Sun Tzu. L’art de la guerra

Els atzars de la navegació em porten a topar-me per enèsima vegada amb  Sun Tzu. Aquest  cop el que he trobat és un video a YouTube  titulat  L’Art de la Guerra. Sun Tzu. Un documental educatiu de la cadena History Channel, molt ben realitzat  que paga la pena mirar-lo sencer en l’original en anglès. Es pot tiar l’opció  dels subtítols, però la traducció és sovint dsesaconsellable per patètica. Hi ha diverses versions curtes,  i d’altres, presentades per capítols.

Compara els preceptes estratègics de Sun Tzu amb el desenvolupament d’algunes de les grans batalles de la Història. I ara ue estem en època de batalles polítiques, torna a ser hora de veure què s’ha de fer i què no.  L’única cosa que ens pot salvar de la maledicció de Murphy és potser la saviesa de Sun Tzu. Compte doncs a no equivocar-nos massa en les nostres estratègies.

 

Tractat :  L’art de la guerra

Sun Tzu. The Art of War.

Què ha de fer la Wu per aconseguir que  la Chu no la segueixi maltractant i per poder tornar a ser rica i plena?
Què ha de fer la Chu per convèncer  i no pas vèncer la pobra bruta i dissortada Wu?

Diuen que tot està explicat fil per randa als tretze capítols del tractat  de Sun Tzu.  Però jo estic convençut que a finals del 2012  és molt probable que al tractat li falten uns quants afegitons o annexes que tinguin en compte  el context actual, del segle XXI. Com a mínim, dos aspectes importants:

  • Un sobre les noves “armes” de  construcció i destrucció massiva: Internet i els media.
  • Un altre sobre la nova diplomàcia global. Europa i els Estats Units, però també  Rússia, Xina, Índia i Japó i Brasil…

Com acostumo a fer, ho deixo obert el tema per poder-lo seguir ampliant, però el deixo també obert a tothom que hi vulgui dir la seva. Us atreviu a parlar-nos una mica de les vostres estratègies secretes? ;-9

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Mantenir viu el blog. 8/10. Perquès retòrics.

Quan allà pel 2006 vaig recuperar i posar en forma de blog el que havia sigut la meva primera pàgina web,  el meu Diccionari Filosòfic Personal i Flexible Dicofilopersiflex (1996-201X) , a la  lletra “P”  hi vaig incloure una entrada necessària, que vaig titular  perquès retòrics”.  Havia de tenir vida, però  es va quedar allà apagada, somorta…

Com sabeu, una pregunta retòrica és aquella que no demana cap resposta,  bé sigui perquè  no s’espera que ningú la contesti, bé sigui perquè es considera de tal difícultat que hom imagina que ningú no s’atrevirà a contestar-la!  Tant se’n podria dir  una ampolla al mar com una pedreta llençada a la closca pelada dels intel·ligents lectors… Que contesti qui pugui, si pot !

La dèria de preguntar me la va encomanar el llibre  d’Antonio Machado  “Juan de Mairena”. Va ser una com una fletxa clavada al cervell  que es va quedar  allà per sempre més. No era un consell, era una ordre que, imperativament, calia executar.

“Preguntadlo todo como hacen los niños. ¿Por qué esto? ¿Por qué lo otro? ¿Porqué lo de más allá? En España no se dialoga porque nadie pregunta, como no sea para responderse a sí mismo. Todos queremos estar de vuelta sin haber ido a ninguna parte. Somos esencialmente paletos. Vosotros preguntad siempre sin que os detenga ni siquiera el aparente absurdo de vuestras interrogaciones. Veréis que el absurdo es casi siempre una especialidad de las respuestas” (…)

Antonio Machado. Juan de Mairena: sentencias, donaires, apuntes y recuerdos de un profesor apócrifo (1936). Madrid: Alianza Editorial. 1981, (pg. 233)

Que perquè  ho què dic tot això?  Perquè per a mantenir viu el blog, en cas de pana temàtica, em sembla bé recòrrer a aquesta vella estratègia bloguescriptòrica… una més!

8. Formular una pregunta retòrica.
Si pot ser una pregunta intel·ligent, millor que millor.  Però que cadascú faci el que pugui i fins allà on arribi… i així, com diu la dita,  ja no estarem obligats a més.

De fet, això no està gaire lluny  de l’acudit  que es van inventar  i fer famós els guignols de  “Polònia” a TV3:  “Perdoneu, però algú ho havia de dir”.  Algunes frases són enginyoses però en ser dites algunes acaben sent com una llufa al vent. 
Però nosaltres no demanem tant,  ni som tan agoserats!   Som modestos. Només preguntem!
Això sí, com ens diu Machado per boca de Mairena:  Preguntar, preguntar sempre!  Preguntar-ho tot ! Preguntar-ho tot  a tothom !  O fer una pregunta retòrica, epítom i compendi de la modèstia i de les ganes  de saber.  I això també :  les preguntes no contestades es mantenen vives i dretes! Desafiant tothom!

Exemple pràctic obligat:

Què passaria si  uns i altres acabessin ensil·liconant totes les màquines escurabutxaques dels peatges de totes les autopistes catalanes?

A mi em costa d’imaginar la resposta. I és que les preguntes retòriques acostumen a ser difícils de contestar…

.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Mantenir viu el blog. 5/10. Una peça de música. Gato Barbieri. “Nunca más”.

A darrera hora se m’ha acudit que podia afegir encara una cinquena estratègia força evident per mantenir viu un blog.

5. Afegir un comentari sobre (o enllaç a)  una de les nostres músiques favorites.
Qui més qui menys, cadascú té entre un llarg centenar i uns mileres de músiques i cançons favorites. La banda sonora de la vida de cadascú pot ser llarguíssima i,  si cal estirar-la una mica, fins i tot es pot començar ja per les cançonetes que cantàvem a escola.
Pana d’inspiració?  Una solució és doncs recórrer a una música de la nostra banda sonora. Queda dit.

Jo vaig buscar i trobar a YouTube un munt de peces de Gato Barbieri. Tantes que semblava que hi fossin totes.  Fins i tot hi havia un dels àlbums de la meva vida. Encuentros. Chapter One. Latin America, del 1973. TianLang, un admirador del saxofonista, havia penjat l’àlbum casi sencer en dos videos:  Encuentros 1/2   i  Encuentros 2/2.  Però curiosament hi faltava una peça!  La meva preferida:  “Nunca más” !

Vaig deixar-li dit en un comentari que “moltes gràcies”,  que aquell era per mi un dels grans àlbums de música de tots els temps. I que quan pogués que hi pengés  també  “Nunca más“.
Dit i fet … L’endemà em va contestar ras i curt:  “Ja ho he penjat.”

Efectivament, és a YouTube i concretament, aquí:
.

Clicar   —->      Gato Barbieri. “Nunca más”. Chapter One. Latin America. 1973.

I és que de fet, jo el vaig tenir en vinil aquest àlbum que em va fer conèixer l’Esther V. a Vic a finals del 70, i el vaig escoltar mil vegades, però per alguna raó, el vaig perdre. Probablement el vaig deixar a algun d’aquells amics que no tornava ni discs ni llibres ni paraigües. O ves a saber què.
El cas és que em sona haver-la passat de casset a CD o DVD.  Ara em pregunto com és que no el vaig comprar en DVD. Sempre m’ha estranyat que no hagi tingut més èxit aquest àlbum. Segur que el fet de gravar la banda sonora de “L’ últim tango a Paris” hi té molt aveure…  i alguns dels àlbums següents, els que va gravar amb Carlos Santana,  sergur que també. Aquest vell àlbum va quedar en una segona fila d’èxits… Misteris…

Es com si hagués obert un bagul i la màgia n’hagués tornat a sortir sencera, amb tot el seu poder intacte… Immensos plaers difícils de compartir… perquè també en la música funciona un principi d’atracció física i química.  Te n’enamores o no te n’enamores.  Però aquí ho teniu per si aquesta música aconseguís fer feliç a algú altre.
Post penjat i ja s’ha acabat. 

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços


* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Mantenir viu el blog. 4/10. Excel·lents o patètiques, mostrem les estadístiques.

Recordo  haver escrit una vegada un post agoserat, atrevint-me a recomanar estratègies per poder  Mantenir viu un blog” 1/3 a 3/3,  és a dir  continuar fent  blog fins i tot en moments d’hores baixes o poques ganes d’escriure… No farà cap mal recapitular:

Tàctica o estratègia Nº 1.  Postificar els comentaris transformant els nostres comentaris en postcomentaris

Tàctica o estratègia Nº 2.  Postificar les novetats de tota mena. Cada dia és un nou dia. Cal incidir en les “novetats”, que darrerament acostument a ser terrorífiques.

Tàctica o estratègia Nº 3. Postificar un Blog “especial” fent-ne el blog del dia o el blog de la setmana.  Hi ha miríades de blogs on triar i remenar. A males, sobre una llista, punxar a l’atzar.

..

Per sort, a mi de ganes d’escriure no m’en falten, i de temes a tractar, tampoc, però avui se m’ha acudit encara una nova estràtègia … I he pensat que podia afegir-ho com quarta estratègia possible per mantenir viu el blog.

4. Clicar l’enllaç que duu a les estadístiques de visites del blog  i  penjar la imatge obtinguda.  

Fidel a la meva vena creativa, us dono una idea a imitar,  cas que un dia no tingueu res a dir al vostre blog:  Cop d’estadística de visites i ja està…  Captura de pantalla, retall, inserir imatge i ja està.  Nomes cal  penjar la imatge com a nou post, mostrant el resultat. Amb la imatge n’hi ha prou i de sobres:  no ens han dit sempre que una imatge ja són més de mil paraules ?

Bé, ja està, no!   Excel·lents o patètiques, les estadístiques sempre ens donaran alguna cosa per comentar!  Ho hem après a la tele.  L’Orwellització de les estadístiques és tot un art que es pot afinar a base de pràctica i esforç.
Estava per deixar-ho sense comentar… però no m’en puc estar !  He vist que hi ha via un munt de visites “unívoques”  de molts països diferents… Qui no es consola és pequè no vol !  He fet un esforç per creure’m que dels EEUU, el Daniel i la Natàlia hi tenen alguna cosa a veure, o potser tambe els controls rutinaris de la CIA… per allò d’alguna paraula clau “sensible” (?). També hi ha gairebé tantes visites d’Islàndia com de Mèxic, i això ja em costa més d’entendre,. però no cla voler-ho entendre tot.  Per trobar-hi alguna explicació: la navegació complusiva de gent d’arreu del món amb cerques al Google utilitzant alguna paraula clau de les que apareixen a la meva llista de paraules clau… o ves a saber... gent que cerca informació sobre Baudelaire… O altres explicacions estranyes que hauria d’imaginar però això ja fóra matèria per a un altre post !  ;-9

Demà serà un altre dia.  ;-9)  El que cal és seguir el precepte: “Nulla dies sine Post.”

.

Estadística de visites al blog Baudelairianismes. Dipofilopersiflex III.  Data 21.4.2012 (Captura de pantalla)

.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Sekretleaks: “Conseguir que Pepe renueve por el Real Madrid hasta el 2016”

Ha  estat interceptat un “cable” de  Sandro Rossell a l’equip directiu del FC Barcelona.

La concentració en l’enviament d’un missatge de text, a través del mòbil, que el president de FC  Barcelona ha mostrat aquest vespre en un moment de la segona part del partit, no ha passat desapercebuda per un grup de fotògrafs paparazzitosos estratègicament distribuits en el camp amb potents càmeres de fotografia com les que van fotografiar un missatge de text d’un parlamentari.  Aquets cop el “texto” del missatge, immediatament distribuits als media, deia això:

TOP SECRET
Vista l’actuació al camp del  “carnisser” Pepe, ordeno a tot l’equip directiu que sumin tots els esforços per tal d’aconseguir  -pels mitjans que siguin–  insisteixo, per qualsevol mitjà imaginable que el FC Barcelona  protegeixi  el jugador dels atacs de la premsa nacional i estrangera.  Cal que els responsables administratius del Real Madrid renovin com més aviat millor el contracte de l’agent  Pepe, a poder ser fins el 2016.  Insisteixo: màxima protecció mediàtica del jugador !  Màxima prioritat !
En propera reunió plenària us n’explicaré les raons explicables. Cal protegir els nostres talps. Pepe és “el nostre home”  a Madrid.  


No sabem quines seran les reaccions de la premsa esportiva de Madrid i de  Barcelona davant una filtració  que mostra – tan explícitament- les intencions dels dirigents del  FC Barcelona  a través d’un pallasso agressiu disfressat de jugador de futbol, que aconsegueix ridiculitzar l’entrenador Jose Mourinho i el President del  FC Real Madrid.  Pepe ha aconseguit novament  actuar  decisivament a favor desl interessos político-econòmics del club que representa metafòricament Catalunya  i els Catalans.

Seguiu l’afer de prop perquè tot sembla que l’escàndol de la fuita de “Sekretleaks”  portarà cua per les implicacions polítiques, econàmiques i diplomàtiques que comporta, a més de les merament esportives, que  demostren ser  del tot secundàries i prescindibles.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

__________________________________________

Mantenir viu el blog. 1/10 a 3/10.

