Arribar a ser escriptor, és aquest el somni de tot blogaire?

D’entrada, citem aquí una idea que el creador d’Appel, Steve Jobs, va pregonar en un dels seus discursos a Stanford i que vam llegir darrerament:

” (…)
Your time is limited, so don’t waste it living someone else’s life. Don’t be trapped by dogma — which is living with the results of other people’s thinking. Don’t let the noise of others’ opinions drown out your own inner voice. And most important, have the courage to follow your heart and intuition. They somehow already know what you truly want to become. Everything else is secondary.” (…)

Steve Jobs’s 2005 Stanford commencement address

Després, fixem l’atenció en un web que ens va impactar: l’autora és l’escriptora francesa Emmanuelle Urien.

Seu web/Lloc web :   Emmanuelle Urien  que inclou els apartats :  Currículum,  Obra literària publicada,  Crítiques sobre la seva obra i …un  Blog/Non blog : Ceci n’est pas un blog
Allà és hi vam trobar un post impactant:  “Pourquoi je n’ai pas de blog” !
C
onté ni més ni menys que  15 raons per no tenir un blog  (o si el tenim, deixar-lo… per aprofitar el temps en allò que de veritat s’ho val: l’Obra literària !

Em permeto recopiar les quatre primeres a tall d’exemple:

1    parce que je suis incapable de trouver une idée nouvelle chaque matin et l’exposer de manière intelligente, drôle, ou originale, bref : incontournable

2    parce qu’il y a déjà beaucoup de blogs littéraires ou assimilés qui exposent chaque matin une idée nouvelle de manière intelligente, drôle, ou originale, donc/bref incontournable, et que je ne crois pas pouvoir faire mieux, et que c’est quand même ça, l’intérêt, non ? Faire mieux. Pareil, mais plus, toujours plus, toujours mieux. Trop dur pour moi, je n’ai pas l’esprit de compétition (sauf quand je joue au Trivial Pursuit, mais je ne voudrais pas entrer dans les détails intimes de ma vie privée).

3   parce que, puisqu’ils sont incontournables, je passe trop de temps à lire ces blogs attachés tous ensemble par les liens inextricables du net.

4   parce que, comme tout le monde par ici, j’ai un roman des nouvelles à écrire et du lait sur le feu.
(…)
Emmanuelle Urien.  

Quinze raons plenes de raó que són com 15 punyalades al cor de l’escriptura blogaire, clavades justament ara, mentre  estava confegint una llista d’estratègies per demostrar… tot el contrari… que el blog gairebé es fa tot sòl, per poques ganes de mantenir-lo viu que tinguem.  Si som capaços d’aplicar unes estratègies i una disciplina escriptòrica de base.

Confesso que tot això em porta a una mena de conclusió provisional transitòria:  [Deixa’t de blogs i punyetes i ] Escriu els teus relats, la teva biofografia, el  teu poemari i la teva novel·la.  

Perquè el fet és que jo, després de tant repetir-m’ho moltes vegades,  encara no sóc allà a l’altra banda del riu. Sóc aquí en aquesta vorera blogaire… A mi encara em cal demostrar que sóc capaç (potser sí, potser no, potser sí que n’era jo) de passar  a ser també escriptor  i no només blogaire.
Em cal escriure l’obra de veritat, un llibre publicat en paper, amb ISBN i venut en llibreria, i potser enviat a les guillotines i al  reciclatge pocs mesos després. Potser ni cal que sigui obra en paper en la què fins no fa massa  somiavem, perquè aviat hi haurà tan de llibre virtual com llibre tangible. Però el que sí cal és que l’escriptura  tingui voluntat de ser obra, amb l’ISBN inclòs, que dóna llicència per poder figurar a la llista dels “escriptors en llengua catalana”.  Està molt bé ser blogaire, però cal admetre que no deixa de ser una subcategoria! :-9.

 Arribar a ser escriptor, és aquest el somni de tot blogaire?

La conjunció de les propostes de Steve Jacobs i Emmanuelle Urien doncs em porta a decidir  invertir el meu temps de manera més assenyada: “Nulla dies sine… fer una mica d’Opera Omnia”, sí,  però  destriant els posts, l’escriptura d’entrenament, d’aquella més transcendent que ens ha de fer avançar la nostra Obra.

Però el blogaire proposa i els déus disposen… Prou es veurà.

