El poder d’un sol home [“Sense por”].

Guardava a casa un vell exemplar del National Geographic. A dins hi vaig trobar aquesta foto que a la revista ocupa la doble pàgina 112 i 113. A dalt a l’esquerra  hi ha aquest escrit:

The power of one. An unarmed protester confronts
tanks near Tiananmen Square. In June 1989 idealism
challenged military might—and this time, lost.
Charlie Cole. Sipa Press  © National Geographic

The power of one. National Geographic.

..

Els comentaris, -my friends- els hi haureu de posar vosaltres, si en teniu cap.

******************************************

Enllaços

..

******************************************

5 thoughts on “El poder d’un sol home [“Sense por”].

  1. senyal que a Xina són una mica més civilitzats que a Hungria on el tanks soviètics aplastaren uns quants civils desarmats quan la revolució abortada del 1956.

  2. Tens raó. Aquesta foto és potser l’unica excepció de la història vertadera. D’herois de ficció enfrontats a la força bruta o al mal n’hi ha un munt, però aquest exemple insòlit i real és d’una força simbòlica extraordinària.

    L’estalinisme i els règims comunistes de la postguerra van ser quasi -o sense quasi- tan perversos com el nazisme. I no sé si els tancs soviètics van esclafar algun txec durant la revolta de la primavera de Praga el 1968 .

    El que cal és que de civilitzats ho siguin els tancs espanyols si -els deus no ho vulguin- baixin per la Diagonal o pugin per les Rambles…
    Aparcaran a les zones indicades de l’eixample? Evitaran fer malver zones verdes i mobiliari urbà? Aquesta és la qüestió.
    Cal educar des d’ara els comandaments militars implicats. Si es deixa a l’improvització hi haurà algú que prendrà mal. I si algú vol repetir la foto de més amunt,… quedarà ben esclafat. Queda tothom avisat.

    ____________________

  3. A Praga no va haver-hi desgràcia. Havien passat 12 anys…En quant a l’entrada dels tanks per la Diagonal, ja he rebut un petit panflet que no sé si llegir en plà de broma o com a allò de “qui canta son mal espanta”. Jo no hi crec. És més; no caldrà. El món modern disposa de mitjans molt més sofisticats. I no deixa de sorprendre’m que en l’afer que ens ocupa, des d’aquí, es raoni com si encara estiguessim en el segle XIX, amb somnis de segle XIX, ambicions de segle XIX…i mitjans de segle XIX. I no puc comprendre com es pot proposar com a model al ciutadà mitjà que allò que vull ho puc agafar per la força, i que és lícit, tot i sent il·licit, i que no cal fer servir els camins legals, que existeixen, i que més val un clamor (tot el camp, és un clam) que una proposta raonada de reforma de la Constitució. Espero que s’entengui que allò que dic no és ni d’esquerra ni de dreta.

  4. Ja fa anys que la reforma de la Constitució hauria d’haver estat un tema de debat. Pèro més per part dels grans partits majoritaris al Espanya -PP i PSOE- que per part dels partits catalans.
    Felipe González ja ha dit que no es pot fer i que no s’ha de fer. El PP diu el mateix arreu i sempre. No raonen res i neguen la possibilitat de raonar.

    Crec que els clams apareixen quan es perd la paciència, i la confiança en poder negociar raonablement amb l’adversari.

    Això mentre des de Londres es dóna l’exemple contrari. El govern del Regne Unit pacta la realització d’un referèndum el 2014 amb els independentistes escocesos.
    I és que un referèndum a Catalunya no és evident que donés un resultat favorable a la independència!
    Però això és un horitzó llunyà encara. El tema, ara mateix, és la relació anormal i injusta entre el govern central i el de la Generalitat.

  5. No estic segur de que l’iniciativa de la sol·licitud de revisió de la Constitució els toqués als partits majoritaris, entre altres bones raons perquè no tenien res a guanyar-hi. Ningú s’entreté trenant la corda amb la que el penjaran! Les últimes notícies que tinc d’Escòcia fan dubtar que al final s’hi celebri el referendum de marres perquè, ara per ara, saben que el perderien. Al Canadà, ja van pel 3er, i ja veus… Aquí mateix, les enquestes d’opinió diuen totes una cosa i el contrari, de tal manera que l’agitació fomentada des del Govern sembla més una cortina de fum que un projecte real i realista. De fet, el discurs d’en Mas s’ha bemolitzat. I no calia esperar gaire de l’insensata proposta d’ERC a les Corts: què mal juguen a escacs!

Els comentaris estan tancats.