Adreces sobre llibres i crítica literària.

Literatura. Crítica literària

 

 

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Le Nothomb nouveau est arrivé : Barbe bleue [et Saturnine]

Com cada any  des de fa vint anys, a finals d’agost,  l’editor Albin Michel treu el nou llibre de l‘Amélie Nothomb. El títol d’enguany és  Barbe Bleue.

© de l'Express

© Emilie Wood/LEXPRESS.fr

Vidéo @ YouTube  : Présentation de Barbe bleue

___________

Aquest any volia passar de seguir-li la pista, per  “castigar-la” per no haver-me contestat una llarga carta que li vaig adreçar després de la seva estada a Barcelona allà pel mes de març passat.  No cal que torni a explicar-ho, perquè està  tot explicat  – i fil per randa- aquí en aquesta sèrie de  posts que vaig escriure sobre el tema.

Però fóra estúpid per part meva, i no aconseguiria pas el meu propòsit de “càstig”. Em temo que no em podré estar de caure a la temptació i llegir el seu llibre. El nom que ha donat a la protagonista de la nova novel·la , Saturnina, m’interpel·la massa com per refusar de llegir i decidir què me’n sembla. I  seguiré esperant  — però ja sense cap gota de desesperança— que es decideixi a contestar-me alguna cosa interessant com un més de tants altres babaus que, com jo, van creure que l’Amélie sempre contestava les cartes…

El nombre d’informacions sobre el nou llibre és extraordinari. Hi ha referències a tots els media francesos i belgues… i és que Amélie Nothomb ha aconseguit crear-se un mite a força de treballar i de ser constant. Publicar un llibre cada any a finals d’agost per fer-lo coïncidir amb la famosa rentrée literària francesa on apareixen més de 400 nous llibres té el seu mèrit.

Mèrit que es transforma segurament en gelosia i malestar a la pell d’autors i d’editors, cansats de veure com la “noia del barret” atreu tots els focus, totes les càmeres, un munt de crítits i miríades de lectors…

..

**************************************

Enllaços

**************************************

Ben Elton. Past Mortem. Quan la crítica l’encerta…estem de sort!

L’amic Pep em va deixar fa uns dies un Ben Elton: Past Mortem.  Ja ens n’havíem intercanviat d’altres i aquest comerç llibresc ens anava euforitzant.

—Prova’l i mira si t’agrada. Si no el deixes, eh?

I és que no feia massa havíem estat parlant de llibres i de la necessitat de dedicar el temps només a llibres prou interessants com per entusiasmar-nos al màxim des del principi fins al final: “Unputdownable”  em va dir la Mary que es deia d’un llibre com aquell, tot deixant-me  Omertà, de Mario Puzo. I va tenir raó. Una vegada començat no podia parar de llegir-lo!

El Past Mortem de Ben Elton és també, segons la premsa britànica, un altre “unputdownable” :

`Engaging and smartly plotted´                                                                   Observer
`Tremendous narrative momentum… genuinely moving’                       The Times
`Veery racy, a compulsive read’                                                                   The Mirror
`Extremely funny, clever, well-written. sharp and unexpectedly moving…
This brilliant, chaotic satire merits rereading several times´        Mail on Sunday

Bé, amb aquestes crítiques, el problema fóra que no ens agradés!  Hom estaria llavors avesat a pensar que si nop ens agrada és perquè no tenim ni cervell ni ànima, ni sentit de l’humor i que no entenem res en llibres ben escrits i ben trenats! La crítica és una arma perillosa, oi?
De vegades és a l’inrevés: què passa si ens acaba agradant molt un llibre que la crítica titlla de “nul·litat total”?
Ja endevineu la mortal de la faula: Cal ser valents: “Fortuna iuvat …”  els atrevits! Prescindiu de la crítica!  Això sí, val a dir que quan la crítica l’encerta i coïncideix amb la nostra opinió, podem dir que estem de sort! Cal aprofitar-ho.

Amb Past Mortem no ha calgut patir gaire. Arribats a la pàgina 50 ja podem assegurar que no pararem fins al final.  Unputdownable. I com que no passa cada dia això de poder compartir informacions agradables, d’aquelles que vénen de gust escampar perquè també d’altres en disfrutin, tal com ho va fer el Pep amb mi, jo us  el proposo a vosaltres sense por a equivocar-me gens ni mica.

I per allò de predicar amb l’exemple,  se m’acut aportar un trosset de llibre, un pessic sinecdòtic que, de ben segur, us  agradarà.

[Chapter] 6

Newson lived in a small terraced house between West Hampstead and the Kilburn High Road. He had once shared it with  Shirley, his ex-partner, but had bought her out after waht they always called ‘the divorce’, although they had never actually been married. Shirley and Newson had split up when Shirley’s  infidelities had become too common and indiscreet even for Newson to miss. She claimed  afterwards that seeing as how he was such a successful detective and all, she had presumed he knew and didn’t mind. Newson had not known and he did mind.
(Ben Elton. Past Mortem. Black Swan. pg 47)

Si aquest tros  (les negretes són meves) us ha agradat, és molt probable que la continuació us segueixi agradant…

They had met as students studying law at university. Their relationship had always been more mental than physical. She was samrt, but Newson was both funny and smart and she found this attractive. She used to tell people that when it came to brains, size really did matter, and that her boyfriend had a whopper.  After a time, Newson came to hate it when Shirley said this, because he felt that it implied that he had a small dick. He used to wish that Shirley would add  ‘and although he’s short his dick’s actually quite a decent size too’… but she never did.
(Ben Elton. Past Mortem. Black Swan. pg 47-48)

Bé, si voleu llegir la resta, l’haureu de comprar… però espero que amb aquestes dues pinzellades n’hio hagi hagut prou per convèrcer-vos que els 6,99£  que costa el llibre paga sobradament la pena de pagar-los o fer mans i mànigues per aconseguir-ne un exemplar.
******************************************

Juan Pedro Quiñonero. El taller de la gracia (2009)


Juan Pedro Quiñonero. El Taller de la Gracia. De Caína a la Atlántida. Editorial Renacimiento. Sevilla. 2009

Després de llegir el llibre una primera vegada, el vaig deixar reposar uns mesos i fa poques setmanes em vaig fer un bon regal: em vaig donar el plaer de rellegir-lo amb la màxima atenció, anotant-lo profusament per destacar tot allò que més m’interessés. I en presento aquí la meva visió personal.

Tot i que el llibre es presenta estructurat en un pròleg, una introducció i tres parts, crec que es pot dir que el conjunt és l’equivalent d’un inèdit vast arbre genealògic literari que permet de visualitzar una extensa gamma de connexions entre literats, artistes, filòsofs i polítics de diverses èpoques, orígens i llengües. Una precisa i completa xarxa que té per objectiu aportar tots els elements que serviran per justificar les tesis de l’autor.

Tesis, per altra banda, repetides múltiples vegades i dites de maneres sinònimes, però totes exquisidament concordants: enfront de la degradació estètica i ètica contemporànies, cal reivindicar la validesa i seguir el camí de tots aquells autors -extensa família literària- que van fer de la paraula -treballada en el taller de la gracia, aquell espai en que cada autor construeix la seva obra i el seu estil- un material prodigiós: idees vives, força viva, ànima: memòria i espiritualitat potents fins al punt d’aconseguir vèncer la prosaica realitat i els embats de sofriment físic i espiritual que la vida pot comportar.

Així, aquesta fe en el poder de la paraula i la creença en la necessitat que tota obra intenti participar en la creació d’una arquitectura espiritual i d’una consciència col·lectiva, permet a tota una sèrie d’autors transformar la seva obra global en una casa espiritual que és a la vegada una pàtria personal (“la heimat de la lengua alemana”).

I encara més, l’autor explicita clarament que per aconseguir-ho, l’escritura ha d’anar més enllà del simple entreteniment, que és tant com proclamar que l’escriptura ha de ser una escriptura compromesa amb una causa espiritual i ètica:

“la escritura solo es fiel a su misterio original cuando llega a encarnarse en una relaidad más vasta que la del mero entretenimiento. La literatura como mero entretenimiento tiene algo de infernal y diabólico” (pg. 172)

Això és veritat per a Lucreci, per a Virgili, per a Montaigne, per a Baudelaire i Proust, per a Balzac i per a Galdós. Per a Azorín, Juan Ramon Jiménez i Ramón Gómez de la Serna. Per a Josep Pla. Per a Virginia Woolf, Marguerite Yourcenar, Mercè Rodoreda, Rosa Chacel, tal com assegura en el darrer apartat del seu llibre. Tots ells i molts d’altres encara.

Per mi, una de les grans virtuts del llibre, tal com se’n pot deduir de la lectura del capítol “El taller de la gracia” (pg. 153 a 178), és que tot el que s’hi explica, demostra i proposa no és el fruit d’un pur exercici intel·lectual, sinó d’una necessitat vital de l’autor, que d’aquesta manera, s’integra ell mateix en la llista dels gran autors que el precedeixen i amb els qui mantén no pocs llaços comuns. Un de molt especial és la seva condició d’exiliat, de desterrat, que ha viscut més temps fora del seu pais i lluny de la seva terra que a dins. Un aspecte que l’acosta a les vivències de Juan Ramon Jiménez,  Ramon Gómez de la Serna,  Carles Riba, Mercè Rodoreda,  Rosa Chacel…

Aquest apartat del llibre conté un gran nombre d’apunts biogràfics i la conformació del seu curriculum cultural, factors, ambdós, molt importants per entendre l’autor i la seva obra.

Consecuencia de la ruina, mi familia se volvió a dividir y tuvo que emigrar. Mi padre comenzó por buscar trabajo en Francia, en Saint-Étienne, en el departamento de la Loire. Y en una escuela pública de un barrio de emigrantes polacos y refugiados españoles aprendí yo a leer francés”. (pg. 159)

I abans dels vint anys va caure en una “olla” plena de llibres i literatura i que a més era envoltada per mestres en l’ofici de llegir i escriure:

A los diecinueve, tuve la suerte de caer en un periódico, el viejo y difunto Informaciones madrileño, donde apenas ganaba para ir tirando , con unas ventajas en especies , sin embargo, sencillamente excepcionales, podía vivir solo escribiendo de libros y cultivarme, a salto de mata, (…) Rosa Chacel, Luis Rosales, Rafael Conte y Pablo Corbalán me lo enseñaron casi todo, e intentaron guiar mis pasos com buen sentido. (159)
(…)

Los escritos de V.N. Se publicaron cuando su autor [J.P.Quiñonero] ya estaba en París.Había salido huyendo de Madrid y me esperaban muchos años de vagabundeos profesionales por Europa. Rusia, Estados Unidos y América, con cargo a la cuenta del periódico que me empleaba (…) pg. 167)

Aquelles lectures el van portar a empapar-se de Proust, de Gómez de la Serna i de Nabokov, i segons ell mateix confessa,

“A traves del libro de Ramón Gómez de la Serna, creí confimada mi teoría mesiánica sobre la misión subversiva del arte, concebido como un instrumento de agitación moral.” (p, 160)

Amb aquell bagatge cultural i lingüístic, que ell descriu com

“un montón enorme de lecturas desordenas pero esenciales: Baroja, Azorín, Gabriel Miró, Dostoievski, Proust,
Thomas Mann, Kipling, Mark Twain. (pg. 158)

que té punts en comú amb el Gabriel Ferrater gran lector i crític, i el periodista Josep Pla, trotant per tota Europa, J. P Quiñonero comença a bastir la seva teoria fonamental, barreja de fe i utopia, com un gran quadre, sempre el mateix però pintat amb mil matisos, que insisteix una vegada i altra en el mateix tema: la necessitat de practicar el culte a la paraula, a les coses de l’esperit, la cultura, i el gran art.

Aquesta praxis cal dur-la  a terme perquè és urgent…

“salvar, rescatar, defender e ilustrar la obra de artistas singulares, cuyo destino permita comprender y restaurar
sus cosas y las nuestras, que quizás sean indisociables”. (pg. 176)

Ens diu que ho són la pintura de Ramón Gaya, els poemes en prosa de Baudelaire, La Recherche de Proust i Lolita de Navokov, l’obra de Santayana… i mil més que ell anomena “imprescindibles para sobrevivir” en el seu immens i ric assaig sobre literatura, pintura, fotografia, política i molts més temes que s’apleguen en el seu blog Una Temporada en el Infierno, on demostra dia a dia que sap aplicar exemplarment allò que predica en el seu llibre, on acaba dient implícitament que se sent hereu i membre d’aquella família, secta o confraria -l’arbre genealògic de la qual ha confegit tot al llarg del seu llibre- que té i manté


(…) esa fe, en definitiva, en la escritura i el gran arte que a mi me transmitieron ellas – mi madre, Luz, Luz Martínez, Luz la de la Tercena, Mercè Rodoreda y Rosa Chacel- y a mi me gustaria transmitir a alguien, a las personas que he amado, cuanto menos a través de los dones de la palabra y las artes de la memoria.” (pg. 202)

Jo he volgut escriure-me’n la visió que me’n faig, no només per veure com me’n surto de posar una darrera l’altra les paraules -com deia en Pla- i dient-ho de la millor manera possible, sinó també com a un sentit homenatge d’admiració, respecte i agraïment a Juan Pedro Quiñonero, a qui jo, com tants altres, haurem d’anar citant i seguint com a referent i conseller cultural, i de qui, com diria Borges, ens vanagloriem de llegir, perquè de la seva obra en traiem la il·lusió i la voluntat de voler formar part de la mateixa família, nosaltres també.

Sani, març de 2010

_________________________

Enllaços

Sani Girona sobre el El taller de la gracia
Juan Ángel Juristo, sobre El taller  de la gracia
Jordi Amat sobre El taller de la gracia
José Julio Perlado sobre El taller de la gracia
Diálogo entre JP Quiñonero y Antonio Astorga sobre El taller de la gracia

*******

Una temporada en el infierno Blog de JP Quiñonero
Imprescindibles para sobrevivir

______________________________________