Adreces d’Eines lingüístiques i Ajudes diverses

EINES LINGÜÍSTIQUES & AJUDES

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Anuncis

Neologismes antianglicismes & Dia de la llengua

Llegeixo al suplement del Monde del cap de setmana passat que el mes de gener d’enguany, a França, responsables del Ministeri d’Afers Exteriors, encarregat de vetllar per la salut de la llengua francesa,  van idear i llençar un concurs lingüístic participatiu, Francomot, per  trobar una sèrie de paraules franceses o afrancesades per  susbtituir cinc anglicismes extesos i ben afincats a la parla i a l’escrit  dels francesos:  “chat”, “talk, “tuning”, “buzz” i  “newsletter”.


”Alain Joyandet, secrétaire d’État chargé de la Coopération et de la Francophonie, a proposé aux étudiants et aux élèves d’adresser, par voie électronique, à franco.mot@diplomatie.gouv.fr, des traductions innovantes pour les 5 mots suivants : “chat”, “talk, “tuning”, “buzz” ou encore “newsletter”.

Ouvert jusqu’au 7 février, ce concours ludique encourage les élèves et les étudiants, plus particulièrement en dernière année de mastère ou appartenant au réseau des grandes écoles, à innover. L’objectif de ce concours est de trouver des substituts aux trop fréquents anglicismes – utilisés souvent pour définir des outils liés aux nouvelles technologies.”
( Le Monde. Supplément Internet, Télévision, Radio, DVD et  Jeux Vidéo.pg. 8.   4-5.04.2010 )

És ben segur que els hauria resultat molt fàcil allargar la llista, atès que  tota la producció de termes informàtics prové des de fa dècades del món anglosaxó i que, per tant, les demés llengues, o bé  adapten els termes o bé els reprodueixen “tal qual” i els préstec es compten per milers.

Bé, el cas és que a França, això de la participació ciutadana s’ho creuen, i així, el passat 30 de març, el Jurat del concurs promogut per la Secretaria d’Estat per a la Francofonia va fer públic el resultat i premiar els estudiants que havien participat en el concurs:

Per susbtituir  l’anglicisme   “chat” prososent dues  opcions:  els palabros “éblabla”  o bé “tchatche“.
Per substitutir l’anglicisme  “buzz”  proposen  “ramdam”.
Per susbsituir  l’anglicisme “newsletter” proposen “infolettre”.
La noticieta breu no diu res sobre l’anglicisme “tuning” i bé podria ser que no haguessin trobat res millor. Aquest detall ens dóna feina i haurem de mirar d’esbrinar-ho…Ho buscarem.

Afegeixo que han triat uns termes  -tret d’infolettre”-  força monstruosets per al meu gust, però  en aquest afer els meus gustos no hi compten per a res. Sigui com sigui, de tot plegat jo en trec dues o tres idees que afegeixo aquí:

Una. Tot i que la participació de la gent sempre és bonica i desitjable, alguns resultats de la participació massiva poden ser tan patètics com els que podria produir la conxorxa d’un petit comitè  il·lustrat.

Dues. Els monosíl·labs anglosaxons són uns termes de molt difícil substitució:  no hi ha manera de lluitar contra “chat” ni contra “buzz”  amb paraules de dues  o tres síl·labes, de la mateixa  manera que no farem dir a ningú  “cinturó de seguretat” en comptes de dir simplement “airbag”  [er-bag ]

Jo vaig intentar generalitzar, amb èxit gairebé nul,  -només faig servir el terme jo mateix-  el terme  adrelec per  substituir  adreça electrònica tant per al català com per al francès, en comptes del terme  email [imeil o de  courriel,  palabro d’orígen quebequesocanadenc, excessivament lleig i carregós per al meu gust. Però, és clar, a-dre-lec són tres síl·labes,  i  ja m’havia d’haver imaginat que ni la lògica del mot ni la seva relativa bellesa pot guanyar de cap manera la partida a la llei de l’economía lingüistica, que funciona amb la mateixa contundència que llei de Murphy. Hauré de provar de reduir-ho a  *adrel,  aviam si així en trec una mica més de profit.

D’aquí ve que si cal adaptar alguna paraula anglesa en comptes de deixar-la entrar “tal qual” al nostre català, per allò de lluitar mínimamnet contra els anglicismes, és important tenir en compte que només funcionaran paraules equivalents, igual de curtes i funcionals, que respectin la llei del mínim esforç lingüístic.  Aquest raonament -valgui el que valgui- és el que em serveix a mi per insistir en la validesa de blog en front de bloc, i em fa tenir la certesa que tard o d’hora -tardin els segles que tardin ;-)- tots els blocs acabaran sent blogs.

