Pintura que m’agrada. 7/X. Vilhelm Hammershøi.

Fa uns dies em vaig  topar amb l’obra  del danès Vilhelm Hammershøi, i vaig veure que, efectivament, m’agradaven plenament tots aquells quadres que mostraven  paisatges interiors.

Vaig buscar a Google les col·leccions oficials de quadres de l’artista. I en vaig trobar tres o quatre que contenen un bon nombre d’obres que ens permeten fer-nos una idea força completa de la seva pintura.


La seu cultural Evene.fr  descriu així la figura del pintor danès:

Célèbre pour ses scènes d’intérieur, Vilhelm Hammershøiest l’auteur d’une peinture baignée d’onirisme et de mélancolie, évoquant à la fois Vermeer et Morandi. Formé à l’Académie royale des beaux-arts de Copenhague, sontalent se démarque des toiles hautes en couleurs de l’avant-gardisme, par sa palette restreinte – qui fait la part belle aux tonalités ocres, grises ou brunes – ainsi que par une construction rigoureuse proche de l’art abstrait  géométrique. Froids et empreints de protestantisme, ces intérieurs symboliques alternent alors densité des ombres et lumière crue. (…)

© Evene.fr   |   http://www.evene.fr/tout/hammershoi

A mi m’agradaria poder destriar de la col·lecció sencera, o  de la més completa,  aquells quadres que fan de Hammershøi l’inventor del retrat vist d’esquena, els que pinten les habitacions buides però plenes de llum, els que mostren aquelles dones dretes o assegudes sense explicitar gaire què fan. Només són allà i de fet,  no fan res més que ser-hi!  La crítica les interpreta com a mostres de melancolia, silenci, solitud… 

Que la seva pintura formi part de la línia que ve de  la cromàtica pintura de  Johannes Vermeer  (segle XVII) , hagi influit sobre el cineasta Carl Dreyer, que el poeta Rainer Maria Rilker  en fos un admirador, o que hagi influit en  Edward Hopper, —alguns quadres del qual sembla que s’inspirin directament dels de Hammershoi —, és interessant però secundari pel tema que ens ocupa:  que és només mostrar  alguns dels tipus de pintura que ens agraden especialment.

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Anuncis

Adreces de seus d’Art i Disseny

ARTS & DISSENY

___________________________________

Per tal de descarregar  una mica  la interf´ciie del blog,  penjo com a pots la llista d’algunes seus favorites sobre Arts i Disseny

Descobreixo un blog força especial: Éditions de nulle part.

Cada dia en veig de blogs i de pàgines noves. Algunes les afegeixo a les adreces preferides, d’altres les afegeixo als enllaços classificats del meu blog, però aquest blog “Éditions de nulle part”, que descobreixo a Ca la Dorothée Blanck, on he anat a petar buscant una cosa del Walter Lewino, m’ha fet “tilín” i he pensat que podia anar fins a parlar-ne una mica

en veure la creativitat linguïstica que es gasta.

Sembla tot un personatge aquest Jean Mertens que escriu coses com aquestes :

1. « Nulle part est partout, et le pays où l’on se trouve, d’abord. » Alfred Jarry, cité dans Viridis Candela, le Correspondancier du Collège de ‘Pataphysique, N°11, p27.

2. Où je médite? Partout.

Où je m’édite? Nulle part. Enfin, ici…

Pour me contacter : jean (point) mertens (at) yahoo (point) fr. Vous êtes bienvenus.

3. Publier ou Weblier?

Matérialiser le texte ou textualiser la matière ?

Le bilan carbone de la mise en ligne à partir de nulle part ? (…)

4. « Il y a tant de livres à lire que c’est comme s’il n’y en avait aucun. » Louis Scutenaire (1984), Mes inscriptions, 1974-1980, le pré aux clercs, 262p.

5. Il y a tant de sites à lire que c’est comme s’il n’y en avait aucun. Bref…

6. Mon plaisir passe par ici, point barre!

C’est qui celui-là?

Je suis probablement perçu par ceux qui m’approchent comme un personnage complexe, voire même hermétique. Fuir la médiocrité binaire du numérique demande évidemment de s’accrocher un peu, parfois ; l’âge aidant, j’élague, je simplifie, j’épure. Assez?

Jean Mertens, wallon, 57 ans, carrière comme angliciste, néerlandiste, terminologue, ex-bibliothécaire, ex-coordonnateur qualité. Dans l’enseignement supérieur belge francophone de type long (voir http://www.isia.be). En disponibilité précédant retraite. Maintenant écrivant intensif, historien amateur et local auprès de Mémoire de Neupré et l’IHOES, membre de la CCATM de ma commune, lecteur assidu.

Des de la pàgina d’entrada es pot accedir als poemes, classificats allà segons el mes de creació, mentre que des de la pàgina Reculls s’accedeix als poemes mitjançant uns desplegables temàtics.

Un lloc per cada cosa i cada cosa al seu lloc. M’agarada!

El blog es va obrint a d’altres obres d’altres autors-escriptors, composant un mosaic ric i cromàtic : entre d’altres –Karel Logist, Michael Lambert i oh sorpresa de sorpreses, Monique Tomson, autora/impulsora d’un Dictionnaire des verbes qui manquent, amb 2480 nous verbs afegits des del 2009, verbs que faltaven al francès i que ella va recopil·lant amb la participació de col·laboradors espontanis. Visca la creativitat linguïstica! Visca la Creativitat!

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Michel Houellebecq. La carte et le territoire. 1/3

El llibre d’Houellebecq m’ha impactat força i me l’he rellegit en diagonal. Val a dir que m’ha entusiasmat.
Per això, ara, em venen ganes de dir-ne unes quantes coses tot explicant-m’ho a mi mateix.

El llibre d’Houellebecq  La carte et le territoire  (Flammarion, 2010.  ISBN 978-2-0812-4633-1)  consta de tres parts, més una quarta, que en el llibre és la primera, que no porta cap nom. La indicació de “Primera part”, no comença a la página 9 sinó a la página 33. Així, les vint primeres pàgines del llibre, —de la 9 a la 33—, no van precedides per cap indicació, i cal entendre-ho com no com una introducció ni com un capítol especial sinó més aviat, em sembla, com una llicència especial que l’autor es permet a l’hora de decidir com estructurar finalment el material novel·lesc abans de portar-lo a la impremta. Per mi no és sinó una boutade adreçada al lector obligant-lo a fer-se una pregunta retòrica.

El gruix del’argument de l’obra, —almenys  d’aquella part que es deixa descriure com a trama argumental— és la vida del protagonista de la novel·la, l’artista Jed Martin, i de la seva evolució en el món de l’art: del dibuix a la fotografía, de la fotografía a la pintura i de la pintura als clips de vídeo com a etapa final del seu procés… però la originalitat de l’obra conisteix a inserir al bell mig d’aquesta evolució linieal una trama de novel·la negra amb una víctima molt especial. Les 428 pàgines del llibre constitueixen per a mi una gran obra mestra.

Jed consacra sa vie (du moins sa vie professionnelle) qui devait assez vite se confondre avec l’ensemble de sa vie ) à l’art, a la production de  représentations du monde, dans lesquelles les gens ne devaient nullement vivre. (pg. 39)

À l´époque de son entrée aux Beaux-Arts de Paris, Jed avait abandonné le dessin pour la photographie. Deux ans plus tôt il vait découvert dans le grenier de son grand-père une chambre photographieque Linhof Master Technika Classic (…) Il avait é´te fascinér par cet objet prehistorique, (…) il aait appris à maîtriser le décentrement, la bascule, le Scheimpflug avant de se lancer  dans ce qui devait occuper la quasi-totalité de ses études artistiques : la photographie systématique des objets manufacturés du monde. (pg. 40)

Deux semaines plus tard, Jed achetait l’appartement qu’il occupait encoré , boulevard de l’Hôpital, dans le nord du XIIIe arrondissement. La plupart des rues avoisinantes étaient dédiées à des peintres  —Rubens, Watteau, Veronesse, Philippe de Champaigne— ce quon pouvait à la rigueur considérer comme un pressage. (pg. 46).

El gran pas del protagonista cap a la fama es produeix quan canvia la temática de la seva fotografía i decideix fotografiar zones geogràfiques de França, fotos fetes sobre mapes de les guies “Michelin Régions” en gran format .

Il fit l’acquisition d’un dos Betterlight 6000-HS, qui permettait la capture de fichiers de 48 bits RGB dans un format de 6000×8000 pixels. (pg. 62)

Convidat pels seus excompanys de Belles Arts a participar en una exposició col·lectiva d’artistes, organitzada per la fundació de l’empresa Ricard, escull la foto d’un racó del departament de la Creuse, un dels tres que formen la regió del Limousin, i més concretament la zona on hi havia el poble de la seva àvia. El resultat, fruit de la tecnología és una obra
d’art amb voluntat poética…

Il avait utilisé un axe de prises de vue très incliné, à trente degrés de l’horizontale, tout en réglnt la bascule au máximum afin d’obtenir une très grande profondeur de champ. (…)
Au premier plan étaint l’étang du breuil, et e villaje de châtelus-le-Marcheix. Plus loin les routes qui sinuaient dans la fôret entre les villages de Saint Gouassaud, Laurière et Jabreilles-les-Bordes  apparaissaient comme un territoire de rêve, féerique et inviolable. (pg. 65)

La veritat és que em va fer gràcia anar a Google maps  i veure on es trobaven, geogràficament, aquell indrets nombrats. Què s’hi veia. En vaig fer una captura d’imatge que penjo aquí.  Quan tingui temps miraré de fer el mateix amb Google Earth per veure si es pot aconseguir veure aquella mateixa zona amb un angle d’uns 30 o 40 graus, tal com es descriu en la novel·la.

Aquesta exposició li serveix per conèixer la bella jove russa Olga Sheemoyova, que dirigeix el servei de  comunicación de Michelin per a la zona de Rússia i China. I aquell contacte li permetra d’aconseguir l’amor, la fama i molts diners.

Olga i el director de Michelin es posen d’acord per muntar una gran exposició de fotos de
Jed Martin

L’entrée de la salle était barrée par un grand panneau, laissant sur le côté des passages de deux mètres où Jed avait affiché côte à côte une photo satellite aux alentours du ballon du Guebwiller  et l’agrandissement d’une carte Michelin “Départements” de la même zone. Le contraste était frappant
(…) Au-dessus de s deux agrandissements, en capitales noires, figurait le titre de l’exposition : “LA CARTE EST PLUS INTÉRESSANTE QUE LE TERRITOIRE” (pg. 81-82)

Així donc, tenim ja, des de la página 82, l’explicació del títol de la novel.la.
L’èxit de l’exposició té dues conseqüències fonamentals.

Las primera és de tipus “sociològic”.

(…)  ce fait sociologique nouveau :  pour la première fois en réalité en France depuis Jean-Jacques Rousseau, la champagne était redevenue tendance. Ce fait, la société française sembla en prendre conscience brutalement, par intermédiaire de ses principaux quotidiens et magazines, dans les quelques semaines  qui suivirent le vernissage de l’exposition de Jed.  (pg. 89)

La segona és de tipus econòmic i suposa una transformació important en la vida del protagonista : l’èxit de vendes de les fotos i les guies Michelin, porten la direcció de la compañía a proposar-li un accord comercial que el convertirà en un mi·lionari.

Nous pourrions prendre en charge la conception d’un site Internet où vous présenteriez vos travaux et les mettriez directement en vente. Naturellement le site serait à votre nom, Michelin n’y serait nulle part mentionné. Je crois qu’il est mieux que vous surveilliez vous même la reálitation des tirages. Par contre nous pourrions parfaiement nous charger de la logistique et de l’expédition.  (pg. 92)

Lorsqu’il mit la première photo en ligne (…) la série fut épuisée en un peu moins de trois heures. À l’évidence, le prix n’était pas adapté. En tâtonnant  un peu, au bout de quelques semaines il se stabilisa autour de deux mille euros pour un format 40×60. Voilà. Ça y était, maintenant :  il connaisait son prix sur le marché.  (pg. 93)

Els capitols VII al X  estan dedicats a la relació sentimental entre Jed i Olga , i a la separació que provoca el trasllat d’ella a Rússia per anar a ocupar-se dels negocis de la companyia Michelin al seu país y a d’altres mercats asiàtics.

I llavors tot es precipita en molt poques  pàgines :  la darrera pàgina del capítol X ens explica com Jed entra a una nova fase de la seva vida

(…) il se trompa de chemin, erra quelques minutes et se retrouva devant le magazin Sennelier Frères, rue de la Grande Chaumière. En vitrine étaient exposés des pinceaux, des toiles de format courant, des pastels et des tubes de couleurs. Il entra et, sans réfléchir, acheta un coffret “peinture à l’huile” de base. (pg. 118)

I el capítol XI, darrer de la primera part, —però que per mi fóra el primer capítol de la segona part del llibre—, concentra en sis pàgines la descripció de tota la seva producció pictórica realitzada durant un període de set ans: un total de seixanta-quatre quadres de la col·lecció  “professions primàries”, el darrer dels quals,  “Damien Hirst et Jeff Koons se partageant le marché de l’art”.

Preciso que no en sabia res d’aquest dos personatges. De manera que vaig decidir d’anar a Viquipèdia a veure si eren personatges reals o personatges de ficció. I així és com vaig aprendre  qui era qui,  qui éren i què representaven en el món de l’art contemporani.

Són aquests detalls importants els que fan que a l’hora d’explicar perquè m’agrada una obra que descobreixo pel meu propi compte, em repeteixi allò que prefereixo una obra que m’inspiri que no pas una obra que m’admiri. Houellebecq aconsegueix que m’entrin ganes d’obrir diccionaris i enciclopèdies  i de buscar-hi un munt de referències de tota mena: biogràfiques, geogràfiques, artístiques…

Aquí afegeixo un muntatge artesà de les fotos de Damien Hirst i de Jeff  Koons  així com els enllaços corresponents a Viquipèdia per poder tenir a mà la informació bàsica de cadascun d’aquests dos artistes i la seva significació en el món de l’art contemporani.
Tot  i que em sembla que cal obrir un debat que permeti de distingir entre art pictòric i arts decoratives.  Tot quedaria més clar.


Convertint el 64è quadre en un fracàs del seu protagonista pintor Jed Martin, Houllebecq aconsegueix rellançar la seva novel·la amb una pirueta acrobática totalment original: li caldrà endegar un darrer –el seu 65è- quadre que será un retrat de l’artista escriptor Michel Houellebecq


I així és com es fa entrar a sí mateix a la novel·la, en forma d’un personatge de ficció.

Analysant cet échec, Wong Fu Xin y voit la raison de son retour, un an plus tard , à la  “série des métiers simples” à travers son soixante-cinquième et dernier tableau. (…)  Jed Martin devait nécessairement à un moment  ou un autre de sa carrière, représenter un artiste.  (pg. 123)

Fi de la primera part,  … i ara vndrà la part segona que encara és més interessant !

_____________________________

Voler fer passar gargots per Art (o bèstia grossa)

Darrerament, el tema de l’art se m’acosta per totes bandes.

La Vanguardia publicava fa pocs dies un article amb el títol “La macdonalització del mercat de l’art” i l’acompanyava amb una  foto que mostrava una recent exposició d'”art” a Basilea.

Teresa Sesé, que signa l’article, assegura  que hi ha un excés d’oferta, atès que en els darrers anys, el nombre de galeries ha crescut de forma exponencial.

“El 30%del negoci dels galeristes es genera a les fires d’art, un mercat en plena expansió que sembla que ignora el significat del mot crisi.”

Per la seva banda, Pierre Hubert, responsable d’Art & Public de Ginebra és qui afirma que

“En l’actualitat hi ha una macdonalització del mercat de l’art, i això és fatal, perquè en el futur només sobreviuran les [galeries] que aconsegueixin singularitzar-se, tenir una identitat pròpia”
(La Vanguardia. Dijous 22 setembre 2011. Cultura. pg. 39

Per altra banda, el divendres 23, El Periódico,  publicava un article amb el títol

Lienzos de digestión lenta” .  El Espai Volart estrena temporada con dos exposiciones  dedicadas a Jordi Fulla y Alfons Borrell que invitan a la contemplación y la reflexión”.

“Ambos exponen, hasta el 18 de diciembre, en Espai Volart, y ambos apelan a una visita pausada de su trabajo.  “El componente de instalación de la mustra -apunta Fulla- invita a situarte en el medio y entrar en su discurso”.”
Más radiacal es  Albert Perelló, comisario de la exposición sobre Borrell: “He pedido que pongan un banco en la sala para que la gente se pueda sentar y disfrutar de las piezas de forma contemplativa”.
(El Periódico.  icult. Cultura. Natàlia Ferré. pg. 72)

No dubto de la bona fe d’uns i altres però veient les imatges em cau l’ànima als peus. Tal com dic en començar, per a mi tot plegat és voler fer passar per art peces que  fóren com a molt,  peces de dubtós gust decoratiu.
Macdonalització és una bona paraula per retenir,  reflexionar-hi i utilitzar-la justament avui, 26 de setembre que és el dia europeu de les llengües:  Tant si es refereix a la proliferació excessiva de sucursals com a la poca qualitat que ofereixen aquells llocs de menjar ràpid, el terme,  aplicat al mercat de l’art i a les preteses obres  d’art, hi extén també el seu sentit més pejoratiu.

La foto que mostra una sala de l’exposició d’Art Bassel, és per a mi un exemple que em dona arguments per dir que això no és art ni és res més que una  presa de pèl, a més de ser un negoci per a gent rica que  per desgràcia no té millor idees d’on invertir els diners ni tan sols ara en temps d’un crisi tan seriosa. Una llàstima !

Quant als quadres de Fulla i Borrell, quan s’han vist  mil i un collages  i s’han vist  les mil i una gammes de colors de Mark Rotko, per molt de banc que posin a lEspai Volart, dubto molt que em vinguin ganes de dedicar-me a la contemplació i a la reflexió. Però desitjo que sí, que aconsegueixin fer seure algú altre que sàpiga apreciar les abstraccions d’Alfons Borrell

“uno de los pintores catalanes más reconocidos -junto a Tapies es el artista que más tiempo lleva haciendo abstracción en el país- pero menos conocidos”

i les obres de Jordi Fulla:

“4 piezas de gran formato que hacen referencia al arte de Oriente y se comportan, por su distribución en la sala, como biombos”

Tanmateix, us desitjo “Bona sort!”, nois.  Aviam si us passa allò que li passa  al  protagonista de la novel·la de Michel Houellebecq, al pintor Jed Martin,  que li valoren els quadres en milions d’euros! Si encara no heu llegit el llibre, -ara ja és també en català i en castellà-  afanyeu-vos a llegir-lo que segur que us inspirarà.

Això sí, en el seu cas, les seves reflexions l’han dut de la fotografia a la pintura de retrats per acabar al final de la seva vida filmant vídeos de petit format. Un personatge novel·lesc totalment versemblant.

El paisatge i el retrat, això és la pintura de veritat,  i és el que està més allunyat dels gargots, *”mamarratxades”,  olis malbaratats, enganyifes i estafes de tipologia diversa que alguns ens volen fer passar per Art o “bèstia grossa”.  I no assenyalo ningú.

___________________________

ENLLAÇOS

***************************************

Pintura que m’agrada 3/X

M’agrada la pintura de Barbara Henn. Crec que en algunes de les meves pàgines web hi ha retalls  d’alguns dels seus quadres dels quals en feia una mena d’icones. Ja fa temps que m’hi vaig topar, però no recordo si n’havia parlat. Després aniré a comprovar-ho. Com en tantes altres coses, més val disparar primer i preguntar després.  S’eviten molts errors i algunes desgràcies, o viceversa, que pel cas , en aquest cas, és el mateix.

Pensant-hi bé, el que m’agrada no és altra cosa que la combinació i composició de colors.  Són unes obres no figuratives, no sé si dir-ne abstractes, que impacten l’ull amb força i no deixen indiferent. No a mi, almenys.

Barbara Henn

Com més me’ls miro aquests “quadres” virtuals, més hi entro i més m’hi quedo embadalit. Invariablement aconsegueixen que m’hi capbussi  i que comenci a pensar en imatges i en fets del passat. Encenen una pel·lícula on, com no pot ser d’altra manera  hi ha presència de cel i de mar…

I és que ara com ara, — i  no sé si  e’n pot dir “haver avançat” o cal dir-ne “haver retrocedit”,– m’interessa molt més la pintura que m’inspira que no pas la pintura que m’admira.

Gràcies Barbara

150è aniversari del neixement de Gustav Mahler

El setmanari  New Statesman ens recorda que a partir del dimecres 7 de juliol es començarà a celebrar arreu el centenari del neixement del compositor Gustav Mahler, un dels grans entre els grans clàssics.

“A very long Mahler season may be upon us, as rather than waiting for next year – the centenary of his death – as I had rather imagined would happen, the celebrations are beginning with the 150th anniversary of his birth on July 7, 1860.”

Descobrir la melodia del Adagietto de la 5a simfonia de Gustav Mahler és com descobrir un petit tresor i per a cadascú una troballa inoblidable. Luchino Visconti va aconseguir que aquesta simfonia, i aquest moviment en particular, s’associes per sempre més a la seva pel·lícula Mort a Venècia, i, filant prim, més concretament encara a unes determinades escenes en què la melodia en converteix en *metafonímia de l’amor per la bellesa i de la mort.

He llegit amb curiositat que un dels seus crítics i estudiosos, Norman Lebrecht, autor del llibre  Mahler Remembered“,  i ara d’un recent  Why Mahler? es fa ressò de la relativa perillositat que la música de Mahler pot tenir sobre els sentits, fins al punt d’aconseguir provocar tristeses o depresions extremes.  El tema de la mort hi és present de manera explícita en el cicle  Kindertotenlieder o “Cants per als infants morts”:

(…) an underlying sense, often a fear, of mortality runs through much of the symphonies as well as the song cycles, most obviously in the case of Kindertotenlieder, “Songs on the death of children”. While I still think it the best of his song cycles, the subject matter has always struck me as a bit morbid.

Si com ens diuen, ara comença el 150è aniversari del seu naixement i l’any que ve se celebra el centenari de la seva mort, tot fa  pensar que hi haurà molt de Mahler per tot arreu  durant dos anys. Caldrà tenir presents les paraules de Norman Lebrecht i seguit el seu consell implicit  que jo m’atreveixo a llegir així : evitar de consumir Mahler en excés, potser millor a l’estiu que no pas a la tardor,  i  alternar  andantes amb adagios, no fos cas que ens quedéssim atrapats en una perillosa espiral de melenconia depressiva.
Això sí, preses les precaucions necessàries, ens podem deixar anar i disfrutar de melodies meravelloses i úniques.  Bon Mahler a tothom.

__________________________________

Enllaços