L’economia espanyola analitzada per la BBC.

El diari Ara.cat, el 27 desembre, publicava un article de Sebastià Alzamora on comentava un reportatge  de la BBC titulat
The Great Spanish Crash.

 

És ben recomanable veure del reportatge de la BBC The great Spanish crash  (…)

I no perquè s’hi expliqui res que no sapiguem, sinó perquè, de vegades, una mirada des de fora serveix per aclarir les idees sobre la pròpia realitat i separar-ne el gra de la palla. A mi, per exemple, se’m va quedar la idea que Espanya, després de sortir de l’autarquia franquista i aconseguir l’anhelat ingrés a la UE, es va sumir en una mena de nova autarquia que ha consistit a anar tirant alegrement de les vetes del totxo, del turisme de xancleta i borratxera i dels subsidis europeus, sense que mentrestant ningú s’aturés a pensar en cap alternativa més decent. (…)

©  Ara.cat. |  27/12/2012 

Com sempre hem de dir i repetir, és una llàstima que  la meitat dels esforços esmerçats en les anàlisis  no es dediquin a imaginar i proposar solucions, per petites i parcials que siguin.

Crec que una petita  gran cosa fóra  fer un llistat dels grans deutes dels ajuntaments, posant al costat  de les quantitats els noms dels alcaldes i regidors i els partits que en varen ser o encara en són responsables.

Fem les llistes de les prioritats a cada ciutat i fem-la pública.  Fem-ho nosaltres. No veig pas que els partits polítics facin la feina que han de fer. O si la fan no  ens la donen a conèxixer. Hi ha moltes coses a canviar urgentment i no es veuene moviments de cap mena… res no és diferent. Res que  no sigui aquella vella política nefasta tan allunyada de la ciutadania que hem estat patint des del retorn de la democràcia.

Han passat les eleccions i ja tornem a les velles males pràctiques polítiques de sempre…

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Anuncis

Sun Tzu. L’art de la guerra

Els atzars de la navegació em porten a topar-me per enèsima vegada amb  Sun Tzu. Aquest  cop el que he trobat és un video a YouTube  titulat  L’Art de la Guerra. Sun Tzu. Un documental educatiu de la cadena History Channel, molt ben realitzat  que paga la pena mirar-lo sencer en l’original en anglès. Es pot tiar l’opció  dels subtítols, però la traducció és sovint dsesaconsellable per patètica. Hi ha diverses versions curtes,  i d’altres, presentades per capítols.

Compara els preceptes estratègics de Sun Tzu amb el desenvolupament d’algunes de les grans batalles de la Història. I ara ue estem en època de batalles polítiques, torna a ser hora de veure què s’ha de fer i què no.  L’única cosa que ens pot salvar de la maledicció de Murphy és potser la saviesa de Sun Tzu. Compte doncs a no equivocar-nos massa en les nostres estratègies.

 

Tractat :  L’art de la guerra

Sun Tzu. The Art of War.

Què ha de fer la Wu per aconseguir que  la Chu no la segueixi maltractant i per poder tornar a ser rica i plena?
Què ha de fer la Chu per convèncer  i no pas vèncer la pobra bruta i dissortada Wu?

Diuen que tot està explicat fil per randa als tretze capítols del tractat  de Sun Tzu.  Però jo estic convençut que a finals del 2012  és molt probable que al tractat li falten uns quants afegitons o annexes que tinguin en compte  el context actual, del segle XXI. Com a mínim, dos aspectes importants:

  • Un sobre les noves “armes” de  construcció i destrucció massiva: Internet i els media.
  • Un altre sobre la nova diplomàcia global. Europa i els Estats Units, però també  Rússia, Xina, Índia i Japó i Brasil…

Com acostumo a fer, ho deixo obert el tema per poder-lo seguir ampliant, però el deixo també obert a tothom que hi vulgui dir la seva. Us atreviu a parlar-nos una mica de les vostres estratègies secretes? ;-9

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“Si Cataluña se va” (Suso del Toro. 2010).

Hi ha tanta necessitat de carinyo polític a Catalunya… que m’envien avui, dimecres 9 de maig del 2012 , còpia d’un article de Suso del Toro
publicat a l’edició del diari  El País el 8 d’‘agost del 2010 !!!    I no em diuen que és de fa gairebé dos anys!

M’ho he mirat i  m’ha semblat que  l’anacronisme es podia explicar pel fet que,  prescindint de la dates,
una part del contingut de l’article de Suso del Toro continua tenint tota la seva vigència.
Una altra part, com les referències al ex president Rodríguez Zapatero  fan que ens adonem del molt de pressa
que passa el temps i de com canvien els fets històrics ! … Rodríguez Zapatero… no us sembla que ja faci cinc anys?
I només era abans d’ahir !

Suso del Toro, és un dels escriptors de més actualitat a Galícia. Té  publicat un llibre titulat
Outro idea de España: Mar de fondo (Otra idea de EspañaISBN 84-8307-672-1, 2005).
Recopio aquí l’article, que per cert es pot consultar a Internet, present en molts webs que el van reproduir.

SUSO DE TORO. Si Cataluña se va.
El País.   8 agosto 2010

“Los intereses centralistas ya lo han logrado. Los catalanes han pasado
de la desafección al despegue.
La banca casi no concede créditos, pero también cuesta dar crédito a
lo que hacen la mayoría de los medios de comunicación madrileños.
Ni siquiera descansan los domingos: leo en una revista dominical que
distribuyó la pasada semana el rotativo El Mundo una lista que
confeccionaron con “los españoles más queridos y más odiados” por los
españoles. Qué miedo. Los tales “españoles” que declararon para la
encuesta su amor a diestro y su odio a siniestro en realidad son de
ese diario, pero la manipulación periodística hace que esas personas
se transformen en “los españoles”. ¿A que no saben quiénes son “los
más odiados” de esa curiosa lista, que hace unos años nos parecería
grimosa y hoy ya pasa desapercibida?
Acertaron. De la lista de diez personajes, los que figuran en la parte
superior de la lista son políticos “enemigos de España”: catalanes o
miembros del Gobierno de Rodríguez Zapatero, empezando por el propio
presidente. Los otros cinco son protagonistas o presentadores de
programas basura, lo que indica que quienes votan esa lista son
consumidores de esos manjares televisivos. ¿Los más amados? Los
deportistas y futbolistas que no sean catalanes, y eso tiene mérito
cuando una selección española repleta de catalanes acaba de ganar el
Mundial.
El odio contra los “enemigos de España”, los “antiespañoles”, viene
del franquismo, pero se siguió alimentando estos años con los
asesinatos de ETA y las ambigüedades del nacionalismo vasco ante los
crímenes. Cuando el terrorismo etarra aflojó porque no le quedó más
remedio, la dieta se completó con “los catalanes nos roban, el
“Estatut” rompe España, la lengua castellana se rompe, los toros se
rompen…” Los insultos continuos y las campañas contra los intereses
catalanes, su lengua y su identidad son el trabajo sucio y burdo, que
ha ido acompañado de razonamientos y análisis de intelectuales que
argumentaron lo mismo pero con más finura. La mirada y los intereses
centralistas que se cerraron en banda lo han conseguido: ya estamos en
una época nueva, Cataluña ha pasado de la desafección a su despegue,
buena parte de la sociedad catalana ha llegado a una conclusión al
fin: España no comprende a los catalanes y los rechaza; seguir
formando parte del Estado español solo le acarreará desprecios y
problemas.
Podemos detenernos en las incidencias, escándalos, roces entre
partidos catalanes, pero perderemos de vista lo esencial, lo que corre
por el fondo y es transversal al conjunto de la sociedad catalana:
Cataluña se está convenciendo de que su nacionalidad nunca tendrá
encaje en este Estado y de que España solo es un lastre. Mentalmente
ya casi han cruzado la raya. Si lo hacen, la deriva hacia la
independencia sería inevitable. En adelante nuestros conciudadanos
catalanes desistirán ya de buscar un encaje nacional dentro de la
Constitución, una Constitución que los propios nacionalistas catalanes
ayudaron a redactar y que suscribieron como un pacto político para
poder existir dentro de España. También saben que reformarla o
redactar otra nueva que los reconozca nacionalmente es imposible: el
nacionalismo español también lo impediría. Respecto a los vascos como
nacionalidad, en cuanto ETA ponga fin a su lamentable y siniestra
existencia, comprobaremos lo que piensa la mayoría de su sociedad.
El Gobierno intenta un diálogo con la Generalitat para detener esa
deriva, pero los nacionalistas españoles, con la bandera tan
inflamada, probablemente conseguirán que fracase en nombre de la
sagrada unidad de España. Hemos visto cómo el españolismo empapa la
capital del Estado y todas las instituciones, desde el Tribunal
Constitucional al último guardia. La “España plural” ha sido
imposible, los esfuerzos para actualizar el autogobierno catalán
tendrían que haber ido acompañados de una política nueva que reflejase
la pluralidad cultural y lingüística y nada ha cambiado. Una nueva
idea de España. Pero España sigue siendo de
Cataluña, sin Estado o con él, es una nacionalidad europea, mientras
Galicia está siendo desguazada como nacionalidad desde la propia Xunta
siguiendo las consignas del españolismo centralista. Si los catalanes
se van, ¿qué España nos espera a nosotros? Pero vivir bajo la
ideología del nacionalismo cañí también será insoportable para muchas
otras personas por toda España que no tolerarán retroceder a la época
de pan, fútbol y toros. Una, grande y libre de catalanes, vascos y
demás ralea. Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian
pero otros los necesitamos. Una España sin ustedes será
definitivamente insoportable.”

.

Que sàpigues, Suso admirat, que ara per ara, ens quedem… però no pas per voluntat pròpia,
ni perquè tu ens necessitis! Sinó perquè no ens deixen marxar!
Els pitjor és que ho facin mantenint  i forçant encara més  la injustícia
provocada per la relació paràsita d’Espanya en relació amb Catalunya.
Ofegant Catalunya, Espanya s’ensorrarà.  Quin govern espanyol  està disposat a evitar-ho?

Espriu ja pronosticava que del somni a la realitat  i ha dissortadament una distància infranquejable.
Ara hi ha noves versions del seu famós Assaig de càntic en el temple 


Assaig de càntic en temps de dominació espanyola

Com m’agradaria ser un home lliure
Viure com un català lliure a Catalunya
I no haver d’estar sotmès a la dictadura
Econòmica d’allò que s’anomena Espanya 

Però, tu, tu sigues valent !

Com m’agradaria ser com un suec o un danès
O com un txec o un eslovè,  com un grec  o un finlandès
Que no han de demanar ni permís ni perdó a ningú
Per parlar llurs llengües maternes i minoritàries.

Però, tu, tu sigues valent !

Com m’agradaria poder ser solidari amb,
Sense fer distincions, tots els pobles d’Espanya 

Però sense ser expol·liat i insultat a diari
En els temps de la crisi i de la còlera integral
Contra la dominació colonial espanyola.

Però, tu, tu sigues valent !

Massa em temo que no he de poder seguir
Mai el meu somni de completa llibertat 

I em quedaré lligat a Espanya fins la mort
Car jo sóc també massa poruc i covard 
I potser no tindré el valor que cal per lluitar 
Per la Independència de la meva rica, plena
Però dissortada i maltractada Pàtria.

Però, tu, tu sigues valent !

Anònim català
 


* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

De “Bambi” a “Vampir” o el maquiavèlic J.L.R. Zapatero

És ben sabut que les feres ferides són molt perilloses. I la fera J.R. Zapatero n’és un exemple ben recent.  En comptes d’anar-se’n a reposar i passar el relleu al seu successor Rubalcaba, ha decidir morit matant tot el que se li posi pel davant.  Farà cas als seus amos: Sarkozy i Merkel i farà els deures fins al final.

Allò tan difícil d’aconseguir i gairebé d’imaginar, una reforma constitucional de gran importància, s’ha pactat en secret i s’ha tramitat pel procediment de màxima urgència. Caigui qui caigui, peti qui peti. Us sembla que té poc mèrit aquesta malifeta?
Deixa a tothom amb “el cul a l’aire”, sense marge de maniobra política i gairebé ni de maniobra retòrica. Ell en canvi passa a desempallegar-se de l’últim estrip de la disfressa de Bambi que li van penjar equivocadament i es posa definitivament  la disfressa -de fet, una segona pell- del Vampir que mossega la iugular dels enemics.  I fet no gens menspreable,  el llibre de les seves properes Memòries, amb un capítol afegit,  Capítol   XX  “Cómo conseguí cambiar la Constitución en un plis plas”,  li reportarà  pel cap baix  mig milió d’euros addicionals als milions d’euros ja pactats  amb Planeta,  amb Hachette, amb Mondadori o amb KognosVerlag…
Últim o penúltim exercici de maquiavelisme –la fi justifica els mitjans– ha decidit que podia fer-ho i se n’ha sortit: Ja hi ha Nou article 135 de la Constitució Espanyola.

“El Congreso de los Diputados decide hoy sobre la toma en consideración de la propuesta de reforma del artículo 135 de la Constitución, que se vota el viernes. Entre el anuncio por parte de Zapatero de la propuesta, previamente consensuada con Rajoy, y la sesión de hoy se han producido dos hechos que añaden ruido innecesario a la medida: el surgimiento de voces que reclaman aprovechar la reforma para introducir otras modificaciones en la Carta Magna; y la petición de que, en todo caso, la decisión sea sometida a referéndum.  (…)
La vicepresidenta del Gobierno catalán plantea que, “puestos a fijar topes, se acote la solidaridad de Cataluña con el resto de España”; el principal partido del País Vasco, el PNV, anuncia que aprovechará el viaje para introducir el derecho de autodeterminación, y los nacionalistas canarios para que se reconozca su singularidad insular. (…)
El País.com   L. R. AIZPEOLEA / C. E. CUÉ – Madrid – 30/08/2011

Sí, a la classe de tropa,  tots nosaltres, com uns babaus ens deixen el dret a queixar-nos de la nocturnitat i alevosia amb la que una classe política il·lustrada treballa pel poble però sense el poble.

Deixa que els Bascos reclamin la inclusió del dret a l’autodeterminació e aquesta reforma. No és curiós que a Catalunya d’aquest tema ni se n’hagi parlat  ni tan sols ara quan la mort d’Heribert Barrera ha posat sobre la taula paraules  com  patriotisme ,  independetisme, coherència  i valentia?

La presidenta del Parlament català reclama amb la boca petita que s’aprofiti l’ocasió per fixar un topall per l’expoli espanyol de Catalunya. Canàries reclama seguir sent un pou sense fons, però que quedi fixat per escrit a la carta Magna.  Però tot plegat són brindis al sol… que a Madrid  en diuen “ladridos”…

Rubalcaba i Chacón han de gesticular tant com poden per desmarcar-se de la iniciativa del President del govern, que ha jugat les seves cartes quan ja ningú no donav ni un duro per ell.

No hi ha res tan confortable com viure instal·lat en l’oposició ben pagada. I si no, que li ho diguin al Rajoy, que ja tremola… Tan bé que ha viscut fins ara havent només de pronunciar “quatre  gotes malaies” i res més. Ara sembla que aviat li tocarà demostrar alguna cosa.  Em temo  que  si arriva a la Moncloa  seguirà fent el mateix ridícul que ha estat fent fins ara.  Un real aspirant a ser cap d’Estat té mil moments durant els quals pot demostrar la seva talla política.  Rajoy només ha demostrat fins ara  ser un polític   extremadament mediocre,  extremadament cínic i extremadament ambiciós.

Pel bé de tota l’Espanya “cañí”  que sembla que el votarà nou president del govern, ja pot anar canviant de dalt a baix tant l’embolcall com el contingut o que els déus hi facin més que nosaltres.

______________________________

Catalunya prohibeix la “fiesta española”. Victòria pírrica?

El Parlament català ha acabat prohibint per majoria les corrides de toros. És també aquesta una victòria pírrica?

M’agradaria pensar que no, però ho sabrem aviat. He llegit que la dreta espanyola i sectors relacionats amb l’economia taurina preparen diverses estratègies juridicopolítiques que els calen per aconseguir que, -com van fer amb l’Estatut-, la legislació estatal anul·li la legislació catalana.

El món s’assabenta que el Parlament de Catalunya proclama que en el seu territori es rebutgen les corrides de toros des del dimecres 28 de juliol del 2010, però veurem si allà pel 2012, quan s’ha de fer efectiva la llei, no hi ha hagut ja una nova desfeta de la capacitat catalana per autogovernar el país.

Els representants del Partit Patètic amenacen amb tornar a calvar-nos una estocada  amb una nova llei que ha promès d’impulsar per tal d’obtenir amb maquiavelismes i mangarrufes allò que perd democràticament. Tot per seguir demostrant que es pot sotmetre Catalunya i els seus representants quan es disposa de l’aparell jurídic adequat, és a dir una majoria de jutges favorable,  tot buscant treure’n, a més,  un bon rèdit electoral.  L’anticatalanisme és per a ells una mina de vots a tota Espanya.

