Amélie Nothomb a l’Institut Francès de Barcelona. Tercera part. 3/3

Si heu llegit la Primera  i  la Segona part d’aquest paquet de tres posts, entendreu millor que hagués programat un tercer bloc. Però miraré d’escriure aquest apartat com un post semi-autònom. Veurem si ho aconseguim.

Al post introductori –  Soirée Amélie Nothomb à l’Institut Français de Barcelone. L’Intelligence doublée du Charme. 23/03/2012  –  havia imaginat que hi hauria una tercera part amb aquest contingut :

3. Anecdotes transcendantes et circonstances environnantes :  IFB, temple culturel.  Vous avez dit Cava ?  Questions et réponses.  Signatures et dédicaces.

He manifestat que havia decidit modificar-ho una mica, sobre tot la part final, que és la més important.  Definitivament, el contingut del post queda així:

3. Anecdotes et circonstances.  IFB, temple culturel.  Vous avez dit Cava ?  Questions et réponses. Un mel et une lettre. 

* Quant a les anècdotes i les circumstàncies, em referia a tres coses concretes. La primera, l’extraordinari èxit de la sessió. Una sala d’actes de l’Institut Francès plena a vessar i amb centenars de persones qu no van poder entrar.  Em vaig assabentar que l’IFB disposa d’un circuit Internet interior  que permet de seguir les manifestacions de la sala d’actes també des del bar, on hi ha instal·lada una pantalla gegant.  Des de fa temps, hi ha disponible la infrastructura adequada per poder realitzar una traducció simultània si cal. En aquest cas, pensant en persones que no entenguessin prou bé el francès, es va realitzar un traducció al castellà per les persones que ho van sol·licitar.

Dues pedretes a la sabata:  El retard inicial  i després uns segons de patiment que vam sofrir pensant que el sistema de megafonia estava fallant i fallaria totalment. Per sort,  el problema tècnic es va poder resoldre satisfactòriament. Allà hi havia el director de l’IFB per dirigir i conduir la cerimònia.
Tot va anar tant bé que potser no hauria calgut ni esmentar els petits detalls. Després en sortir i tornar cap a casa em va venir al cap aquesta idea que l’Institut Francès ha estat tota la vida un dels grans temples culurals de Barcelona. I pels francòfils i els francòfons, francesos o catalans, un temple venerat. Ara mateix, en plena crisi, amb una salut culturalñ envejable. Felicitats.

Anècdota curiosa: el cava de l’Amélie Nothomb. Crec que dins de les normes protocolàries de l’IFB s’ha introduit la norma de consumir cava català en comptes de champagne francès.  Tot són avantatges. Diplomàtics i econòmics.  I no m’atreveixo a dir també “gastronòmics” per no passar per exagerat. Deixem-ho així:  la relació qualitat-preu del cava respecte del champagne cau a favor del cava.
L’Amélie, confessa consumidora de champagne, va fer un bon paper fent també de reina del cava a l’escenari. Un detall de “charme” que cal apreciar.

* Crec que vaig dir en algun lloc que a preguntes intel·ligents, l’Amélie sembla estar sempre sempre a l’altura, i dóna sempre respostes intel·ligents. He visionat vàries  i  escoltat amb atenció moltes entrevistes en video i m’he fixat que mai no sembla fer escarafalls pel que li pregunten ni molt menys menysprear cap pregunta. Al contrari, cada pregunta la motiva per explicar sovint a bastament allò que li demanen i més.

Crec que va ser en Fabrice Bentot qui va donar pas a les preguntes del públic assistent, precisant que havia de ser només una pregunta per pesona. Que hi hauria un micro al passadís central que es mouria per passar-lo a les persones que prenguessin la paraula.
Tothom ho va respectar menys un “ganàpia” que es va atrevir a  fer-ne dues o tres de cop. Aquest va ser el Sani. De fet el meu propòsit no era infringiur la norma fixada. Havia anat pensant què preguntaria si podia preguntar. I mentalment em vaig fer la composició de lloc.  Vient com anava la cosa, vaig atrevir-me a fer el paquet de dues preguntes separades per un consell tot en un paquet. Per sort ningú no m’ho va retreure a la cara. Però ho tindré en compte.  No n’estic pas orgullós. Sóc persona educada. Però porto a dins el cuquet de l’espontaneïtat i aquesta tendència la tinc poc domada. No sé si mai n’aprendré.

He dit ja que,  per arrodonir la vetllada, fins i tot vaig aconseguir que em signés el llibre sobre Antéchrista que havíem fet junts l’amic Jens peder Weibrech i jo. Hi ha fetitxismes innocents, que aconsegueixen aportar als “creients” i als admiradors petits grans plaers.  Jo me’n vaig endur de gros.

* A casa vaig decidir que escriuria aquesta sèrie de posts al blog. Al final han sigut tres blocs.  Però com en totes les bones novel·les, els finals han de ser uns bons finals perquè s’acompleixi allò que tot va bé si acaba bé. Aquí acabaré bé.

Què faltava fer per tancar el cercle d’una sessió amb Amélie Nothom sobre una obra titulada Une forme de vie que – segons el Sani- inclou un tractat sobre l’art de la correspondència ?
Faltava escriure una carta a l’Amélie. Convertir-me jo també en un més d’aquella llarga corrua d’admiradors/res que li escriuen cartes, segurs que ella contestarà, com a mínim fins que no canviï de parer, i que contribueixen  a engreixar  scheherazàdicament  les muntanyes de cartes  -l’enemic-  contra les que li cal lluitar amb estratègies de defensa i atac pròpies.

D’entrada em vaig saltar la norma d’escriure-li a mà i vaig fer un missatge electrònic  adreçat a Albin Michel i a Anagrama amb el prec que, sisplau, li fessin arribar d’una manera o altra.  Hi incloia la referència del meu blog i la del meu post introductori perquè pogués veure les fotos que hi havia penjat per si volia que en tragués alguna, si alguna la molestava per la raó que fos.

Però el mateix dia o l’endamà ja vaig concebre la idea d’escriure-li una carta a mà, amb ploma estilogràfica Montblanc -regal dels meus companys de feina.
Un tresor ple de emoció que a més és una potent màquina d’escriure. Havia d’escriure una carta que fos nothombianament canònica.
Em vaig adonar que fallava alguna cosa quan ja portava gairebé dos fulls A4 escrits per les dues cares. havia d’haver començat fent un esquema del que escriuria, 3 4 o 5 punts.

Vaig pensar que no podia parar allà per fer-li cas…  Perquè em venien al cap les paraules que expressaven què en pensava ella de les cartes lalrgues.
No volia que, ja d’entyrada em tractés mentalment de “connard” per s’atrevir-me a enviar 6 fulls a doble cara, és a dir una carta “volumineuse”, altrament dit, la carta que ella associa als “fastidieux“. Però al final van poder més les meves ganes de comentar, de dir i de preguntar.  Perquè la meva carta no podria ser una excepció a la regla?  Típic de tots els fastideux que s’ignoren. Però és així. Sóc així.

Ahir la vaig enviar, en sobre també escrit a mà, és clar , i certificada.  Vaig preguntar quan costava enviar-la certificada i urgent a la senyora de la finestreta. La va pesar i em va dir que costaria 7,60€.  No, l’enviaré només certificada, docns!
Vaig pensar que a més d’estalviar-me la meitat del preu sencer, -temps de crisi-  la urgència podia ser considerada per l’Amélie de manera negativa.  “Rien ne sert de courir …”…

Estic esperant resposta de l’Amélie. Si no m’hagués dit allò que per a ella la correspondència és tan sagrada que mai no fóra capaç de publicar una carta que algú li hagi enviat  (o això és el que vaig entendre) … jo ja m’havia fet la idea que si mai em contestava, potser podria penjar-ne alguns troços al blog. Ara sé que si mai contesta, no podré fer-ho. Guadaré secret epistolar. Promis-juré. L’únic que podria fer , i encara, fóra incloure-ho en el marc d’un conte o d’una novel·la que tard o d’hora pensem escriure.. però degudament disfressat o manipulat.

Fins aquí podeu llegir.  No crec que hi hagi cap contiuació, però ja he après que “Mai no s’ha de dir mai.” Així que aquí acabo.   Sûr et certain que no m’hauré d’angoixar gaire pels comentaris rebuts jo també m’atreveixo a  prometre contestar si algú m’escriu ;-)…

Ha estat un plaer escriure-ho. Confio que poc o molt també plagui a un grapat de happy few… a algú com tu.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

One thought on “Amélie Nothomb a l’Institut Francès de Barcelona. Tercera part. 3/3

  1. Retroenllaç: Le Nothomb nouveau est arrivé : Barbe Bleue [et Saturnine] « Baudelairianismes

Els comentaris estan tancats.