Indignats a Madrid, Barcelona i València. Maig del 2011. 1/X

Foto del diari 20minutos.es

La selva informativa sobre la revolta popular dels indignats a les places de les grans ciutats de l’Estat  és tan espessa que pot desorientar a la majoria de gent. Es fa difícil filar prim i no perdre’s.
La càrrega de la policía a la Plaça de Catalunya el migdia del divendres 27 va fer tornar tothom  a la realitat més crua.
Hi ha una entrevista amb Eduardo Galeano a la Plaça de Catalunya on ell explica que ha visitat també els indignats de Plaza del Sol.  De tot el que diu a l’entrevista, a banda de mostrar la seva satisfacció per aquest moviment “entusiasta”  -amb la inspiració dels déus al seu favor-   i vitalista de la gent, el més interessant al meu parer és que expressa molt bé que perquè tot això continui pel bon camí cal defugir tant dels qui només pensen amb el cap ( els intel·lectuals)  com dels qui només pensen amb el cor (els viscerals). La conclusió  és clara: calen persones integralment intel·ligents.
I és que efectivament, caldrà molta intel·ligència i molta emoció per gestionar bé un moviment espontani que manca de líders i d’estratègies.
Cal que ràpidament, a més de còpies del llibre  Indigneu-vos , de Stéphane Hessel   reparteixin també  còpies o extractes de  L’Art de la Guerra de  Sun Tzu (Sunzi)  i de  El Príncep de Maquiavel...
Textos que recordin l’estratègia de Mao Zedong  en la seva  Llarga marxa”…  evitant  els enfrontments directes amb l'”enemic” ;-9
He  rebut un missatge que reprodueix un altre missatge d’autor anònim que duu per títol
Esborrany de  ‘Les estratègies perquè el Maig 2011 aconsegueixi realment canviar les coses’.  
Selecciono, copio i engaxo el text en qüestió : 
La primera estratègia a estudiar és com organitzar la neteja i garantir la higiene de les zones d’acampada.  Perdre batalles i guerres per manca d’higiene fóra  el més trist i patètic que podria passar.
La segona estratègia consisteix a aprendre a evitar els  enfrontaments amb la policia.  Tenint totes les de perdre garantides, cal evitar cops i ferides costi el que costi.  Això és el més important.  Som indignats, no masoquistes.
Algú s’imagina què hagués passat si els acampats a Catalunya  s’haguessin aixecat  i s’haguessin mogut tots a un costat de la Plaça i haguessin deixat passar les brigades de neteja i  avui hi haguessin tornat tot evitant els enfrontaments d’ahir?  Llegiu les tàciques de l’Art de la Guerra!
La tercera estatègia fonamental és imaginar com ha de continuar tot aquest moviment lluny dels terrenys d’acampada, perquè aquestes plantades no poden durar eternament sense que la simpatia que ara desperta el moviment es transformi en rebuig per part de la població.
Cal apostar per la movilitat i trobar diversos llocs de reunió per tota la ciutat: Fòrum, Montjuïch, Ciutadella, i d’altres… I cal convocar trobades setmanals. No hi ha ningú que aguanti permanentment la vida precària de campaments de refugiats al  centre de les ciuatats.
La quarta estratègia fonamental és organitzar bé la informació a través de les xarxes socials i garantir-ne el flux. Les concentracions són espectaculars però també prohibibles, desmantellables i colpejables, en canvi, la Xarxa, ara per ara és imparable i temiblement eficaç. 
L’heroi indignat més intel·ligent no és qui més cops rep al cap  sinó qui més n’evita.
(…)
___________________
M’ha agradat llegir que és un esborrany perquè demostra que un opuscle així ha de ser una obra col·lectiva on hi participi molta gent intel·ligent, creativa i generosa d’arreu de l’Estat.
Mireu si algú s’atreveix a fer-ne alguna cosa per treure’n alguna cosa positiva.
__________________________________________

ENLLAÇOS

______________________________________

Pintura que m’agrada 5/X

El vam conèixer a uns grans magatzems de la Diagonal que potser haurien de dur un nom català, però que segueixen portant el nom que els hi van posar a l’època franquista.  La retolació no sempre és bilingüe, tot i proposar, de vegades,  rebaixes interessants.

L’artista estava allà, treballant de valent, fent quadres preciosos inspirats en fotos precioses. Els camins de l’art són infinits.

Quan em va avisar que l’empresa no permetia que li fessin fotos jo ja l’havia caçat una vegada. De fet no vaig veure enlloc cap cartell prohibint-ho. I abans ja n’havia fet una altra amb una mostra de dos quadres penjats i a la venda. Un gran artista !

