Eduardo Galeano presenta el seu nou llibre a la Universitat de Barcelona.

Rebo la info de Casa América. Demà dimecres 9 de maig. Presentació del llibre Los hijos de los días.
Jo no hi puc anar però em fa gràcia fer-ne propaganda, perquè  Galeano és per a mi un d’aquells autors de qualitat contrastada que a mi em mereix confiança. Però el poso a la cua de la llista. I ja veurem quan li toca, si li toca.

.
Parafrasejant Borges diré això:  Deixo a d’altres la glòria de comentar-ho. Jo em conformo amb la citar-lo i d’haver-ho penjat al blog.
.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Anuncis

Mantenir viu el blog. 9/10. Comentem les pàgines del llibre que estem llegint.

Un gran nombre de blogs viuen de comentar els articles dels diaris paper, dels diaris electrònics o de les notícies o dels programes de televisió. Tot acaba sent un monstre que s’autodevora els dits de les mans o dels peus, quan no es queixala el braç o la cama… I encara hi ha els comentaris dels comentaris que comenten… una roda de mai acabar.

Una manera de fer el blog “més literari” consisteix a comentar les nostres lectures literàries:  “Endogàmia endogamitatis et omnia endogàmia” ;-9.

Així doncs, en això i justament en això consisteix la novena estratègia per mantenir vu el blog.

 9. Comentem les pàgines del llibre que estem llegint. 

Quan parlo de comentar el llibre que estem llegint  no parlo pas del llibre ja acabat, sinó d’aquella frase d’aquella pàgina que vam llegir ahir al vespre abans o després de sopar.  Si hem tingut l’encert de triar un bon llibre, un d’aquells ben sucosos que no podem parar de llegir, segur que cada poques pàgines ens dóna per un post. Tots sabem que les millors lectures són aquelles que ens provoquen una mena de desig de diàleg amb l’autor o els personatges…

De vegades n’hi ha prou amb  posar l’accent sobre una o dues paraules, o potser una frase. Camí de Sirga de Jesús Moncada en fóra l’extrem extremista… Però no cal arribar tan lluny en la rica abstrusitat del llenguatge.

En d’altres casos, ens pot servir confessar allò què hem trobat obrint la Viquipèdia, o la Wikipedia espanyola, francesa o britànica… per recordar o per entendre tal o qual referència cultural.
L’altre dia, sense anar més lluny, Mercure, d’Amélie Nothomb,  em va fer anar a refrescar les figures de  Prometeu i de Síssife.

El capítol  Pols  del  Viatge d’hivern de Jaume Cabré em porta a obrir moltes pàgines d’enciclopèdia. Tot el relat és ple de referències llibresques com ho faria un relat de J. L. Borges:  Gaston Laforgue (Voyage d’hiver) , Ballys (Elysa Grant),  Alexander Bain (The Emotions and the Will)… Un món per a mi totalment desconegut.

“…tampoc no sabia respondre com era que ene aquella casa  no hi haguyés magris, ni garcía márquez, ni Pedrolo, Gardner o Mann. Per què les lectures del senyor Adrià eren Ludwig Tiech (Kaiser Octavian), Giuseppe Spalletti (Saggio Sopra la Bellezza) o Jacob de Montfleury ( L´école des jaloux). Per què recopil·lava frases d’aquests autors i no havia comprat un sol Faulkner?”
Jaume Cabré. Viatge d’hiver, Pols. pg. 78)

El fet és que, com les nines russes, anem obrint i en van sortint d’altres, algunes de molt sorprenents.  Així Jaume Cabré parla no de Jules Lafargue, sinó de Gaston Laforgue a El sentit de la ficció. Tot un petit gran univers per descobrir.

Hi ha encara una tercera via: implementar la funció empàtica recopiant un petit paràgraf del llibre per significar que el fem nostre, que és tant com donar nova vida a allò que l’autor digué i deixà escrit per sempre… El nostre petit homenatge a un tros d’univers literari…
Fent això equival a dir que tot allò que recopiem continua sent vàlid per nosaltres, que hi estem totalment d’acord, que nosaltres no ho sabríem pas dir millor, i que ens ha fet feliç llegir-ho allà…

Joan Sales ens fa vibrar des de les primeres pàgines d‘Incerta glòria :

Castel de Olivo, 19 de juny

(…) El tinent coronel, comandant de la 1a brigada m’interrogà severament sobre els motius del meu retard. Era normal que ho fes,  donada la diferència de dates entre l’ordre d’embarcament i el moment d’incorporar-me i es donà per satisfet amb la primera explicació: unes angines.  Però aquella primera rebuda ja m’havia fet ferida. ¿Potser esperava que em rebessin amb abraçades? No sabem res dels altres ni ens importa; en canvi voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afanys de ser compresos  només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú. (…)

Joan Sales. Incerta glòria. 4a edició pg. 20

Tot el que siguem capaços d’escriure sobre el text recopiat ja compta  —i de sobres—  per mantenir viu el blog. En d’altres casos, com en aquest en què el text citat ja ho diu tot, ni tan sols cal afegir-hi res més.

.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Ben Elton. Past Mortem. Quan la crítica l’encerta…estem de sort!

L’amic Pep em va deixar fa uns dies un Ben Elton: Past Mortem.  Ja ens n’havíem intercanviat d’altres i aquest comerç llibresc ens anava euforitzant.

—Prova’l i mira si t’agrada. Si no el deixes, eh?

I és que no feia massa havíem estat parlant de llibres i de la necessitat de dedicar el temps només a llibres prou interessants com per entusiasmar-nos al màxim des del principi fins al final: “Unputdownable”  em va dir la Mary que es deia d’un llibre com aquell, tot deixant-me  Omertà, de Mario Puzo. I va tenir raó. Una vegada començat no podia parar de llegir-lo!

El Past Mortem de Ben Elton és també, segons la premsa britànica, un altre “unputdownable” :

`Engaging and smartly plotted´                                                                   Observer
`Tremendous narrative momentum… genuinely moving’                       The Times
`Veery racy, a compulsive read’                                                                   The Mirror
`Extremely funny, clever, well-written. sharp and unexpectedly moving…
This brilliant, chaotic satire merits rereading several times´        Mail on Sunday

Bé, amb aquestes crítiques, el problema fóra que no ens agradés!  Hom estaria llavors avesat a pensar que si nop ens agrada és perquè no tenim ni cervell ni ànima, ni sentit de l’humor i que no entenem res en llibres ben escrits i ben trenats! La crítica és una arma perillosa, oi?
De vegades és a l’inrevés: què passa si ens acaba agradant molt un llibre que la crítica titlla de “nul·litat total”?
Ja endevineu la mortal de la faula: Cal ser valents: “Fortuna iuvat …”  els atrevits! Prescindiu de la crítica!  Això sí, val a dir que quan la crítica l’encerta i coïncideix amb la nostra opinió, podem dir que estem de sort! Cal aprofitar-ho.

Amb Past Mortem no ha calgut patir gaire. Arribats a la pàgina 50 ja podem assegurar que no pararem fins al final.  Unputdownable. I com que no passa cada dia això de poder compartir informacions agradables, d’aquelles que vénen de gust escampar perquè també d’altres en disfrutin, tal com ho va fer el Pep amb mi, jo us  el proposo a vosaltres sense por a equivocar-me gens ni mica.

I per allò de predicar amb l’exemple,  se m’acut aportar un trosset de llibre, un pessic sinecdòtic que, de ben segur, us  agradarà.

[Chapter] 6

Newson lived in a small terraced house between West Hampstead and the Kilburn High Road. He had once shared it with  Shirley, his ex-partner, but had bought her out after waht they always called ‘the divorce’, although they had never actually been married. Shirley and Newson had split up when Shirley’s  infidelities had become too common and indiscreet even for Newson to miss. She claimed  afterwards that seeing as how he was such a successful detective and all, she had presumed he knew and didn’t mind. Newson had not known and he did mind.
(Ben Elton. Past Mortem. Black Swan. pg 47)

Si aquest tros  (les negretes són meves) us ha agradat, és molt probable que la continuació us segueixi agradant…

They had met as students studying law at university. Their relationship had always been more mental than physical. She was samrt, but Newson was both funny and smart and she found this attractive. She used to tell people that when it came to brains, size really did matter, and that her boyfriend had a whopper.  After a time, Newson came to hate it when Shirley said this, because he felt that it implied that he had a small dick. He used to wish that Shirley would add  ‘and although he’s short his dick’s actually quite a decent size too’… but she never did.
(Ben Elton. Past Mortem. Black Swan. pg 47-48)

Bé, si voleu llegir la resta, l’haureu de comprar… però espero que amb aquestes dues pinzellades n’hio hagi hagut prou per convèrcer-vos que els 6,99£  que costa el llibre paga sobradament la pena de pagar-los o fer mans i mànigues per aconseguir-ne un exemplar.
******************************************

Els belgues i nosaltres

Tenia guardat als esborranys aquesta citació de sota i ara, en adonar-me que no ho havia penjat,  se m’ha acudit reprendre-ho per acabar-ho. Suposo que el mateix dia que ho vaig desar a esborranys, a mitjan octubre, potser vaig imaginar quin comentari personal hi afegiria.  Però ara, la veritat és que no recordo res. De manera que em toca tornar a pensar-hi de bell nou. No em serà gaire difícil. La notícia porta implícita una possible extrapolació, imaginant els Wallons com a  Espanyols i els Flamencs com a Catalans… o viceversa!