.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Ens deixa el professor Carlos Pujol

A principis de setmana ens va deixar Carlos Pujol, que fou un dels meus professors a la Universitat de Barcelona.
Formava part d’un grup de professors de gran qualitat humana i intel·lectual:  Gabriel Oliver , Enric Moreu, Caridad Martínez, Alain Verjat, Francesc Lafarga, entre d’altres membres del Departament de Filologia Romànica, en l’especialitat de francès.


Seriós i responsable, distant però  tremendament respectuós envers els seus alumnes, inspirava, en justa reciprocitat, un gran respecte i confiança.
Doctorat amb una tesi sobre Ezra Pound, va demostrar sempre molt modestament ser posseidor d’una vastíssima cultura i d’una gran professionalitat en el pla lingüístic i literari.

Després el vam veure sempre com a membre del Jurat del Premi Planeta. Queda en el nostre record com un gran professor i una persona honesta i modèlica.

No puc dir que li hagi seguit l’obra literària, però no descarto que el meu homentage consisteixi a llegir alguna de les seves darreres novel·les.

Tots els sectors intel·lectuals del país —sense excepció—  coïncideixen en lloar l’abast de les virtuts de Carles Pujol com a persona i com a professional de la literatura en tots els seus vessants

BARCELONA, 17 Enero. (EUROPA PRESS).

El escritor Carlos Pujol, nacido en Barcelona en 1936, ha fallecido, según han confirmado a Europa Press fuentes de la editorial Planeta, donde ejercía de miembro del jurado de la editorial desde 1972.

Poeta, traductor, editor, historiador de la literatura y novelista español, era doctor en Filosofía y Letras y durante 15 años fue profesor de literatura francesa en la Universitat de Barcelona, ha avanzado ‘La Vanguardia’.

Desde 1969, Pujol ejerció la crítica literaria en ‘La Vanguardia’ y ‘ABC’, ‘El País’ y ‘El Sol’.

Ha publicado numerosas traducciones en verso de poetas como  Ronsard, Shakespeare, John Donne, Baudelaire, Verlaine, Emily Dickinson, Hopkins, Browning y Guido Gozzano, publicó también más de una docena de volúmenes de poesía, así como novelas –la última de ellas ‘Los fugitivos’, de 2011–, cuentos, ensayos, biografías, aforismos y vidas de santos.

Entre otros títulos se encuentran ‘El mágico prodigioso’ –semblanza de Juan Perucho–, ‘La casa de los santos’, ‘Cuaderno de escritura’ y ‘Tarea de escribir’, además de ‘La noche más lejana’, ‘Jardín inglés’ y ‘Los secretos de San Gervasio’.

El Periódico.  BARCELONA, 17 Enero. (EUROPA PRESS).

«La traducción como gimnasia del escritor –escribe en su máxima 11–, el puro ejercicio de las palabras que hace ser más humildes y exactos».
Humilde y exacto, así era él. Un gran escritor, un crítico lúcido y generoso, un maestro ilustrado y un amigo afectuoso y siempre dispuesto a ayudar.
Se fue como vivió, discretamente, con humildad y silencio.

Juan Eslava Galán

Poeta, editor, traductor, crítico y novelista, Pujol no gustaba de la vanidad: la única pasión por la que se dejaba llevar era la escritura.

Nacido en Barcelona en 1936, había cursado Filología Románica en la Universidad de Barcelona hasta doctorarse, en 1962, con una tesis sobre Ezra Pound y sus relaciones con la lírica medieval romántica. Profesor de literatura francesa hasta 1977 publicó una pléyade de estudios de referencia, como los dedicados a Voltaire, Saint-Simon o «La comedia humana» de Balzac. Como traductor anduvo a hombros de gigantes; vertió al español a Defoe, Austen, Donne, Orwell, Stevenson, Balzac, Baudelaire, Gautier, Joubert, Pascal, Proust, La Rochefoucauld, Stendhal, Simenon, Verlaine, Voltaire o Dickinson… Desde que en 1981 vio la luz su primera novela, «La sombra del tiempo», la docena de títulos que componen su narrativa constituye un civilizado maridaje de erudición y amenidad. Elegantes, cosmopolitas, evocadoras de sociedades en cambio, sus novelas trufan la acción argumental con el guiño irónico de aquel hombre de educada timidez destinado a ser autor de culto.

Sergio Doria. ABC.es  Cultura

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

___________________________________________

Escriptors maleïts

A finals d’any 2010 em van regalar un exemplar del suplement del Catalonia today, un especial que inclou un balanç polític i sociocultural de l’any 2010, mes a mes, juntament amb uns quants articles d’opinió,  entre el quals he trobat el que em fa escriure aquestes línies.

Matthew Tree Year’s End on Jordi Cussàdedicat a la figura i l’obra de l’ecriptor Jordi Cussà, amic seu.

” (…) he synthesised some of his experiences into a stunning novel ‘Cavalls salvatges‘ (‘Wild Horses’) which appeared in 2000 to critical applause and garnered him his first hardcore readers, who for the last ten years have been following his writing wherever it takes them: to the ancient world (‘La serp’, 2001), to the jungles of South America (‘L’alfil sacrificat’, 2003), to Sitges (‘Apocalipsis de butxaca’, 2004), to an ultra-sophisticated realm of science-fiction (‘La novel·la de les ànimes’, 2005), to a hilarious, delirious gospel tour (‘Clara i les ombres’, 2007), on an emotive meander through a variety of short stories (‘Contes d’onada i tornada’, 2009), to the Bosnian war (‘El noi de Sarajevo’, 2010) and finally, at the tail end of this year, to a future Catalonia made independent both by hook and by crook (‘A reveure, Espanya‘. 2010). “

Així doncs, de cop, vam assabentar-nos que hi havia uns llibres que potser pagava força la pena de llegir.

Segons Mathew Tree, va sent hora que la desgràcia de passar per un escriptor maleït i rebutjat per editors i editorials deixi de pesar sobre el cap d’en Cussà.

Ell, amistosament,  hi posa la informació i la seva gràcia per convèncer els lectors. Ja es veurà com continua la carrera d’en Jordi…  però el ritme de producció sembla imparable.  Nosaltres li desitgem el millor. I més encara si el que d’ell en diu Matthew fos veritat:

“Cussà has a rhythmic, flowing style which meshes high, low and middle registers into a single natural voice exuding a conviction hard to find in most writers, let alone just Catalan language ones.”

No hi ha millor manera de saber-ho que deixar-nos temptar i caure  a la temptació de llegir alguna d’aquestes obres. 

____________________________

ENLLAÇOS

_________________________

Postcomentari a Escriptor (Saragatona)

Blog d’en *Pere: Saragatona
Post: Escriptor 6.2.2010.
Comentaris al post
© del web : http://bit.ly/c2vOya
El meu *postcomentari:

Força interessant aquest fil de comentaris, pel meu gust, *Pere!
Llegint el teu post i els comentaris que t’hi han anat deixant fins ara, he anat construint el meu argument… que escric aquí on m´és més fàcil editar-lo.

* Quant al tema del bon home de Vandellós que contesta a l’article del diari, em sembla que, efectivament, qui tenia i té encara un problema és ell i no en Pla. Que el decebés entra dins d’unes expectatives desmesurades que Pla no crec que prometés mai: Ni que hagués de parlar a cor què vols, ni de quedar-se embadalit a la central de Vandellós, ni que hagués de cantar excel·lències d’àpats ni de vins.
No sé quan va ser aquella visita, però recordo bé les paraules que expressa al video de la seva entrevista amb Soler Serrano l’any 1976:
“Si has trobat l’adjectiu [precís que calia trobar] ja t’en pots anar a casa a prendre una sopa o una truita!”
Com be intueixes, *Pere, les fartaneres i delicadeses de les que segur va gaudir a l’Hotel de l’Empordà de Figueres eren una cosa, i la dieta diària als 70 o als 80 anys n’eren una altra.
Així doncs, problemes dels fans en relació amb els seus ídols. Passem a una altra cosa.

* Jo crec que totes les obres tenen (com a mínim, és clar) dues possibles lectures: una és la lectura de l’obra prescindint gairebé de l’autor i les seves circumstàncies. I que és la que millor ens serveix per gaudir de l’obra a través de la perspectiva que ens interessa, el filtre que hi apliquem -que forçosament hi apliquem-, les emocions que hi projectem… i tot allò personal que hi afegim, que fan que una obra, en prosa o en vers, ens agradi, ens ensenyi i emocioni o, al revés, ens avorreixi, decepcioni o disgusti.

Aquesta és la lectura que fem sovint amb els autors més contemporanis de qui encara no tenim “perspectiva històrica” ni probablement prou dades vitals, i que com a tal, ens permet d’apropar-nos-hi quasi “virginalement”. En podríem dir lectura de manera “quasi objectiva” dins de la subjectivitat?

* L’altre tipus de lectura, considerada per alguns com a més intel·lectual o académica, i més subjectiva, té en compte les circumstàncies vitals i socioculturals -i ara també mediàtiques- en que l’obra ha estat creada pel seu autor.
El video Metrònom Ferrater inclou una cita del Gabriel que si volem tenir en compte ens assegura que:

“La verdadera comprensió d’una obra d’art només es pot obtenir, de manera paradòjica, partint de la seva absència, i refent un a un cada un dels gestos de la seva creació”.

Potser sí que aquests segon tipus de lectura ens apropa a la “verdadera comprensió”, però no cal mitificar-la, perquè com diuen la Júlia i en Francesc més amunt, correm el risc de patir greus decepcions.

En voleu un exemple emblemàtic que tinc ben a mà?
Aneu a visionar o revisionar el video sobre Ferrater. Mireu amb la màxima atenció l’aura mística que hi ha a l’assemblea poètica on Gabriel Ferrater puja a dir de la manera més brillant i efectiva possible el seu poema “Cançó del gosar poder” : escolteu la seva veu i empapeu-vos dels molts missatges imperatius que conté:

“Gosa poder ser fort i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt
(…)
Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre/
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi te’n ve d’Escòcia i de Roma)

(…)
No gosis no poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres de Sud.

Quan ja hagueu començar a vibrar, agafeu i obriu el llibre Les dones i els dies . Les millors obres de la literatura catalana. Nº 21. Edicions 62. 1979. i aneu a la pàgina 13. Hi podreu llegir la Nota de Gabriel Ferrater.

“L’autor vol fer notar que, encara que les peces aquí recollides són poemes des del moment que són escrites en vers, les coses que diuen no eren pas fatídicament destinades a la poetització. Així per exemple (…) la Cançó del gosar poder (pàgina 149) és un exercici sobre els verbs modals catalans , però l’autor no ha arribat encara a escriure una prosa que no tingui forma d’esponja.

[La negreta és meva, i en el llibre, l’exercici- poema és en realitat a la pàgina 147].

Bé no sé vosaltres. Jo us diré que ja no puc tornar a escoltar la Cançó del gosar poder sense desidentificar-me’n, sense desmitificar-ne el missatge, sense que em provoqui un somriure sorneguer: Exercici sobre els verbs modals catalans!
Ja no hi puc veure una crítica contra la guerra del Vietnam, ni un crit contra el napalm que matava desenes de milers de vietamites, sinó que hi visiono més aviat el got de güiski de malta escocès amb gels (“la droga dels rics” de l’exercici gramatical) que es devia estar prenent mentre trobava els exemples necessaris per fer els apunts de classe, escrits “en forma d’esponja”. Coses que té saber més del compte! No només ocupa lloc, sinó que de vegades enceta la carn!

Dit això, només afegiré, per dir-ho tot que, tanmateix, prefereixo conèixer aquesta veritat feta de petiteses humanes, de les petites misèries de la vida quotidiana (Balzac), d’amors, i desamors, decepcions i desenganys, brutícies i foteses dels autors que expliquen o justifiquen l’obra, perquè tot allò és el que foma part de la creació , fa cert i valida allò que assegura Ferrater sobre “verdadera la comprensió de l’obra”.

És prou evident doncs que cadascú pot triar llegir l’obra com vulgui, jo, triaria sempre acompanyar l’autor amb els gestos de la seva creació, per poder comprendre d’on surt o que provoca la producció.
Sovint doncs em conformo amb el primer tipus de lectura. No per voluntat pròpia, sinó per imposició de la contemproraneïtat.
Però si fos a triar, triaria sempre acompanyar l’autor en el seu camí cratiu.
I no em faria res dir el mateix pel que fa al cinema. A mi no m’importa conèixer el final ni veure el “com es va fer” abans de veure el film.

Això sí. Cal seguir una norma essencial: portar sempre una cuirassa feta d’humor protector, de desmitificació i de malfiança…
Això ens ajudarà sovint a evitar grans decepcions i gairebé sempre a patir menys.
I quan us calgui viure emocions, deixeu-vos fer, traieu-vos la cuirassa 😉