu écris chaue jour de ta vie comme une possedée, c’est parce que tu as besoin d’une issue de secours. Être écrivain, pour toi, cela signifie chercher désepérément la porte de sortie.
(…)

(Amélie Nothomb. Une forme de vie. 201o. Le livre de poche. 32416. Page 123)

.
Je suis un être capable d’aller très loin au nom de ses convictions sémantiques. Le langage est pour moi le plus haut degré de réalité.

(Amélie Nothomb. Une forme de vie. 201o. Le livre de poche. 32416. Page 119)

Per mi, fer aquesta mena de resum, ni que sigui una mica “esbiaixat”,  —però si ho fos, no és pas la meva intenció que ho sigui, tot el contrari,— vol ser un homenatge justament a allò que trobo de bo i millor dins d’una novel·la rodona del tot, genial de cap a peus, des del contingut fins a l’estructura i l’acabat.

Dit això, em cal encara afegir dues o tres coses més!

Jo m’ho vaig prendre molt seriosament allò que deia de patir d’un excés de correspondència, i arrivat el torn de pregunte svag demanar la paraula per fer dues preguntes ràpides i donar-li un consell.

Li vaig preguntar si, després d’haver dit el que ens havia confessat, s’atreviria a donar-nos una adreça on poder adreçar-li les nostres cartes. La hilaritat general que van provocar aqueles paraules no l’havia prevista de cap manera. Va sortir així, perquè ho demanava en públic com is li hop demanés en privat. Però em va fer gràcia que fes gràcia a tothom… L’ humor del bo és sempre una bona cosa.

Em vaig atrevir també a donar-li un consell, del que en va sortir una resposta molt consistent.

—Em permeto suggerir-li que si de veritat de veritat vol desempallegar-se de tot aquest munt de correspondència que l’atabala té dues opcions: filtrar-ho i aprofitar-ho per fer-ne un llibre de 900 pàgines o bé amenaçar públicament amb publicar totes les cartes que li enviïn… Això, de ben segur, frenaria el flux fatídic de correspondència…

Jo li ho deia de bona fe. Però la seva resposta va ser tot un apartat nou per afegir a la teoria de l’art epistolar.

Va dir que no, que no, que allò d’amenaçar amb publicar les cartes no serviria pe res ni frenaria ningú, ans al revés,  segurament provocaria més correspondència. Molta gent li escriu justament per mirar d’aconseguir que la seva història personal, sigui la que sigui, aparegui d’una manera o altre reflectida en algun llibre seu…

Però el més important va ser una altra confessió:

“Jo mai no podria fer-ho això, sap? Jo vaig se educada en el respecte més estricte a la inviolavilitat del correu diplomàtic, i per a mi una carta és quelcom de sagrat, que no pot ser oberta per ningú més que pel seu destinatari… De cap manera podria fer públic el contingut d’una carta…”

Tot i que hi poso cometes, preciso que no és que ella digues això exactament, que no és una citació textual. Ho tinc gravat i ho podria recopiar, però no cal. Aquesta és la idea essencial del que va contestar.
Aquell mateix vespre i en dies successius, vaig anar donant voltes a tot el que havia dit. Després per tot el que he llegit i escoltat dir per ella  mateixa, he tornat a donar-hi més voltes  i he arribat a la conclusió que per força ha de ser veritat que ella es pren la correspondència com una cosa gairebé sagrada.

Amb voluntat de fer una pregunta que fos realment interessant i potser inèdita i tot, i per intentar provocar una resposta igualment interessant, se’m va acudir preguntar si en vista que tot començava amb una carta d’un soldat americà destinat a l’Irak,  en la inspiració de la novel·la li havia influit poc o molt l’afer  Wikileaks  per una banda o  si per altra banda s’havia inspirat també poc o molt en la novel·la de l’austríac David Glattauer  Contra el vent del nord.  Li vaig donar malament la referència, perquè en francès  el títol és  Quand souffle le vent du Nord  i no pas  Contre le vent du Nord. 

La pregunta la va sorprendre una mica.  Va contestar molt tranquilament que l’afer Wikileaks havia esclatat amb posterioritat a la redacció de la novel·la, que va ser publicada el 2010.  No, res a veure. Va quedar ben clar.

