Les 20 cançons “polítiques” més votades

D’entrada ja aviso que el títol del post té una mica de trampa. La fi justifica els mitjans diu en Niccolò. Posem que sí. I jo pretenc que el títol atregui com més blogaires millor.

Si ja heu entrat al post, ara ja us puc dir que la llista  Top 20 political songs apareix publicada a l’apartat de cultura del New Statesman i que, de fet,  va ser votada per gent tan llunyana a nosaltres com són els lectors del setmanari britànic -de tendència declaradament progressista- i per membres de la  Political Studies Association. El resultat és aquest:

1. Woody Guthrie – “This Land is your Land”
2. The Special AKA – “Free Nelson Mandela”
3. Bob Dylan – “The Times they are a-Changin'”
4. Billie Holiday – “Strange Fruit”
5. Claude de Lisle – “La Marseillaise
6. U2 – “Sunday Bloody Sunday”
7. Eugène Pottier – “The Internationale”
8. Robert Wyatt/Elvis Costello – “Shipbuilding”
9. Sex Pistols – “God Save the Queen”
10. William Blake – “Jerusalem”
11. The Who – “Won’t Get Fooled Again”
12. Rage Against the Machine – “Killing in the Name”
13. Tracy Chapman – “Talkin’ ’bout a Revolution”
14. Nina Simone – “Mississippi Goddam”
15. Marvin Gaye – “What’s Going On?”
16. Gil Scott-Heron – “The Revolution Will Not Be Televised”
17. Bob Marley – “Redemption Song”
18. John Lennon – “Imagine”
19. Pete Seeger – “Where Have All the Flowers Gone”
20. Tom Robinson – “Glad to be gay”

Trobo molt interessant que gràcies al podcast del New Statesman, poguem escoltar les cançons i conèixer la historia que “s’amaga” al darrera de cada una d’elles per mitjà del comentaris dels experts Jonathan Derbyshire i  John Street.

Ara bé, vist des de casa nostra, sobta una mica veure que la llista  inclogui només La Marseillaise en idioma no anglès. Res en català, res en castellà, res en italià, res en alemany, res en portuguès, res en rus ni en xinès… Qui en té la culpa? “Fuenteovejuna!”  La barreja de lectors del NS i membres de la Political Studies Association no permet de trobar els “culpables” (:o) d’una massa flagrant mostra de xauvinisme anglosaxó.

El perdó els el podríem acordar quan llegim ens conviden a comentar la llista i d’enviar-los exemples d’altres cançons que haurien pogut figurar a la llista.

Please feel free to comment on our inclusions, and to point to anything or any songs that we might have missed.

Això diuen…, però creu-t’ho! No pas !

Jo, que me’ls aprecio, vaig pensar enviar-los un comentari de bona fe per dir-los dues cosetes:
Una, que no em semblava que 20 fos el nombre ideal per a confegir una llista sobre un tema com aquell, que potser haurien pogut anar fàcilment fins a 50 o 100 títols i això potser els hauria permès d’encabir a la llista d’altres mostres de cançons d’altres nacionalitats i sensibilitats.
L’altra, enviar-los unes quantes cançons que em semblava que haurien de figurar, com a mínim, en un hipotètic top 50.

Vaig redactar el comentari  i, amb la impagable ajuda de l’amic Salvador, gràcies!-  que em va ajudar a posar-ho en perfecte anglès, vaig voler penjar-lo. Oh sorpresa! No hi ha hagut manera!

Please, note that not all comments submitted will be published on the web site

És clar, d’accord, no els publicaran pas tots, però el meu sí, oi? Però si només n’hi ha un altre!
O és que hi ha algun problema?
Els ho vaig preguntar directament:  Hi  ha cap  problema? Que no publiquen el comentari?  Cap resposta. Vaig tornar a enviar el comentari una segona vegada, i tampoc res.

Ahir els vaig tornar a escriure, a la mateixa secció de comentaris per dir-los una cosa així com:

Senyors meus,

Bé ja he entès que la seva resposta, atès el seu silenci absolut,  és  “NO li publiquem el comentari”. Sàpiguen doncs que el comentari, velis nolis, el publicaré: el penjaré al meu blog. Vaig fer la captura de pantalla i el penjaré com a imatge.  Queda dit.
Salut!
“Read you soon”

Dit i fet: els deia i els dic això:

Després hi he seguit donant voltes i  m’ha semblat que potser hi hauria d’haver afegit, amb prioritat la cançó  El pueblo unido jamás será vencido l’himne xilè de Quilapayún i Sergio Ortega.  I vaig recordar també que fa uns anys, l’amic Jordi, a l’època en què  ens gravàvem i intercanviàvem k7s dels vinils que no deixàvem a ningú, em va regalar una curiosa cassette plena de cançons revolucionàries italianes… que crec conservar encara però no sabria dir exactament on la tinc guardada.

Poder penjar el comentari aquí, em fa passar la mica de disgust que m’han donat els de l’Statesman censurant-me el comentari sense explicacions i crec que sense justificació vàlida. D’ells, això no m’ho esperava pas. Targeta groga, però hauria de ser vermella directament. A la propera marranada que em feu: expulsió!

A vosaltres, amics lectors, jo també us convido a enviar títols de cançons “polítiques”, o “revolucionàries”, o de “protesta” que ajudin a completar la llista. Potser entre tots plegats farem el top 50,  o el top 100 que haurien pogut fer ells.
En principi jo no us penso censurar els comentaris que envieu!  Però no us refieu de ningú, ni del Sani!  ;0)

_________________________

Anuncis

Postcomentari: Comentaris als blogs

Referència

Blog:    Saragatona
Post:    circuit obert
Autor : Pere (MA)

___________________

Hola Pere (MA),
Et deixo aquí el comentari que volia penjar ahir per aquest post/apunt però que no vaig escriure.

També el que anava a escriure avui per al post sense comentaris“, però que no m’ho deixa fer perquè juganerament tu has desactivat l’opció d’escriure’n i penjar-los-hi 😉

Començo pel final.

Crec que gairebé has exhaurit totes les opcions possibles, però resulta que buscant, buscant, sempre en surt alguna més. Això tu ja ho saps, i no m’estranyaria que no haguessis afinat més com a estratègia per fer-nos escriure comentaris que matisin el que has dit o afegeixin alguna cosa del que t’has deixat ;-)))

A mi se m’acut que una altra raó versemblant podria ser el fet de voler defensar-se d’hipotètics atacs exteriors.

Fora el cas d’algun blogaire agressiu o agosarat que, en expressar-se de manera poc políticament correcta, no vol ni tan sols haver de llegir i rebutjar els comentaris que el servidor li sotmeti a aprovació.

Per altra banda, dins de supèrbia i sinònims, tu en proposes dos (orgull i suficiència), s’hi pot incloure també el menyspreu per les opinions dels altres, tendint a identificar les opinions alienes amb misèria mental que podria embrutar-li el blog i fer-li perdre “categoria”: “No perdré pas el meu temps valuosíssim llegint collonades vinguin d’on vinguin, i encara menys contestant-les.” ve a pensar el capacomentaris.

Per aquí aniria el matís: Por de barrejar-se amb la classe obrera escriptòrica, i por a perdre
l'”status “.

Si jo m’atrevís a fer-ho, -que no m’hi atreviré pas- fora encara per una raó especial: fóra degut a una reacció provocada per una barreja de malícia, ràbia, impotència i/o furor de veure que, a sobre de les poques visites que reb el meu blog, gairebé mai ningú no m’hi deixa cap comentari!  T’imagines el que costa d’assumir, això?  Més ben dit: ho assumeixes, però no t’hi acostumes! 🙂
Que ningú no et digui ni ase ni bèstia, el càstig de la indiferència és un dels pitjor dels càstigs que es pot inflingir a un blogaire…

Productor com sóc de rabassudes idees creatives, se m’acut proposar una nova feina que encara no existeix com a tal: un blog SOS d’ajuda “in extremis” al blogaire deprimit per manca de comentaris al seu blog i, per tant, a punt de patir un atac de nervis o riscos més greus.

Això podria donar feina “especialitzada” a dues o tres persones amb capacitats lingüístiques i empàtiques suficients per comentar a dojo i sobre el tema que fos. Missió: impedir suïcidis i depressions profundes.

Ves per on, al final de camí, podria resultar que el “desgraciat blogaire” que té desactivats els comentaris i el “desgraciat blogaire” que no aconsegueix provocar-ne mai cap… com tots els extrems, acaben tocant-se. Es poden ben bé donar la mà i exclamar tal com feia la rabosa  “de comentaris no en vull, que encara són verds pel meu paladar”.

Conseqüent amb tot el que precedeix, hauria de proposar-vos un “meme comentarístic “ de dificultat mitjana-alta en tres preguntes, demanant:

1. Exposeu raons per les quals mai no deixaríeu un comentari a un post…

Mai no deixaria un comentari a un post …
2. Continueu la frase : Un comentari és com…

3. Justifiqueu o no la desactivació de comentaris: Un blog amb els comentaris desactivats…

Au, esbraveu-vos, que és cosa sana !

Però no m’ho contesteu a mi, no fos cas que em provoquessiu un atac de cor per la sorpresa de rebre de sobte una allau de comentaris,  o una depre de cavall provocada pel feedback rebut i en qualsevol dels dos casos hagués de recórrer de veritat a alguns serveis SOS de la Gencat.

Prefereixo consolar-me pensant que la manca de comentaris al meu blog és només provisional. Que en el millor dels casos, potser és que els temes que m’interessen a mi no interessen ningú més (ves que hi farem!), o en el pitjor dels casos, que el meu estil i tarannà actuen com un repel·lent de gran intensitat (i…ves que hi farem!). Sigui com sigui, ja vindran posts millors i potser fins i tot algun comentari.

Si accepteu de memar el meme que proposo, pengeu-ho a can Saragatona, que és com dir en terreny celestial.

________________________

Enllaços

2/10. Metablogositats. No comentaris, no blog 28.01.08

Del *Blocomentari al *Postcomentari

Berga

Després de pensar-hi una mica, procedeixo a realitzar una rectificació terminològica necessària… La mateixa idea amb un nou collar.
Fa ja molt de temps que vaig decidir anomenar *blocomentaris els meus comentaris deixats en d’altres blogs que considerava prou vàlids per incloure’ls també en el meu blog com a “posts” especials.
L’ idea era tan senzilla com pràctica: calia no perdre cap bocí escriptòric i agrupar en un mateix blog taqmbé tots els escrits blogosfèrics exògens, bé fos com a “blocomentaris” o bé com a enllaços.

Passat el temps, em vaig adonar que el palabro triat , “blocomentari”, no era el més adequat, perquè la part inicial portava fàcilment a malentesos.
No em vaig atrevir a escriure *blogcomentari, perquè em semblava fora de lloc. Jo volia una paraula nova per a una funció nova, encara inexistent en el món dels blogs. Triant *blocomentari, algú podria pensar  que jo m’havia passat al bàndol dels “bloCaires” ! I no, no era això. Vaig començar sent, sóc i probablement seguiré sent bloGaire tot i no ser terminològicament fonamentalista.

Ha passat el temps i -mai no és tard per rectificar- ara m’he decidit a canviar el terme: el comentari deixat en un blog d’altri i considerat prou vàlid per a ser reproduit en el meu blog com a part de la meva contribució blogosfèrica (catosfèrica, hispanosfèrica, francosfèrica o anglosaxoesfèrica) es dirà a partir d’ara *postcomentari (neologisme © del Sani).
No n’hi ha per llençar coets a l’aire, ja ho sé, no és cap meravella,  però millora bastant el palabro primigeni, o així m’ho sembla. I fins que no trobi res millor, així es quedarà.

Sóc conscient que, com em va passar amb el terme *blocomentari, la meva nova invenció terminològica pot tornar a ser una victòria pírrica, a les que estic molt acostumat 😉

Jo pensava que algun servei de blogs oferiria, tard o d’hora, una opció consistent a afegir en alguna secció o subsecció del propi blog qualsevol comentari deixat en un blog forani. Erreur !
Potser sortiria massa car o potser crearia massa complicacions tècniques afegides…
No sé com podria anar però intueixo que algú desenvoluparà d’una manera o altra aquesta idea com a part de l’evolució “previsible” dels blogs. Mentrestant ens haurem de conformar en copienganxar els comentaris deixats en d’altres bogs en el nostre blog també.

Tal com escrivíem en algun lloc, amb els postcomentaris gairebé tot són aventantges i hi ha pocs molt pocs inconvenients:
Per una part ens permeten de fer “obra completa”, perfectament endreçada, i per altra, ens permeten de reprendre els comentaris ja fets, de manera que els podem editar a la nostra conveniència eliminant, afegint o matisant o rectificant el que vulguem. 

L’únic petit inconvenient, per trobar-ne algun, és que per entendre el perquè del nostre postcomentari en el nostre blog, cal llegir primer el post aliè que el provoca!  

Com queda clar, crec, amb els postcomentaris, a rendibilitat bloguística és màxima.  QEP.    (Que era el que preteneíem demostrar)  ;-9

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Definició per a la Vikipèdia i/o el TERMCAT i/o els diccionaris etimològics ;-9

Postcomentari: escrit que reprodueix en el blog propi  un comentari  relatiu a un post d’un blog aliè. Aquest comentari pot ser reproduit  també en aquell blog que el provoca, però no necessàriament.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *