Mantenir viu el blog. 29/30. Comentar una pel·lícula o seqüència de pel·licula.

Estratègies escriptòriques per mantenir viu el blog. 

Mantenir viu el blog. 29/30. Comentar  una pel·lícula  —o seqüència de pel·lícula— que haguem vist recentment al cinema o a casa.

Gairebé totes les grans cadenes de televisió ofereixen vàries pel·lícules cada setmana.  La premsa acostuma a llençar un o dos cops l’any una col·lecció temàtica de cinema a baix preu  i  cadascú té a casa una col·lecció petita o gran de pel·lícules que abasten totes les èpoques i tots els gèneres.

Se m’acut doncs que una possible estratègia per mantenir viu el blog consisteix a transformar-nos en pseudocrítics de cinema per una estona i comentar o bé tota una pel·lícula sencera o bé una seqüència especial que ens hagi interessat especialment.

En pocs dies m’he sentit atacat per les dues  primeres pel·lícules de la saga de Jason Bourne, però reconec que m’he deixat portar per l’embranzida sense presentar-hi cap resistència.

El País proposava fa unes setmanes, per només dos o tres euros suplementaris, el DVD de  la primera pel·lícula de la saga:  The Bourne Identity, en castellà  El caso Bourne. Rodada el 2002.
Ahir al vespre, TV1  proposava  la segona pel·lícula:  The Bourne Supremacy, en castellà  El mito de Bourne. Rodada el 2004. I me la vaig mirar!

Sóc un entusiasta de pel·lícules d’espionatge, d’intriga, i d’acció. Qualsevol thriller i qualsewvol drama m’interessa poc o molt.  La saga Bourne és doncs un tipus de pel·lícula que m’agrada.  En alguns aspectes em recorda la Saga de “James Bond, l’agent 007  —que enguany celebra cinquantrenari!
Bourne també ens passeja per grans capitals del món, ens proposa immenses dosis de persecucions a peu i en cotxe, de lluites cos a cos i d’accions arriscades que són l’equivalent d’una “queste” perpètua en busca de la pròpia identitat i de la veritat.  No és estrany doncs que el protagonista aconsegueixi la màxima empatia per part de l’espectador ni que, per tant, la saga ja comptri amb quatre títols: el darrer estrenat aquest setembre passat.

He vist les dues primeres pe·lícules  i m’han quedat ganes per veure els altres dues.

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Mantenir viu el blog. (21/30). Carta oberta a algú.

Mantenir viu el blog. 21/30. Carta oberta a algú. Lloar-li  els fets o els dits o discrepar-ne obertament.

..

Aplicar questa estratègia és més fàcil del que sembla a primera vista…  tot i que la paraula “carta”  comença a semblar  una cosa una xic esotèrica, més pròpia del segle passat que no pas del segle XXI.
Però una carta tant poden ser  140 caràcters i  en podem dit tweet com ser dues ratlles curtetes com un  SMS…

Cal precisar que si escrivim una carta oberta a algú, s’entén que ens adrecem a algun personatge públic que té alguna mena de responsabilitat política, econòmica, cultural, educativa… i que ho podem fer sense complexos, perquè estem jugant al nostre camp, al nostre blog.

Tot és començar i ben aviat ja començarem a trobar gust en una activitat que exigeix algun tipus de resposta per part del destinatari.
Reconec que aquesta proposta pot semblar que s’assembla a una altra que ja vaig proposar i que consistia a formular preguntes als responsables polítics de Catalunya i d’Espanya els dimecres o dijous de cada setmana de manera que les nostres/vostres preguntes tinguessin una probabilitat  de formar part de la llista de temes a tractar pel Consell de Ministres dels divendres o   la llista de temes a tractar per part del govern de la Generalitat. Però no. no és ben bé el mateix. Allà el que cal és fer preguntes concretes.  Aquí, el ventall de possibilitats s’amplia  “ad libitum”, i no cal que ens limitem a preguntar.
Adrecem-nos a una regidora,  alcaldessa,  actor, científic, periodista, professor, presentador, blogaire… a qui volgueu.

S’entén que els destinataris poc s’esperen la vostra carta. I és probable que si no feu un esforç per esbrinar llur adreça postal o electrònica és probable que mai no llegeixin la vostra carta oberta.  Però això  no ha de ser obstacle per a a la nostra acció escriptòrica:  nosaltres hem de fer la nostra feina…  “els déus ja reconeixeran els seus”.

Com he procurat anar demostrant en aquesta llarga sèrie d'”Estratègies per a mantenir viu el blog“, es tracta de passar de la proposta teòrica a l’execució pràctica.  I això faré ara, tot seguit.
A qui escriurem?

Carta oberta a Pere Navarro, Secretari General del PSC (Partit dels Socialistes de Catalunya)  en resposta a la seva  “Carta oberta als catalans” (Article del primer secretari del PSC, Pere Navarro, publicat avui al diari El Periódico. 12 de juliol de 2012)  i  com a comentari de l’entrevista que li va fer El Periódico el  proppassat  12 d’agost.

Senyor,

He llegit atentament la seva carta als catalans i l’entrevista que li han fet els de El Periódico.  Tot el que vostè diu sembla força assenyat i equilibrat. Però en el context de l’actual  greu crisi
social i política, tot el que vostè diu acaba servint per no res… només per omplir línies de diari… és pura retòrica inútil.

On és escrit el que vostès proposen al govern de la Generalitat per poder sumar-se a la seva proposta per al pacte fiscal?  Què té de secreta que no ho poguem llegir i entendre?
Això és el que vostè ha d’adreçar a tots els Catalans. No una carta oberta bla bla bla… que no aporta res.
Sobre tots i cada un dels temes que es posen constantment sobre la taula on és la veu neta i clara del socialistes de Catalunya?  Sí, potser sí que cal un procés electoral per
clarificar què cal esperar del nou PSC,  si  l’eterna cantarella patètica d’una Espanya Federal que no existeix en el cap de ningú a Espanya que ja no es creu ningú,
i que acaba rimant i sent sinònima d’ “excusa covarda”.
Això o bé  un partit amb  una nova estratègia que s’enfronti manifestament a les zones mafioses de poder del PSOE espanyol, empenyades, com el mateix PP, a
mantenir Catalunya en situació de zona parasitada impunement.

El 12 d’agost vostè ja sabia que el president Rajoy ha contestat per enèsima vegada que no vol sentirt parlar de pacte fiscal.  Com és que vostè  no s’enfronta  a Mariano Rajoy
i en canvi sí que s’atreveix a fer la comèdia de demanar per enèsima vegada al President Artur Mas que negociï amb Rajoy?

Sí, demani als diputats que surtin dels despatxos i que connectin amb la gent, i convoquin reunions i actes que demostrin que el PSC és un partit d’esquerres i que és capaç
de liderar amb l’acció i l’exemple la lluita contra les desgràcies que provoquen les mesures antisocials del Govern de Madrid o del Govern de la Generalitat.

Demostreu-ho amb fets… el vostre silenci permanent ara mateix és culpable.

Ara per ara, el PSC  té la imatge que s’està guanyant a pols per covardia i inacció, per indefinició i per hipocresia…  A les properes eleccions veureu el que veureu com no canvieu   la imatge actual.  No es pot enganyar a tothom permanentment.  I afanyeu-vos a fer el que toca, que queda molt poc temps per les properes eleccions.

Atentament

Sani Girona

VNG,  22 d’agost de 2012

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Joan Majó sobre la independència.


* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

 .

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Educació. Article de Miquel Colomer: “L’ecologisme no és humil”

Hem trobat a  El Matí Digital un article de Miquel Colomer que ens ha agradat. I  hem panesat que paga la pena citarlo sencer.
Quedi clar que aquesta còpia integral del seu article no té més objectius que

1. retre un homenatge al seu autor2.
2. donar-lo a conèixer a tothom que visiti el nostre blog… i que el facin córrer, que el llegeixi com més gent millor.
La reflexió que fa i ens fa fer cal tenir-la molt en compte.  Altra cosa seran les mesures que calgui prendre per esmenar allò que implícitament i explícita proposa modificar en el nostre sistema educatiu.
.

L’ecologisme no és humil

Alumnes creguts, i cregudes, però mediocres. D’allò més mediocre.

