Bin Laden i Henry Kissinger com a metàfores…
¿Algú ha imaginat ja què passaria si un escamot de supervivents -o fills de víctimes- de les dictadures assassines de Pinochet, Videla o Stroessner muntessin un cop per anar a atacar la residència de Henry Kissinger, responsable de la tortura i la mort de milers de ciutadans innocents a Chile, Argentina, Uruguai, Paraguai i Brasil perpetrades per criminals militars interposats?
Fóra curiós i sorprenent veure com el segrestaven per fer-li un judici històric o per disparar-li un tret al cap per venjar metafòricament tots aquells milers i milers de morts i els milers i milers de torturats per règims militars que es posaren al seu servei per fer la feina bruta del Govern dels Estat Units, encapçalat per Nixon i Kissinger.
Què passaria si s’enduien el seu cadàver i després llençaven el seu cos als dos oceans, un tros a l’Atlàntic i un altre tros al Pacífic, per allò dels simbolismes globals?
No cal que ens hi escarrassem gaire per deixar-ho clar: qui va perpetrar el crim a New York no va ser Bin Laden, però sí que ha estat ell el criminal més buscat i el símbol del criminal que calia abatre per fer “justicia”, per cumplir la venjança promesa, justa i neccesària.
La mateixa regla s’aplica a Nixon i a Kissinger i a tota l’Administració nordamericada dels anys setanta.
La trama ideada per l’Administració nordamericana, amb Henry Kissinger al seu cap, l’operació “Cóndor”, perpetrada per les dictadures sudamericanes no era l’equivalent de l’Al Quaeda amb l’agreujant de ser terrorisme d’Estat? No era una organització igualment terrorista, igualment assassina, igualment mereixedora de càstig, tant si es deia Pentàgon com si es deia CIA o qualsevol altre nom? No foren tots ells criminals responsables de crims contra la Humanitat, d’aquells que no prescriuen ni prescriuran mai?
Vaig odiar molt la figura de Kissinger, de la mateixa manera que després de l’atemptat de l’11S tots vam aprendre a odiar la figura de Bin Laden. Metàfores de criminals que fan executar a d’altres els crims més odiosos.
Kissinger més que Nixon encarnava el cervell que des de la Secretaria d’Estat nordamericana va fer executar, per la mà de Pinochet i el seu exèrcit, crims horrorosos contra la població civil xilena que, democràticament, havia elegit Salvador Allende president dels seu país.
És cert que el temps ho apaivaga gairebé tot, i jo, ara, com una bleda, em deixo convèncer una mica i tot pels arguments d’un Kissinger que el 2001 parlava d’allò que va passar trenta anys abans i ho relativitzava al seu favor… (Online News Hour . Kissinger on Chile, Pinochet . February 2001)…
Kissinger deia ja el 2001 que cal mirar les coses amb la perspectiva del temps i el seu context, que cal posar-se a la pell d’aquella época en què el Comunisme era una amenaça real per als EEUU, que des de Cuba a Chile, passant pels moviments polítics de les esquerres a Argentina, Uruguai , paraguai i Perù el Comunisme feia por de veritat a l’Administració nordamericana.
Ens diu, entre línies, que era qüestió de guanyar o perdre, de matar o morir, i van triar “matar” al preu que fos.
La raó del més fort, per perversa que sigui…
Que tot veient el grau de perversitat del que Pinochet era capaç, no volien afeblir aquell règim repressor i criminal que amb el cop d’Estat contra la democracia suposava el triomf dels interesos nordamericans…Que els drets Humans no tenien en aquella época la consideració que van agafar dues dècades més tard…Que estaven massa ocupats en d’altres afers d’abast mundial…
Aquests són els arguments de la “seva veritat”, la seva excusa, la seva defensa, la seva declaració de no culpabilitat. Són vàlids? No hauria hagut de demanar perdó, com a mínim, al poble xilè?
Dubto molt que les famílies de les víctimes de tots els països de Sudamèrica li ho perdonessin. La barbàrie perpetrada pels aquells règims militars empesos pels Estats Units va ser massa greu com per oblidar-la. I ningú no els ho perdonarà durant generacions senceres, però ell hauria d’haver demanat perdó…
Amb l’execució de Bin Laden sembla com si el món occidental hagués fet “Justícia”. Cal que l’enemic sàpiga que qui la fa, la pagarà. Ara seguim en guerra, però com a mínim s’ha venjat l’ultratge a tota una nació i a tota la cultura occidental.
Però què passa amb les grans malifetes que queden impunes indefinidament?…
Probablement la venjança que es mereixen els culpables només podrà ser imaginada o ficcionada. Pinochet ja va morir sense pagar pels seus crims. I Henry Kissinger? Es morirà plàcidament al seu llit o en un llit d’hospital havent escapat a la Justícia humana i sense tan sols haver demanat perdó?
Haurem de seguir convivint amb la frustració i amb el somni que tard o d’hora, i d’alguna manera o altra, es farà Justícia. Malhauradament, sabem que la Justícia divina no existeix i que els somnis, somnis són!
__________________________________
ENLLAÇOS
Baudelairianismes. Dipofilopersiflex III 