Tocaria doncs anar pensant com protegir aquella llei amb el suport del Parlament Europeu i  el suport de les Nacions Unides.

He buscat i no ho he trobat un dibuix que encarnés una metàfora del tipus un ruc català, permanentment derrotat, clavant una coça als protaurins matatoros d’allà i d’aquí. Efectivament, no existeix i per tant, queda pendent de dibuixar.

Val a dir que a mi m’hauria agradat més veure com les places de toros de tot Catalunya havien d’anar tancant totes per manca d’afeccionats a la “fiesta nacional” feta de banderilles, picadors, sang i mort del toro o del torero i aplaudit com a espectacle artístic, que veure com aquell espectacle atàvic i potser una mica roí es prohibeix per llei.

Perquè tal com està l’ètica política actual no m’estranyaria veure encara com, en funció de les necessitats d’obtenir poder polític,   PP- Ciudadanos, PS(O)E-PSC i Convergència-Unió tornessin a sotmetre a votació la mateixa llei -amb llibertat de vot, és clar-  i una nova majoria anulés la que ara s’ha votat per tornar a permetre “gaudir lliurement” de la cultura dels toros en tot el territori “estatutetitzat“.

Sí, també aquesta victòria ètica del Parlament català podria ser una victòria pírrica! Una llei avortada abans no s’apliqui de veritat.

Però pensant-hi bé, és molt improbable que el PP acabi complint l’amenaça d’anular, per via de legislació estatal,  la legislació “nacional” catalana. Els va molt rebé que es mantingui brollant en permanència un focus d’odi i de rancúnia dels nacionalistes espanyols contra els nacionalistes catalans i contra aquella Catalunya superba que prohibeix els toros… Dóna massa vots com per matar la gallina-llei dels ous-vots d’or que li ha de fer reconquerir el poder polític o mantenir-lo si aconsegueixen arrabassar-lo al PS(O)E.

__________________________

Enllaços

******************************************

Cartell a Donostia. Estiu de 2008

Espanya ha derrotat Catalunya. Victòria pírrica?

La guerra de l’Estatut s’ha acabat. El Tribunal Constitucional d’Espanya ha derrotat Catalunya.
És la fi de la Guerra dels quatre anys. Nova derrota de Catalunya en front d’Espanya.
És la victòria dels Guerra i Múgica d’un costat i dels Aznar y Rajoy de l’altre. Extrems que s’acaben acostant en els mateixos interesos nacionals. La seva victoria és encara més important perquè saben que han reocupat territori polític que ja havien cedit a contracor .
Aquest cop no els ha calgut enviar els tancs. Els ho ha resolt un grup de persones que, per dignitat, havien d’haver renunciat a dictar sentencia. La Història ho recordarà com un fet vergonyós que algún dia caldrà reparar moralment.
Ens han condemnat a cadena perpètua, declarant Catalunya regió colonitzada i sotmesa en tot allò que és fonamental per un poble: els símbols, la llengua, la gestió jurídica i la gestió económica.
Ll’ofensa és irreparable i imperdonable. Ells es conformen en sotmetre’ns econòmicament i jurídicament perquè saben que no poden sometre la nostra dignitat i el nostre sentiment de poble que se sap nació.
Cal que de la nostra frustració i indignació en surti resiliència, intel•ligència i creativitat.
Que es transformi per nosaltres en la primera pedra per construir democràticament una Catalunya independent i sobirana en el marc de la Unió europea.
Convertim la seva victoria en una victoria pírrica.

_________________________

Enllaços

**********************************************

Els rics també ploren… i paguen 1/3

Els rics també ploraran una micaEs començaven a sentir proclames revolucionàries que exigien fraternitat, solidaritat  i proporcionalitat impositiva davant la crisi.  Arribar a tocar els (s)ous a tots els funcionaris i a tots els pensionistes  per apagar una mica el volcà encès i roent de lava de la crisi implicava també a, necessàriament, anar a  tocar els (b)ous, vaques i porcs dels qui més riquesa tenen.

Feia temps que no se’n parlava dels rics.  No pas perquè no n’hi hagués, és clar, sinó que no se’n parlava perquè hi havia una falsa riquesa ambient que com un perfum enivrador ho embolcallava tot i tothom se’n sentia una mica, de ric. Que 100 passaven a ser 166?  Bé, i què?  Que els terrenys, els pisos i les cases triplicaven el seu preu (que no el seu valor real ) en pocs anys? Bé, i què?  Que calia fer hipoteques a cinquanta anys en comptes de fer-ho a 12 a 15 o a 20 anys  com a màxim? Bé, i què? I què si els bancs et deixaven el 120% del que necessitaves i només calia signar un paper?  I què si seguia fent sol i seguien venient turistes d’arreu del món a una Vicky CristinaBarcelona transformada com per art de màgia en una de les meques laiques de l’Occident?  La crisi? Bé, i què, si en realitat no era tal, si només eren símptomes, advertències, rumors? I què,  si sabíem que no podien devaluar l’euro espanyol ni l’euro portuguès ni l’euro grec, ni l’euro iralndès… Haurien d’inventar alguna solució… Qui? Ells!
Que inventin la solució ells!  Que continuin inventant ells, sigui qui sigui, Europa, Brusel·les, la Trilateral… perquè queda clar que la famosa tríada surenya, formada per Portugal, Espanya i Grècia, acompanyada ara per el duet nòrdic d’estornells format per Irlanda i Islàndia érem, som, seguim  i seguirem sent proporcionalment els cutres de la llopada europea, passi el que passi. La proporcionalitat de la desgràcia es mantingué, es mantén  i es mantindrà: amb pessetes o amb euros; a l’era analògica com a l’era digital.  Es por lluitar contra la competitivitat alemanya?    Es poden plantar tomaqueres a Irlanda? Es poden contruir Volkswagens a Almeria?  Es pot lluitar contra la natura? Es pot canviar el destí? Calen nous filòsofs que ens expliquin les noves realitats.

UKASE
Sóc  l’Obama, sí. Urgent.

Prengui nota: Que el Zarkozy, la Merkel i en Jiang Zemin truquin al Rodríguez Zapatero i li deixin clar que no té temps ni per pensar-s’ho. Té quatre hores per fer el discurs a la tele.
Digueu-li que si no sap com fer-ho li ho escriurem nosaltres.

1. Que escanyi  al màxim tots els funcionaris. Que pringuin i acotin el cap.
2. Que apreti els c……* dels rics fins que comencin a xisclar.  De pressa, abans no fugin tots als paradisos fiscals.
3. Que passi el rascle per les immenses bosses de corrupció, que hi ha molt de suc per exprémer.
4. Que mantinguin la mateixa dosi setmanal de futbol opiaci per evitar massa aldarulls. I si cal que pasin a dosi diària.
5. Que proposin el suicidi d’ algun membre del Tribunal Constitucional o facin que es posin tots malalts amb cagarrines, o el que s’inventin, que per això paguem FBIs, CIAs, CESIDs i un munt de cervells arreu del món,  però evitin a qualsevol preu provocar desafeccions irreversibles. No escanyin la gallina catalana dels ous d’or, qu prendríem mal!
6. Que reduiexin el dèficit en 100.000 milions d’euros ipso facto, i que si no s’en surten, que es venguin alguna cosa al Marroc o alguna illa a Alemanya.
I que o fan els deures  ràpidament  o els farem tornar a la  pesseta…
Yes, you can!

Signat Barak

Això era o hauria pogut ser un tros text de ficció política extret d’un diari satíric europeu  d’aquests darrers dies. És més que versemblant.

Així fou o de manra semblant com el molt honorable President del govern espanyol,  per via d’ ukase , es va veure obligat a començar a estudiar les mesures que li van dictar.  I des de la tribuna del Congrés va començar a recitar  el  “Fandango de la crisis i mesures a implementar”:  … “Sería insensato negar …”

Punt u: els funcionaris pringuen tots.  Ho sento.
Punt dos:  cal que els rics també pringuin: que  plorin i paguin…

Els rics, i qui són aquests? I aquí tot es va aturar: calia definir o redefinir el concepte de ric i de riquesa.  No n’hi havia prou amb intuïcions i aproximacions vagues, calia filar prim.

Vaig pensar que el millor retrat del ric, la riquesa i la probresa, la infelicitat,  la solitud i la incomunicació ja estava escrit: tot era a les pàgines de la novel·la  Az igazi (La dona justa) de Sándor Márai.

(Continuarà)