Concepció utilitarista de l’etapa de formació. Pensar que allò que fas a les escoles i instituts serveix per arribar a tenir un “bon lloc de treball”. Res més allunyat de la realitat perquè aquesta no és la funció ni del primer ni del segon ensenyament. És de formar persones del que es tracta. Persones il·lustrades, assenyades, de bon cor. Civilitzades. És aquesta la funció de l’ensenyament, i no cap altra.
No anem bé si pensem altrament. Estudi, lectura, reflexió, esforç. Aquests valors. I imposició d’ordre i disciplina. I tenir cura de les formes, molta cura amb les formes que hem tant desprestigiat aquests darrers temps. Igual que l’ortografia. Fer faltes d’ortografia és la primera mostra de mala educació. Es comença per fer faltes d’ortografia i s’acaba pensant que es pot anar a classe amb xancletes i que, a més, això no té perquè tenir cap importància. Però el fet és que anar a classe amb xancletes significa que no dónes cap importància a la classe. És que després vaig a la platja, i total! I aquest “total” vol dir que la platja passa per davant de la classe, animal. O, és que fa calor! Doncs ens aguantem. Perquè hem vingut a aguantar i no a deixar-nos anar.
Una part del professorat s’ho hauria de fer mirar, també, és clar. L’igualitarisme ha donat uns fruits funestos, però. Hi ha aquest orgull de certs alumnes creguts, sense cap motiu de ser creguts perquè són alumnes mediocres per bé que les seves famílies es guanyin prou bé la vida, que mai no consenten que els cridis a l’ordre ni els renyis. S’enfaden i es fan els ofesos, pobrets, ells que no paren d’ofendre l’ordre que cal perquè les classes funcionin. I si al final els convides a abandonar l’aula, prefereixen plantar-te cara i no fer-te cas encara que això comporti que la classe s’aturi i els perjudicats siguin la resta de companys.
No hi ha generació més egoista, mimada i consentida que aquesta actual que representa que ha crescut enmig dels valors de la “solidaritat” i de l’ecologisme. Ni disculpes no saben demanar després, pobrets. No els han educat d’aquesta manera a casa. No admeten el professor com algú superior a ells. Sí, un superior. Un superior perquè representa que sap molt més del que ells saben i no tenen ni la humilitat de reconèixer-ho.
Alumnes creguts, i cregudes, però mediocres. D’allò més mediocre. L’ecologisme no és humil. I encara menys l’igualitarisme.
Tants nois i tantes noies educats en la ignorància de la humilitat.
Hi ha, però, algunes mesures que caldria recuperar. Fou, per exemple, un gran error fer desaparèixer les tarimes de les aules. La tarima com a mesura visual. El professor per damunt de l’alumne. Qua l’alumne hagi d’alçar la mirada. Caldrà, després, fer moltes més coses, moltes, però recuperar la tarima, una tarima sòlida i ben visible, fóra sens dubte un primer pas que se m’acut imprescindible.

El Matí Digital. Miquel Colomer .  3 juny de 2012

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *.

.
Enllaços

.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Mantenir viu el blog… i 30/30. Contesteu algun dels 30 qüestionaris temàtics.

Estratègies blogoescriptòriques per mantenir viu el blog.

30/30. Contesteu un dels 30 qüestionaris temàtics que us tenim preparats.

Són qüestionaris d’unes 12 preguntes de mitjana. No us prendrà gaire estona contestar-los, tant si ho feu per escrit, per mitjà d’un formulari creat ad hoc per cada qüestionari, com si us fa gràcia contestar-ho oralment amb una gravació en àudio mp3 o gravant un petit video amb la vostra webcam. Estem segurs que el petit esfrorç de contestar lliurement a totes les preguntes serà una experiència interessant  i us reportarà una gran satisfacció.

Proposeu i/o contesteu un qüestionnari cada quinze dies. Això dóna per  més d’¡un any.   “Qui any empeny, vida passa.” (SGR).
Repasseu la llista i veureu que ja teniu un munt de bones idees per mantenir viu el blog.  

Gràcies?   Encantats  !

I .

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

  • Recordatori. 30 estratègies escriptòriques per mantenir viu el blog.

 

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Mantenir viu el blog. 19/30. Preguntes per al Ple municipal.

Estratègies blogoescriptòriques per mantenir viu el blog. 19/30

 Una vegada al mes, prepareu també les vostres preguntes per als partits polítics que tenen representació al govern municipal i que us contestin al Ple Municipal mensual.

Més fàcil i directe encara que l’anterior proposta… Es tracta de  creure’ns que som ciutadans de primera categoria i que tenim tot el dret a participar en la vida política municipal.  “Pensa globalment, actual localment”. Actuem.

Les ordenances preveuen en cada municipi com es gestiona l’assistència als Plens Municipals Mensuals i com es gestionen les preguntes que els ciutadans fan al govern municipal.  En moltes ciutats aquest plens es fan una vegada al mes ( el primer dilluns, el tercer dijous, etc…).  L’ordre del dia inclou sempre un torn obert de preguntes.
Ja sabem que cal fer aquestes preguntes a través dels representants dels partits polítics.  Però aquests regidors no saben el que vosaltres volem saber  a no ser que els ho diguem.

Pocs són els partits que demanen obertametn la participació dels ciuitadans a la vida pública municipal.  Val a dir que la CUP  (Candidatura d’Unitat Popular)  ho demostra amb fets,

Quin és le pressupost detallat de l’Ajuntament per aquest any?  Quins van ser els pressupostos dels darrers tres anys?  En què es va invertir  els diners dels ciutadans?   On i com es poden llegir  les actes dels plens municipals?

Preguntem-els-ho en els nostres blogs interactius i enviem-los-els els nostres posts amb els comentaris que continguin…

Fem blog i política, a més de ciutadania normal i corrent, i demecràcia participativa. Aviam si iniciatives com aquesta aconsegueixen canviar  aquest actual model, que sembla —dic bé, sembla— un model enquistat i poc participatiu que tots els partits podrien acabar modificant i democratitzant si volguessin...
Però cal voler.  
Tret de molt poques excepcions, no volen.  Cal tenir idees i  cal creure’ns que com a ciutadans i vilatans de la nostra vila tenim  alguna cosa a dir també els dies de cada dia i no només un cop cada quatre anys.  

Fem política tot mantenint viu el blog.

.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Mantenir viu el blog. 14/30

Estratègies blogoescriptòriques per manteniu viu el blog.

14.  L’estratègia de la  llisteta o  “Ram de posts” aliens.

El post només cal que contingui 5 o 6 enllaços a  5 o 6 posts, per anar bé amb títol i autor inclosos, que  ens hagin fet el pes durant la navegació per la blogosfera aquell dia, aquella setmana o aquell mes.  Posem-nos-ho fàcil !  .
En funció de les ganes de guerra escriptòrica que tinguem, ens podem dedicar a escriure quatre ratlles per cada un dels enllaços triats o deixar-ho erm.
Que siguin els lectors els que hi diguin alguna cosa…si  la vostra proposta poc o molt els convenç.

Es tracta d’escollir  posts “cosa fina”  o posts “agoserats”.  Com més especials, millor… és clar.
El factor sopresa, com en els thillers, és fonamental.
Però n’hi ha prou que ens interessin a nosaltres.  Amb ganes d’afinar al màxim, es pot fer una cerca temàtica, i buscar i llistar posts que incloguin tal o qual paraula clau, de manera que sigui una llista de posts temàtica…

Una variant de la proposta és crear una llista d’enllaços a aquests posts “especials” de la setmana o del mes a la zona dels enllaços del blog… a dalt de tot, que siguin ben visibles en obrir el blog… Això té l’inconvenient que en renovar la llista, aust enllaços es perdin o se n’hagi de fer un arxiu… fet que duplica la feina… Es pot fer així, és clar, però això no fa post! ;-9

Em sembla millor estratègia tenir sempre un post-esborrany a mà  i  a punt  per poder-hi anar  afegint aquelles pàgines web o aquells posts interessants que acostumem a guardar als enllaços favorits del navegador.
La cosa és tan simple com afegir-los també al nostre post-esborrany que titularem (i numerarem) “Ram de posts”  o “Florilegi postaire”… o qualsevol altre títol que faci bonic. 

Arribats als  5 o 6 enllaços, ja  en podem penjar-lo fent-ne un post divulgatiu... I encetar un altre post-esborrany que ens ajudarà  a mantenir viu el blog.  

.

 * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“Si Cataluña se va” (Suso del Toro. 2010).

Hi ha tanta necessitat de carinyo polític a Catalunya… que m’envien avui, dimecres 9 de maig del 2012 , còpia d’un article de Suso del Toro
publicat a l’edició del diari  El País el 8 d’‘agost del 2010 !!!    I no em diuen que és de fa gairebé dos anys!

M’ho he mirat i  m’ha semblat que  l’anacronisme es podia explicar pel fet que,  prescindint de la dates,
una part del contingut de l’article de Suso del Toro continua tenint tota la seva vigència.
Una altra part, com les referències al ex president Rodríguez Zapatero  fan que ens adonem del molt de pressa
que passa el temps i de com canvien els fets històrics ! … Rodríguez Zapatero… no us sembla que ja faci cinc anys?
I només era abans d’ahir !

Suso del Toro, és un dels escriptors de més actualitat a Galícia. Té  publicat un llibre titulat
Outro idea de España: Mar de fondo (Otra idea de EspañaISBN 84-8307-672-1, 2005).
Recopio aquí l’article, que per cert es pot consultar a Internet, present en molts webs que el van reproduir.

SUSO DE TORO. Si Cataluña se va.
El País.   8 agosto 2010

“Los intereses centralistas ya lo han logrado. Los catalanes han pasado
de la desafección al despegue.
La banca casi no concede créditos, pero también cuesta dar crédito a
lo que hacen la mayoría de los medios de comunicación madrileños.
Ni siquiera descansan los domingos: leo en una revista dominical que
distribuyó la pasada semana el rotativo El Mundo una lista que
confeccionaron con “los españoles más queridos y más odiados” por los
españoles. Qué miedo. Los tales “españoles” que declararon para la
encuesta su amor a diestro y su odio a siniestro en realidad son de
ese diario, pero la manipulación periodística hace que esas personas
se transformen en “los españoles”. ¿A que no saben quiénes son “los
más odiados” de esa curiosa lista, que hace unos años nos parecería
grimosa y hoy ya pasa desapercibida?
Acertaron. De la lista de diez personajes, los que figuran en la parte
superior de la lista son políticos “enemigos de España”: catalanes o
miembros del Gobierno de Rodríguez Zapatero, empezando por el propio
presidente. Los otros cinco son protagonistas o presentadores de
programas basura, lo que indica que quienes votan esa lista son
consumidores de esos manjares televisivos. ¿Los más amados? Los
deportistas y futbolistas que no sean catalanes, y eso tiene mérito
cuando una selección española repleta de catalanes acaba de ganar el
Mundial.
El odio contra los “enemigos de España”, los “antiespañoles”, viene
del franquismo, pero se siguió alimentando estos años con los
asesinatos de ETA y las ambigüedades del nacionalismo vasco ante los
crímenes. Cuando el terrorismo etarra aflojó porque no le quedó más
remedio, la dieta se completó con “los catalanes nos roban, el
“Estatut” rompe España, la lengua castellana se rompe, los toros se
rompen…” Los insultos continuos y las campañas contra los intereses
catalanes, su lengua y su identidad son el trabajo sucio y burdo, que
ha ido acompañado de razonamientos y análisis de intelectuales que
argumentaron lo mismo pero con más finura. La mirada y los intereses
centralistas que se cerraron en banda lo han conseguido: ya estamos en
una época nueva, Cataluña ha pasado de la desafección a su despegue,
buena parte de la sociedad catalana ha llegado a una conclusión al
fin: España no comprende a los catalanes y los rechaza; seguir
formando parte del Estado español solo le acarreará desprecios y
problemas.
Podemos detenernos en las incidencias, escándalos, roces entre
partidos catalanes, pero perderemos de vista lo esencial, lo que corre
por el fondo y es transversal al conjunto de la sociedad catalana:
Cataluña se está convenciendo de que su nacionalidad nunca tendrá
encaje en este Estado y de que España solo es un lastre. Mentalmente
ya casi han cruzado la raya. Si lo hacen, la deriva hacia la
independencia sería inevitable. En adelante nuestros conciudadanos
catalanes desistirán ya de buscar un encaje nacional dentro de la
Constitución, una Constitución que los propios nacionalistas catalanes
ayudaron a redactar y que suscribieron como un pacto político para
poder existir dentro de España. También saben que reformarla o
redactar otra nueva que los reconozca nacionalmente es imposible: el
nacionalismo español también lo impediría. Respecto a los vascos como
nacionalidad, en cuanto ETA ponga fin a su lamentable y siniestra
existencia, comprobaremos lo que piensa la mayoría de su sociedad.
El Gobierno intenta un diálogo con la Generalitat para detener esa
deriva, pero los nacionalistas españoles, con la bandera tan
inflamada, probablemente conseguirán que fracase en nombre de la
sagrada unidad de España. Hemos visto cómo el españolismo empapa la
capital del Estado y todas las instituciones, desde el Tribunal
Constitucional al último guardia. La “España plural” ha sido
imposible, los esfuerzos para actualizar el autogobierno catalán
tendrían que haber ido acompañados de una política nueva que reflejase
la pluralidad cultural y lingüística y nada ha cambiado. Una nueva
idea de España. Pero España sigue siendo de
Cataluña, sin Estado o con él, es una nacionalidad europea, mientras
Galicia está siendo desguazada como nacionalidad desde la propia Xunta
siguiendo las consignas del españolismo centralista. Si los catalanes
se van, ¿qué España nos espera a nosotros? Pero vivir bajo la
ideología del nacionalismo cañí también será insoportable para muchas
otras personas por toda España que no tolerarán retroceder a la época
de pan, fútbol y toros. Una, grande y libre de catalanes, vascos y
demás ralea. Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian
pero otros los necesitamos. Una España sin ustedes será
definitivamente insoportable.”

.

Que sàpigues, Suso admirat, que ara per ara, ens quedem… però no pas per voluntat pròpia,
ni perquè tu ens necessitis! Sinó perquè no ens deixen marxar!
Els pitjor és que ho facin mantenint  i forçant encara més  la injustícia
provocada per la relació paràsita d’Espanya en relació amb Catalunya.
Ofegant Catalunya, Espanya s’ensorrarà.  Quin govern espanyol  està disposat a evitar-ho?

Espriu ja pronosticava que del somni a la realitat  i ha dissortadament una distància infranquejable.
Ara hi ha noves versions del seu famós Assaig de càntic en el temple 


Assaig de càntic en temps de dominació espanyola

Com m’agradaria ser un home lliure
Viure com un català lliure a Catalunya
I no haver d’estar sotmès a la dictadura
Econòmica d’allò que s’anomena Espanya 

Però, tu, tu sigues valent !

Com m’agradaria ser com un suec o un danès
O com un txec o un eslovè,  com un grec  o un finlandès
Que no han de demanar ni permís ni perdó a ningú
Per parlar llurs llengües maternes i minoritàries.

Però, tu, tu sigues valent !

Com m’agradaria poder ser solidari amb,
Sense fer distincions, tots els pobles d’Espanya 

Però sense ser expol·liat i insultat a diari
En els temps de la crisi i de la còlera integral
Contra la dominació colonial espanyola.

Però, tu, tu sigues valent !

Massa em temo que no he de poder seguir
Mai el meu somni de completa llibertat 

I em quedaré lligat a Espanya fins la mort
Car jo sóc també massa poruc i covard 
I potser no tindré el valor que cal per lluitar 
Per la Independència de la meva rica, plena
Però dissortada i maltractada Pàtria.

Però, tu, tu sigues valent !

Anònim català
 


* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

13a Ateneuesfera. 14 d’abril del 2012.

Dissabte 14 d’abril, a les cinc de la tarda va tenir lloc a l’Ateneu de Barcelona una nova trobada de blogaires. La tretzena sessió de l’Ateneuesfera, convocada i coordinada per Guillem Carbonell.

Alguns detalls del contingut de la sessió els podreu trobar als posts dels blogs d’alguns dels presents.

Al del Miquel Saumell  El radar de Sarrià.
Al de l’Albert Ullibarri.  The Daily Avalanche. Vida després d’Internet.
Al de la Roser Caño Valls. Antaviana.
Al del Guillem Carbonell. Time Out .

Aquí un àlbum amb  algunes fotos dels participants. Fotos perpetrades per en Sani.

_____________________________________________

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Ben Elton. Past Mortem. Quan la crítica l’encerta…estem de sort!

L’amic Pep em va deixar fa uns dies un Ben Elton: Past Mortem.  Ja ens n’havíem intercanviat d’altres i aquest comerç llibresc ens anava euforitzant.

—Prova’l i mira si t’agrada. Si no el deixes, eh?

I és que no feia massa havíem estat parlant de llibres i de la necessitat de dedicar el temps només a llibres prou interessants com per entusiasmar-nos al màxim des del principi fins al final: “Unputdownable”  em va dir la Mary que es deia d’un llibre com aquell, tot deixant-me  Omertà, de Mario Puzo. I va tenir raó. Una vegada començat no podia parar de llegir-lo!

El Past Mortem de Ben Elton és també, segons la premsa britànica, un altre “unputdownable” :

`Engaging and smartly plotted´                                                                   Observer
`Tremendous narrative momentum… genuinely moving’                       The Times
`Veery racy, a compulsive read’                                                                   The Mirror
`Extremely funny, clever, well-written. sharp and unexpectedly moving…
This brilliant, chaotic satire merits rereading several times´        Mail on Sunday

Bé, amb aquestes crítiques, el problema fóra que no ens agradés!  Hom estaria llavors avesat a pensar que si nop ens agrada és perquè no tenim ni cervell ni ànima, ni sentit de l’humor i que no entenem res en llibres ben escrits i ben trenats! La crítica és una arma perillosa, oi?
De vegades és a l’inrevés: què passa si ens acaba agradant molt un llibre que la crítica titlla de “nul·litat total”?
Ja endevineu la mortal de la faula: Cal ser valents: “Fortuna iuvat …”  els atrevits! Prescindiu de la crítica!  Això sí, val a dir que quan la crítica l’encerta i coïncideix amb la nostra opinió, podem dir que estem de sort! Cal aprofitar-ho.

Amb Past Mortem no ha calgut patir gaire. Arribats a la pàgina 50 ja podem assegurar que no pararem fins al final.  Unputdownable. I com que no passa cada dia això de poder compartir informacions agradables, d’aquelles que vénen de gust escampar perquè també d’altres en disfrutin, tal com ho va fer el Pep amb mi, jo us  el proposo a vosaltres sense por a equivocar-me gens ni mica.

I per allò de predicar amb l’exemple,  se m’acut aportar un trosset de llibre, un pessic sinecdòtic que, de ben segur, us  agradarà.

[Chapter] 6

Newson lived in a small terraced house between West Hampstead and the Kilburn High Road. He had once shared it with  Shirley, his ex-partner, but had bought her out after waht they always called ‘the divorce’, although they had never actually been married. Shirley and Newson had split up when Shirley’s  infidelities had become too common and indiscreet even for Newson to miss. She claimed  afterwards that seeing as how he was such a successful detective and all, she had presumed he knew and didn’t mind. Newson had not known and he did mind.
(Ben Elton. Past Mortem. Black Swan. pg 47)

Si aquest tros  (les negretes són meves) us ha agradat, és molt probable que la continuació us segueixi agradant…

They had met as students studying law at university. Their relationship had always been more mental than physical. She was samrt, but Newson was both funny and smart and she found this attractive. She used to tell people that when it came to brains, size really did matter, and that her boyfriend had a whopper.  After a time, Newson came to hate it when Shirley said this, because he felt that it implied that he had a small dick. He used to wish that Shirley would add  ‘and although he’s short his dick’s actually quite a decent size too’… but she never did.
(Ben Elton. Past Mortem. Black Swan. pg 47-48)

Bé, si voleu llegir la resta, l’haureu de comprar… però espero que amb aquestes dues pinzellades n’hio hagi hagut prou per convèrcer-vos que els 6,99£  que costa el llibre paga sobradament la pena de pagar-los o fer mans i mànigues per aconseguir-ne un exemplar.
******************************************