Darrer post del 2012: Receptes de pluja i sucre.

Vull dedicar aquest darrer post de l’any 2012 a un llibre que em van regalar la Sara i el Ben pel meu aniversari. Un petit tresor que em permeto recomanar-vos. També vull dedicar el post a la Sara i el Ben, que en són responsables.
El llibre es titula així:
Receptes de pluja i sucre, d’Eva Manzano (textos) i Mònica Gutiérrez (il·lustracions). Editorial Thule. Edició rústega 2012.

receptesdeplujaisucre

És una mena de diccionari de virtuds, vicis, emocions i sensacions classificats en ordre no alfabètic que ens permet de repassar, des d’ un punt de vista nou,  des de La Temperança (pg. 4 )  fins La Llibertat (pg. 60) passant per  l’Alegria, l’Empatia, l’Enveja, La Gratitud, La Supèrbia, la Tristor, o l’Esperança… entre molts d’altres conceptes.

Cada reflexió sobre la naturalesa d’aquest conceptes èticoflosòfics tractats en clau d’humor i tendresa, va acompanyada de la corresponent recepta “de pluja i sucre”, que ve a ser l’equivalent d’un poema de tres, quatre o cinq versos. N’hi ha una, la més llarga de totes, que en té sis:  L’Alegria

L’ALEGRIA

(…)  En el món, els qui millor coneixen l’alegria són els nens, a qui agrada l’herba, tant si hi ha cuques com si no n’hi ha, els tolls, anar descalços, que nevi i que faci sol.

Recepta per estar alegre

1. Obrir el ulls.
2. Escoltar el so del món.
3. Donar voltes sobre un mateix, com una baldufa.
4. Cantar i ballar, i després, ballar i cantar.
5. Sortir al matí amb el sol i amagar-se al vespre (s’hi val a posar-se taronja), i dormir a la nit.
6. Fer-se petons als braços.

La gràcia de cada recepta és que, a més de deixar-nos sovint meravellats, ens convida a afegir-hi ingredients i consells de collita pròpia.
Segur que a les sis propostes de les autores, nosaltres som capaços d’afegir-ne alguna més…

A mi se m’acut aquí, com a mínim, un setena possibilitat :  pensar en la família i en els amics, i deixar que brolli un gran somriure…

El que és segur és que cap de les receptes no deixa indiferent i que totes ens encisen prou com per obligar-nos a llegir-ne una altra i una altra…

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Anuncis

Recordatori. 30 estratègies escriptòriques per mantenir viu el blog.

30 estratègies escriptòriques per mantenir viu el blog

Enllaços

* * * * * * * * ** * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Mantenir viu el blog. 22/30. Fer una proposta de canvi per millorar …

Mantenir viu el blog. 22/30. Fer una proposta de canvi sobre una situació preexistent. Tot es pot inventar o reinventar per millorar la vida quotidiana.

..

Vull suposar que s’entén perfectament que proposem de millorar alguna situació d’aquelles que, tot vivint la vida diària, veiem que no funcionen prou bé i que s’haurien de canviar per millorar la vida dels ciutadans.

L’actual situació econòmica a Catalunya dóna per fer una bona llista de canvis urgents que cal fer en molts aspectes de la vida pública.
Es tracta de fer una proposta cada cop, (potser dues, com a molt) …  intentant que arribi als responsables que ho puguin implementar i veure si és realment una bona idea o no.

* Proposo aconseguir un immens estalvi energètic regulant seriosament  i equilibrada l’electricitat que s’utilitza  en la il·luminació de trams d’autopista i de diverses zones dels municipis del país.

El malbaratament que intueixo és de nivells milionaris, i per tant, estafes delictives.
No entenc les necessitats de les grans companyies elèctriques, que són com a pous sense fons, com a monstres que necessiten cada any la seva racció de milions de verges en forma de milions d’euros de beneficis per pal·liar invariablement dèficits difícils d’entendre.

M’agradaria veure com tots i cada un dels Ajuntaments de Catalunya fan públiques les dades del consum de llum de l’exercici passat. Després  fan públiques també les estratègies i mesures d’estalvi  que  han decidit d’implementar sense crear problemes greus, i finalment que, properament es comprometen a fer públiques les dades d’estalvi net obtingut.

Vull pensar que cada Ple municipal fóra capaç llavors de dedicar aquells estalvis a resoldre problemes d’assitència social per a col·lectius necessitats del municipi.

Quan sento parlar dels milers de milions d’euros de dèficit dels Ajuntaments, se’m posen els pèls de punta de veure que  no hi ha un debat públic permanent sobre tot allò que cal modificar per evitar   malbaratamnrts de tota mena.

* Regular la despesa en focs d’artifici i correfocs arreu del país.

Piromusical 2012

Un segon punt que no puc estar-me de posar sobre la taula: els milions d’euros “cremats”  en  correfocs i focs artificials arreu del país, durant tot l’estiu i fins la traca final dels Piromusicals de Barcelona, Tarragona  i Lleida.

Vaig escriure i demanar ja fa molts anys,  molts abans de  que apareguessin els prìmers símptomes de la Crisi actual, que em semblava que el mínim que s’havia de fer des dels Ajuntaments era  fixar un percentatge sobre el pressupost municipal  que fos  “lògic, ètic i equilbrat”  per a aquest tipus de despesa  festiva i queper tal de fer-nos perdonar la disbauxaes dediqués un percentatge sobre el total de despesa en pólvores i petards  a finalitats socials perfectament comprovables.

Ara, en la situació d'”economia de guerra”  que patim i patirem encara amb més força, amb gent que ha de furgar contenidors per poder menjar, les despeses en petards i palmeres de colors es transforment en un delicte o un crim  contra els cutadans. 

Ès URGENT  que es legisli sobre aquest tema  per posar-hi seny,  justícia, ètica i decència.

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

 

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Mantenir viu el blog. 26/30. Fer una confessió real o inventada.

Mantenir viu el blog. 26/30. Fer una confessió real o inventada.

Espero que la meva proposta no provoqui somriures ni desqualificacions.  No és que vulgui empènyer ningú a exposar en públic la seva intimitat. Cadascú sap fins on pot “despullar-se” davant dels demés. El que ha fet Internet ha estat potenciar a l’infinit, mitjançant webs, blogs i serveis de xarxes socials les possibilitats de difondre a nivell planetari allò que només fa trenta anys es limitava a un àmbit purament íntim.

La multiplicació ad infinitum de confidències banals fa que sigui molt difícil de fer-ne cap de nova i d'”objectivament interessant”.  Per tant, la millor opció possible, fóra escriure una confidència inventada, equivalent a l’expressió d’un desig , confessable o inconfessable.

Tot el que soni a confessió, a confidència exposada, excita el voyeurisme congènit dels humans i per tant, l’interès general.

Exposar í fer públic un aspecte íntim, que com a tal, no forma part de la imatge que projectem socialment equival a provocar un escàndol. I francament, jo no penso en això. Penso més aviat en un exercici d’estil  literari. No cal ni que sigui personal, podem imaginar-ho en termes de política ficció  i posat  en boca d’un polític viu o mort, amanit, necessàriament, amb un toc d’humor negre o sulfúric.   

Dit això recordo, per si algú ho ha oblidat,  que aquí NOMÉS estem proposant estratègies escritptòriques per mantenir viu el blog!

Confidència explosiva d’una líder política. Setembre de 2012.

Sé que sonarà políticament incorrecte, però en la situació actual, no estic per gaires filigranes retòriques.  Cal ser directes i  francs.  N’estic fins els ovaris d’en Pere Navarro i l’ala  PSOEística del nostre partit.
Cal que aquest octubre hi hagi una ruptura definitiva entre i el PSC catalanista i el  el PSEOC que ha fet un nou cop d’estat al partit.

Quan tots van apunyalar Pasqual Maragall, l’unic federalista convençut, no vam dir res perquè nosaltres no érem Pasquals. Quan fa poc van voler expulsar del partit  son germà Ernest Maragall, per haver expressat lliurement la seva opció, tots vam callar com Ramonetes, perquè no érem Maragalls. Quan en Joaquim Nadal no ha pogut aguantar més l’embat  PSOEístic de la nova direcció, ens l’hem envainat per no trencar el partit. Però això s’ha acabat i hem de dir prou. Fins aquí hem arribat. Prou.
Ha arribat l’hora de la veritat.
Prou traïcions. Prou de caça de catalanistes. Prou involució. Prou pallassades “federalistes”. Prou collonades.
Primàries  democràtiques  o  trencament definitiu!
Visca Catalunya socialista.

Montserrat Thura
. La Razón. 25.9.2012

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Mantenir viu el blog. 23/30. Primera frase de la vostra novel·la…

Estratègies escriptòriques per mantenir viu el blog. 23/30.

Escriviu la primera frase o el primer paràgraf de la vostra novel·la.

Hi ha autors, com en Walter Lewino, que tenen el do de l’originalitat i de la creativitat. El porten posat i el cultiven dia a dia. Aquesta és una de les facetes que em van fascinar des del primer dia que el vaig conèixer a través de les pàgines del Nouvel Observateur, allà pels anys 80.

Tots els lectors de Marcel Proust  recorden necessàriament el començament de A la recerca del temps perdut :

Longtemps je me suis couché de bonne heure. Parfois, à peine ma bougie éteinte, mes yeux se fermaient si vite que je n’avais pas le temps de me dire : « Je m’endors. » Et, une demi-heure après, la pensée qu’il était temps de chercher le sommeil m’éveillait; …

 

Partint doncs d’ aquelles primeres frases  d’una de les obres més importants de la literatura francesa de tots els temps, Lewino, en clau d’humor, però també amb mentalitat creativa i literària, va escriure una obra que porta per títol
Longtemps je me suis couché de travers  ( Paris. Maurice Nadeau 1994. ISBN 2-86231-125-1)  i que conté ni més ni menys que mil  “primeres frases” de possibles novel·les… perquè ningú no tingui excusa per dir que no sap com començar la seva…

Portem aquí, a tall d’exemple, 5 dels 1000 començaments de novel·la proposats per en Walter

*Croire en Dieu lui devenait de plus en plus difficile.

* Elle ne savait même pas où se trouve le Botswana.

* Un goût commun pour les grosses motos nous avait rapprochés des l’école primaire.

* Aussitôt qu’elle eut quitté ses parents, Lucette se fit appeler Pascale.

* Elle ne savait pas comment s’y prendre avec les bébés, moi non plus !

Tard o d’hora, també nosaltres ens enfrontarem amb el problema de decidir quina serà la primera frase del nostre llibre o quines seran les primeres línies a partir de les quals s’ha de desenvolupar el nostre relat, conte o novel·la.

Es per això que nosaltres proposem aquí de  recòrrer a aquesta estratègia escriptòrica per anar practicant tot mantenint viu el blog.  Imaginar una entrada al mes no és massa demanar.  Només cal, això si, que tingui una mica de “ganxo”, que atrapi l’interès dels lectors per alguna raó o altra:  cruesa, sensualitat, sofisticació… o qualsevol altre element que porti al lector a voler saber-ne més, a voler que aquella introducció es desenvolupi.

Com sempre, ens toca a nosaltres donar exemple i, per tant, aportarem aquí tres paràgrafs inèdits. Mireu si n’hi ha cap que us inspiri.

1.  Habhulí era llauner a les Rambles de Barcelona.  En veure la parella d’agents de la guàrdia urbana, s’afanyà  a amagar-se sota les voltes de la Plaça Reial esperant poder-los despistar. 

2.  En esa reunión con otros miembros del partido en la que pretendía hacerse de nuevo con el poder,  José María pegó un puñetazo encima de la mesa exclamando

– Pediré a mi amigo Brush que les bombardee con neutrones… ¡Malditos independentistas!

Se hizo un silencio que duró sólo unos segundos. El agudo aullido de las sirenas de una ambulancia del Centro Psiquiátrico de Pozuelo que iba a buscarle para su ingreso inmediato sonaba ya a las puertas de entrada del inmueble. No pudo evitar una mueca de estupor. 

3. A pocs mesos de complir 60 anys, Magdalena decidí que ja era hora de començar la redacció de la seva novel·la.

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Mantenir viu el blog. Proposta original o proposta de canvi sobre una situació preexistent. 22/30

Mantenir viu el blog. 22/30.
Fer una proposta original o una proposta de canvi sobre una situació preexistent: Tot es pot inventar o reinventar per millorar la vida quotidiana.

M’atreveixo a reutilitzar un comentari que he deixat en un blog amic avui mateix.  Això podria ser ben bé un postcomentari, un més, però m’estimo més tractar-ho com un exemple de les moltes coses que queden per  inventar o reinventar, per refer per millorar la vida quotidiana.

En el seu blog, Francesc Puicarbó publicava el 30 d’agost el post  “Espècies autòctones”  que invitava a la reflexió sobre el fenòmen anual de la febre de col·leccionisme que es produeix per l’arribada al mercat de noves col·leccions de productes, estris o andròmines de tot tipus per mitjà de fascicles setmanals  que cal adquirir generalment als quioscos.

Una benedicció per als quiosquers, que només pateixen l’efecte  en forma de més feina i de més espai ocupat (cada cop més al carrer) a canvi de moltes més vendes i més calaix! Felicitats!

Allà on moltes famílies només hi veuen que problemes, de pressupost, d’espai -ja no saben on posar les noves col·leccions-  hi ha qui imagina la creació de quelcom nou:  Un nou Museu !  A mi se m’ha acudit explicar-ho així.  Idea bruta com totes les meves, i fàcilement millorable, però és un diamant brut al cap i a la fi. O així m’ho sembla:

Idea del Sani !!!

Ràpid, creació d’un de MUSEU dels fascicles i les seves col·leccions, des de 19 _ _ (any pendent de decidir) fins al 2050  (data a tall d’exemple també, suposant que allà pel 2050 encara quedarà algú viu :-9

Ja sé que aquesta idea va en contra de la filosofia i els interessos “capitalistes”  de les mutinacionals editorials, filosofia segons la qual caldria que cada ciutadà fos un consumidor del màxim nombre de productes, d’estris i d’andròmines … I és que l’èxit d’aquestes col·leccions ve determinat perquè tothom vol tenir uns quants exemplars de cada cosa: qui estilogràfiques, qui didals, qui vanos, qui nines…. Nosaltres proposem de fet substitutir aquesta filosofia possessiva per una filosofia basada en el gaudi  sense la possesssió.   S’acabarien de cop milers, centenars de milers de col·leccions, però es podrien anar veure totes al Museu, es podrien tocar, utilitzar…  Canviar el posseir per l’admirar i disfrutar-ne a baix cost… 

I amb una mica de creativitat es podria muntar un museu de Premi Guinness en un tres i no res.  I al costat d’una Barcelona  capital mundial de la telefonia mòbil, també s’hi podria afegir  el “logo” de capital mundial  de les andròmines col·lecionnables.
Si no ho fa Barcelona, aviat ens prendrà la idea una altra capital.  Cal afanyar-se. Afanyeu-vos!

El museu s’ompliria de seguida amb  aportacions públiques de col·lecionistes que ja no tenen lloc a casa o que en volen recuperar una mica. Caldria garantir al personal que tots el ítems  (col·leccions senceres?) acceptats per formar part del fons del Museu, el museu els els guardaria en usdrefruit per a fer exposició fins el 2050. Data en què es retornarien (obligatòriament) als seus propietaris per tal de fer espai per a noves andròmines… Naturalment, les multinacionals de l’edició també hi podrien sucar pa, desfent-se d’alguns estocs no venuts i assegurant un duplicat de cada ítem de col·lecció.

Bé, a més, les iniciatives  complementàries que es podrien aplicar a un museu d’aquest tipus són i·limitades, per no dir infinites…

Tres de ràpides que se m’acudeixen:

1. Resada anual de Rosari, amb rosaris de col·lecció de fascicles, clar… Fixable per tal o qual dia de l’Any (potser per Pasqua?) i a X  o  XY  euros d’entrada (donacions acceptades, també, clar) aqustes trobades garantirien un nombre raonable de Fe-Ligreses i es recaptaria una bona caixa.

2. Trobada/es nacional/s de “vanos” de col·lecció (Una Marató?) cada any entre primers de juny i finals d’agost,  per mirar de formar un corrent d’aire tipus efecte papallona, científicament orientat, per tal  que desviés monzons i tormentes tropicals a la zona del Carib o  simplement que fessin moure algun molí de vent per generar energia eòlica durant una estona…

3. Desfilades de senyores (i/o senyors)  amb “nines” als  braços  i  amb didals als dits…  

Per cada col·lecció es podria muntar una setmana  amb activitats “ad hoc” per fer-ho ben interactiu i aconseguir aplegar gent amb interessos comuns o similars. I així es podrien muntar centenars de “noves trobades”  de col·leccionistes o filocol·leccionistes, totes amb  finalitats  socioculturals, socioeconòmiques i/o sociopolítiques, amb garantia de segell ecològic i sostenible.

Cal pensar-hi.  No diuen que ara el que calen són idees i emprenedorisme? Doncs bé, d’idea, retòricament argumentada, aquí en teniu un tros… La resta és economia….

Sani Girona. 3.9.2012

___________

Us toca a vosaltres imaginar i proposar alguna cosa de les moltes que queden per inventar  o per  reinventar.  Mireu al voltant, i aviat se us acudirà alguna cosa per millorar.
El més difícil no és imaginar-ho, sinó creure-hi,  atrevir-se a escriure-ho i publicar-ho !

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Mantenir viu el blog. (21/30). Carta oberta a algú.

Mantenir viu el blog. 21/30. Carta oberta a algú. Lloar-li  els fets o els dits o discrepar-ne obertament.

..

Aplicar questa estratègia és més fàcil del que sembla a primera vista…  tot i que la paraula “carta”  comença a semblar  una cosa una xic esotèrica, més pròpia del segle passat que no pas del segle XXI.
Però una carta tant poden ser  140 caràcters i  en podem dit tweet com ser dues ratlles curtetes com un  SMS…

Cal precisar que si escrivim una carta oberta a algú, s’entén que ens adrecem a algun personatge públic que té alguna mena de responsabilitat política, econòmica, cultural, educativa… i que ho podem fer sense complexos, perquè estem jugant al nostre camp, al nostre blog.

Tot és començar i ben aviat ja començarem a trobar gust en una activitat que exigeix algun tipus de resposta per part del destinatari.
Reconec que aquesta proposta pot semblar que s’assembla a una altra que ja vaig proposar i que consistia a formular preguntes als responsables polítics de Catalunya i d’Espanya els dimecres o dijous de cada setmana de manera que les nostres/vostres preguntes tinguessin una probabilitat  de formar part de la llista de temes a tractar pel Consell de Ministres dels divendres o   la llista de temes a tractar per part del govern de la Generalitat. Però no. no és ben bé el mateix. Allà el que cal és fer preguntes concretes.  Aquí, el ventall de possibilitats s’amplia  “ad libitum”, i no cal que ens limitem a preguntar.
Adrecem-nos a una regidora,  alcaldessa,  actor, científic, periodista, professor, presentador, blogaire… a qui volgueu.

S’entén que els destinataris poc s’esperen la vostra carta. I és probable que si no feu un esforç per esbrinar llur adreça postal o electrònica és probable que mai no llegeixin la vostra carta oberta.  Però això  no ha de ser obstacle per a a la nostra acció escriptòrica:  nosaltres hem de fer la nostra feina…  “els déus ja reconeixeran els seus”.

Com he procurat anar demostrant en aquesta llarga sèrie d'”Estratègies per a mantenir viu el blog“, es tracta de passar de la proposta teòrica a l’execució pràctica.  I això faré ara, tot seguit.
A qui escriurem?

Carta oberta a Pere Navarro, Secretari General del PSC (Partit dels Socialistes de Catalunya)  en resposta a la seva  “Carta oberta als catalans” (Article del primer secretari del PSC, Pere Navarro, publicat avui al diari El Periódico. 12 de juliol de 2012)  i  com a comentari de l’entrevista que li va fer El Periódico el  proppassat  12 d’agost.

Senyor,

He llegit atentament la seva carta als catalans i l’entrevista que li han fet els de El Periódico.  Tot el que vostè diu sembla força assenyat i equilibrat. Però en el context de l’actual  greu crisi
social i política, tot el que vostè diu acaba servint per no res… només per omplir línies de diari… és pura retòrica inútil.

On és escrit el que vostès proposen al govern de la Generalitat per poder sumar-se a la seva proposta per al pacte fiscal?  Què té de secreta que no ho poguem llegir i entendre?
Això és el que vostè ha d’adreçar a tots els Catalans. No una carta oberta bla bla bla… que no aporta res.
Sobre tots i cada un dels temes que es posen constantment sobre la taula on és la veu neta i clara del socialistes de Catalunya?  Sí, potser sí que cal un procés electoral per
clarificar què cal esperar del nou PSC,  si  l’eterna cantarella patètica d’una Espanya Federal que no existeix en el cap de ningú a Espanya que ja no es creu ningú,
i que acaba rimant i sent sinònima d’ “excusa covarda”.
Això o bé  un partit amb  una nova estratègia que s’enfronti manifestament a les zones mafioses de poder del PSOE espanyol, empenyades, com el mateix PP, a
mantenir Catalunya en situació de zona parasitada impunement.

El 12 d’agost vostè ja sabia que el president Rajoy ha contestat per enèsima vegada que no vol sentirt parlar de pacte fiscal.  Com és que vostè  no s’enfronta  a Mariano Rajoy
i en canvi sí que s’atreveix a fer la comèdia de demanar per enèsima vegada al President Artur Mas que negociï amb Rajoy?

Sí, demani als diputats que surtin dels despatxos i que connectin amb la gent, i convoquin reunions i actes que demostrin que el PSC és un partit d’esquerres i que és capaç
de liderar amb l’acció i l’exemple la lluita contra les desgràcies que provoquen les mesures antisocials del Govern de Madrid o del Govern de la Generalitat.

Demostreu-ho amb fets… el vostre silenci permanent ara mateix és culpable.

Ara per ara, el PSC  té la imatge que s’està guanyant a pols per covardia i inacció, per indefinició i per hipocresia…  A les properes eleccions veureu el que veureu com no canvieu   la imatge actual.  No es pot enganyar a tothom permanentment.  I afanyeu-vos a fer el que toca, que queda molt poc temps per les properes eleccions.

Atentament

Sani Girona

VNG,  22 d’agost de 2012

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *