Una nova versió de la pel·lícula “Thérèse Desqueyroux”.

En veure que  al Festival de Cannes d’enguany , en la seva 65ena  edició,  es feia la cloenda amb la projecció de la nova versió de Thérèse  Desqueyroux (protagonitzada per l’actriu Audey Tautou)   YTI   YTII   YTIII, em va passar una mica com al Marcel Proust sucant la magdalena!

Thérèse Desqueyroux, que vaig veure a Sant Sadurní quan devia tenir entre 14 i els 16 anys (?),  va ser una de les pel·lícules que em van impactar  per la seva temàtica.  Hvia vist morir molts indis i molts vaquers, molts guerrers i romans matar i morir a cops de fletxa, d’espasa o de llança, americans i alemanys disparar i matar amb tota mena d’armes, i a casa havia vist fer servir matarrates a les golfes, però no havia vist mai posar gotes de verí en una copa per intentar amb ganes matar el marit !  Aquella imatge se’m va quedar gravada al cap com una història molt especial, i, a més, la melodia de la pel·lícula, que ara mateix se’m barreja al cap amb la de  “Les choses de la Vie“, i no aconsegueixo recordar-ne amb precisió la tonada, sé  que em va acompanyar  durant un munt d’anys, com una “Sonate de Vinteuil”  personal.  He buscat a Internet i —increïblement—  trobo la pel·licula sencera en aquesta adreça  YouTube.

http://youtu.be/14vRUge9gWU

Després,  ja a la universitat, vaig llegir el llibre de Mauriac en una edició del  Livre de poche amb una portada també inoblidable que  retrobo en una pàgina web (que acaba sent una descoberta):
Les chroniques  de  Littérature sans frontières / Fréquence Terre). Pierre Guelff. Un dibuix sobre fons negre, reproduiex el cap cot de Thérère, amb una cigarreta a la mà.
.

L’histoire de ladite Thérèse, mariée malgré elle à un homme autoritaire et égoïste, a même fait l’objet d’un film à succès pour lequel Emmanuèle Riva obtint le prix
de la meilleure interprétation féminine au Festival de Venise en 1962.
La trame de ce livre édité chez Grasset en 1927, n’a absolument pas vieilli. Sauf les pages, à présent jaunies, de mon exemplaire paru au « Livre de Poche »
il y a près de cinquante ans, l’histoire aurait bien pu se dérouler et s’écrire en cette année 2011.
Pierre Guelff.

Site Fréquence Terre. Littérature sans frontières

.

Guelff diu que, havent trobat aquest  llibre de segona mà, i havent-lo comprat per un euro, la seva lectura li ha semblat d’allò més actual.  Segurament és per això que de la pel·lícula de Georges Franju, el 1962, cinquanta anys després se n’ha volgut fer una nova versió en color i l’han feta. Efectivament, alguna cosa tindrà d’especial aquesta obra de François Mauriac !

.

..

Tot plegat acaba tenint una mica de  cercle perfecte o “boucle bouclée”  pel fet que Emmanuelle Riva, protagonista de Thèrèse Desqueyroux  (en blanc i negre, dirigida er Georges Franju)  va obtenir el premi a la millor actriu femenina al Festival de Venècia d’aquell mateix any 1962.  Ara,  cinquanta anys després,  i amb una carrera amb 77 títols a l’esquena (dades de la IMDB),  ha obtingut  amb la pel·lícula  Amour  (dirigida per l’austríac  Michael Haneke)  la seva quota part  de la Palme d’Or amb la que aquesta pel·lícula ha estat guardonada en el  65è al darrer Festival de Cannes 2012. Felicitats, madame !  I la nostra admiració. 

Sé segur que aquestes dues pel·lícules no me les perdré pas, per res del món.

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

3 thoughts on “Una nova versió de la pel·lícula “Thérèse Desqueyroux”.

  1. Em va agradar molt toa la trilogia. Recordo La fin de la nuit, la Desqueyroux i un altra…
    M’has fet evocar el plaer de gaudir la lectura que, per sort, encara roman en mi.

  2. He anat a mirar el teu blog, que no coneixia, i he mirat el perfil. Per que fa a llibre si pel·lis, segur qwue pdoríem prendre uns qunats cafès junts …
    Com que ja disposo de la teva adrelec, enviaré un correu privat ben aviat. Gràcies per deixar el teu comentari.

  3. Hola Glòria,

    Mira he trobat això que no tenies prou clar :

    Les techniques narratives dans le cycle de « Thérèse Desqueyroux »
    http://www.persee.fr/web/revues/home/prescript/article/caief_0571-5865_1984_num_36_1_1920

    “(…)
    le cycle de Thérèse Desqueyroux révèle des variations et des ruptures temporelles d’une étonnante virtuosité. Le jeu des images, les figures de l’énigme, de l’interrogation et de l’apostrophe enchâssées dans la narration confirment ce que chacun pressent en lisant Thérèse Desqueyroux, Thérèse chez le Docteur, Thérèse à l’hôtel et La Fin de la nuit. L’auteur, invisible et présent derrière ses personnages, est un poète.
    Le ohamp de notre enquête s’étend d’abord aux deux romans Thérèse Desqueyroux (1927) et La Fin de la nuit (1935), aux deux nouvelles Thérèse chez le Docteur et Thérèse à l’hôtel parues en 1933 dans Candide et reprises en 1938 dans un recueil de nouvelles intitulées Plongées ; ensuite il faut y inclure quelques pages d’un chapitre de Ce qui était perdu (1930), qui nous permettent d’apercevoir Thérèse une nuit, sur un banc des Champs Elysées, en proie à une crise de sanglots. Les deux nouvelles s’inscrivent dans les années où Bernard a laissé sa femme vivre en toute liberté à Paris et, précise Mauriac, dans son avant-propos, « elles représentent deux tentatives de plongée dans les périodes obscures de ce destin » (2).
    On pourrait en dire autant, à plus forte raison, de la séquence de Ce qui était perdu, qui en deux pages est une descente plus brève et plus vertigineuse encore dans le mystère de cette vie. Notons enfin que les deux nouvelles représentent seulement une quinzaine de pages ohacune dans l’édition de la Pléiade, alors que Thérèse Desqueyroux en compte quatre- vingt neuf et La Fin de la nuit cent trente quatre.
    Ainsi, pendant une dizaine d’années, de 1927 à 1938, l’image de Thérèse Desqueyroux « occupe » l’esprit et le cœur de Mauriac.
    Elle donne son unité à ce cycle romanesque dont elle est bien évidemment le personnage central. (…) ”

    Això ja és teca literària afegida al meu propòsit inicial de donar compte del que va suposar per a mi aquella pel·lícula.
    M’apunto aquesta seu de Persée.

Els comentaris estan tancats.