Mantenir viu el blog. Estadístiques del blog a 28 de desembre de 2012.

Tal com proposàvem no fa gaire en aquest blog, ser capaços d’implementar alguna de les 30 (30!)  estratègies escriptòriques que vam imaginar i detallar degudament ens permetria no deixar passar dia sense  post.  Però se n’ha de ser capaç de tenir la condícia de la regularitat i la petita força de voluntat que això exigeix.

És veritat que com que res ni nungú no ens apreta per fer-ho, tampoc no és greu que hi hagi una certa irregularitat. Per això hi ha hi sempre hi haura blogs de primera i blogs de segona o tercera.

Però avui he clicat les  estadísitques del blog i he vist  que  amb només 14 visites, el “mapa mundi”  quedava mig ple.  I he pensat que l’estratègia escriptòrica nº 4 , que proposava això justament:  donar compte de les estadístiques del blog, comparant-les potser amb les estadístiques que vam publicar per darrera vegada.

La captura de pantalla obtinguda és aquesta:

Estadístiques del blog a data de 28.12.2012. No és broma!

Estadístiques del blog a data de 28.12.2012. No és broma!

No n’hi ha per fer volar coloms. Que hem de ser realistes? Som realistes!  Estem molt i molt avall en el ranquing de la catosfera, però ho assumim amb esportivitat i bon humor, i amb propòsit de millora sempre que sigui possible.  I pronunciem una frase d’aquelles que si no haguessin estat ja pronunciades, caldria inventar:   “Menys dóna un còdol”
Així que qui no es conforma és perquè no vol.

***************************************

Recordatori. 30 estratègies escriptòriques per mantenir viu el blog.

30 estratègies escriptòriques per mantenir viu el blog

Enllaços

* * * * * * * * ** * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Mantenir viu el blog. 26/30. Fer una confessió real o inventada.

Mantenir viu el blog. 26/30. Fer una confessió real o inventada.

Espero que la meva proposta no provoqui somriures ni desqualificacions.  No és que vulgui empènyer ningú a exposar en públic la seva intimitat. Cadascú sap fins on pot “despullar-se” davant dels demés. El que ha fet Internet ha estat potenciar a l’infinit, mitjançant webs, blogs i serveis de xarxes socials les possibilitats de difondre a nivell planetari allò que només fa trenta anys es limitava a un àmbit purament íntim.

La multiplicació ad infinitum de confidències banals fa que sigui molt difícil de fer-ne cap de nova i d'”objectivament interessant”.  Per tant, la millor opció possible, fóra escriure una confidència inventada, equivalent a l’expressió d’un desig , confessable o inconfessable.

Tot el que soni a confessió, a confidència exposada, excita el voyeurisme congènit dels humans i per tant, l’interès general.

Exposar í fer públic un aspecte íntim, que com a tal, no forma part de la imatge que projectem socialment equival a provocar un escàndol. I francament, jo no penso en això. Penso més aviat en un exercici d’estil  literari. No cal ni que sigui personal, podem imaginar-ho en termes de política ficció  i posat  en boca d’un polític viu o mort, amanit, necessàriament, amb un toc d’humor negre o sulfúric.   

Dit això recordo, per si algú ho ha oblidat,  que aquí NOMÉS estem proposant estratègies escritptòriques per mantenir viu el blog!

Confidència explosiva d’una líder política. Setembre de 2012.

Sé que sonarà políticament incorrecte, però en la situació actual, no estic per gaires filigranes retòriques.  Cal ser directes i  francs.  N’estic fins els ovaris d’en Pere Navarro i l’ala  PSOEística del nostre partit.
Cal que aquest octubre hi hagi una ruptura definitiva entre i el PSC catalanista i el  el PSEOC que ha fet un nou cop d’estat al partit.

Quan tots van apunyalar Pasqual Maragall, l’unic federalista convençut, no vam dir res perquè nosaltres no érem Pasquals. Quan fa poc van voler expulsar del partit  son germà Ernest Maragall, per haver expressat lliurement la seva opció, tots vam callar com Ramonetes, perquè no érem Maragalls. Quan en Joaquim Nadal no ha pogut aguantar més l’embat  PSOEístic de la nova direcció, ens l’hem envainat per no trencar el partit. Però això s’ha acabat i hem de dir prou. Fins aquí hem arribat. Prou.
Ha arribat l’hora de la veritat.
Prou traïcions. Prou de caça de catalanistes. Prou involució. Prou pallassades “federalistes”. Prou collonades.
Primàries  democràtiques  o  trencament definitiu!
Visca Catalunya socialista.

Montserrat Thura
. La Razón. 25.9.2012

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Mantenir viu el blog. 24/30. Donar un bon consell als amics lectors.

Mantenir viu el blog. 24/30. Atrevir-se a donar un bon consell als amics i lectors.

 

Entre els molts temes que podem triar per escriure el nostre post n’hi ha un que consisteix a donar generosament un bon consell als lectors del nostre blog.

Malgrat tot un corrent contrari a la idea de donar consells, crec que es pot fer una excepció de tant en tant i atrevir-nos  a comunicar allò que per a nosaltres hagi estat una experiència positiva i útil.

Sí,  donar consells està sovint mal vist:

Tu, cuida’t de tu, que ja tens prou feina, i deixa en pau els altres”…

I de vegades cal justificar-se per tant d’atreviment:

“Consejos vendo, que para mi no tengo”  o    “Tu fes el que dic, no facis el que jo faig”
No sempre tenim la possibilitat de comunicar a d’altres persones allò que creiem que pot ajudar a millorar alguna situació. El blog pot ser doncs una bona eina per amplificar un bon consell.

“No calleu les vostres queixes. Expresseu-les a Twitter o a Facebook o, si en teniu, al vostre blog, i envieu-ho per correu urbi et orbi”. 

“Passeu-vos a Jazztel !,  Moviestar ens roba”. 

“Assistiu al proper  Ple municipal del vostre poble o ciutat”.

”Al matí, preneu un suc de llimona !”

“Viviu una emoció forta un cop cada mig any: Llegiu  la retòrica enverinada del diari  “La Razón”.     (Ep, malalts de cor, absteniu-vos-en!)

Segur que sabeu com estalviar, com fer salut, com evitar una sorpresa desagradable, com comprar millor, on trobar un estri molt útil, …

No us ho guardeu només per vosaltres. En temps de crisi, la solidaritat també consisteix a compartir les bones idees i els bons consells.

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

 

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

 

 

Mantenir viu el blog. 23/30. Primera frase de la vostra novel·la…

Estratègies escriptòriques per mantenir viu el blog. 23/30.

Escriviu la primera frase o el primer paràgraf de la vostra novel·la.

Hi ha autors, com en Walter Lewino, que tenen el do de l’originalitat i de la creativitat. El porten posat i el cultiven dia a dia. Aquesta és una de les facetes que em van fascinar des del primer dia que el vaig conèixer a través de les pàgines del Nouvel Observateur, allà pels anys 80.

Tots els lectors de Marcel Proust  recorden necessàriament el començament de A la recerca del temps perdut :

Longtemps je me suis couché de bonne heure. Parfois, à peine ma bougie éteinte, mes yeux se fermaient si vite que je n’avais pas le temps de me dire : « Je m’endors. » Et, une demi-heure après, la pensée qu’il était temps de chercher le sommeil m’éveillait; …

 

Partint doncs d’ aquelles primeres frases  d’una de les obres més importants de la literatura francesa de tots els temps, Lewino, en clau d’humor, però també amb mentalitat creativa i literària, va escriure una obra que porta per títol
Longtemps je me suis couché de travers  ( Paris. Maurice Nadeau 1994. ISBN 2-86231-125-1)  i que conté ni més ni menys que mil  “primeres frases” de possibles novel·les… perquè ningú no tingui excusa per dir que no sap com començar la seva…

Portem aquí, a tall d’exemple, 5 dels 1000 començaments de novel·la proposats per en Walter

*Croire en Dieu lui devenait de plus en plus difficile.

* Elle ne savait même pas où se trouve le Botswana.

* Un goût commun pour les grosses motos nous avait rapprochés des l’école primaire.

* Aussitôt qu’elle eut quitté ses parents, Lucette se fit appeler Pascale.

* Elle ne savait pas comment s’y prendre avec les bébés, moi non plus !

Tard o d’hora, també nosaltres ens enfrontarem amb el problema de decidir quina serà la primera frase del nostre llibre o quines seran les primeres línies a partir de les quals s’ha de desenvolupar el nostre relat, conte o novel·la.

Es per això que nosaltres proposem aquí de  recòrrer a aquesta estratègia escriptòrica per anar practicant tot mantenint viu el blog.  Imaginar una entrada al mes no és massa demanar.  Només cal, això si, que tingui una mica de “ganxo”, que atrapi l’interès dels lectors per alguna raó o altra:  cruesa, sensualitat, sofisticació… o qualsevol altre element que porti al lector a voler saber-ne més, a voler que aquella introducció es desenvolupi.

Com sempre, ens toca a nosaltres donar exemple i, per tant, aportarem aquí tres paràgrafs inèdits. Mireu si n’hi ha cap que us inspiri.

1.  Habhulí era llauner a les Rambles de Barcelona.  En veure la parella d’agents de la guàrdia urbana, s’afanyà  a amagar-se sota les voltes de la Plaça Reial esperant poder-los despistar. 

2.  En esa reunión con otros miembros del partido en la que pretendía hacerse de nuevo con el poder,  José María pegó un puñetazo encima de la mesa exclamando

– Pediré a mi amigo Brush que les bombardee con neutrones… ¡Malditos independentistas!

Se hizo un silencio que duró sólo unos segundos. El agudo aullido de las sirenas de una ambulancia del Centro Psiquiátrico de Pozuelo que iba a buscarle para su ingreso inmediato sonaba ya a las puertas de entrada del inmueble. No pudo evitar una mueca de estupor. 

3. A pocs mesos de complir 60 anys, Magdalena decidí que ja era hora de començar la redacció de la seva novel·la.

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Mantenir viu el blog. Proposta original o proposta de canvi sobre una situació preexistent. 22/30

Mantenir viu el blog. 22/30.
Fer una proposta original o una proposta de canvi sobre una situació preexistent: Tot es pot inventar o reinventar per millorar la vida quotidiana.

M’atreveixo a reutilitzar un comentari que he deixat en un blog amic avui mateix.  Això podria ser ben bé un postcomentari, un més, però m’estimo més tractar-ho com un exemple de les moltes coses que queden per  inventar o reinventar, per refer per millorar la vida quotidiana.

En el seu blog, Francesc Puicarbó publicava el 30 d’agost el post  “Espècies autòctones”  que invitava a la reflexió sobre el fenòmen anual de la febre de col·leccionisme que es produeix per l’arribada al mercat de noves col·leccions de productes, estris o andròmines de tot tipus per mitjà de fascicles setmanals  que cal adquirir generalment als quioscos.

Una benedicció per als quiosquers, que només pateixen l’efecte  en forma de més feina i de més espai ocupat (cada cop més al carrer) a canvi de moltes més vendes i més calaix! Felicitats!

Allà on moltes famílies només hi veuen que problemes, de pressupost, d’espai -ja no saben on posar les noves col·leccions-  hi ha qui imagina la creació de quelcom nou:  Un nou Museu !  A mi se m’ha acudit explicar-ho així.  Idea bruta com totes les meves, i fàcilement millorable, però és un diamant brut al cap i a la fi. O així m’ho sembla:

Idea del Sani !!!

Ràpid, creació d’un de MUSEU dels fascicles i les seves col·leccions, des de 19 _ _ (any pendent de decidir) fins al 2050  (data a tall d’exemple també, suposant que allà pel 2050 encara quedarà algú viu :-9

Ja sé que aquesta idea va en contra de la filosofia i els interessos “capitalistes”  de les mutinacionals editorials, filosofia segons la qual caldria que cada ciutadà fos un consumidor del màxim nombre de productes, d’estris i d’andròmines … I és que l’èxit d’aquestes col·leccions ve determinat perquè tothom vol tenir uns quants exemplars de cada cosa: qui estilogràfiques, qui didals, qui vanos, qui nines…. Nosaltres proposem de fet substitutir aquesta filosofia possessiva per una filosofia basada en el gaudi  sense la possesssió.   S’acabarien de cop milers, centenars de milers de col·leccions, però es podrien anar veure totes al Museu, es podrien tocar, utilitzar…  Canviar el posseir per l’admirar i disfrutar-ne a baix cost… 

I amb una mica de creativitat es podria muntar un museu de Premi Guinness en un tres i no res.  I al costat d’una Barcelona  capital mundial de la telefonia mòbil, també s’hi podria afegir  el “logo” de capital mundial  de les andròmines col·lecionnables.
Si no ho fa Barcelona, aviat ens prendrà la idea una altra capital.  Cal afanyar-se. Afanyeu-vos!

El museu s’ompliria de seguida amb  aportacions públiques de col·lecionistes que ja no tenen lloc a casa o que en volen recuperar una mica. Caldria garantir al personal que tots el ítems  (col·leccions senceres?) acceptats per formar part del fons del Museu, el museu els els guardaria en usdrefruit per a fer exposició fins el 2050. Data en què es retornarien (obligatòriament) als seus propietaris per tal de fer espai per a noves andròmines… Naturalment, les multinacionals de l’edició també hi podrien sucar pa, desfent-se d’alguns estocs no venuts i assegurant un duplicat de cada ítem de col·lecció.