Quant a Glattauer, no, no en sabia res. Però que ja s’ho miraria… Tampoc doncs, cap influència per aquell costat.
Qui no hagi llegit el llibre i vulgui saber perquè ho vaig dir, allò del llibre de Glattauer o l’haurà de llegir el llibre o llegir aquesta referència a Internet.

La prova que la meva pregunta la va descol·locar una mica és que se li va escapar pel micro… “Il est dangereux, ce monsieur !” frase que va a tornar a provocar el riure general a la sala…  Jo cofoi, és clar!

Crec que va ser després de la meva intervenció que algú altre li va preguntar com s’ho feia per escriure, si era veritat que no utilitzava l’ordinador o una cosa semblant…

L’Amélie va contestar que efectivament no escrivia ni a màquina ni amb ordinador. A mà. Que no era çapaç de fer anar el teclat amb gràcia i que ho considerava “de l’électroménager dangereux”… Que vivia amb algú que sí que l’utilitzava però que ella no…
Un dels videos penjats a YouTube mostra l’Amélie en una conferència, l’any 2010, amb un bolígraf a la mà, i en un moment de la intervenció l’aixeca i es refereix al seu  “stylo” com a la seva eina de treball. El que li cal és mig litre de te de bona matinada i ja pot començar a fer anar el boli.

Una altra pregunta va aconseguir que abordés el tema del Japó i per extensió, el del seu sentiment de japonesitat. Va fer un repàs ràpid però sencer de la seva relació íntima amb aquel país i – això sí que poser va ser una primícia- la informació que tornava a preparar un altre viatge al seu país natal. No va dir per quan. Ni va dir què hi volia anar a fer concretament. Però va quedar clar que necessitava tornar-hi.  El país on va néixer forma part del seu mite personal i dóna a entendre, per tot el que en diu, que té molt interioritzada l’ànima japonesa.

En acabar el torn de preguntes i amb una gran ovació general, es va acabar una sessió memorable.
Crec que va ser en Fabrice Bentot qui va precisar que, seguidament, l’Amélie participaria a una sessió de signatura de llibres a l’entrada de l’Institut.

En Pep havia hagut de marxar. Jo m’havia quedat i no em venia d’una estona més. Per altra banda, independentent d’haver comprat la versió poche del llibre allà mateix, jo ja havia previst endur-me de casa, per si li’l podia fer signar, la versió “extractada” d’Antéchrista (2003) que havíem preparat en Jens Peder Weibrecht i jo el 2007 destinada prioritàriament als estudians de francès danesos. Una joia que guardo com un petit tresor. Durant uns quants anys el vam servervir nosaltres també amb els nostres alumnes de batxillerat perquè era una obra sucosa que donava per a molt.
Me’l  signaria o no me’l signaria? Aquest era el dubte.

Es va formar una cua llarga, llarga, llarga. Ens vam posar pel mig i vam fer algunes fotos. La majoria dolentes per esborrar. Llàstima. Hi havia masa gent i es feia impossible.  Ella era asseguda al costat de la responsable de l’editorial Anagrama amb la mateixa copa de cava, que acabava formant part de l’attrezo nothombià.

Arribat el moment vaig passar-li els dos llibres, però per no allargar-ho massa en va agafar un. Sí, sí, sÍ ! Em signava l’Antéchrista!
Content com un gínjol. I en Jens Peder també n’estaria content. Vaig deixar la càmara a algú que era per allà per que em fes la foto amb l’Amélie. va resultar ser el director de l’Institut, ja gairebé un amic!  No ho oblidaré! A costat meu hi havia l’amiga Martine, també amb el seu llibre. Sortim junts també allà. Moment simpàtic i a la vegada entranyable.

El nom… Sani, Sani Girona…

Es va recordar de la meva intervenció, i sense dir res més va escriure :

à Sani
l’homme dangereux  !”
AN

a sota, hi va posar la signatura ràpida, s’endevina una “A” i una N”,  la “A” fosa amb la “N”,  i una mica més a sota encara,  l’adreça completa del seu editor. Encantadora, oi?  Sí, més del que em pensava, més del que n’esperava.
És també per això que a l’hora de redactar el post on donava compte de l’Acte a l’IFB vaig escriure: Amélie Nothomb. L’intelligence doublée du Charme.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

P.S.

L’essencial del passat ja està dit. Queda però un tercer bloc. Una tercera part que projecta el passat cap el futur. Miraré d’esciure-ho ben aviat.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

  * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *