Adreces de literatura. Prosa.

Literatura. Prosa

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Anuncis

Adreces sobre llibres i crítica literària.

Literatura. Crítica literària

 

 

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Mantenir viu el blog. 23/30. Primera frase de la vostra novel·la…

Estratègies escriptòriques per mantenir viu el blog. 23/30.

Escriviu la primera frase o el primer paràgraf de la vostra novel·la.

Hi ha autors, com en Walter Lewino, que tenen el do de l’originalitat i de la creativitat. El porten posat i el cultiven dia a dia. Aquesta és una de les facetes que em van fascinar des del primer dia que el vaig conèixer a través de les pàgines del Nouvel Observateur, allà pels anys 80.

Tots els lectors de Marcel Proust  recorden necessàriament el començament de A la recerca del temps perdut :

Longtemps je me suis couché de bonne heure. Parfois, à peine ma bougie éteinte, mes yeux se fermaient si vite que je n’avais pas le temps de me dire : « Je m’endors. » Et, une demi-heure après, la pensée qu’il était temps de chercher le sommeil m’éveillait; …

 

Partint doncs d’ aquelles primeres frases  d’una de les obres més importants de la literatura francesa de tots els temps, Lewino, en clau d’humor, però també amb mentalitat creativa i literària, va escriure una obra que porta per títol
Longtemps je me suis couché de travers  ( Paris. Maurice Nadeau 1994. ISBN 2-86231-125-1)  i que conté ni més ni menys que mil  “primeres frases” de possibles novel·les… perquè ningú no tingui excusa per dir que no sap com començar la seva…

Portem aquí, a tall d’exemple, 5 dels 1000 començaments de novel·la proposats per en Walter

*Croire en Dieu lui devenait de plus en plus difficile.

* Elle ne savait même pas où se trouve le Botswana.

* Un goût commun pour les grosses motos nous avait rapprochés des l’école primaire.

* Aussitôt qu’elle eut quitté ses parents, Lucette se fit appeler Pascale.

* Elle ne savait pas comment s’y prendre avec les bébés, moi non plus !

Tard o d’hora, també nosaltres ens enfrontarem amb el problema de decidir quina serà la primera frase del nostre llibre o quines seran les primeres línies a partir de les quals s’ha de desenvolupar el nostre relat, conte o novel·la.

Es per això que nosaltres proposem aquí de  recòrrer a aquesta estratègia escriptòrica per anar practicant tot mantenint viu el blog.  Imaginar una entrada al mes no és massa demanar.  Només cal, això si, que tingui una mica de “ganxo”, que atrapi l’interès dels lectors per alguna raó o altra:  cruesa, sensualitat, sofisticació… o qualsevol altre element que porti al lector a voler saber-ne més, a voler que aquella introducció es desenvolupi.

Com sempre, ens toca a nosaltres donar exemple i, per tant, aportarem aquí tres paràgrafs inèdits. Mireu si n’hi ha cap que us inspiri.

1.  Habhulí era llauner a les Rambles de Barcelona.  En veure la parella d’agents de la guàrdia urbana, s’afanyà  a amagar-se sota les voltes de la Plaça Reial esperant poder-los despistar. 

2.  En esa reunión con otros miembros del partido en la que pretendía hacerse de nuevo con el poder,  José María pegó un puñetazo encima de la mesa exclamando

– Pediré a mi amigo Brush que les bombardee con neutrones… ¡Malditos independentistas!

Se hizo un silencio que duró sólo unos segundos. El agudo aullido de las sirenas de una ambulancia del Centro Psiquiátrico de Pozuelo que iba a buscarle para su ingreso inmediato sonaba ya a las puertas de entrada del inmueble. No pudo evitar una mueca de estupor. 

3. A pocs mesos de complir 60 anys, Magdalena decidí que ja era hora de començar la redacció de la seva novel·la.

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Le Nothomb nouveau est arrivé : Barbe bleue [et Saturnine]

Com cada any  des de fa vint anys, a finals d’agost,  l’editor Albin Michel treu el nou llibre de l‘Amélie Nothomb. El títol d’enguany és  Barbe Bleue.

© de l'Express

© Emilie Wood/LEXPRESS.fr

Vidéo @ YouTube  : Présentation de Barbe bleue

___________

Aquest any volia passar de seguir-li la pista, per  “castigar-la” per no haver-me contestat una llarga carta que li vaig adreçar després de la seva estada a Barcelona allà pel mes de març passat.  No cal que torni a explicar-ho, perquè està  tot explicat  – i fil per randa- aquí en aquesta sèrie de  posts que vaig escriure sobre el tema.

Però fóra estúpid per part meva, i no aconseguiria pas el meu propòsit de “càstig”. Em temo que no em podré estar de caure a la temptació i llegir el seu llibre. El nom que ha donat a la protagonista de la nova novel·la , Saturnina, m’interpel·la massa com per refusar de llegir i decidir què me’n sembla. I  seguiré esperant  — però ja sense cap gota de desesperança— que es decideixi a contestar-me alguna cosa interessant com un més de tants altres babaus que, com jo, van creure que l’Amélie sempre contestava les cartes…

El nombre d’informacions sobre el nou llibre és extraordinari. Hi ha referències a tots els media francesos i belgues… i és que Amélie Nothomb ha aconseguit crear-se un mite a força de treballar i de ser constant. Publicar un llibre cada any a finals d’agost per fer-lo coïncidir amb la famosa rentrée literària francesa on apareixen més de 400 nous llibres té el seu mèrit.

Mèrit que es transforma segurament en gelosia i malestar a la pell d’autors i d’editors, cansats de veure com la “noia del barret” atreu tots els focus, totes les càmeres, un munt de crítits i miríades de lectors…

..

**************************************

Enllaços

**************************************

Una nova versió de la pel·lícula “Thérèse Desqueyroux”.

En veure que  al Festival de Cannes d’enguany , en la seva 65ena  edició,  es feia la cloenda amb la projecció de la nova versió de Thérèse  Desqueyroux (protagonitzada per l’actriu Audey Tautou)   YTI   YTII   YTIII, em va passar una mica com al Marcel Proust sucant la magdalena!

Thérèse Desqueyroux, que vaig veure a Sant Sadurní quan devia tenir entre 14 i els 16 anys (?),  va ser una de les pel·lícules que em van impactar  per la seva temàtica.  Hvia vist morir molts indis i molts vaquers, molts guerrers i romans matar i morir a cops de fletxa, d’espasa o de llança, americans i alemanys disparar i matar amb tota mena d’armes, i a casa havia vist fer servir matarrates a les golfes, però no havia vist mai posar gotes de verí en una copa per intentar amb ganes matar el marit !  Aquella imatge se’m va quedar gravada al cap com una història molt especial, i, a més, la melodia de la pel·lícula, que ara mateix se’m barreja al cap amb la de  “Les choses de la Vie“, i no aconsegueixo recordar-ne amb precisió la tonada, sé  que em va acompanyar  durant un munt d’anys, com una “Sonate de Vinteuil”  personal.  He buscat a Internet i —increïblement—  trobo la pel·licula sencera en aquesta adreça  YouTube.

http://youtu.be/14vRUge9gWU

Després,  ja a la universitat, vaig llegir el llibre de Mauriac en una edició del  Livre de poche amb una portada també inoblidable que  retrobo en una pàgina web (que acaba sent una descoberta):
Les chroniques  de  Littérature sans frontières / Fréquence Terre). Pierre Guelff. Un dibuix sobre fons negre, reproduiex el cap cot de Thérère, amb una cigarreta a la mà.
.

L’histoire de ladite Thérèse, mariée malgré elle à un homme autoritaire et égoïste, a même fait l’objet d’un film à succès pour lequel Emmanuèle Riva obtint le prix
de la meilleure interprétation féminine au Festival de Venise en 1962.
La trame de ce livre édité chez Grasset en 1927, n’a absolument pas vieilli. Sauf les pages, à présent jaunies, de mon exemplaire paru au « Livre de Poche »
il y a près de cinquante ans, l’histoire aurait bien pu se dérouler et s’écrire en cette année 2011.
Pierre Guelff.

Site Fréquence Terre. Littérature sans frontières

.

Guelff diu que, havent trobat aquest  llibre de segona mà, i havent-lo comprat per un euro, la seva lectura li ha semblat d’allò més actual.  Segurament és per això que de la pel·lícula de Georges Franju, el 1962, cinquanta anys després se n’ha volgut fer una nova versió en color i l’han feta. Efectivament, alguna cosa tindrà d’especial aquesta obra de François Mauriac !

.

..

Tot plegat acaba tenint una mica de  cercle perfecte o “boucle bouclée”  pel fet que Emmanuelle Riva, protagonista de Thèrèse Desqueyroux  (en blanc i negre, dirigida er Georges Franju)  va obtenir el premi a la millor actriu femenina al Festival de Venècia d’aquell mateix any 1962.  Ara,  cinquanta anys després,  i amb una carrera amb 77 títols a l’esquena (dades de la IMDB),  ha obtingut  amb la pel·lícula  Amour  (dirigida per l’austríac  Michael Haneke)  la seva quota part  de la Palme d’Or amb la que aquesta pel·lícula ha estat guardonada en el  65è al darrer Festival de Cannes 2012. Felicitats, madame !  I la nostra admiració. 

Sé segur que aquestes dues pel·lícules no me les perdré pas, per res del món.

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Mantenir viu el blog. 16/30

Estratègies blogoescriptòriques per mantenir viu el blog.

16. Escriviu un somni.  Real o inventat.  Aquí hem d’aconsellar ja imitar gent que ja ho fa als seus blogs. Jo us proposo l’exemple de Dorothée Blanck.

Surrealisme, realisme, i  derives diverses de tot tipus… tot s’ho permet.  Son els seus somnis.  A  mi m’agradaria saber com s’ho fa per recordar-los. Hi ha gent que té una capacitat innata per recordar el que somnia. Jo els meus somnis els oblido  tan aviat i tan profundament que no sóc capaç de recordar-los  en absolut. Potsee només un record vague en llevar-me. Si no faig un esforç per intentat recordar-ho i escriure-ho… els somnis de la nit anterior s’esvaeixen a l’aire.  I després es fa impossible de recuperar-ne la més petita engruna…

Dorothée Black, que fou una gran actriu de cinema francès i ara és una gran senyora, amiga d’un gran amic meu.
Al seu blog, titulat  Journal d’une dériveuse  hi inclou més de  150 somnis perfectament numerats.
Per trobar-los, anue a la cerca sobre el blog  i escriviu entre parèntesi un número, per exemple  (132) i anireu a parar al post que inclou el somni numerat com a 132.

Perquè en tingueu una mostra:

(132)*
Un trapéziste-comédien est suspendu par les pieds, son visage et son corps sont parfaits, mais sa couleur de peau, ni noire ni blanche, n’est pas sexy. Avec des gestes très gracieux, il se cambre en arrière au point que sa tête rejoint le creux de ses reins, et cela plusieurs fois. Il est entièrement nu, on voit son sexe qui, lui, ne participe pas de l’effort. Qu’en sera-t-il lorsqu’il sera debout devant moi ?
Je rencontre Gilles Durieux dans la rue, il est resté jeune, beau, et me trouve sûrement inchangée puisqu’il me prend par la main. Comme dans un film musical, je joue les danseuses à chaque geste qu’il fait pour m’approcher de lui, laissant traîner mes pieds en pointes, prenant de gracieux ports de bras. Je lui plais, jusqu’où cela va-t-il nous mener, ex-amants depuis si longtemps ?
Nous sommes attablés et une femme très pétulante arrive. Gilles n’est pas bavard, je le sens séduit par l’intruse dont le bavardage finit par s’adresser à moi. Elle se plaint de lui.
Nous sommes Gilles et moi dans un autobus afin d’aller finir la soirée chez lui. Il descend et je me trouve en haut d’une échelle sans appui, laquelle va tomber. Je me force à sauter en pliant les genoux, j’atterris heureusement sur mes pieds. Est-ce jeune ? La chambre a l’air d’un camping provisoire, déserte et sale.
© Dorothée Blanck

Bé, vosaltres podeu escriure el vostre, ben curt, ben llarg, ben  real, ben surreal, el que us sembli i com us sembli…

Queda dit.  Un truc més per mantenir viu el blog.

.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Arribar a ser escriptor, és aquest el somni de tot blogaire?

D’entrada, citem aquí una idea que el creador d’Appel, Steve Jobs, va pregonar en un dels seus discursos a Stanford i que vam llegir darrerament:

” (…)
Your time is limited, so don’t waste it living someone else’s life. Don’t be trapped by dogma — which is living with the results of other people’s thinking. Don’t let the noise of others’ opinions drown out your own inner voice. And most important, have the courage to follow your heart and intuition. They somehow already know what you truly want to become. Everything else is secondary.” (…)

Steve Jobs’s 2005 Stanford commencement address

Després, fixem l’atenció en un web que ens va impactar: l’autora és l’escriptora francesa Emmanuelle Urien.

Seu web/Lloc web :   Emmanuelle Urien  que inclou els apartats :  Currículum,  Obra literària publicada,  Crítiques sobre la seva obra i …un  Blog/Non blog : Ceci n’est pas un blog
Allà és hi vam trobar un post impactant:  “Pourquoi je n’ai pas de blog” !
C
onté ni més ni menys que  15 raons per no tenir un blog  (o si el tenim, deixar-lo… per aprofitar el temps en allò que de veritat s’ho val: l’Obra literària !

Em permeto recopiar les quatre primeres a tall d’exemple:

1    parce que je suis incapable de trouver une idée nouvelle chaque matin et l’exposer de manière intelligente, drôle, ou originale, bref : incontournable

2    parce qu’il y a déjà beaucoup de blogs littéraires ou assimilés qui exposent chaque matin une idée nouvelle de manière intelligente, drôle, ou originale, donc/bref incontournable, et que je ne crois pas pouvoir faire mieux, et que c’est quand même ça, l’intérêt, non ? Faire mieux. Pareil, mais plus, toujours plus, toujours mieux. Trop dur pour moi, je n’ai pas l’esprit de compétition (sauf quand je joue au Trivial Pursuit, mais je ne voudrais pas entrer dans les détails intimes de ma vie privée).

3   parce que, puisqu’ils sont incontournables, je passe trop de temps à lire ces blogs attachés tous ensemble par les liens inextricables du net.

4   parce que, comme tout le monde par ici, j’ai un roman des nouvelles à écrire et du lait sur le feu.
(…)
Emmanuelle Urien.  

Quinze raons plenes de raó que són com 15 punyalades al cor de l’escriptura blogaire, clavades justament ara, mentre  estava confegint una llista d’estratègies per demostrar… tot el contrari… que el blog gairebé es fa tot sòl, per poques ganes de mantenir-lo viu que tinguem.  Si som capaços d’aplicar unes estratègies i una disciplina escriptòrica de base.

Confesso que tot això em porta a una mena de conclusió provisional transitòria:  [Deixa’t de blogs i punyetes i ] Escriu els teus relats, la teva biofografia, el  teu poemari i la teva novel·la.  

Perquè el fet és que jo, després de tant repetir-m’ho moltes vegades,  encara no sóc allà a l’altra banda del riu. Sóc aquí en aquesta vorera blogaire… A mi encara em cal demostrar que sóc capaç (potser sí, potser no, potser sí que n’era jo) de passar  a ser també escriptor  i no només blogaire.
Em cal escriure l’obra de veritat, un llibre publicat en paper, amb ISBN i venut en llibreria, i potser enviat a les guillotines i al  reciclatge pocs mesos després. Potser ni cal que sigui obra en paper en la què fins no fa massa  somiavem, perquè aviat hi haurà tan de llibre virtual com llibre tangible. Però el que sí cal és que l’escriptura  tingui voluntat de ser obra, amb l’ISBN inclòs, que dóna llicència per poder figurar a la llista dels “escriptors en llengua catalana”.  Està molt bé ser blogaire, però cal admetre que no deixa de ser una subcategoria! :-9.

 Arribar a ser escriptor, és aquest el somni de tot blogaire?

La conjunció de les propostes de Steve Jacobs i Emmanuelle Urien doncs em porta a decidir  invertir el meu temps de manera més assenyada: “Nulla dies sine… fer una mica d’Opera Omnia”, sí,  però  destriant els posts, l’escriptura d’entrenament, d’aquella més transcendent que ens ha de fer avançar la nostra Obra.

Però el blogaire proposa i els déus disposen… Prou es veurà.

.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *