Mantenir viu el blog. 8/10. Perquès retòrics.

Quan allà pel 2006 vaig recuperar i posar en forma de blog el que havia sigut la meva primera pàgina web,  el meu Diccionari Filosòfic Personal i Flexible Dicofilopersiflex (1996-201X) , a la  lletra “P”  hi vaig incloure una entrada necessària, que vaig titular  perquès retòrics”.  Havia de tenir vida, però  es va quedar allà apagada, somorta…

Com sabeu, una pregunta retòrica és aquella que no demana cap resposta,  bé sigui perquè  no s’espera que ningú la contesti, bé sigui perquè es considera de tal difícultat que hom imagina que ningú no s’atrevirà a contestar-la!  Tant se’n podria dir  una ampolla al mar com una pedreta llençada a la closca pelada dels intel·ligents lectors… Que contesti qui pugui, si pot !

La dèria de preguntar me la va encomanar el llibre  d’Antonio Machado  “Juan de Mairena”. Va ser una com una fletxa clavada al cervell  que es va quedar  allà per sempre més. No era un consell, era una ordre que, imperativament, calia executar.

“Preguntadlo todo como hacen los niños. ¿Por qué esto? ¿Por qué lo otro? ¿Porqué lo de más allá? En España no se dialoga porque nadie pregunta, como no sea para responderse a sí mismo. Todos queremos estar de vuelta sin haber ido a ninguna parte. Somos esencialmente paletos. Vosotros preguntad siempre sin que os detenga ni siquiera el aparente absurdo de vuestras interrogaciones. Veréis que el absurdo es casi siempre una especialidad de las respuestas” (…)

Antonio Machado. Juan de Mairena: sentencias, donaires, apuntes y recuerdos de un profesor apócrifo (1936). Madrid: Alianza Editorial. 1981, (pg. 233)

Que perquè  ho què dic tot això?  Perquè per a mantenir viu el blog, en cas de pana temàtica, em sembla bé recòrrer a aquesta vella estratègia bloguescriptòrica… una més!

8. Formular una pregunta retòrica.
Si pot ser una pregunta intel·ligent, millor que millor.  Però que cadascú faci el que pugui i fins allà on arribi… i així, com diu la dita,  ja no estarem obligats a més.

De fet, això no està gaire lluny  de l’acudit  que es van inventar  i fer famós els guignols de  “Polònia” a TV3:  “Perdoneu, però algú ho havia de dir”.  Algunes frases són enginyoses però en ser dites algunes acaben sent com una llufa al vent. 
Però nosaltres no demanem tant,  ni som tan agoserats!   Som modestos. Només preguntem!
Això sí, com ens diu Machado per boca de Mairena:  Preguntar, preguntar sempre!  Preguntar-ho tot ! Preguntar-ho tot  a tothom !  O fer una pregunta retòrica, epítom i compendi de la modèstia i de les ganes  de saber.  I això també :  les preguntes no contestades es mantenen vives i dretes! Desafiant tothom!

Exemple pràctic obligat:

Què passaria si  uns i altres acabessin ensil·liconant totes les màquines escurabutxaques dels peatges de totes les autopistes catalanes?

A mi em costa d’imaginar la resposta. I és que les preguntes retòriques acostumen a ser difícils de contestar…

.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

2 thoughts on “Mantenir viu el blog. 8/10. Perquès retòrics.

  1. Doncs mira, a mi m’agraden més les preguntes que les respostes, per tant prenc les unes i m’estalvio les altres🙂

  2. Retroenllaç: Recordatori. 30 estratègies escriptòriques per mantenir viu el blog. « Baudelairianismes

Els comentaris estan tancats.