Bé, a més, les iniciatives  complementàries que es podrien aplicar a un museu d’aquest tipus són i·limitades, per no dir infinites…

Tres de ràpides que se m’acudeixen:

1. Resada anual de Rosari, amb rosaris de col·lecció de fascicles, clar… Fixable per tal o qual dia de l’Any (potser per Pasqua?) i a X  o  XY  euros d’entrada (donacions acceptades, també, clar) aqustes trobades garantirien un nombre raonable de Fe-Ligreses i es recaptaria una bona caixa.

2. Trobada/es nacional/s de “vanos” de col·lecció (Una Marató?) cada any entre primers de juny i finals d’agost,  per mirar de formar un corrent d’aire tipus efecte papallona, científicament orientat, per tal  que desviés monzons i tormentes tropicals a la zona del Carib o  simplement que fessin moure algun molí de vent per generar energia eòlica durant una estona…

3. Desfilades de senyores (i/o senyors)  amb “nines” als  braços  i  amb didals als dits…  

Per cada col·lecció es podria muntar una setmana  amb activitats “ad hoc” per fer-ho ben interactiu i aconseguir aplegar gent amb interessos comuns o similars. I així es podrien muntar centenars de “noves trobades”  de col·leccionistes o filocol·leccionistes, totes amb  finalitats  socioculturals, socioeconòmiques i/o sociopolítiques, amb garantia de segell ecològic i sostenible.

Cal pensar-hi.  No diuen que ara el que calen són idees i emprenedorisme? Doncs bé, d’idea, retòricament argumentada, aquí en teniu un tros… La resta és economia….

Sani Girona. 3.9.2012

___________

Us toca a vosaltres imaginar i proposar alguna cosa de les moltes que queden per inventar  o per  reinventar.  Mireu al voltant, i aviat se us acudirà alguna cosa per millorar.
El més difícil no és imaginar-ho, sinó creure-hi,  atrevir-se a escriure-ho i publicar-ho !

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Mantenir viu el blog. Comentem un obituari. 27/30

Mantenir viu el blog. 27/30. Obituari. El nostre homenatge personal a algú que ens mereixia estimació, respecte o admiració… 

Es ben sabut que cada dia mor alguna persona, en algun país del món,  rellevant en algun camp de les ciències, les arts o la política o … i tots els diaris acostumen a fer-se’n ressò. Afegir-nos a la llista de persones que hi dieun alguna cosa, és una oportunitat que se’ns dóna per mostrar la nostra estimació, respecte o admiració per la seva figura i la seva obra…

Si es tractés  d’algú per qui sentiem animadversió, això ja no tindria lloc aquí sinó en un apartat diferent, que podria tenir un títol aproximat com aquest : Aniré a escopir sobre la seva tomba.
Descartem també aquí parlar des centenaris o bicentenaris o tricentenaris de mort o neixement d’algú, perquè ja ho proposem també  en un altre apartat. Vegeu  28/30: Dia mundial del que sigui.

No, ens referim aquí a aquelles persones que la majoria respecta com a figura positiva per a la societat, fossin quines fossin les activitats que hagués realitzat.  I aquest dies, a finals d’agost de 2012, s’ha parlat arreu de la mort de Neil Amstrong, l’astronauta que pressumptament va ser el primer home a trepitjar la lluna, o més probablement l’home que ha hagut d’amagar fins a la seva mort l’engany de proporcions universals muntat pels EEUU…però que ja han confessat des de fa temps.

La Vanguardia

El presidente estadounidense, Barack Obama, el administrador de la NASA, Charles Bolden, así como el aspirante republicano a la presidencia Mitt Romney y el secretario de Defensa, Leon Panetta, eligieron la misma palabra, “héroe”, para definir a Armstrong. Según el comunicado de su familia, el hombre que hizo famosa la frase “un pequeño paso para el hombre, un gran paso para la humanidad” era, en efecto, un héroe para millones de personas, pero lo era “a regañadientes, porque siempre creyó que sólo estaba haciendo su trabajo”.

Le Monde

D’abord face aux vidéos postées par les sceptiques, comme un montage un tantinet kitsch s’attaquant aux “incroyables incohérences du programme Apollo”, ou le documentaire Théorie de la conspiration : avons-nous été sur la Lune ?, diffusé en 2001 par Fox News, donnant notamment la parole à Bill Kaysing (l’homme par qui le complot arriva avec son livre paru en 1972 : Nous ne sommes jamais allés sur la Lune, une escroquerie américaine à 30 milliards de dollars).

Certains ont répondu avec un numéro de l’émission MythBusterde la chaîne Discovery Channel, qui démontre que toutes les “incohérences” relevées habituellement par les théoriciens du complot (la forme et l’ombre du drapeau américain, la démarche et les postures des astronautes, le manque d’étoiles sur les photos…) n’en sont pas :


The Observer

Following the moon landing and the subsequent world tours by the crew of Apollo 11, Armstrong became deputy associate administrator for aeronautics, Nasa headquarters office of advanced research and technology from 1969 to 1971, when he resigned. For the next eight years he was professor of aerospace engineering at the University of Cincinnati. Numerous industrial appointments followed, including New York’s AIL Systems, where he was chairman from 1981 until 2001. In 1979 he was chairman of the board of Ohio’s Cardwell International; from 1982 to 1992 chairman of Computing Technologies for Aviation, in Virginia.


The New Statesman

But no matter how impressive the trip to the Moon was, we mustn’t forget that it was as much a product of imperialistic showmanship as an urge for exploration. America went, not to indulge their, and our, curiosity, but to shove a big, lunar, stars and stripes in the face of the Russians.
That doesn’t lessen the magnitude of the achievement, but it does put a question mark over the idea of repeating it.

Així és com podem passar  de l’home a d’altres qüestions de tot tipus que ens puguin interessar en l’actualitat, en aquest cas el permanent engany protagonitzat pels media.
I aquest és un cas paradigmàtic, perquè manté viva la flama de la teoria de l’engany mediàtic a escala planetària, de la desinformació organitzada per raons d’Estat

Per aquest cas concret jo no em puc estar de dir que ento una certa debilitat per aquells que sostenen que tot plegat va ser un muntatge.
Hi ha hagut molts anys per donar informació complementària i demostrar de mil maneres quew no ho va ser  però no s’ha fet. No s’ha  donat cap prova que no fossin les imatges que es van distribuir el 1969, i no s’ha aconseguit convèncer ningú que no estés ja prèviament convençut…
I el  que encara em mosqueja més va ser veure un documental en el qual algunes de les més altes personalitat polítiques dels Estats Units acceptaven  de jugar la comèdia de dir que efectivament tot allò va ser un muntatge mediàtic de característiques extraordinàries…  No li veig sentit a aquelles delaracions a no ser que efectivament  estessin confessant la veritat. Escolteu les declaracions de Donals Rumsfeld i de Henri Kissinger.  Les imatges de Rumsfeld parlant amb Nixon… Estan confessant que tot va ser un muntatge immens. 

Però veient la credulitat de la gent arreu del món, i la necessitata de creure en aquest  miracle,  van optar per seguir-los la corda.

M’hauria agradat que el vespre de la mort d’Amstrong o l’endemà, les televisions de tots el món haguessin tornat a difondre aquelles imatges… i després dir a tothom que allò que diuen allà era una comèdia! Malhauradament era més fàcil i menys antiamericà seguir mantenint la superxeria, la mentida universal, patètic!  

Però el que jo pensi no té gaire importància. Tard o d’hora interessarà que se sàpiga la veritat veritable i llavors prou es veurà. Si encara soc viu no em farà res reconèixer que m’he equivocat del tot, si m’equivoco.  Però ara per ara crec que “ens van ben fotre i que ens han seguit mentint”, però que ho van muntar molt bé. Congratulations! Obra mestra. Chapeau. 
El que m’agradarà serà veure la cara de babaus que posen llavors milions de crèduls de tot el món. ;-9

Conspiracy Watch

En 2009, The Onion.com (un journal satirique publiant de délicieuses fausses nouvelles) annonçait qu’après avoir visionné sur You Tube une vidéo de Ralph Coleman, partisan du “Moon Hoax” (ou “intox de l’alunissage”) et gérant du site web “Omission Control”, Armstrong avait fini par céder devant la “puissance” des arguments conspirationnistes et à reconnaître… qu’il n’était jamais allé sur la Lune (,,,)

Rumeurs sur le programme Apollo (Wikipédia)

Conspiracy Theory: Did We Land on the Moon? .  L’homme na jamais marché sur la lune.   Video a YouTube . Com a mínim, molt interessant !

Les USA n’ont jamais posé les pieds sur la lune 3

Le Programme Apollo: entre fascination et rumeurs d’Hoax

Dit tot això, vostè, Senyor Neil Amstrong, descansi en pau !  Tant si va trepitjar la LLuna com si va haver de fer d’actor, descansi en pau.
Nosaltres, ara mateix, ho tenim força complicat i mirarem de sobreviure com puguem, i des de la Terra, a cada Lluna plena, continuarem mirant-la com si ningú, ni vostè ni ningú, no l’hagués trepitjada mai.
..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *