Adreces de poesia.

***********************************************

Anuncis

Adreces d’Eines lingüístiques i Ajudes diverses

EINES LINGÜÍSTIQUES & AJUDES

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Sabem dir-ho en català? Barbarismes, préstecs, manlleus i altres plagues…

Enmig d’un grapat de powerpoints de tota mena que m’arriven sovint per dos o tres canals diferents, ahir em va arribar un mel que contenia una “classe sencera” de català que no em sé estar de penjar aquí per si queda algú altre que no ho hagi rebut i no ho conegui.  En realitat el títol del post hauria de ser “Eviteu els barbarismes I ” o “Polim una mica el nostre català”.

Sobre barbarismes, vaig escriure una entrada al meu Dipofilopersiflex B   barbarismes | singular barbarisme  on mig hi prometia —era una época on encara m’atrevia a prometre coses— un llistat d’alguns barbarismes més freqüents, una llisteta que no vaig redactar mai.

Ara,  algú,  s’ha encarregat de posar-hi  solfa i l’ha feta.  Cal  doncs felicitar  l’autora, autor o autors que hagin tingut la feliç idea de redactar-ho.

No ens farà cap mal mirar d’adoptar alguns d’aquests termes per parlar un català  un pèl
menys xaró,  un xic menys “light”  i una mica més correcte.  Al cap i a la fi, quant érem petits, tots vam fer col·leció de “sellus” durant un munys d’anys fins que, mica en mica, ens vam posar enganxar  “segells” i a fer-ne  col·lecció. I vam oblidar els “sellus”  per sempre més.
Ara, gairebé desapareguts cartes, segells i sobres (o envelops), escrivim i enviem missatges electrònics.
Tot és triar: dir-ho com caldria dir-ho o dir-ho *barbarismitzadament (© sgr).

Això és el que he rebut i aquí ho deixo com a referència. M’ho han enviat sense signatura, de manera que, ara mateix, és d’autor anònim.

“La paraula retortijón, que es diu retortilló o torçó. Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta, hortera xaró, mequetrefe maneflai, tirachinas tirador. Tots coneixem la paraula habladurías i en canvi enraonies o parlaries ens sonen estranyes. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i s’hauria de dir immiscir-se o maneflejar, i tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui. I res d’entre pitus i flautes sinó entre naps i cols, i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa. Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que tenen és la veu ennassada. Un casamentero és un matrimonieri una alcahueta és una alcavota. El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors es diu gebre o gebrada. Armar la marimorena és armar un sagramental.
O bé armar un sarau, que en català, encara que sembli estrany, també existeix. Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una lata és una frase del tot correcta. I sacarfer una sacada  —en futbol, per exemple, també.
Ara, si vols dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant.

Txungu, eh! Veus, aquesta és una altra, el fet de catalanitzar-nos les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta.
Els hi posem una “u” al final i ens quedem tan amples:
Txungu, guarru, cuentus txinus (sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu (martingala o tripijoc),
txulu, txivatu (delator, espieta o portanoves), sovint només portem bitllets i  no portem sueltu (per dir que no portem canvi o xavalla), i les nostres preferides : el buenu i  el vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si quedés malament dir d’acord, desori, poca-soltadao desentendre’s.
I els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets.
Com es diu pujar en una subhasta? Licitar en una subhasta.
I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o maneguins.
No és que vulgui fer-me el setciències, jo les sé perquè les busco, i precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que ens sona millor la versió castellana. Diem més borde que no pas malcarat, papanatas que bajoc o toca-sons, cantamañanas que baliga-balaga o taral·lirot, mandanga que històries, parafernalia que faramalla, caradura que penques, santiguarse que senyar-se o persignar-se, o finiquito que quitança o finiment.
També n’hi ha moltes d’aquelles que, en fred, ens costen de treure, i després, quan ens les diuen, deixem anar allò de ‘ara que ho dius, sí que la sabia’: Estribillo/tornada, atiborrarse/ataconar-se, de carrerilla/de cor o de memòria, estar en un aprieto/trobar-se en un destret, i tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s’ho a la fresca.
No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se’ns fica per tot el cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles: la yema del dit és el palpís o el tou del dit, els nudillos són els artells o els nusos dels dits, a la espinilla se li diu canyella o canella, a la rabadilla rabada o carpó, a la pantorrilla panxell o tou de la cama, i al empeine empenya.
En fi, que en català també pot dir-se tot i més. És un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els qui l’empobrim. De consol, sempre ens quedarà el ‘Déu n’hi do‘, que no només és intraduïble sinó que és molt difícil de definir. Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim contaminar tant pel castellà, a Catalunya, ens lluiria més el pèl (otro gallo cantaria).”
(Anònim català)

Consoleu-vos una mica més pensant que algunes paraules catalanes ara ja comencen a fer forat a Espanya: Barça, Guardiola, independència,  Messi, Sagrada Família i … fins i tot  les pronuncien força bé.

Proposo que algú altre es dediqui a fer una altra classe sencera d’antibarbarismes:  una llista Eviteu els barbarismes II, aquest cop destinada a proposar termes catalans que substitueixin la interminable llista de termes anglesos que ens envaheix i ens seguirà envahint fins que comencin a atacar amb més força encara els termes xinesos, que ja són a la cantonada, i no a la vuelta de l’esquina !

De fet, per dir-ho ben dit,  la invasió-i-conquesta xinesa  ja fa anys que va començar.  Allà on abans dèiem “vaig a la papereria” o “vaig a la ferreteria” ara,  arreu de Catalunya  diem “Vaig als xinos” o vaig a *xinejar, (© sgr), oi?
I  tot sembla indicar que aquesta expressió  será aviat tan polisèmica que gairebé ningú no ens entendrà quan la diguem si no precisem al màxim:  on anem a xinejar exactament? Al bar, al restaurant, a la barberia o la perruqueria, a la floristería, a la sabateria, al supermercat, a la botiga de roba, a la fruiteria, …?  Ho estan comprant tot!

Proposta de “missatge lingüísticomediàtic”  per a estampar-lo en samarretes catalanistes
d’alta gamma i/o exclusives :-9

Perquè el pel ens llueixi força i  amb traça
I el gall pugui cantar millor, i faci el pes
No ens deixem contaminar [massa]
Ni pel castellà ni per l’anglès ni pel xinès.

(©  del Sani SGR)

__________________________

ENLLAÇOS

********************************

Neologismes antianglicismes & Dia de la llengua

Llegeixo al suplement del Monde del cap de setmana passat que el mes de gener d’enguany, a França, responsables del Ministeri d’Afers Exteriors, encarregat de vetllar per la salut de la llengua francesa,  van idear i llençar un concurs lingüístic participatiu, Francomot, per  trobar una sèrie de paraules franceses o afrancesades per  susbtituir cinc anglicismes extesos i ben afincats a la parla i a l’escrit  dels francesos:  “chat”, “talk, “tuning”, “buzz” i  “newsletter”.


”Alain Joyandet, secrétaire d’État chargé de la Coopération et de la Francophonie, a proposé aux étudiants et aux élèves d’adresser, par voie électronique, à franco.mot@diplomatie.gouv.fr, des traductions innovantes pour les 5 mots suivants : “chat”, “talk, “tuning”, “buzz” ou encore “newsletter”.

Ouvert jusqu’au 7 février, ce concours ludique encourage les élèves et les étudiants, plus particulièrement en dernière année de mastère ou appartenant au réseau des grandes écoles, à innover. L’objectif de ce concours est de trouver des substituts aux trop fréquents anglicismes – utilisés souvent pour définir des outils liés aux nouvelles technologies.”
( Le Monde. Supplément Internet, Télévision, Radio, DVD et  Jeux Vidéo.pg. 8.   4-5.04.2010 )

És ben segur que els hauria resultat molt fàcil allargar la llista, atès que  tota la producció de termes informàtics prové des de fa dècades del món anglosaxó i que, per tant, les demés llengues, o bé  adapten els termes o bé els reprodueixen “tal qual” i els préstec es compten per milers.

Bé, el cas és que a França, això de la participació ciutadana s’ho creuen, i així, el passat 30 de març, el Jurat del concurs promogut per la Secretaria d’Estat per a la Francofonia va fer públic el resultat i premiar els estudiants que havien participat en el concurs:

Per susbtituir  l’anglicisme   “chat” prososent dues  opcions:  els palabros “éblabla”  o bé “tchatche“.
Per substitutir l’anglicisme  “buzz”  proposen  “ramdam”.
Per susbsituir  l’anglicisme “newsletter” proposen “infolettre”.
La noticieta breu no diu res sobre l’anglicisme “tuning” i bé podria ser que no haguessin trobat res millor. Aquest detall ens dóna feina i haurem de mirar d’esbrinar-ho…Ho buscarem.

Afegeixo que han triat uns termes  -tret d’infolettre”-  força monstruosets per al meu gust, però  en aquest afer els meus gustos no hi compten per a res. Sigui com sigui, de tot plegat jo en trec dues o tres idees que afegeixo aquí:

Una. Tot i que la participació de la gent sempre és bonica i desitjable, alguns resultats de la participació massiva poden ser tan patètics com els que podria produir la conxorxa d’un petit comitè  il·lustrat.

Dues. Els monosíl·labs anglosaxons són uns termes de molt difícil substitució:  no hi ha manera de lluitar contra “chat” ni contra “buzz”  amb paraules de dues  o tres síl·labes, de la mateixa  manera que no farem dir a ningú  “cinturó de seguretat” en comptes de dir simplement “airbag”  [er-bag ]

Jo vaig intentar generalitzar, amb èxit gairebé nul,  -només faig servir el terme jo mateix-  el terme  adrelec per  substituir  adreça electrònica tant per al català com per al francès, en comptes del terme  email [imeil o de  courriel,  palabro d’orígen quebequesocanadenc, excessivament lleig i carregós per al meu gust. Però, és clar, a-dre-lec són tres síl·labes,  i  ja m’havia d’haver imaginat que ni la lògica del mot ni la seva relativa bellesa pot guanyar de cap manera la partida a la llei de l’economía lingüistica, que funciona amb la mateixa contundència que llei de Murphy. Hauré de provar de reduir-ho a  *adrel,  aviam si així en trec una mica més de profit.

D’aquí ve que si cal adaptar alguna paraula anglesa en comptes de deixar-la entrar “tal qual” al nostre català, per allò de lluitar mínimamnet contra els anglicismes, és important tenir en compte que només funcionaran paraules equivalents, igual de curtes i funcionals, que respectin la llei del mínim esforç lingüístic.  Aquest raonament -valgui el que valgui- és el que em serveix a mi per insistir en la validesa de blog en front de bloc, i em fa tenir la certesa que tard o d’hora -tardin els segles que tardin ;-)- tots els blocs acabaran sent blogs.

Tres. Penso que no estaria gens malament que  per al proper Dia de la llengua, que serà el proper 21 de febrer de 2011, es tingués en compte afegir a la llista d’activitats possibles fer una cosa semblant al que han fet els francesos.
Fóra interessant saber què proposem els catalans  –no només el TERMCAT–  en comptes de  ,
“chat”, “email”,  “buzz”,  “newsletter”,  “twitt” , “facebook” i  “ebook, per exemple.
Però, a més, fora una gran festa posar en relleu totes les paraules salvades de l’extinció -gràcies J.L Carod-Rovira-,  la llista dels refranys més emprats -en Víctor Pàmies ja tindrà molta feina feta o acabada- , els pitjors barbarismes que caldria enterrar o fer recular, els nous préstecs incorporats de totes les llengües estrangeres que ens envolten, la llista de tots els estudis i les publicacions sobre lèxics, gramàtiques, diccionaris –Diccionari Lleidetà-Català–  i tot el que tingui a veure amb la llengua que hagi  vist la llum durant l’any…
La festa grossa de la llengua, fer-la més grossa encara.
Jo ja he dit la meva, ara us toca a vosaltres.

_______________________________________________________


Enllaços

________________________________________________

Catanyol sí? Catanyol no?

En Francesc Puigcarbó em deia en un comentari que el meu escrit li havia donat una idea per un proper post sobre un tema polític i, per tant, seriós.

Per la meva banda, la lectura del seu darrer post,  titulat  Ojalà, m’ha dut a imaginar una sèrie de reflexions sobre la llengua que jo intitulo  “Catanyol sí o catanyol no?” .  Val a dir que això torna a ser un comentari a les seves reflexions i propostes, que d’entrada semblen prou ben ponderades i assenyades, però ja sabem que les aparences enganyen !

Ai! ai! ai! Aiaiai!  Crec, Francesc, que entenc la teva bona voluntat, però ja fa temps que es va acabar l’època dels petits canvis autònoms i controlats.  Fa temps que vam entrar en l’època dels efectes papallona, en què qualsevol bufadeta pot provocar una catàstrofe de conseqüències imprevisibles. Tot és ple de capses de Pandora!

I dic això perquè amb el petit canvi que tu proposes: admetre “ojalà“…  podria ben bé passar com va passar amb el mur de Berlin (valgui la mala comparació): que es comencés obrint la màniga amb aquest mot, i que ja no hi hagués aturador i potser calgués incorporar-hi “desdeluegu”,  “bueno”,  “baratu”, “aparatu” i “i pico” i, pel cap baix, més d’un centenar i escaig més de préstecs lingüístics de la germana llengua castellana que de fet ja estan ben vius i trempats en el català catanyol parlat arreu del país.

I què passaria si s’acceptés?
Avantatges, molts, i no exclusivament lingüístics, sinó també terapèutics: De cop hi hauria milers (centenars de milers, algun milió?) de ciutadans que estarien cofois de parlar un català per fi normalitzat, alguns dels quals es desempallegarien del patiment per mala consciència de no parlar un català prou acurat.

Inconvenients, pocs, però greus: alguns atacs de cor irreversibles, fatals, entre tots aquells que han lluitat, sofert i alguns patit, per mantenir un cert nivell de correcció -diguem purisme- i que ara es veurien traïts i apunyalats pels propis fills, germans o amics: “Tu quoque, Francesc, rei mei”?

De fet, tal com està el pati, és probable que el canvi definitiu de  “tant de bo” pel catalanyol “ojalà”, així com l’extensió de l’ús de centenars de mots catanyols, podria ser qüestió de molts pocs anys, sense forçar-ho gens ni mica!

Però això ens duria molt lluny, mentre que aquí parlàvem només d’ Ojalà i fèiem l’esforç d’imaginar que es pot fer abstracció de la resta d’implicacions sociolingüistiques.
Llavors, Francesc, si vols que la teva proposta tingui probabilitats d’èxit immediat, et suggereixo dues solucions mediàtiques:

1. Crear un grup de fans de la catalanització i normalització del terme “Ojalà” al Facebook i veure què passa.
Crec que les hordes facebookístiques (feisbuquístiques?) estan disposades a fer-se fans de gairebé tot,  la proposta podria fer forat i tenir un èxit apoteòsic!  Es qüestió de provar-ho. I costa ben poc. “You can” ;o)

2. Fer arribar la idea al departament logisticolingüistic dels “Matins de Josep Cuní” o bé als creatius del programa “Banda ampla” i que entre els uns i els altres ho posin a debat públic.

Si s’intueix que no ha de córrer sang lingüística, llavors, endavant! I si al Josep Cuní i a la Pilar Rahola els semblés bé, també ho tindries guanyat!

Ara, si es veu que això podria provocar una revolució social, cultural, política i econòmica o que els partidaris del “bloc” i no pas “blog” s’hi oposen… Cagada pastoret: ho tindries del tot perdut!
I en aquest cas, caldria fer marxa enrera: Es diu que només era una “boutade” del senyor Francesc Puigcarbó i aquí no ha passat res. ;o)…

A mi ja m’estaria bé que el TERMCAT acceptés “Ojalà”…com a animal sinonímic de “tant de bo”, però em temo que són molts durs de pelar! I és probable que ells temin les conseqüències que podria comportar cedir mig pam de terreny al catanyol sense “batallar”.

Ara, si la teva proposta prosperés, puc imaginar la propera campanya electoral amb cartells que incloguessin eslògans enriquits amb  “ojalàs” a dojo:

Ojalà que el Tripartit no sumi. Tant de bo que no sumi el Tripartit”
“23 anys més… Ara és l’hora del  Masoquisme! CiU t’ho imagines? Ojalà! ”
“Vota al PP català. Ojalà
“Albert Rivera es despullarà i Ciutadans no desapareixerà! Ojalà!”
“No votar és com votar les dretes. Ojalà que aquest cop tothom vagi a votar”

I és que Ojalà vol dir Esperança… i l’Esperança és l’últim que es perd 😉

__________________________________________________________________

Jocs politicolingüístics. Jocs Nº 21 i 22.

Represa dels   Jocs politicolingüístics amb la proposta dels jocs Nº 21 i  Nº22.

L’èxit de les propostes anteriors va ser nul. I probablement la situació, com la crisi, es mantigui o empitjori. Pero nosaltres tornarem a lliutar , tornarem a sofrir, tornarem a perdre. ;0)

Per mirar d’aconseguir-ho… mirarem de ser més regulars en les propostes i ampliem la gamma a altres llengües: castellà, francès i anglès. I s’admeten col·laboradores/rs  (escriptureu la vostra voluntat de col·laboració)  i col·laboracions, aquestes seran en forma de textos del vostre interès que vagin degudament  referenciats.

Si us atrevíssiu a realitzar alguns dels jocs proposat i no n’endevinéssiu cap, no us preocupeu massa, no és greu.  Acostumen a ser difícils tot i semblar fàcils. I ja sabem que les aparences enganyen.

Bona sort

_______________________

Un dels mil i un temes de L’elegància de l’eriçó: El te.

No em dona temps d’acabar-lo per demà, que és el dia de la reunió del club de lectura, i em temo que hauré de demanar pròrroga perquè em ve de gust acabar de llegir-lo. Parlo de L’élégance du hérisson, de Muriel Barbery.


Buscant una foto de Muriel  vaig anar a parar al blog  El rincón de Alejandría i allà vaig trobar també l’opinió que els mereixia el llibre. M’hagués agradat més no llegir la crítica per poder formar la meva pròpia de manera més virginal, però no hi fa res. No em deixaré influenciar gaire.

El que he decidit de fer aquí és la traducció  d’una curt passatge on s’hi troba una petita apologia del te i el seu ritual. M’ha fet pensat en com en són de diferents els te i el cafè i la mística que els envolta. L’un, associat al matí, l’energia , l’excitació, la individualitat…i l’altre associat a la tarda, a la calma, la parsimònia, el ritual, la conversa social…

A la novel·la, el te hi apareix així:

Capítol 11.  Desolació de les revoltes mongols

[Renée, la protagonista]

Serveixo el te i el degustem en silenci. Mai no l’hem pres les dues juntes pel matí i aquest trencamet del protocol del nostre ritual té un sabor estrany.

– És agradable, diu Manuela en veu baixa.

(…)

Fora, el món s’excita o s’adorm, s’hi encenen guerres, els homes viuen i moren, hi ha nacions que desapareixen. N’hi ha d’altres que apareixen però només per ser també devorades ben aviat i,  enmig d’aquest soroll i aquest furor, d’aquestes erupcions i aquestes calmes, mentre el món s’encén, s’estripa i reneix, allà s’hi agita la vida humana.

Prenguem una tassa de te!

Tal com pensava Kakuzo Okakura, l’autor del Llibre del te, que lamentava la revolta de les tribus mongols al segle XIII no només perquè havia suposat mort i desolació, sinó perquè havia destruit entre els fruits de la cultura Song, el més preciós de tots ells, l’art del te, jo igual ell, sóc conscient que es tracta d’un beuratge molt especial.

Quan el te es converteix en ritual, constitueix el factor gràcies al qual ens és permès d’apreciar la grandesa en les coses petites. On és la bellesa? En les grans coses que com totes les altres estan condemnades a morir o bé en les petites, que sense cap pretensió aconsegueixen incrustar en un instant una gemma d’infinit?

El ritual del te, aquesta reproducció precisa dels mateixos gestos i de la mateixa degustació, l’accés a sensacions senzilles, autèntiques i refinades, aquesta potestat que se’ns dona a cadascú de nosaltres de poder esdevenir un aristòcrata del gust perquè el te és tant una beguda de rics com de pobres, el ritual del te, doncs, té la virtut extraordinària de poder introduir en l’absurd de les nostres vides un punt de serena armonia.
Sí, l’univers conspira per atènyer el buit, les ànimes perdudes ploren la bellesa i ens veiem encerclats per la insignificància.

Llavors, beguem una tassa de te. Es fa un silenci absolut, se sent com el vent bufa a fora, se sent com les fulles mortes de la tardor s’envolen al vent i es veu un gat que dorm sota una càlida llum. Llavors, a cada glopet, el temps se sublima.

Muriel Barbery. L’élégance du hérisson. Gallimard. Paris. 2006.  Pg. 93-94

***************************

Enllaços

Versió catalana:    L’elegància de l’eriçó

Versió castellana: La elegancia del erizo