Franstalige politieke journalist Martin Buxant vervoegt De Morgen.” (“Le journaliste politique francophone Martin Buxant à De Morgen).
Le quotidien flamand était fier d’annoncer le 10 septembre, par la voix de son rédacteur en chef, l’arrivée d’un journaliste venu de l’autre côté de la frontière linguistique :
Chers lecteurs, à période exceptionnelle, mesure exceptionnelle. Nous sommes le premier journal flamand a engager un journaliste politique wallon.

Le quotidien belge de langue flamande De Morgen vient d’embaucher un journaliste francophone, venu de La Libre Belgique.
Sa mission est une première : raconter aux Flamands ce qui se passe chez les Wallons. soit de l’autre côté de la frontière linguistique,
mais aussi culturelle, économique et sociétale.

(Extrait du site  Arrêt sur images  29 septembre 2011) 

 

Tot fa pensar que aquests belgues tenen ganes d’entyendre’s. Tret que es tractés d’una estratègia mediàtica, aquella mesura  mostra un grau d’empatia i de ganes d’informar bé realment admirables.
S’imposava, és clar, una petita reflexió i alguna pregunta. Es tracta d’imaginar quina fóra, trasposada a Espanya i a Catalunya o el País Basc, la situació que explica la notícia. Quins periodistes polítics catalans o bascos contractarien diaris com  ABC, o La Razón o El Mundo, per tal que expliquessin als seus lectors la realitat política catalana o basca de la manera més sensata i acurada possible.

La meva cultura mediàtica no dóna com per poder respondre aquesta pregunta. La deixo aquí perquè algú que hi entengui la contesti com vulgui.
Això no treu que sí que m’atreveixi a proposar-los periodistes com Enric Juliana, Valentí Puig, Vicent Partal, Jaume Barbeta, Antoni Puigverd, Salvador Cardús i Pilar Rahola entre una llarga sèrie de periodistes i comentaristes polítics de qualitat contrastada.


No m’atreveixo en canvi a proposar cap nom de periodista espanyol i espanyolista que poguessin contractar  El Periódico en català, l’Ara, El Punt &  Avui+, La Vanguardia en català per conèixer de primera mà i des d’una perspectiva centralista el que es cou a les més altes esferes del poder central.  Suposo que un intercanvi de cromos fóra molt útil, però em temo que això només sigui un somni impossible.  Tothom dóna per mort et temps de la pedagogia i les bones intencions. Som a l’era de la confrontació. Guerra freda en fase d’escalfament?

Dit això, valgui el post, com a mínim, com a hipòtesi de treball per a una novel·la de política-ficció per qui la vulgui endegar.

Júlia Costa. L’inici del capvespre

Si  hi ha un llibre que em faria il·lusió que arribés a molta gent, aquest llibre és la novel·la de Júlia Costa, L’inici del capvespre, per a mi, una obra excel·lent.

És per això que us recomano que el tingueu en compte a l’hora de triar llibres de qualitat garantida per Sant Jordi i capvuitada, i la resta de l’any.

Desitjo, Júlia, que aquest Sant Jordi 2010 et doni una nova oportunitat per fer conèixer aquesta obra, i totes les demés, a molts lectors.

Recorda d’incloure en el llibre un paperet amb l’adreça de tots els teus blogs.

Bona diada.

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços


* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Il·lusions i incerteses. Novel·la col·lectiva

Des de Blanes, la Montse ens fa saber que ella és una de les vuit autores de la novel·la col·lectiva.

Ens en fem ressò i ho pengem aquí perquè en quedi constància i us ho apunteu a la llista de compra de Sant Jordi.

Montse, felicitats per la part que te’n toca i… molt d’èxit.

____________________

Fruita del temps. Natura viva

Ja s’acosta el Nadal 2007, gairebé és aquí. Arreu s’ha imposat la bombeta petita per fer com més festa millor i no malgastar electricitat massa inútilment. Les palmeres de Sitges són ara blaves, un blau lilós que alegra la vista dels qui passegem vora la platja, sota l’església metàfora.

Sitges
Foto SGR

He volgut immortalitzar aquesta panera de fruita dolça que ja tinc ben mossegada.
És fruita del temps, dolça com la mel , que assaboreixo amb delit i d’on sé que en trauré profit: mots, emoció i poesia …

fruita_dhivern_natura_viva.jpg

Foto SGR