Educació. Article de Miquel Colomer: “L’ecologisme no és humil”

Hem trobat a  El Matí Digital un article de Miquel Colomer que ens ha agradat. I  hem panesat que paga la pena citarlo sencer.
Quedi clar que aquesta còpia integral del seu article no té més objectius que

1. retre un homenatge al seu autor2.
2. donar-lo a conèixer a tothom que visiti el nostre blog… i que el facin córrer, que el llegeixi com més gent millor.
La reflexió que fa i ens fa fer cal tenir-la molt en compte.  Altra cosa seran les mesures que calgui prendre per esmenar allò que implícitament i explícita proposa modificar en el nostre sistema educatiu.
.

L’ecologisme no és humil

Alumnes creguts, i cregudes, però mediocres. D’allò més mediocre.

Concepció utilitarista de l’etapa de formació. Pensar que allò que fas a les escoles i instituts serveix per arribar a tenir un “bon lloc de treball”. Res més allunyat de la realitat perquè aquesta no és la funció ni del primer ni del segon ensenyament. És de formar persones del que es tracta. Persones il·lustrades, assenyades, de bon cor. Civilitzades. És aquesta la funció de l’ensenyament, i no cap altra.
No anem bé si pensem altrament. Estudi, lectura, reflexió, esforç. Aquests valors. I imposició d’ordre i disciplina. I tenir cura de les formes, molta cura amb les formes que hem tant desprestigiat aquests darrers temps. Igual que l’ortografia. Fer faltes d’ortografia és la primera mostra de mala educació. Es comença per fer faltes d’ortografia i s’acaba pensant que es pot anar a classe amb xancletes i que, a més, això no té perquè tenir cap importància. Però el fet és que anar a classe amb xancletes significa que no dónes cap importància a la classe. És que després vaig a la platja, i total! I aquest “total” vol dir que la platja passa per davant de la classe, animal. O, és que fa calor! Doncs ens aguantem. Perquè hem vingut a aguantar i no a deixar-nos anar.
Una part del professorat s’ho hauria de fer mirar, també, és clar. L’igualitarisme ha donat uns fruits funestos, però. Hi ha aquest orgull de certs alumnes creguts, sense cap motiu de ser creguts perquè són alumnes mediocres per bé que les seves famílies es guanyin prou bé la vida, que mai no consenten que els cridis a l’ordre ni els renyis. S’enfaden i es fan els ofesos, pobrets, ells que no paren d’ofendre l’ordre que cal perquè les classes funcionin. I si al final els convides a abandonar l’aula, prefereixen plantar-te cara i no fer-te cas encara que això comporti que la classe s’aturi i els perjudicats siguin la resta de companys.
No hi ha generació més egoista, mimada i consentida que aquesta actual que representa que ha crescut enmig dels valors de la “solidaritat” i de l’ecologisme. Ni disculpes no saben demanar després, pobrets. No els han educat d’aquesta manera a casa. No admeten el professor com algú superior a ells. Sí, un superior. Un superior perquè representa que sap molt més del que ells saben i no tenen ni la humilitat de reconèixer-ho.
Alumnes creguts, i cregudes, però mediocres. D’allò més mediocre. L’ecologisme no és humil. I encara menys l’igualitarisme.
Tants nois i tantes noies educats en la ignorància de la humilitat.
Hi ha, però, algunes mesures que caldria recuperar. Fou, per exemple, un gran error fer desaparèixer les tarimes de les aules. La tarima com a mesura visual. El professor per damunt de l’alumne. Qua l’alumne hagi d’alçar la mirada. Caldrà, després, fer moltes més coses, moltes, però recuperar la tarima, una tarima sòlida i ben visible, fóra sens dubte un primer pas que se m’acut imprescindible.

El Matí Digital. Miquel Colomer .  3 juny de 2012

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *.

.
Enllaços

.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Anuncis

Inger Enkvist: “D’un bon professor no te n’oblides mai”.

La contraportada de La Vanguardia del passat divendres 23 de desembre conté una entrevista memorable, d’aquelles que són per emmarcar i posar en lloc visible, per a consulta freqüent.  Entrevista amb Inger Enkvist, hispanista, assagista i pedagoga sueca. 64 anys, resident a Lund i assessora del Miniteri d’Educació suec.

Gairebé tot el que diu sobta per la gran dosi de seny i lògica que conté, però al mateix temps, per la dificultat d’aplicar-ho, ja que, altrament no s’entén que idees tan senzilles i elementals no s’apliquin arreu per reformar un sistema educatiu que al nostre país ha demostrat que no funciona bé.

Quatre extractes fonamentals, citacions gairebé textual,  i una conclusió igualment definitiva:

[La desgràcia rau en ] El bonisme escolar, on la paraula clau és inclusió, però no pel coneixement i l’esforç, sinó perquè sí.
(…) Si anteposem la convivència a l’aprenentatge s’enfonsa tot. Posant l’accent en l’aprenentatge es millora la convivència, està comprovat.

Els que aconsegueixen millors resultat són els finlandesos amb un estil d’escola tradicional, la que hi havia fa mig segle. [I ho fan] Preparant molt bé els nens a Primària, establint bons costums de treball amb suport immediat a l’alumne  que ho necessita perquè no acumuli retard.
(…)
Cal deixar-los clar que no passaran de curs si no se saben les matèries, i cal tornar als controls. Reforç real a l’escola, i organitzar una escola d’estiu obligatòria per als que van endarrerits. Sembla dur, però el pitjor es sentir-se exclòs intel·lectualment, no entendre el que diuen els altres.

[La llengua és fonamental]. Sense un llenguatge ben estructurat no pots avançar. Les paraules són el teu instrument de treball, si no llegeixes no l’aconsegeuixes  dominar i entens menys del que veus i del que sents. El gust per la lectura és un dels índex més clars d’èxit acadèmic, molt per sobre del nivell sociocultural.

Cal atreure bons professors, pagar-los bé i recuperar-ne l’autoritat. A Singapur o a Finlàndia, als professors de preescolar se’l exigeix una nota de tall molt alta, i tots tenen un màster. Els pares saben que els professors dels seus fills estan molt preparats i els alumnes que ser professor és molt difícil, i que els seus són entre els millors que hi ha al món. Cal entrar doncs en aquest cercle beneficiós com sigui. En la docència, el més important és la persona. D’un bon professor no te n’oblides mai.

© La Vanguardia 23 desembre 2011. Contraportada pg. 80.
Entrevistadora: Imma Sanchís

Bé, sobre la meva selecció personal del contingut de l’entrevista m’he permès encara posar en negreta, algunes frases que em semblen essencials sobre la ja sucosa llista d’idees fonamentals.

De fet, el que cal reconèixer és que no és pas que inventi la lluna, l’Inger, sinó que repeteix, en una enèsima versió, allò que molta gent sap i ha exposat moltes vegades.

No fa gaire, a mitjan novembre, ho deia ben fort en Gregorio Luri en un acte d’homenatge als professors que es jubilaven el 2011:  Després de passar revista als diferents corrents educatius que hi ha hagut des dels anys 60 fins l’actualitat, concloïa dient una cosa [no textual però gairebé] així:
Després de moltes anàlisis i estudis sobre els diferents mètodes i corrents educatius, arreu del món, l’únic que sabem del cert és que el més important en l’educació és el factor “bon professor”.

I això exactament era el que ens va explicar en detall un estimat professor universitari a un grup d’alumnes seus, la majoria dels quals havien esdevingut després professors universitaris o de secundària,  en un acte d’homenatge que li vàrem fer el passat 19 de març.

Va dir que el professor que més el va ajudar i el marcar, va ser el seu professor d’espanyol a l’institut, a França. Un professor que va descriure com una persona íntegra, competent i responsable, un d’aquells professors que sempre portava la classe preparada -i que tot ho notaven- i no buscava fer temps morts, ni buscava ser “amic dels alumnes”  ni ser “simpàtic” amb ells i molt menys encara “fer-los la pilota”.  Un professor que no els explicava si allò que els deia era “útil” o no, però que sempre intentava motivar-los… fins al punt que les seves classes eren per a ells una mica com els contes de “Les mil i una nits” que feien venir ganes que ja fos l’endemà per veure com continuava l’explicació…

Ho tinc molt present, perquè aquella intervenció, que recordo ab emoció i admiració,  va ser gravada en video i, després, l’hem vista i sentida diverses vegades.

Nosaltres mateixos som també, en part, fruit del seu bon fer de gran professor, la impromta del qual ens acompanya tota una vida sencera.

Dit això, la pregunta del milió sembla ser: Com és que els models i les estratègies que funcionen són coneguts i en canvi no es veu de cap manera que ni a l’estat ni al país se’ls vulgui imitar?

Ara parlen d’allargar el Batxillerat a tres anys en comptes dels dos actuals. Molt bé.  Però què hi ha de crear una carrera de magisteri que seleccioni només els millors méstres?  Algú n’ha sentit a parlar mai en aquest país?
Què hi ha de modificar els currícula i els continguts i les estratègies de control perquè s’ensenyi  coses fonamentals?
Què hi ha també d’aquesta ajuda immediata a Primària i a Secundària perquè els alumnes que  no segueixen el ritme no caiguin en un pou sense possibilitat de tornar a la superfície?  Hi anem anant per aquest camí?

En vaig parlar en la meva petita intervenció durant aquell acte al qual em referia abans:
Em pregunto i no entenc com és que l’Educació amb majúscules i en totes les seves branques, tot i ser tan important en la vida de les persones no forma part de la informació i el debat quotidià als mitjans de comunicació i, en canvi,  es transforma en notícia exageradament transcendent qualsevol estupidesa referent a l’esport i tot el que l’envolta? Opi del poble? Sens dubte.

Es una fal·làcia repetir una i mil vegades que l’educació és una de les coses més important a la vida, i allò que ens ha de permetre superar la crisi i crear una societat més justa… i  seguir ignorant-la com a realitat i com a tema de debat permanent, relegant-la al silenci, mentre es magnifica i manipula la importància del trànsit, el temps, l’esport o les petites curiositats i absurditats de la vida quotidiana.

Tot està per fer o per refer.  Hi ha molt a canviar per millorar-ho. Cal fer caure moltes estàtues aixecades al culte adoratiu a la  deesa Estupidesa.  I ara, és urgent destruir-les!

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Contraportades de La Vanguardia: creativitat 1/2

El dimarts 24 d’agost.  la contranportada de La Vanguardia anava dedicada a l’emprenedor John Mullins. Vaig apuntar-me les  referències  i desar-les  com a esborrany al blog. A la llista d’esborranys n’hi ha encara mitja dotzena, alguns dels quals potser no passaran a post. Però com que hi ha una altra “contra” que empeny, em decideixo a resoldre aquesta.

Bàsicament el que calia ressaltar eren dues o tres idees importants que, tot i ser conegudes, cal repetit una i altra vegada per tenir-les ben presents.

La primera:  puc parlar durant hores del que vaig aprendre dels meus fracassos i només uns minuts dels meus èxits”. La reflexió és força important i és d’aquelles amb les que gairebé tothom hi està d’acord. El que no es diu però és que cal fer l’exercici d’aprendre del fracàs i fer-lo ben fet. Segurament hi ha tot un llibret a escriure sobre la manera de no quedar-se en situació de l’escaldat i  esmaperdut que ja no tornarà a aixecar el vol després del fracàs.

La segona és, mutatis mutandi,  allò que en Miquel Martí Pol va formular així  “Tot està per fer i tot és possible”, idea probablement copiada d’alguna vella dita xinesa o grega . Jo m’atreveixo a aportar-hi un afegitó important: “Tot està per fer o per refer… ”
John Mullins la complementa amb la idea que tot  és afer de combinatòria d’elements. Per il·lustrar-ho es va referir a  la teoria de Vladimir Propp i els 31 elements  bàsics dels contes que la conformen.  L’anàlisi estructural dels contes  va portar Propp a afirmar que  qualsevol conte, història o relat  quedava  encabit en alguna de les moltes combinatòries possibles que es podien fer amb aquells 31 elements de referència.
D’allò se’n podia també deduir que, a partir d’una nova combinatòria d’aquells elements,  es podria crear també un nou conte, història o relat.  Bé, això és el que dic jo.

El que en Mullins  va dir, i que  va ser el titular de la contra de La Vanguardia és Si vols obtenir grans beneficis, soluciona grans problemes”. El missatge i el truc consisteix doncs a trobar la combinatòria d’elements que solucioni algun problema existent. Si a això hi afegim la idea que tot es pot millorar, el camp de treball de les noves generacions és immens , i del tot oposat a la idea de la maledicció del NINIsme.

El tercer punt es referia a la importància clau que tenen els emprenedors en la societat actual i la necessitat que els governs potenciïn al màxim l’emprenedoria i la creativitat tot reduint al mínim la intervenció governamental:  ” La societat que no sigui oberta, cosmopolita, políglota i dinàmica  no serà una societat rica”.

De fet el que em va suggerir aquest cúmul de bones idees és que encara falta anar més enllà en el raonament, i  afegir que una societat oberta, cosmopolita, políglota, dinàmica i creativa és del tot incompatible amb uns mitjans de comunicació opiacis, on predominin els programes escombraria i el futbol. Que també és incompatible amb un sistema educatiu on imperi la indisciplina i la manca de respecte envers el professorat .

Que d’emprenendors ho hem de ser tots una mica i no quatre il·luminats, això sí a condició que en temps de crisi greu com els que estem patint, ens prenguem tots seriosament que cal imposar una economia de “guerra”, una activitat creativa “de guerra”, desempallegar-nos urgentment de tota la farsa mediàtica i política que ens aclapara i substituir-la per uns mitjans de comunicació al servei de la creativitat i la lluita contra la situació de crisi  actual , i la lluita seriosa i sense treva contra la corrupció.

______________________________


Projecte PUNTAL: un projecte educatiu innovador i modèlic

Vaig llegir amb emoció i sorpresa un article publicat pel diari Regió7 del diumenge 25 d’abril de 2010. Societat, pàgina 4.

Exprofessionals del món educatiu donen un cop de mà a alumnes amb dificultats d’aprenentatge

«Em vaig jubilar, tenia il·lusió per continuar ensenyant i sabia que encara hi havia gent que em necessitava». Alba Baltiérrez és exprofessora. Conjuntament amb Dolors Llobet, Montse Perramón i Agnès Torras van iniciar el curs passat Puntal, un projecte d’assessorament i orientació d’aquells infants i adolescents que es troben en situació de greu desavantatge social i escolar.

“EVITAR EL FRACÀS ESCOLAR. Exprofessionals del món educatiu donen un cop de mà a alumnes amb dificultats d’aprenentatge.

Exprofessors i alumnes de cicles formatius fan repàs en vuit centres educatius de la capital del Bages.”

Un total de 116 estudiants de la capital de Bages s’estan beneficiant del projecte PUNTAL, una inciativa engegada per extreballadors voluntaris de l’àmbit educatiu que, conjuntament amb alumnes de btxillerat i cicles formatius de grau superior en pràctiques, ofereixen assessorament i orientació per superar les dificultats en l’aprenentatge i evitar el fracàs escolar i l’exclusió social.

Puntal, que té la col·laboració de la Fundació Lacetània, la regidoria d’Educació de l’Ajuntament de Manresa i el departament d’Educació de la Generalitat, es va iniciar l’any passat a l’Institut Lacetània i el CEIP La Renaixença, entre el mesos de febrer i juny.
(…)

El projecte va adreçat a alumnes d’entre 6 i 14 anys, encara que en alguns casos es du a terme a l’educació infantil.

Tal com ells manifesten, alguns professors ja jubilats necessiten seguir sent ensenyants i educadors i alguns dels més joves, en un gest de generositat que cal valorar adequadament, estan disposats a sacrificar part del seu temps de lleure per ajudar d’altres joves amb necessitats educatives.

Toni Berenguer, que té alumnes de secundària, recorda que “amb els més grans, la relació és diferent i costa més motivar-los”.

Aina Castro, alumna de Batxillerat en pràctiques diu “ens convertim en models per a ells”.

A mi m’agradaria que algú en fes un seguiment de proximitat, un “making of” del projecte per aconseguir tenir un testimoni  de primera magnitud a l’hora d’avaluar més tard, quan toqui, el conjunt de resultats, que jo no dubto que seran globalment molt positius.

Evidentement, de seguida es comencen a plantejar tot un munt de preguntes, de les quals només coneixem el QUI o el ON.  Falta el  QUAN  i el QUANT, però sobre tot també el QUÈ I EL COM,  Tanmateix no són preguntes a les que no poguem enfrontar tots junts,  formant equips potents com ho fan els membres de Puntal, per donar-hi una reposta concreta i eficaç.

L’article del diari Regió 7 es complementa amb la reproducció de dues entrevistes: una amb  Antònia Visiedo, mestra d’educació infantil durant 37 anys i ara jubilada, i una altra amb dos estudiants de segon de batxillerat: Blanca Cano i Arnau Simon, en règim de pràctiques al projecte Puntal.

Amb els elevats percentatges de fracàs escolar existents al país des de la anys, el nombre creixent de jubilts i prejubiltas  i  el gran nombre de persones aturades … se’m fa estrany que hi hagi hagut  tan poques iniciatives , -per no dic cap-, que potenciïn la interacció d’aquest tres grans grups de persones.

De projectes com Puntal, penso que se’n deuen poder crear d’altres amb lleugeres variacions que incloguin joves universitaris a l’atur,  persones amb plenes facultats professionals però provisionalment a l’atur,  persones jubilades que exprofessional educatius o no, que estiguin disposats a ensenyar  les bases d’alguns de les moltes professions existents a joves en situació de fracàs escolar i risc d’exclusiósocial.

Per això crec que és molt important fixar les bases necessàries perquè aquest nous tipus d’ensenyament i educació sigui realment eficaç i no fracassi per manca de normes clares, de referents i d’objectius clars, de materials de base que es vagin creant i dels quals se n’avalui el grau d’eficàcia  a l’hora d’aplicar-ho sobre aquells alumnes que no tenen assolida la base que els hauria de permetre, ja fora d’edat, de poder tornar a començar i recuperar el temps perdut fora de l’aula de la que es van escapar.

Aquí és on voldria veure col·laborar experts psicòlegs, experts psiquiatres i experts pedagogs de veritat que aportin estudis de casos,  documentació precisa i acurada,  propostes concretes. curriculums muntats sobre competències bàsiques clares…

Aquí és on voldria veure  la col·laboració de tants i tants pseudoexperts en educació que en realitat només especulen en l’abstracció i amb un discurs destinat sovint  a la minoria dels excel·lents,  lluny del gran problema real que són les immenses masses de  “joves fracassats escolars”.

Bé, si hi ha un aspecte que m’emociona particularment és veure gent que des de la generositat absoluta afronta els problemes reals sense por ni vergonya,  demostrant que aquesta virtud pot aconseguir transformar en possibles algunes  situacions declarades  impossibles.

És per això que cal parar la màxima atencióa la seva tasca, donar-los  la màxima ajuda i la màxima difusió per part de tothom, per tal que aquest projecte PUNTAL sigui un gran èxit en tots els sentits i serveixi de model per a projectes similars en d’altres comarques i municipis grans o petits, arreu de Catalunya i més enllà.

________________________

Enllaços