Tres. Penso que no estaria gens malament que  per al proper Dia de la llengua, que serà el proper 21 de febrer de 2011, es tingués en compte afegir a la llista d’activitats possibles fer una cosa semblant al que han fet els francesos.
Fóra interessant saber què proposem els catalans  –no només el TERMCAT–  en comptes de  ,
“chat”, “email”,  “buzz”,  “newsletter”,  “twitt” , “facebook” i  “ebook, per exemple.
Però, a més, fora una gran festa posar en relleu totes les paraules salvades de l’extinció -gràcies J.L Carod-Rovira-,  la llista dels refranys més emprats -en Víctor Pàmies ja tindrà molta feina feta o acabada- , els pitjors barbarismes que caldria enterrar o fer recular, els nous préstecs incorporats de totes les llengües estrangeres que ens envolten, la llista de tots els estudis i les publicacions sobre lèxics, gramàtiques, diccionaris –Diccionari Lleidetà-Català–  i tot el que tingui a veure amb la llengua que hagi  vist la llum durant l’any…
La festa grossa de la llengua, fer-la més grossa encara.
Jo ja he dit la meva, ara us toca a vosaltres.

_______________________________________________________


Enllaços

________________________________________________

Un dels mil i un temes de L’elegància de l’eriçó: El te.

No em dona temps d’acabar-lo per demà, que és el dia de la reunió del club de lectura, i em temo que hauré de demanar pròrroga perquè em ve de gust acabar de llegir-lo. Parlo de L’élégance du hérisson, de Muriel Barbery.


Buscant una foto de Muriel  vaig anar a parar al blog  El rincón de Alejandría i allà vaig trobar també l’opinió que els mereixia el llibre. M’hagués agradat més no llegir la crítica per poder formar la meva pròpia de manera més virginal, però no hi fa res. No em deixaré influenciar gaire.

El que he decidit de fer aquí és la traducció  d’una curt passatge on s’hi troba una petita apologia del te i el seu ritual. M’ha fet pensat en com en són de diferents els te i el cafè i la mística que els envolta. L’un, associat al matí, l’energia , l’excitació, la individualitat…i l’altre associat a la tarda, a la calma, la parsimònia, el ritual, la conversa social…

A la novel·la, el te hi apareix així:

Capítol 11.  Desolació de les revoltes mongols

[Renée, la protagonista]

Serveixo el te i el degustem en silenci. Mai no l’hem pres les dues juntes pel matí i aquest trencamet del protocol del nostre ritual té un sabor estrany.

– És agradable, diu Manuela en veu baixa.

(…)

Fora, el món s’excita o s’adorm, s’hi encenen guerres, els homes viuen i moren, hi ha nacions que desapareixen. N’hi ha d’altres que apareixen però només per ser també devorades ben aviat i,  enmig d’aquest soroll i aquest furor, d’aquestes erupcions i aquestes calmes, mentre el món s’encén, s’estripa i reneix, allà s’hi agita la vida humana.

Prenguem una tassa de te!

Tal com pensava Kakuzo Okakura, l’autor del Llibre del te, que lamentava la revolta de les tribus mongols al segle XIII no només perquè havia suposat mort i desolació, sinó perquè havia destruit entre els fruits de la cultura Song, el més preciós de tots ells, l’art del te, jo igual ell, sóc conscient que es tracta d’un beuratge molt especial.

Quan el te es converteix en ritual, constitueix el factor gràcies al qual ens és permès d’apreciar la grandesa en les coses petites. On és la bellesa? En les grans coses que com totes les altres estan condemnades a morir o bé en les petites, que sense cap pretensió aconsegueixen incrustar en un instant una gemma d’infinit?

El ritual del te, aquesta reproducció precisa dels mateixos gestos i de la mateixa degustació, l’accés a sensacions senzilles, autèntiques i refinades, aquesta potestat que se’ns dona a cadascú de nosaltres de poder esdevenir un aristòcrata del gust perquè el te és tant una beguda de rics com de pobres, el ritual del te, doncs, té la virtut extraordinària de poder introduir en l’absurd de les nostres vides un punt de serena armonia.
Sí, l’univers conspira per atènyer el buit, les ànimes perdudes ploren la bellesa i ens veiem encerclats per la insignificància.

Llavors, beguem una tassa de te. Es fa un silenci absolut, se sent com el vent bufa a fora, se sent com les fulles mortes de la tardor s’envolen al vent i es veu un gat que dorm sota una càlida llum. Llavors, a cada glopet, el temps se sublima.

Muriel Barbery. L’élégance du hérisson. Gallimard. Paris. 2006.  Pg. 93-94

***************************

Enllaços

Versió catalana:    L’elegància de l’eriçó

Versió castellana: La elegancia del erizo