Francesc Tornero

Francesc Tornero

Senyor Tornero, felicitats per la qualitat de la seva pintura. I molta sort. Que pinti molts molts  i molts més quadres tans bonics com els que li vam veure.

________________________

ENLLAÇOS

  • Pintura que m’agrada,  al Dipofilo

 

Fotògrafs del món

Dijous 7 d’octubre, he anat a Barcelona per acudir a una consulta mèdica important.  Sóc a Passeig de Gràcia i  em disposo a agafar el bus 17 que m’ha de deixar ben a prop de la meva destinació.

Duc la màquina penjada al canell. A punt de disparar. Per si no ho havia dit encara, m’hauria agradat ser fotògraf entre cent altres professions possibles.  Ara em conformo en ser un fotògraf amateur a qui li agrada fer fotos de gairebé tot mentre l’objecte sigui interessant… (interessant per a mi, és clar, pot ser d’altra manera?).

Una de les col·leccions que m’agrada tenir encetades i obertes a noves entrades és la de gent fent fotos: Fotògrafs! Ahir en vaig caçar un, que era una senyora, al voltant de les 10 del matí, al Passeig de Gràcia, a l’altura de carrer de Casp.
El protocol de caça ftogràfica acostum a ser primer disparar i després… demanar permís o perdó, segons s’escaigui. Fer-ho al revés faria gairebé impossible la col·lecció…

 

Jenny. Turista autraliana de visita a Barcelona. 7 d'octubre de 2010

 

 

Jenny. Turista autraliana de visita a Barcelona. 7 d'octubre de 2010

 

– No li fa res que li hagi fet una foto, oi? Col·leciono fotògrafs, sap?   -li dic ben dit i somrient…
(amb gent mitjanament intel·ligent no hi acostuma a haver-hi cap problema).
– He, he, he…
– Com es diu vostè?
– Jenny
– I d’on és vostè?
– De… (em va dir el nom d’una regió que no vaig entendre prou bé ni retenir gens ni mica),  Australia…
– Australia? Renoi!
– Li agrada Barcelona?
– Bé, vaig arribar ahir al vespre…
– Està de sort. Barcelona li encantarà. Que pasi un bon dia… Gràcies
– Adéu
– Adéu

Al cap d’una estona, em vaig adonar que no m’havia fixat en allò que havia interessant prou a la Jenny com per fotografiar-ho. Un detall de façana, potser?  Què si no? I em va venir al cap allò tan conegut que aconsella no ser tan babau com per mirar el dit en comptes de mirar la lluna quan hi ha un savi que assenyala la lluna. Però jo ja havia caigut al parany de mirar només el dit.
Me’n vaig sentir una mica, de babau. Però ja era massa tard per esmenar-ho. Jo ja era dalt del bus, al cap de munt del Passeig de Gràcia, tombant per agafar la Diagonal.  I la Jenny potser ja estava fotografiant la plaça de Catalunya…

D’això en va sortir una idea. Fer o fer-me fer unes targetes on hi hagi l’adreça del blog i la meva adrelec, per poder-les anar repartint quan calgui, com en casos com aquest. Així, si volen, els models o col·laboradors  podran mirar-se el resultat, i fins i tot tindran dret a rèplica si no els està prou bé quan s’ho mirin…

Ara, si la Jenny no es busca per Internet, no es trobarà. Bé, ja se sap que les coses imperfectes creen víctimes col·laterals però així són les coses. Ho anirem afinant mica en mica si en sabem.

___________________

Enllaços

 

______________

Barcelona, la Diagonal i veleïtats urbanístiques de ciència ficció

En aquest moments hi deu haver rius de tinta i rius de bits  a que analitzen i intenten explicar l’entrellat del  “Cas Diagonal 2010”.  Sóc dels que creuen que és sempre fonamental disposar d’un corpus d’informació –com més plural i de qualitat, millor – a partir del qual poguem nosaltres conformar la nostra opinió. Però això no sempre és posssible perquè requereix temps i dedicació, i sovint s’imposa la rauxa de procedir a opinar “de pressa” una mica improvitzadament, prescindint d’aquesta informació prèvia que acostuma a fer més sensates i vàlides les anàlisis  i les propostes associades que cal aportar necessàriament.

Aquest és el cas d’avui amb la meva opinió sobre “l’affaire Diagonal”, però m’hi llenço…

D’entrada manifesto la meva satisfacció pel resultat: el triomf, -quasi  el 80% del vots- de l’opció C que indica clarament a l’alcade Hereu que s’abstingui de tocar la Diagonal en els termes en que pretenia modificar aquella via.

