Mantenir viu el blog. 28/30. El dia mundial de…del que sigui.

Estratègies blogoescriptòriques per mantenir viu el blog.

28/30.  Escriure sobre el dia mundial del que toqui ( amb capvuitada inclosa) o bé centenaris, bicentenaris o tricentenaris de qui sigui… (i no ve d’un pam, dos o tres anys més o menys, també val!)

La cosa dóna per molt. Dóna per tant,  que periodistes poc sospitosos de no tenir res  a dir,  com per exemple  Enric Juliana, corresponsal de La Vanguardia a Madrid, fan d’anguila, amaguen el “bulto”  i  en comptes de parlar-nos de la tragèdia de l’afer Bankia, o analitzar el perquè  de la connivència del PP amb els directius corruptes de les grans entitats bancàries…  Enric Juliana, repeteixo, el diumenge 27 de maig, a La Vanguardia,
té la santa astúcia  rabosenca de parlar-nos  de  “Joan Prim en la nevera”  (La Vanguardia. Dg. 27 mayo 2012. pg. 28)  Per què? : Devine si tu peux, et choisis si tu l’oses !
Llegiu això:

“(…) Mientras sus restos reposan en el friogorífico de Reus, Prim vuelve. A finales de este año, el 27 de diciembre, se colocará una placa en la calle del Turco de Madrid
(hoy Marqués de Cubas), donde tuvo lugar el atentado que tres días después acabaría con su vida. Ocho sicarios (…)

Vuelve Prim y estas semanas se están celebrando en Madrid unos coloquios sobre su figura en el Instituto de Historia y Cultura Militar, dependiente del Ministerio de Defensa. (…)

Vuelve el general Prim que nunca quiso el experimento federal: ” mientras yo viva no habrá república en España”, y  en el 2014 se celebrarà el segundo anivrsario de su nacimiento, una efeméride que coincidirá en Catalunya  —si antes no nos hemos hundido todos en la sima que se abre en el sur de Europa—  con el trescientos aniversario de 1714.
Interesante cruce. La Catalunya que se quiere ir (en fase creciente) y la que, pese a todo, sigue pensando en la gobernación de España (en fase menguante).
(…) 
Enric Juliana. Joan Prim en la nevera”  (La Vanguardia. Dg. 27 mayo 2012. pg. 28)  

La traca final en un darrer paràgraf d’antologia:

Dos frases del general [Prim! ]  podrían ser la dicisa de ambas corrientes. La conocida disyuntiva romántica de victoria o muerte: “O caixa o faixa” (1843). Y la petición de paciencia  [!!!]  a los republicanos catalanes tras la Gloriosa de 1868: “Catalans, voleu correr massa; no correu tant que podrieu caure”.

Oi  que en Juliana sap el que es diu, i com dir-ho… per boca de Prim?  Doncs això… Aquí ja torno a parlar jo.  Crec que  si ho he llegit bé  i  no vaig massa errat, l’Enric ens ve a dir una cosa  així:

Catalans,  o  “caixa o faixa”   o  ” ajoyagua” (“deja que te jodan los gobiernos de Madrid y aguanta”)  com sempre des de 1714… aviat farà  300 anys !  Trieu si podeu, tot és mal que mata.

Ja veieu si dóna per dir coses qualsevol centenari , bicentenari o tricentenari…  I  a sobre en treiem bons consells:  “No correu que podeu de caure !”.  Gràcies Enric, ets impagable!

Pensem què podriem dir del tricentenari d’en Rousseau… !!!

. 

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
Anuncis

“Si Cataluña se va” (Suso del Toro. 2010).

Hi ha tanta necessitat de carinyo polític a Catalunya… que m’envien avui, dimecres 9 de maig del 2012 , còpia d’un article de Suso del Toro
publicat a l’edició del diari  El País el 8 d’‘agost del 2010 !!!    I no em diuen que és de fa gairebé dos anys!

M’ho he mirat i  m’ha semblat que  l’anacronisme es podia explicar pel fet que,  prescindint de la dates,
una part del contingut de l’article de Suso del Toro continua tenint tota la seva vigència.
Una altra part, com les referències al ex president Rodríguez Zapatero  fan que ens adonem del molt de pressa
que passa el temps i de com canvien els fets històrics ! … Rodríguez Zapatero… no us sembla que ja faci cinc anys?
I només era abans d’ahir !

Suso del Toro, és un dels escriptors de més actualitat a Galícia. Té  publicat un llibre titulat
Outro idea de España: Mar de fondo (Otra idea de EspañaISBN 84-8307-672-1, 2005).
Recopio aquí l’article, que per cert es pot consultar a Internet, present en molts webs que el van reproduir.

SUSO DE TORO. Si Cataluña se va.
El País.   8 agosto 2010

“Los intereses centralistas ya lo han logrado. Los catalanes han pasado
de la desafección al despegue.
La banca casi no concede créditos, pero también cuesta dar crédito a
lo que hacen la mayoría de los medios de comunicación madrileños.
Ni siquiera descansan los domingos: leo en una revista dominical que
distribuyó la pasada semana el rotativo El Mundo una lista que
confeccionaron con “los españoles más queridos y más odiados” por los
españoles. Qué miedo. Los tales “españoles” que declararon para la
encuesta su amor a diestro y su odio a siniestro en realidad son de
ese diario, pero la manipulación periodística hace que esas personas
se transformen en “los españoles”. ¿A que no saben quiénes son “los
más odiados” de esa curiosa lista, que hace unos años nos parecería
grimosa y hoy ya pasa desapercibida?
Acertaron. De la lista de diez personajes, los que figuran en la parte
superior de la lista son políticos “enemigos de España”: catalanes o
miembros del Gobierno de Rodríguez Zapatero, empezando por el propio
presidente. Los otros cinco son protagonistas o presentadores de
programas basura, lo que indica que quienes votan esa lista son
consumidores de esos manjares televisivos. ¿Los más amados? Los
deportistas y futbolistas que no sean catalanes, y eso tiene mérito
cuando una selección española repleta de catalanes acaba de ganar el
Mundial.
El odio contra los “enemigos de España”, los “antiespañoles”, viene
del franquismo, pero se siguió alimentando estos años con los
asesinatos de ETA y las ambigüedades del nacionalismo vasco ante los
crímenes. Cuando el terrorismo etarra aflojó porque no le quedó más
remedio, la dieta se completó con “los catalanes nos roban, el
“Estatut” rompe España, la lengua castellana se rompe, los toros se
rompen…” Los insultos continuos y las campañas contra los intereses
catalanes, su lengua y su identidad son el trabajo sucio y burdo, que
ha ido acompañado de razonamientos y análisis de intelectuales que
argumentaron lo mismo pero con más finura. La mirada y los intereses
centralistas que se cerraron en banda lo han conseguido: ya estamos en
una época nueva, Cataluña ha pasado de la desafección a su despegue,
buena parte de la sociedad catalana ha llegado a una conclusión al
fin: España no comprende a los catalanes y los rechaza; seguir
formando parte del Estado español solo le acarreará desprecios y
problemas.
Podemos detenernos en las incidencias, escándalos, roces entre
partidos catalanes, pero perderemos de vista lo esencial, lo que corre
por el fondo y es transversal al conjunto de la sociedad catalana:
Cataluña se está convenciendo de que su nacionalidad nunca tendrá
encaje en este Estado y de que España solo es un lastre. Mentalmente
ya casi han cruzado la raya. Si lo hacen, la deriva hacia la
independencia sería inevitable. En adelante nuestros conciudadanos
catalanes desistirán ya de buscar un encaje nacional dentro de la
Constitución, una Constitución que los propios nacionalistas catalanes
ayudaron a redactar y que suscribieron como un pacto político para
poder existir dentro de España. También saben que reformarla o
redactar otra nueva que los reconozca nacionalmente es imposible: el
nacionalismo español también lo impediría. Respecto a los vascos como
nacionalidad, en cuanto ETA ponga fin a su lamentable y siniestra
existencia, comprobaremos lo que piensa la mayoría de su sociedad.
El Gobierno intenta un diálogo con la Generalitat para detener esa
deriva, pero los nacionalistas españoles, con la bandera tan
inflamada, probablemente conseguirán que fracase en nombre de la
sagrada unidad de España. Hemos visto cómo el españolismo empapa la
capital del Estado y todas las instituciones, desde el Tribunal
Constitucional al último guardia. La “España plural” ha sido
imposible, los esfuerzos para actualizar el autogobierno catalán
tendrían que haber ido acompañados de una política nueva que reflejase
la pluralidad cultural y lingüística y nada ha cambiado. Una nueva
idea de España. Pero España sigue siendo de
Cataluña, sin Estado o con él, es una nacionalidad europea, mientras
Galicia está siendo desguazada como nacionalidad desde la propia Xunta
siguiendo las consignas del españolismo centralista. Si los catalanes
se van, ¿qué España nos espera a nosotros? Pero vivir bajo la
ideología del nacionalismo cañí también será insoportable para muchas
otras personas por toda España que no tolerarán retroceder a la época
de pan, fútbol y toros. Una, grande y libre de catalanes, vascos y
demás ralea. Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian
pero otros los necesitamos. Una España sin ustedes será
definitivamente insoportable.”

.

Que sàpigues, Suso admirat, que ara per ara, ens quedem… però no pas per voluntat pròpia,
ni perquè tu ens necessitis! Sinó perquè no ens deixen marxar!
Els pitjor és que ho facin mantenint  i forçant encara més  la injustícia
provocada per la relació paràsita d’Espanya en relació amb Catalunya.
Ofegant Catalunya, Espanya s’ensorrarà.  Quin govern espanyol  està disposat a evitar-ho?

Espriu ja pronosticava que del somni a la realitat  i ha dissortadament una distància infranquejable.
Ara hi ha noves versions del seu famós Assaig de càntic en el temple 


Assaig de càntic en temps de dominació espanyola

Com m’agradaria ser un home lliure
Viure com un català lliure a Catalunya
I no haver d’estar sotmès a la dictadura
Econòmica d’allò que s’anomena Espanya 

Però, tu, tu sigues valent !

Com m’agradaria ser com un suec o un danès
O com un txec o un eslovè,  com un grec  o un finlandès
Que no han de demanar ni permís ni perdó a ningú
Per parlar llurs llengües maternes i minoritàries.

Però, tu, tu sigues valent !

Com m’agradaria poder ser solidari amb,
Sense fer distincions, tots els pobles d’Espanya 

Però sense ser expol·liat i insultat a diari
En els temps de la crisi i de la còlera integral
Contra la dominació colonial espanyola.

Però, tu, tu sigues valent !

Massa em temo que no he de poder seguir
Mai el meu somni de completa llibertat 

I em quedaré lligat a Espanya fins la mort
Car jo sóc també massa poruc i covard 
I potser no tindré el valor que cal per lluitar 
Per la Independència de la meva rica, plena
Però dissortada i maltractada Pàtria.

Però, tu, tu sigues valent !

Anònim català
 


* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Mantenir viu el blog. 10/10. Fem un viatge virtual i compartim-lo.

Sí,  es tracta d’això, d’obrir mapes a Internet. Google maps o els mapes morts de la  Perry-Castañeda Library  de la Universitat de Texes a Austin o d’altres mapes que van apareixent a mida que els anem descobrint… I no ens els acabarem pas!

Us en dono un  exemple:  la Montse  d’ Un tel als ulls  em va fer anar a visitar el  Congost del Colorado... I vam descobrir un nou mapa.
El Grand Canyon ens el vam perdre ara fa uns 20 anys (de tot comença ja a fer tant!) quan estàvem a Las Vegas fent uns dels viatges meravellosos de la nostra vida. L’ escapada al Canyon era una visita gairebé obligada. No recordo ben bé per quina raó  no vam acabar agafant una de les moltes opcions que s’oferien.  Per això després ens vam comprar un video  i sempre hi penso com un viatje  que no vaig fer, en l’ “hauríem  hagut de” impossible.

Així que vaig clicar l’enllaç  al web que la Monste suggeria  em va fer molt ail·lusió perdre-m’hi una llarga estona.  I és que per poc que t’agradi viatjar no hi ha manera de deixar-ho… és llaminer i sempre en volem més. Més imatges, més sorpreses… I allà tot és grandiós… Encara vaig trobar un web que recomana les 10 millors activitats per  fer quan siguem allà…  Costa tan poc somniar!

Però es que aquell mapa fabulós, “Nature Valley”, permet moure’ns arreu dels EEUU i no em vaig poder estar de seguir viatjant… Amb pocs segons em vaig plantar a les fonts del Mississippi,al llac Itasca,  i de Minneapolis i vaig anar baixant el riu de dalt a baix fins a Baton Rouge  i  New Orleansun dels meus viatges mítics, i mai realitzats, des que era petit i jugàvem a trobar  noms de llocc a l’Atles del món.

 

El zoom dels mapes virtuals actuals permeten veure i viure una “realitat” intermitja entre virtualitat i realitat.  I em sembla una “realitat” gens mensypreable pel que té de molt plaent.

La boutade d’aquell que deia que la millor manera de viatjar era fent-ho  des de casa, assegut a una cadira, acaba sent mig veritat  de pobre !!!  I en temps de crisi, fent de necessitat virtut, acaba sent l’única possibilitat.
Amb imatges o sense, però amb algun enllaç per compartir el gaudi, mostrar un tros de viatge virtual és una bona opció per seguir mantenint viu el blog.  Que no sigui per manca d’idees, vaja!

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *  *

5è aniversari de Fragmenta editorial

M’envien una informació que paga la feina incloure-la aquí, per conribuir a la seva difusió i perquè serveixi de recordatori d’aquí a un temps:

Fragmenta Editorial celebra el seu 5è aniversari amb un fòrum d’autors i lectors

Fragmenta Editorial celebrarà aquest dissabte dia 5 de maig el seu cinquè aniversari amb una trobada que aplegarà lectors i autors sota el títol “Llegir, parlar, contemplar”. El I Fòrum Fragmenta s’obrirà amb un breu concert de música sufí i es clourà amb un diàleg entre Francesc Torralba i Vicenç Villatoro,  (autors del llibre Amb Déu o sense, un dels darrers) moderat per Joan Barril, després de tot un dia amb tallers, taules rodones i xerrades simultànies a la Casa d’Espiritualitat Sant Felip Neri, al barri de les Tres Torres de Barcelona.

Fragmenta Editorial va néixer el maig de 2007 de la mà d’Ignasi Moreta, doctor en humanitats, que n’assumeix la direcció literària, i d’Inês Castel-Branco, doctora en Arquitectura, que n’assumeix la direcció gràfica. El segell es defineix com una editorial independent que tracta sobre les religions des d’una perspectiva aconfessional. Des d’aleshores, ha publicat 42 llibres en català i, des de 2011, 11 en castellà (l’últim arribarà la setmana vinent a les llibreries). Entre el seu catàleg s’hi pot trobar l’Opera Omnia Raimon Panikkar (només existent en italià i ara en francès) i autors com ara Lluís Duch, Teresa Forcades, Xavier Melloni, Ramon M. Nogués i Marie Balmary, o introduccions i clàssics de les principals tradicions religioses del món.

El I Fòrum Fragmenta inclou quatre activitats simultànies en tres torns:

Al matí combinaran un taller d’introducció a la música i poesia sufís amb Halil Bárcena i ‘Ushâq, grup de música de l’Institut d’Estudis Sufís de Barcelona que haurà actuat a l’inici de la trobada, amb altres activitats. Es tracta de xerrada “El treball detectivesc d’un biblista”, amb l’especialista Josep Rius-Camps, la taula rodona “El sagrat, avui”, amb Lluís Duch, Amador Vega, Carles Salazar i Dominique de Courcelles, i el taller “L’escriptura de l’experiència. A propòsit del llibre Monges”, amb la seva autora Laia de Ahumada.

A migdia s’impartiran un taller de meditació zen, amb Raquel Bouso i Berta Meneses, una taula rodona sobre “Veus espirituals del segle XX: Maragall, Weil, Eliade, Légaut i Grotowski” amb els  experts Ignasi Moreta, Josep Otón, Vicenç Mateu, Lluís Ylla i Anna Caixach, un diàleg amb Xavier Melloni al voltant del seu llibre Vers un temps de síntesi i, també, la taula rodona “Entre el cervell i la transcendència”, amb Francesc-Xavier Marín, Ramon M. Nogués i Òscar Puigardeu.

A la tarda, els participants hauran de triar entre un seminari de lectura d’El monjo i la psicoanalista de Marie Balmary, amb Andreu Trilla, l’activitat “Fragmenta per dins”, amb Ignasi Moreta, Inês Castel-Branco, Julia Argemí i Ramon Bassas, una introducció a la lectura de Panikkar, amb Xavier Serra Narciso, i una taula rodona titulada “Com llegir els textos sagrats d’altres tradicions” amb Antoni Prevosti, Joan Ferrer, Jordi Sidera, Halil Bárcena i Manuel Forcano.

A l’acte de cloenda han confirmat la seva assistència Xavier Mallafré, president del Gremi d’Editors de Catalunya, Jordi Ferré , president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, Ignasi Garcia Clavel, cap de l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona i Xavier Puigdollers, director general d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya.

.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Les passarem molt “petus”! Des de Bilbo amb dolor ¡Ell avisa!

M’envien un retall de diari. No si és real o inventat. Però el fet és que està força ben trobat.  Ens avisa que s’acosten molt mals temps per tothom i que tots, bé tots no, la immensa majoria “les passarem molt putes.”

Ell ho diu així :

Desde Bilbo con Dolor

Trist m’ho han enviat, trist us ho passo.  No mateu el missatger ;-9
Aneu pensant com  i a quines persones, entitats, empreses, polítics i delinquents impunes heu d'”avisar” vosaltres si no sou dels pocs privilegiats als qui la crisi no els fa ni fred ni calor.

.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enlaces

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Soirée Amélie Nothomb à l’Institut Français de Barcelone. L’Intelligence doublée du Charme.

22 mars 2012. Soirée Amélie Nothomb à l’Institut Français de Barcelone.

1. Littérature :  Présentation du livre Une forme de vie  à l’occasion de la parution de la traduction du livre à l’espagnol chez Anagrama.  1/3

2. Aveux : Écriture et création. Correspondance sacrée et  sacrées correspondances. Données biographiques & Japon mythique. Amélie et les électroménagers dangereux.  2/3

3. Anecdotes transcendantes et circonstances environnantes :  IFB, temple culturel.  Vous avez dit Cava ?  Questions et réponses.  Signatures et dédicaces.  3/3

___________________

4. Galerie Photos.

Monsieur Yannick Rascouët, directeur de l'Institut Français de Barcelone

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Liens


__________________________

Rajoy hará bueno a Zapatero. ¡Al tiempo!

Acaba mal el año, fatal. Con esa rueda de prensa en la que se ha dado cuenta de las medidas que va aplicar el gobierno de Mariano Rajoy.
Rajoy escondido o por lo menos ausente: sin dar la cara. Cobardía, cinismo y mentira. Así empieza el Gobierno del PP.

Se han quitado la careta. Ya tienen el poder por el mango. Ya no hace falta mentir por lo bajín, sino que pueden decir alto y claro lo que piensan y
lo que pensaban, pero no decían. Cínicamente, Rajoy  proclamaba el día de su investidura que iba a decir la verdad. A los pocos días ha demostrado que eso que dijo era mentira.

Mentir : “Decir lo contrario de lo que se piensa con intención de engañar”.

Mintió cuando dijo que no iba a subir los impuestos y  eso es lo primero que ha hecho unos días después.
Rajoy es, pues, otro gran embustero y un presidente poco de fiar.  Por eso el 30 de diciembre se ha escondido detrás de sus Ministros.
Ha agotado ya en pocos días la poca credibilidad que tenía.  Y eso no es ningún insulto, sino pura descripción!

—”Vamos a por todos vosotros, desgraciados. Vais a pagar cara la crisis”.

Esa es la frase apócrifa que no por no verbalizada deja de haber sido enunciada crudamente por los Cuatro Jinetes del Apocalipsis Pepero
en la rueda de prensa posterior al Consejo de Ministros. Eso es lo que han venido a decir  y van a seguir diciendo en los días venideros.  Que los dioses nos cojan confesados!

Los que votasteis PP,  seguid aplaudiendo. No lloréis ni os quejéis.
Ahora, y durantre quatro años enteros, danzad, danzad, danzad !
En adelante, el azul va a ser en España el color de la mentira,
de la sangre, el sudor, las lágrimas y la depresión,
el color del “guante blanco” y la corrupción.
Y el blanco, el color  “gaviota-de-estercolero”.
Ojalá me equivoque, pero  visto lo que se ha visto hoy
me temo que Rajoy hará bueno a Zapatero.

Buen Año nuevo!  Deseo imposible, ya sé,
pero que por buenos deseos no quede.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

 Enllaços


_________________________________________________