Per celebrar que torno a la feina del meu estimat blog, se m’acut una petita reflexió per evitar tornar a caure en el pou de silenci de gairebé dos mesos d’inactivitat blogaire…

Mira que n’és de fàcil, de mantenir  viu un blog!  Només cal seguir, això sí,  algun precepte fonamental, alguna estratègia bàsica,  a triar entre una petita llista de *sinequanons”.
Crec que n’hi ha prou amb seguir-ne qualsevol d’ells, de manera que cal tenir-los ben presents…

1. Convertir cada comentari que volguem fer en un blog aliè en un en  un “postcomentari” al nostre blog.   

Per anar bé, cal començar creant una llista dels nostre  blogs quintaessencials i seguir-la.  El seu mestratge ens ajudarà a reaccionar. Però reaccionar al nostre blog!
Res no ens impedeix després  fer-ne una còpia i deixar-la també a casa seva.

Jo aquesta llista ja la tinc feta.  Quintaessenciasl ho són tots els que hi són, però, és clar, no hi són tots els que hi podríem posar, els que hi haurien d’estar. Cal anar creant una llista acurada, amb garantia de “fiablitat contrastada”. I anar-hi afegint els que calgui…

Prova del nou  de qualitat: Hom sap que tal o qual blog mereix ser a la llista de favorits quan, en llegir-lo, hom sent imperiosament la necessitat d’escriure-hi un comentari.  Que és tant com dir que gairebé tot allò que ells i elles escriuen té per nosaltres “moll d’os” vivificador. El que cal llavors és escriure un comentari  pero no  al seu blog , sinó al nostre !!!  Estarem produint un Postcomentari vivificador
Curt o llarg, tant se val, la qüestió és escriure… i mantenir viu el blog.

.

* * * * * * * * * * * * * * *

.

2. La segona estratègia consisteix a  Comentar l’actualitat del dia o la setmana: transformar en tema de post la més mínima novetat que aparegui davant nostre.
De fet, aquesta és la forma més primària d’acció blogaire:  Cop de citació !
De vegades, moltes vegades,  no hi ha manera de dir millor  una cosa  que tal com la diuen d’altres… No cal trencar-se les banyes a parafrasejar: s’imposa una citació textual.

Però si en hi veiem en cor, podem  passar al nivell immediatament superior…

Allò que hem sentit a la ràdio de bon matí mentre ens afaitàvem: la notícia o pseudonotíonia que escoltem a les 7 am, les 8 am o les 9 am… i que després anirem sentint repetida cent vegades més al llarg de dia… Podem triar entre mil banalitats perfectament banals… però que algú ha decidit de transformar en notícia.
Podem triar entre repoduir-la tal qual… -i ja fa post- … o afegir-hi un comentari personal…  Tot s’hi val… Correm el risc que redir alguna bajanada, però… i què? Més val una llufeta que un silenci contagiós.
Els déus lectors ja “reconeixeran els seus” i passaran olímpicament de les banalitats que reprodueixen els blogs més prescindibles.

Val també qualsevol troç de missatge rebut… i mira que se’n reben, i mira que n’hi ha que passen el filtre quan haurien de ser spams !!!
Des dels més interessants fins als més “spamosos”, tot pot ser motiu d’inspiració que ens empenyi  a citar, reflexionar o proposar alguna cosa…

Val també qualsevol  contingut de “Power Point” o  “Video YouTube” rebut a la bústia… I mira que se’n reben!
N’hi ha prou amb ser capaç de començar a escriure: “Diuen que…”  o “M’han enviat un XYZ  que …”  . Tot s’hi val per tal d’ acomplir així la màxima que prescriu  “Nulla dies sine Post”.

Crec no equivocar-me massa afegint com a tercera alternativa el fet de ser capaços d‘assimilar l’ obsessió d’escriure un post diari a una activitat vital necessària...
Aconseguir que l’escriptura esdevingui una obligació plaent. 
És l’única manera de mantenir ben viu un blog i fer que allò que hi posem ens sigui tan necessari com el menjar o el respirar…
.

* * * * * * * * * * * * * * *

.

3. Triar el Blog o el Post del dia o de la setmana (enmig de l’oceà de la Blogosfera global).
La tercera estratègia per escriure un post consisteix a aplicar una fórmula contrària a la que proposava en primer terme. En aquest cas, cal navegar  — sense brúixola—   a l’atzar de la blogosfera global o de la blogosfera hispànica, francòfona, anglòfona, italianòfona o germanòfona … en funció de les llengües estrangeres que es coneguin. Però  de fet n’hi ha prou amb navegar per la nostra Catosfera, perquè no ens l’acabarem. No us l’acabareu.

Cal deixar-se sorprendre per un blog o per un post. Bé sigui pel seu disseny , per les imatges que hi inclou, pels enllaços que proposa, pels videos que ens regala  o pel contingut d’un post.
Llavors n’hi ha prou amb atorgar-li la consideració del Blog del dia  o bé concretar-ho més i  nomenar-lo el Post del dia i fer-ne un resum curt.
” Nulla dies sine Post” :  i  triple objectiu complert:  Descobrir. Fer  descobrir i …  mantenir viu el blog.

..
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

.

Enllaços

_______________________________________

Indignats a Madrid, Barcelona i València. Maig del 2011. 1/X

Foto del diari 20minutos.es

La selva informativa sobre la revolta popular dels indignats a les places de les grans ciutats de l’Estat  és tan espessa que pot desorientar a la majoria de gent. Es fa difícil filar prim i no perdre’s.
La càrrega de la policía a la Plaça de Catalunya el migdia del divendres 27 va fer tornar tothom  a la realitat més crua.
Hi ha una entrevista amb Eduardo Galeano a la Plaça de Catalunya on ell explica que ha visitat també els indignats de Plaza del Sol.  De tot el que diu a l’entrevista, a banda de mostrar la seva satisfacció per aquest moviment “entusiasta”  -amb la inspiració dels déus al seu favor-   i vitalista de la gent, el més interessant al meu parer és que expressa molt bé que perquè tot això continui pel bon camí cal defugir tant dels qui només pensen amb el cap ( els intel·lectuals)  com dels qui només pensen amb el cor (els viscerals). La conclusió  és clara: calen persones integralment intel·ligents.
I és que efectivament, caldrà molta intel·ligència i molta emoció per gestionar bé un moviment espontani que manca de líders i d’estratègies.
Cal que ràpidament, a més de còpies del llibre  Indigneu-vos , de Stéphane Hessel   reparteixin també  còpies o extractes de  L’Art de la Guerra de  Sun Tzu (Sunzi)  i de  El Príncep de Maquiavel...
Textos que recordin l’estratègia de Mao Zedong  en la seva  Llarga marxa”…  evitant  els enfrontments directes amb l'”enemic” ;-9
He  rebut un missatge que reprodueix un altre missatge d’autor anònim que duu per títol
Esborrany de  ‘Les estratègies perquè el Maig 2011 aconsegueixi realment canviar les coses’.  
Selecciono, copio i engaxo el text en qüestió : 
La primera estratègia a estudiar és com organitzar la neteja i garantir la higiene de les zones d’acampada.  Perdre batalles i guerres per manca d’higiene fóra  el més trist i patètic que podria passar.
La segona estratègia consisteix a aprendre a evitar els  enfrontaments amb la policia.  Tenint totes les de perdre garantides, cal evitar cops i ferides costi el que costi.  Això és el més important.  Som indignats, no masoquistes.
Algú s’imagina què hagués passat si els acampats a Catalunya  s’haguessin aixecat  i s’haguessin mogut tots a un costat de la Plaça i haguessin deixat passar les brigades de neteja i  avui hi haguessin tornat tot evitant els enfrontaments d’ahir?  Llegiu les tàciques de l’Art de la Guerra!
La tercera estatègia fonamental és imaginar com ha de continuar tot aquest moviment lluny dels terrenys d’acampada, perquè aquestes plantades no poden durar eternament sense que la simpatia que ara desperta el moviment es transformi en rebuig per part de la població.
Cal apostar per la movilitat i trobar diversos llocs de reunió per tota la ciutat: Fòrum, Montjuïch, Ciutadella, i d’altres… I cal convocar trobades setmanals. No hi ha ningú que aguanti permanentment la vida precària de campaments de refugiats al  centre de les ciuatats.
La quarta estratègia fonamental és organitzar bé la informació a través de les xarxes socials i garantir-ne el flux. Les concentracions són espectaculars però també prohibibles, desmantellables i colpejables, en canvi, la Xarxa, ara per ara és imparable i temiblement eficaç. 
L’heroi indignat més intel·ligent no és qui més cops rep al cap  sinó qui més n’evita.
(…)
___________________
M’ha agradat llegir que és un esborrany perquè demostra que un opuscle així ha de ser una obra col·lectiva on hi participi molta gent intel·ligent, creativa i generosa d’arreu de l’Estat.
Mireu si algú s’atreveix a fer-ne alguna cosa per treure’n alguna cosa positiva.
__________________________________________

ENLLAÇOS

______________________________________