Segonament, m’agrada constatar que una petita participació pot aconseguir un resultat fabulós. Menys del 13%  aconsegueix el que hauria aconseguit el 60, el 70 o 8el 0% de participació ciutadana. Són bones notícies per a la gent compomesa amb la tasca democràtica d’anar a votar.

Tot i això, tan escassa participació s’explica, en part,  perquè la gent, entesa com a massa ciutadana amorfa i abstracta, no és capaç d’implicar-se seriosament en temes de caràcter macrourbanísc que inclouen, a més, un component de ciencia ficció considerable. Però en aquest cas, cada opció A i B  amagava al darrera un munt de implicacions molt importants que no s’havien explicitat en la seva extensió i profunditat. de diversa índole. Mentre que l’opció C, com ha estat manifestat repetidament -jo no puc dir-hi res perquè no era als cens alectoral i no ho vaig veure-  era l’opció amagada, i per tant s’havia fet trampa des de l’organització de la consulta electoral. Així de greu.

Aquí és on es pot començar a parlar del pecat de manipulació i demagògia comès per part dels responsables municipals, que volent començar a dibuixar el nou sistema urbanístic del futur de la ciutat de Barcelona, a la “Blade Runner”, van decidir que l’element clau per on calia començar era provocar un caos circulatori a l’artèria interior de la ciutat: la Diagonal, per aconseguir així  poder modificar un darrera l’altre, en una cadena imparable de necessitats, tots els aspectes del trànsit rodat a Barcelona.  La semiparalització del trànsist de vehicles per la Diagonal, fos quina fos l’opció urbanística que es triés, imposaria una reducció dràstica de l’ús del transport privat afavorint una crescuda exponencial de la demanda de transport públic i permetria la redefinició de vies amb el famós sistema ortogonal,  i un increment considerable de l’ús de motocicletes i bicicletes… En Jordi Hereu i el seu “Pla Hereu” serien recordats en el segle XXII com un nou Cerdà, un nou Haussmann,  un nou català universal… Fum. Fum. Fum!

La cerca de la benedicció citadana  a aquest projecte utòpic i visionari de transformació quintessencial de la ciutat de cara al futur  devia anar acompanyada de valoracions polítocoeconòmiques prou importants com per  transformar la idea en obsessió i la bona idea de donar la veu a la ciutadania plebiscit ciutadà en una mala praxis de mangarrufa  informativa i estafa mediàtica, per acabar sent un immens fracàs tecnològic i ètic.

Ser alcalde de Barcelona requereix tenir una pell de cara i espatlles d’un gruix especial, també una provada capacitat de defecació sobre tota mena de crítica  i sobre tota mena d’opositors. Forma part del perfil i de les exigències del guió… De manera que, com ja està demostrant, el senyor Hereu sortirà “enfortit” del fiasco. Tot plegat li sortirà barat: només li costarà unes setmanes de malhumor i un record permanent agrellefiscós que, -el temps ho apaivaga tot-, anirá esborrant mica en mica amb els anys.

L’aparell mediàtic que li va dissenyar les estratègies del projecte Diagonal li trobarà  fàcilement la manera de justificar els desastres, afilant la retòrica política per treure profit electoral d’aquest desgavell que ha provocat per haver perdut la perspectiva real de la gravetat de la crisi en què estem immersos els ciutadans de Barcelona i de tota Catalunya.

Val a dir que els arguments esgrimits pels dos representants de l’oposició, el senyor Trias i el senyor  Fernández Díaz  m’han semblant nuls. No aporten res vàlid i demostren només la seva voluntat d’aprofitar la situació per fer llenya de l’arbre caigut. Són d’un ridícul patètic i demostren una vegada més que cap dels dos no mereix ser votat com susbtitut de l’alcalde actual.

Ara és quan el nou Jordi Hereu, mereescudament bufetejat per la ciutadania, degudament alliçonat per persones de totes les tendències, reconeixent l’error immens que ha comès i  purgant la seva actitud xulesca i prepotent, pot començar a fer alguna cosa bé.
Potser podria començar per fer una mica de cas als responsables dels altres partits que conformen el seu propi govern.

No sé si això ja comença a ser el càstig just que mereix aquest alcalde ni em toca a mi decidir-ho. Cada alcalde té el seu Sant Martí que són les properes eleccions municipals.  Que ho decideixon llavors els barcelonins. I tant de bo que els electors superin el 12,5%.

__________________________________________

Enllaços

***********************************