Arribar a ser escriptor, és aquest el somni de tot blogaire?

D’entrada, citem aquí una idea que el creador d’Appel, Steve Jobs, va pregonar en un dels seus discursos a Stanford i que vam llegir darrerament:

” (…)
Your time is limited, so don’t waste it living someone else’s life. Don’t be trapped by dogma — which is living with the results of other people’s thinking. Don’t let the noise of others’ opinions drown out your own inner voice. And most important, have the courage to follow your heart and intuition. They somehow already know what you truly want to become. Everything else is secondary.” (…)

Steve Jobs’s 2005 Stanford commencement address

Després, fixem l’atenció en un web que ens va impactar: l’autora és l’escriptora francesa Emmanuelle Urien.

Seu web/Lloc web :   Emmanuelle Urien  que inclou els apartats :  Currículum,  Obra literària publicada,  Crítiques sobre la seva obra i …un  Blog/Non blog : Ceci n’est pas un blog
Allà és hi vam trobar un post impactant:  “Pourquoi je n’ai pas de blog” !
C
onté ni més ni menys que  15 raons per no tenir un blog  (o si el tenim, deixar-lo… per aprofitar el temps en allò que de veritat s’ho val: l’Obra literària !

Em permeto recopiar les quatre primeres a tall d’exemple:

1    parce que je suis incapable de trouver une idée nouvelle chaque matin et l’exposer de manière intelligente, drôle, ou originale, bref : incontournable

2    parce qu’il y a déjà beaucoup de blogs littéraires ou assimilés qui exposent chaque matin une idée nouvelle de manière intelligente, drôle, ou originale, donc/bref incontournable, et que je ne crois pas pouvoir faire mieux, et que c’est quand même ça, l’intérêt, non ? Faire mieux. Pareil, mais plus, toujours plus, toujours mieux. Trop dur pour moi, je n’ai pas l’esprit de compétition (sauf quand je joue au Trivial Pursuit, mais je ne voudrais pas entrer dans les détails intimes de ma vie privée).

3   parce que, puisqu’ils sont incontournables, je passe trop de temps à lire ces blogs attachés tous ensemble par les liens inextricables du net.

4   parce que, comme tout le monde par ici, j’ai un roman des nouvelles à écrire et du lait sur le feu.
(…)
Emmanuelle Urien.  

Quinze raons plenes de raó que són com 15 punyalades al cor de l’escriptura blogaire, clavades justament ara, mentre  estava confegint una llista d’estratègies per demostrar… tot el contrari… que el blog gairebé es fa tot sòl, per poques ganes de mantenir-lo viu que tinguem.  Si som capaços d’aplicar unes estratègies i una disciplina escriptòrica de base.

Confesso que tot això em porta a una mena de conclusió provisional transitòria:  [Deixa’t de blogs i punyetes i ] Escriu els teus relats, la teva biofografia, el  teu poemari i la teva novel·la.  

Perquè el fet és que jo, després de tant repetir-m’ho moltes vegades,  encara no sóc allà a l’altra banda del riu. Sóc aquí en aquesta vorera blogaire… A mi encara em cal demostrar que sóc capaç (potser sí, potser no, potser sí que n’era jo) de passar  a ser també escriptor  i no només blogaire.
Em cal escriure l’obra de veritat, un llibre publicat en paper, amb ISBN i venut en llibreria, i potser enviat a les guillotines i al  reciclatge pocs mesos després. Potser ni cal que sigui obra en paper en la què fins no fa massa  somiavem, perquè aviat hi haurà tan de llibre virtual com llibre tangible. Però el que sí cal és que l’escriptura  tingui voluntat de ser obra, amb l’ISBN inclòs, que dóna llicència per poder figurar a la llista dels “escriptors en llengua catalana”.  Està molt bé ser blogaire, però cal admetre que no deixa de ser una subcategoria! :-9.

 Arribar a ser escriptor, és aquest el somni de tot blogaire?

La conjunció de les propostes de Steve Jacobs i Emmanuelle Urien doncs em porta a decidir  invertir el meu temps de manera més assenyada: “Nulla dies sine… fer una mica d’Opera Omnia”, sí,  però  destriant els posts, l’escriptura d’entrenament, d’aquella més transcendent que ens ha de fer avançar la nostra Obra.

Però el blogaire proposa i els déus disposen… Prou es veurà.

.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

6 thoughts on “Arribar a ser escriptor, és aquest el somni de tot blogaire?

  1. No estic d’acord en què sigui cap subgènere, Pla és tan bo en escrits que podrien ser entrades de blog com en els textos més llargs, una cosa és la qualitat i l’altra el gènere, una entrada de blog pot ser boníssima i un text editat com il faut, una bírria. És com es considerava que el conte no era ‘tan d’escriptor’ com una novel·la, en el fons són prejudicis.

  2. Si tu ho veus així… Potser sí que subgènere no és la paraula més adient. I que un text birriós, pel fet de ser publicat no deixa de ser-ho… I que un bon conte és millor que deu males novel·les. Amb això hi estarem tots d’acord…
    Hi ha també el fet que el blog electrònic no és gens diferent de moltes obres publicades en paper.
    Tot el llibre Juan de Mairena d’Antonio Machado és un blog de l’any 1936. Però és que també una bona part de l’obra del Josep Pla ho són de post de blog (avant-la-lettre ;-9 I exactament es pot dir dels Cahiers de Paul Valéry. La llista, per poc que ens hi dediquéssim, arribaria a Roma!
    Com diu l’Emmanuelle, el fet és que ella té uns relats a escriure, pubicar i vendre, i “el pot al foc” vol ser el poc temps realment disponible que queda per escriure, si descomptem tot el temps invertit en les inevitables servituds e la vie quotidiana…

    És com dir que cadascú ha de triar en quina escriptura inverteix el temps que li queda per dedicar-ho a escriure. Voilà…

    Tu ja has demostrat ser una gran escriptora. Només et falta que t’ho reconeguin com cal. Suposo que mica en mica es va fent justícia perquè cada cop li queda més clar a més gent.

    Com deia al meu post, parlo per mi, en veu alta, amb la impudícia i la impunitat que dóna dir el que hom vol en un blog (suposo que merescudament) minoritari per no dir marginal.

    Gràcies per la vista. Una abraçada.

    __________________

  3. El blog és un medi, amb les seves normes i poca cosa més. La resta la posa la gràcia o la saviesa de l’escriptor.

  4. Diria que m’ofens, Sani: jo sóc un escriptor.
    Al comentari de la Clidice afegiria: …i l’estultícia i la saviesa del lector.🙂

  5. Benvolguda,
    No et diré que pas no…
    Mentre premia el botó de validar el post ja em preguntava si no havia anat massa de pressa a fer-ho i havia d’haver afinat més i filat una mica més prim…
    Tot plegat és fruit d’una nova crisi identitàrioescriptòrica com la que vaig patir allà a principis de desembre del 2007 i que vaig resoldre
    amb un seguit de reflexions que contradiuen completament tot el que acabo d’escriure ara…

    Medicina Quignard /vs/ Síndrome SANI: 4 textos reflexius més un text de conclusió que et convido a llegir. Potser llavors entendràs millor el que volia dir,
    el que he dit ara, i el que no hauria d’haver dit … ;-9 Contradictori com sóc…

    07/12/2007Contra síndrome SANI, medicina Quignard

    206/12/2007La síndrome SANI o Bartleby revisitat 4/X
    206/12/2007La síndrome SANI o Bartleby revisitat 3/X
    102/12/2007La síndrome SANI o Bartleby revisitat 2/X
    302/12/2007La síndrome SANI o Bartleby revisitat 1/X

    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

  6. Ai, Miquel, no volia pas fer-t’ho això ! Tu saps que no. Primer he contestat a la Montse i ara et contesto a tu… però la meva resposta és la mateixa. Potser ja ho vas llegir, potser no… Però segur que si ho vas llegir no ho recordes… Sisplau, llegeix-t’ho o rellegeix-t’ho.
    El que llavors deia és més vigent que el que he dit ara… o es complementen per sumar-se o per annular-se…

    Només hi afegiré això : et diré, i m’has de creure, que si hi ha uns blogs que siguin “Josep Plaetaris” aquests són el de la Júlia i el teu… i que només per aquests dos ja no hauria d’haver escrit el que vaig escriure… o ho hauria d’haver afegit com a excepció al que deia!

    Els Déus me’n guardin de voler ofendre els meus amics, escriptors admirats i mestres a seguir-ne l’exemple (sic).
    Però som imperfectes… i no sempre capaços d’afinar prou…

    NO M’HAGUÉS COSTAT RES evitar de plorar quatre llàgrimes de crocodril per posar en evidència la meva mala consciència de no haver publicat encara ni un mal llibre de relats…
    Però tot el que he escrit i penjat a Internet des del 2004 ençà, només als blogs, ja val molt més del “que diuen i volen” ;-9
    Però hom no en té mai prou amb el que té i sempre es vol el que no es té… O només em pass a mi això ? Patètic però real.

    Escolta, per rentar l’ofensa…i celebrar la teva jubilació ….¿com ho fem?
    Que no em convidaràs o deixaràs que et convidi jo a fer una copa de cava (o qualque altra cosa) que faci festa i celebració …aquí, allà o més enllà?
    I que sigui aquest maig !!!!
    Al café del carrer Girona, per exemple? Conec cent llocs “guais. Només cal decidir el “Quan?”

    .
    * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Els comentaris estan tancats.